Ens estan robant la terra

FURTIUS A MALLORCA

El Poder s’ha revestit de diferents formes al llarg de la història.

Santa Fe de Conques és una abadia romànica francesa situada al camí de Santiago. Com la majoria de temples romànics, destaca per la seva portalada, amb el típic Pantòcrator o Crist en Majestat.

Quan els pelegrins arribaven al temple, el primer que es trobaven era el timpà de l’entrada amb aquella aclaparadora imatge d’un Crist-Jutge sever, dur, implacable presidint el Judici Final. A la seva dreta, els elegits, els bons, els mansos obedients als Manaments i a la llei dels homes. Per a ells és el Regne del Cel. Per contra, a l’esquerra, els condemnats, els que havien trencat l’ordre establert practicant els pecats capitals: la luxúria, l’avarícia, la fornicació... Per a ells la condemna al foc etern.

La representació de l’Infern, amb els horribles monstres i bèsties que s’enduen les ànimes dels condemnats encara avui ens corprèn. El missatge no podia ésser més anorreador per a les pobres gents analfabetes i supersticioses de l’època.

La mateixa simbologia la trobam gairebé a totes les esglésies de l’època, amb algunes variants estilístiques. Autèntiques obres d’art, fruit del bon quefer d’uns artistes – artesans anònims que ens han llegat, la saviesa i el pensament de l’època. Si he triat l’església de Santa Fe és per un motiu determinat: en un racó de la part dreta del timpà veim un dimoni en forma de llebre que està donant voltes sobre el foc a un dels condemnats, travessat per un pal. És el caçador furtiu, el pobre vilatà, que empès per la necessitat ha gosat entrar a caçar a la reserva senyorial dels extensos dominis de l’abadia.

I aquesta imatge tenia pels pobres pagesos un contingut ben concret: nosaltres els frares, com a administradors de la justícia divina, no esperarem el Judici Final. El furtiu serà castigat a morir al foc en aquesta terra, com a avançament del càstig etern per haver infringit la nostra propietat privada.

La pràctica del furtivisme va interessar també Marx a la seva època d’estudiant. Es demanava perquè les lleis prussianes eren tan severes a l’hora de castigar els pagesos per faltes tan insignificants com entrar dins les terres del senyor a agafar llenya i en canvi eren més tolerants i permissives per casos més greus i arribava a la conclusió que aquests càstigs el que pretenien era servir d’escarment pels pobres necessitats.

M’ha vingut aquest símil pensant en els mallorquins. Ens estan robant la terra i ens converteixen en furtius del nostre territori. Quantes finques, quants camins públics tancats per a nosaltres pel gaudi exclusiu d’un particular o pels agroturistes que són més rendibles i per això paguen.

Ternelles, Coanegra, camí d’en Marc.... Valls prohibides als mallorquins, reservades als grans propietaris terratinents que sense escrúpols s’estan apropiant dels béns de tots.

Un Pla de carreteres dissenyat pel nostre govern, concebut per facilitar els desplaçaments massius de població en cotxe, a costa del territori i del paisatge natural i agrari.

Un macro-aeroport pagat amb els nostros imposts i pensat exclusivament per facilitar l’arribada de milions de turistes, mentre que els mallorquins, quan volem anar a un país estranger, moltes vegades hem de fer escala a un aeroport d’Espanya...

Una invasió massiva de mà d’obra immigrant duita per les empreses foranes a l’etapa desenvolupista, que són les que han executat els grans projectes, se n’han duit els nostres diners i els han deixat a l’illa i ara no troba feina (80.000 aturats).

Als complexos hotelers que els Barceló, Escarrer, i altres han obert als països llatinoamericans, no hi deixen entrar els naturals del país. Quelcom semblant ens està passant ara ja a nosaltres. Fins que ens confinin a reserves, com als indis americans. Aquest és el futur de la nostra terra i dels nostres fills si els mallorquins no anam vius i som capaços de fer-hi front.

Vivim una autèntica usurpació del domini públic per part dels grans propietaris i del capital multinacional, avalada per un govern de corruptes llepaculs i per uns tribunals inoperants entre embolics de paperassa, recursos i al.legacions eternes que mai no es resolen.

I mentrestant es castiga amb acarnissament i sancions desproporcionades qualsevol intent d’exercici de la llibertat d’expressió fora dels canals oficials per aquesta finalitat, que en definitiva no són més que una mena de suplicació. Basta recordar les sancions que s’imposaren els qui escridassaren a n’Antònia Munar a l’ajuntament de Costitx o en Joan Amer, que va saltar al camp de futbol per demanar l’aturada de la guerra d’Irak.

Han passat molts segles des que els constructors de Santa Fe esculpissin aquella representació del poder intimidador: de l’església i dels senyors feudals a través de Déu. Però el poder segueix essent el mateix. Només que ara es diu capitaL, amb la connivència del govern i dels tribunals.

Martí Canyelles