Les Magranes del Magraner

Les Magranes

El magraner és un dels arbres més universals, n´hi ha des de l´Himàlaia fins a Costa Rica; originalment es creu que només se´n trobaven a Pèrsia i a la regió dels Balcans i que els fenicis com bons comerciants el van distribuir per tota la Conca Mediterrània. És un dels arbres fruiters més remots i ben conegut pels homes de les cavernes.
El magraner és un arbre que fa unes flors vermelles molt boniques, que pengen com fanalets japonesos i que quan érem petits agafàvem perquè ens atreia molt el seu exotisme. Abans hi havia molts més magraners a prop dels masos i en els marges dels camins, en els terrenys més àrids i improductius, ja que aquest arbre suporta les pitjors condicions del sòl; els pagesos els podaven quan calia fer-ho per aprofitar la fruita, però ara se´n veuen pocs i amb l´aspecte d´abandonats. De totes formes, Catalunya no és terra de magraners, les bones magranes sempre vénen del sud de la Península i les d´aquest any són extraordinàriament gustoses, no sé per què. No és estrany, doncs, que una ciutat important d´Andalusia porti de nom Granada en homenatge a aquest aliment que els àrabs conreaven amb mirament ja que per a ells era una fruita refinada. Igualment la trobem dibuixada en molts escuts i estendards.
Si bé no hi ha gaire literatura poètica inspirada en la magrana, com n´hi ha per exemple de les llimones o de les cireres, sí que ha servit per ser pintada i ocupa un lloc en els bodegons i en moltes ceràmiques que adornen les façanes i les parets de les cases ja que pel seu cromatisme variat, els marrons, els roses, els vermells, els grocs, els verds foscos etc., i la seva forma arrodonida conté una gran bellesa.
El fruit del magraner és la magrana, hi ha qui l´anomena la reina de la tardor perquè en el capdamunt en lloc de tenir una cueta, com les pomes o les peres, hi ostenta una corona. La forma rodona i adaptada a la mà també ha servit per donar lloc a les granades o bombes de mà, però aquesta ja no és notícia dolça i probablement el nom ve de la manera com s´esberla la magrana.
Les magranes són com boletes penjades a l´arbre, però tenen un aire feréstec, primitiu, molt diferent al de les taronges, que és molt més poètic i femení. La magrana és una capsa circular de color coure, talment una pell resseca, i a dins guarda apinyonats una immensa quantitat de grans de color rosa i quan és ben madura de color roig brillant. A vegades la pell d´algunes magranes, tocades pel sol de la tardor, agafa una tonalitat vermellosa i fosca, igual que els moniatos torrats a la brasa. Moltes magranes queden badades a l´arbre, se´ls produeix una esquerda en la pell i mostren, com un somriure, la carn. L´interior rosa i lasciu de la magrana des de temps antics s´ha relacionat amb l´amor i la sexualitat.
Si s´agafen quan encara verdegen són àcides i deixen la boca agre. Hi ha dues classes de magranes, les dolces, que és un fruit que se serveix després de dinar, i les àcides, que es fan servir per elaborar un xarop, la granadina. D´infants les menjàvem per postres i amb cura trèiem la pell aspre dels grans, però al cap d´uns anys a casa vam amanir-les amb sucre i un bon raig de moscatell, les deixavem macerar unes hores i les menjavem a cullerades. La magrana submergida amb moscatell no s´estova , no perd la consistència, i el sucre li dóna un gust suau tot neutralitzant el sabor amarg d´alguns grans. Últimament la meva dona quan fa amanides i se´n recorda hi tira uns grans de magrana. He llegit que a les Alpujarras és un costum immemorial servir els grans de les magranes dins la fulla d´escarola que es va menjant a queixalades.
Abans les amanides eren d´escarola o d´enciam amb tomates, cebes, pebrots, i quatre olives, ara es fan amanides de raïms i maduixes, de meló i de fruits secs. El que es menjava per postres ara serveix per entrant, és clar que en algun llibre he llegit que les olives abans se servien al final de l´àpat i no al començament.
La magrana està íntimament lligada a la meva vida per un fet d´infància. De petis, en sortir de l´escola de les monges, anàvem a abastar magranes tirant-los pedres, que era l´única manera de fer-les caure ja que les despenjaven de dalt d´una paret. Era una temptació veure allà dalt els magraners carregats de fruita i les ganes que tens de petit de llançar pedres. La pluja de cops de roc era incessant i sovint hi havia sort i baixava alguna magrana, però junt amb la magrana queia també la pedra que algun vailet despistat havia tirat a deshora. Una pedra em va caure al cap i m´hi va fer un bon trau i quan vaig arribar a casa sagnant vaig tornar a rebre per tirar pedres als magraners del senyor Garolera, molt amic del meu pare.

Agustí Casanova i Masferrer

Diari de Girona. 07.12.2005

· Article publicat a Diari de Girona el 07.12.2005

*