Seny i nuclears

Risc nuclear

Les grans potències militars abandonaren la “cursa atòmica” amb el Tractat de Reducció de les Armes Estratègiques (1991). La proliferació d’armament nuclear havia fet perillar la humanitat per l’escalada bèl·lica i la psicosis d’enfrontament entre els dos blocs d’estats militaristes durant la Guerra Freda.

L’Organització de les Nacions Unides es creà el 1945 per a prevenir aquest risc de guerra global. Mentre que el Tractat de No Proliferació Nuclear (1968) limità la possessió d’armes nuclears als cinc estats guanyadors de la Segona Guerra Mundial, que són membres permanents del seu Consell de Seguretat: EUA, Regne Unit, França, Rússia i Xina. De llavors ençà, l’amenaça nuclear s’ha escampat vers nous focus de tensió bèl·lica: l’Orient Mitjà (Israel i Iran), India, Pakistan i Corea.

El procés d’enriquiment del combustible nuclear (plutoni i urani) és semblant per a l’armament i per a nodrir les centrals nuclears que produeixen energia elèctrica. Aquest fet complica l’ús d’energia nuclear, donat que és mal de destriar l’ús civil del militar. Dels residus de l’armament nuclear no hi ha cap informació pública. Però tampoc no n’hi ha dels residus del combustible de les centrals nuclears. Domingo Jiménez Beltran declarà públicament a Palma, mentre era Director de l’Agència Europea de Medi Ambient, que els havien prohibit estudiar aquesta font de contaminació i risc ambiental. El poc que sabem dels residus nuclears no inspira cap confiança: emeten radiació d’efectes letals i hereditaris durant centenars de milers d’anys, el seu emmagatzematge encareix el seu ús indefinidament, s’empren per confeccionar “bombes brutes”... A més, els accidents nuclears ens amenacen de prop, per exemple amb un incendi a la sala de turbines de Vandellós I l’any 1989, que obligà al seu tancament i desmantellament. El tractament dels residus d’aquest desmantellament es fa a França, amb un cost estimat que ja supera els 600 milions d’euros. D’ençà de la fallida de l’aventura nuclear de les empreses elèctriques, l’Estat ha assumit aquestes despeses (amb la llei 54/1997, coneguda com a “moratòria nuclear”, que creà ENRESA), que ara pagam entre tots amb l’encariment de l’energia elèctrica (amb un recàrrec del 2% a la factura) i la gestió pública del desmantellament de les centrals (que tenen una vida de només 25-30 anys) i de la gestió dels seus residus. La contribució nuclear a menys del 10% de l’energia elèctrica que consumim no justifica els milers de milions d’euros que hi inverteix l’Estat.

Per aprendre d’aquesta experiència el més assenyat seria decidir tancar les 4 centrals nuclears dels Països Catalans (dues a Ascó, una a Vandellós i una a Cofrents) i les quasi 500 que hi ha al món, per transvasar les inversions vers el desenvolupament d’energies netes. Aplicar el principi de precaució i no jugar amb el que no sabem controlar; començant per la nostra prepotència.

Macià Blázquez

Article publicat a La veu de Mallorca