dijous, 28 de juny del 2007

Senyalaments d'arbres en aprofitaments forestals ( I )

Pins (Pinus halepensis):

- En el cas dels pins tenim molta diversitat estructural del bosc segons el lloc d’ubicació del pinar objecte de l’aprofitament. En primer lloc, sense menystenir gens la seva importància, hauríem de tenir i deixar clar el caràcter secundari i transitori del pi en relació a la comunitat on estigui establerta, i també hem de tenir clar que els pins aporten complexitat estructural a la vegetació i, per tant, s’han de considerar boscos, per molt secundaris que siguin.

Segons Ramon Folch a La vegetació dels Països Catalans: “... la majoria de pinars mediterranis són boscos secundaris, d’alguna manera resultat de l’acció de l’home. En rigor, ni boscos secundaris, car ja sabem que la sola presència d’un estrat arbori no és suficient per a qualificar de bosc una comunitat vegetal. Els pinars mediterranis solen ser brolles, garrigues, una de les espècies de les quals és el pi; altrament dit, garrigues arbrades (...) Els pins mediterranis són espècies molt tolerants, capaces de viure sobre sòls poc profunds, en ambients més aviat eixuts; creixen molt de pressa i la seva taxa de reproducció és elevada (...). Però si res no altera el curs de les coses, el temps s’encarregarà de restablir el bosc primitiu i els pins, poc a poc, seran relegats de nou als seus primitius i ingrats acantonaments: els exemplars grossos suportaran malament la concurrència de les alzines i dels grans arbusts i els petits no arribaran a fer-se, heliòfils com són, ofegats per la densitat ombrívola del bosc”

Això vol dir que els pins no se mengen les alzines. Sinó ben al contrari. Ara bé, no passa el mateix amb els olivars. Bona part de la reforestació espontània de la nostra garriga de pins ha estat a costa de molts olivars de la Serra de Tramuntana. Per altra banda, el lloc geogràfic on es trobi ubicat el pinar pot determinar molt la seva estructura. És molt diferent un pinar d’Andratx, que un pinar de Campos, de Costitx o de Selva. O un pinar de marina, un que ocupi antics olivars i conreus, un altre que estigui dominat per l’alzinar o un altre que colonitzi extensions de carritxeres que antigament es cremaven. La diferència més important radica en el tipus de comunitat vegetal que hi ha establerta o que s’hi està establint, que convé analitzar en una primera anàlisi, i sobre la qual hem de saber que la nostra actuació pot influir de manera important.

Pins amb alzines:
Per posar un exemple, a la comuna de Bunyola podem trobar pins adults sobre una capçada uniforme d’alzines i amb molt poca regeneració natural de pins degut a l’ombra que aquelles provoquen i que són contràries a les necessitats heliòfiles de germinació de la llavor del pi. Si n’hi ha que arriben a germinar, s’esfilagarsen cercant la llum i moren aviat. En aquest cas la intervenció mitjançant l’assenyalament dels pins que sobresurten de l’alzinar (però que són en realitat dominats per aquest), pot ser intensa en quant a que l’alzinar superarà sense problemes la modificació temporal de la capçada que implica la tala dels pins quan a l’esqueix de branques i obertures de clarianes. En aquest cas el criteri de deixar peus de pins per a regeneració dels mateixos, o voler mantenir un número de pins proporcional a la seva població dominada no té sentit, és inútil. Per tant es pot intervenir sobre aquests peus dominats per l’alzinar de manera intensa on la coberta de capçada sigui gairebé completa. Aquest assenyalament intensiu només es pot fer on l’alzinar sigui prou madur, amb bons peus i elevada densitat. És contraproduent una tala intensa de pins a llocs on l’alzina és jove i de diàmetres modestos. Hem de pensar que l’alzina, al contrari que el pi, necessita ombra per a germinar i desenvolupar-se durant les primeres dècades de la seva vida.

Precaució important: a la tala de pins dins alzinars s’ha de tenir molt en compte les vies de d’extracció i danys excessius en abatre els arbres, per tant assenyalarem únicament els arbres que el llenyataire pot talar sense problemes, no obstant els inevitables. El cas dels aprofitaments de pins dins zones d’alzinar depèn molt de la sensibilitat, de les ganes i la professionalitat dels talladors en fer la feina ben feta, sinó és així, entre alzines esclafades, terra remoguda per les erugues, fregades a les soques, branques esqueixades, excitació de plagues, desprotecció de la massa...etc., val més no fer res i deixar que els pins desapareguin tot sols. Pot ser pitjor el remei que la malaltia, si no és gent una mica compromesa amb la feina ben feta, quan passin uns anys hi haurà més pins que abans.

Pinar i garriga
L’aprofitament forestal intensiu i sense una planificació silvícola adequada que fins al segle XX es va realitzar a les muntanyes de Mallorca, ens ha dibuixat el paisatge de pins d’avui. Això vol dir que molts alzinars foren tallats arreu, sense deixar peus necessaris per a la regeneració i sense criteri silvícola preventiu per a mantenir i millorar la massa en un futur. Llavors qui millor va colonitzar primer aquests indrets foren les plantes més heliòfiles: càrritx (Ampelodesma mauritanica), peterrell (Erica multiflora), romaní (Rosmarinus officinalis) , estepes (Cistus sp.), argelagues (Calicotome spinosa), pi.... Bon exemple són les muntanyes de la Serra a tocar del Raiguer o les Pitiüses.. Més tard l’ullastre, la mata, el llampúdol, l’aladern (Phillyrea sp.) van prenent posicions i, finalment, més lentament però sense més pausa que la provocada per l’acció de l’home, el foc i les cabres, s’hi estableix l’antiga vegetació: l’arbocera (Arbutus unedo), el cirerer de betlem (Ruscus aculeatus), el llampúdol bord (Rhamnus ludovici salvatoris), la mareselva (Lonicera implexa), les falgueres, l’alzina.. etc. Tota aquesta diversitat encara pot ser més complexa segons la intervenció humana que s’hi hagi produït al llarg del temps, sigui a causa de les tales, foc o ús ramader que se li hagi donat i que fins i tot pot provocar que estadis secundaris de vegetació restin gairebé sense modificacions de manera mes o menys permanent i fora de la dinàmica cap a l’establiment climàcic.

Per tant ens podem trobar amb qualsevol d’aquests estadis intermedis. A uns llocs hi haurà una bona població de pins, a altres pins adults amb bona repoblació, pins aïllats etc.
S’ha de tenir en compte que per condicions edàfiques, de pluviometria (menys de 400-450 litres/any i altres), a més de les anteriorment mencionades, hi ha zones de garrigues i pinars que no evolucionaran cap els alzinars, com pràcticament tot el territori de les Pitiüses.

El criteri silvícola d’assenyalament de pins:

El criteri silvícola d’assenyalament de pins on el número de peus assoleixi una densitat adequada i amb bona possibilitat de regeneració serà la que combinarà els interessos del el propietari, el comprador i per damunt de tot el dels agents que serà sempre a favor de la conservació i millora del bosc amb tot el que això significa quan a cobertura de capçada, densitat, selecció de peus, eliminació de peus defectuosos, vigilància de l’erosió, prevenció d’incendis, protecció de la flora i la fauna silvestre, respecte pel paisatge etc.

- Per tant, a efectes pràctics el nostre criteri a l’hora de marcar els arbres que s’han de tallar serà el següent:

* Assenyalar sempre els peus afectats per tomicus (Tomicus destruens, Orthotomicus erosus), arbres amb branques i cimals esqueixats, pins amb malformacions, torts o forcats, pins clarament dominats per altres, amb capçada deformada , afectats per fongs,etc.

* Assenyalar en intensitat segons la densitat:
- S’assenyalaran els pins individualment, deixant sempre la percepció de conjunt de l’agrupació arbrada. S’ha de pensar que a l’hora de forts temporals de vent o neu, el pins es recolzen mútuament i per tant la massa és més resistent. Un assenyalament mal realitzat, deixant fortes clarianes, separacions i arbres aïllats fa més vulnerables als arbres davant les inclemències meteorològiques. El conjunt de la massa crea també una defensa biològica contra les plagues, és un refugi per els seus depredadors i li dificulta el moviment i l’acció.

- Amb una bona població d’adults i moderada regeneració s’aniran diferenciant els tipus d’arbres: els defectuosos abans esmentats que s’assenyalen sempre i els de major edat i port. Aquests darrers s’assenyalaran procurant no perdre de vista que les separacions i clarianes de capçades que la tala deixarà es puguin restablir al cap de pocs anys. En el cas dels pins les clarianes n’afavoriran la regeneració.

- Si es tracta d’un lloc amb bona regeneració de diferents edats, es poden assenyalar amb major intensitat els peus adults. Tenint sempre en compte que cal deixar-ne d’adults perquè, entre altres raons, en cas d’incendi podran sobreviure amb més probabilitats que la massa jove i podran seguir produint llavor.
- És important també de tant en tant i a disgust del serrador, deixar arbres d’excel·lent port que produiran llavors i regeneració de bona qualitat.

* En les àrees llindars a zones agrícoles es talaran, en criteri general, tots els pins maderables (>10cm) en una franja de 10-15 metres. En aquest criteri s’ha d’anar una mica alerta, és cert que els pagesos opinen que els pins a la vorera dels conradís són “xucladors” que aprofiten el recursos hídrics i les pastures no poden créixer, tampoc els hi agrada que facin ombra. Ara be si tallem tots els pins aprofitaran per ficar el tractor 10 metres més i segons a quines zones poden ser molts de metres quadrats de marina, tal volta es pot fer l’aprofitament més intens en aquests 10 – 12 metres però deixant qualque pi gros de tan en tant com a referència per a nosaltres i nosa per a ells.

* Tenir en compte a l’hora d’assenyalar les vies d’extracció que és important que el mont no es converteixi en una xarxa excessiva de camins amb una afectació important a la vegetació forestal. Si no ho teniu clar no faceu l’assenyalament, que ho faci els tècnics del SGF (Servei de Gestió Forestal) juntament en vosaltres. La construcció de nous camins(vies d’extracció principals) hauran de comptar amb les llicències oportunes. Bona part de les masses forestals es troben a superfícies qualificades urbanísticament com ANEI o ARIP, per tant qualsevol moviment de terra mínimament important caldrà que vagi acompanyat de una oportuna llicència d’autorització per part de l’òrgan competent.

* Tornant al document de l'any 80 del que ja haviem parlat, diu:

“10.- Com es pot comprendre fàcilment, no és possible establir un criteri generalitzat de senyalament. Cada mont ha de senyalar-se d’acord amb les seves característiques (...).

El que sí es pot dir, amb caràcter general, és el següent:

10.1.- Els primers peus a senyalar seran els defectuosos, enforcats, els que tenen una ramificació excessiva, els que tenen molta escorça, qualsevol que sigui la seva edat, els extratallables envellits, els que manquin de guia principal, etc. 10.2.- A la vegada que s’eliminaran els peus citats abans, si és necessari s’aclarirà mes, s’ha de tendir a la uniformitat de la massa, deixant el mont amb espessor suficient. 10.3.- Els arbres-pare, han de ser seleccionats tant en port com en edat.”

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt bò, molt professional i encertat.Per què no vens a fer un curs als de Collserola ? els pixapins de BCN capital encara rumien cop portar els pins del parc...
Que vagi molt bé el Sant Pere.Et deixo que vaig al metge que tinc ginjolitis.

ErrareHumanumEst ha dit...

Cada dia em sorprens més!

L'altre dia em van explicar com es feia la gestió de Pi roig en una zona concreta, aquesta zona es va repoblar i no arribava a l'etapa de fustal, pel fet de ser una repoblació era ben coetània, és a dir, tots els peus de la mateixa edad, i es tractaven d'antigues zones de pastura.

El gestor va començar obrint clarianes tallant els arbres morts per Ips acuminatus, tal i com recomanes, com a anèctoda,els afectats per Ips estaven agrupats (Com en forma de bosquets), símbol de que aquests coleòpters putser preferien els arbres més propers.

A zones del Nord de Catalunya, la gestió de Pi roig es fa amb tallades arreu però per faixes(Sempre que no existeixin els factors de risc). Segons les veus, fer aquesta gestió amb el pi roig en aquestes zones (Són estacions bones) assegures la persistència de la massa i una bona regeneració.

Això dels arbres pare està be.

Interessant l'article

ErrareHumanumEst ha dit...

Per cert, és curiós això de les masses mixtes Pi+alzina. Si partim d'un incendi amb rebrot d'alzina i regenerat de pi, el pi guanya la partida per presentar creixements més ràpids i per tant, dominarà durant un temps. A mesura que es dóna la lenta (però fabulosa) successió, veus com els pins començen a defallir, a morir, a torçar-se i les pròpies alzines van obrint espai i apoderant-se de la cabuda coberta, això és perquè són més competents les alzines pels recursos edàfics o perquè els pins moren molt abans???
Dic això, J. vicenç perquè t'enviaré una fotografia en que s'observa un alzinar cada vegada més dens a l'estrat més baix i a sobre hi té pins força vells i molt més alts (Que en teoria haurien de tapar la llum a l'alzina), aquests pins però, estan torçats, començen a caure i no semblen afectats per cap malaltia. És aquesta doncs, la lluita?

Joan Vicenç ha dit...

Cuida't J. i si pots vine a les festes de Los Damunt. Salut.

Sylvestris:
És senzill, el pi necessita molta claror per viure, fixa't en la facilitat d'autopoda que te tot d'una que a les branques baixes els toca l'ombra. El que és implacable és la densitat de capçada de l'alzina i l'ombra que fa. Quan a la capacitat d'absorbir els recursos edàfics pens que ambdós se'n saben sortir prou bé, especialment l'alzina amb la seva arrel central que s'endinsa.

ErrareHumanumEst ha dit...

aha. Una de les raons per les que moltes vegades no es vol repoblar amb alzina és per la presència d'aquesta arrel tant profunda que creix molts a les primeres edats.
Osti això de l'autopoda... quan ho vaig sentir per primer cop em vaig quedar alucinat jaja, és realment curiós.

Anònim ha dit...

Autopoda?
Compte!
Com deia, no sé per on, aquest és un dels temes amb els que t’hi has d’esbutzar el cervell... i encara has de demanar disculpes perquè tens tota la societat panxacontent, inclosos molts “tècnics”, en contra, i els molestes. Però és evident que tot això s’ha de revisar...
Entre pinçar una plàntula i coronar un arbre... a tot això li deim “poda”... no pot esser. Que tendrà que veure una cosa amb l’altre. Entre i entre usem, per inèrcia, molts vocables que no s’ajusten al seu origen etimològic ni als seus valors conceptuals o semàntics... varien segons contrades, gremis, escoles, fins al punt que de vegades el que vol transmetre un, un altre entén el contrari, per exemple “autopoda”, per a mi que és un terme mal apropiat i que fa osques, enlloc d’esmolar, i no sé si ha arribat al català, però el castellà encara és més “divertit”, perquè en aquest idioma ningú mai no discuteix res, de semàntica, per exemple, i hom parla, per exemple de “terciardo” i es queden tan tranquils, i els altres ho repeteixen, però dubto molt que entre Almeria i A Coruña tothom “tercie” igual. Ara, un concepte infame és “rejuvenecer”, aquest mot freqüentment s’usa per insultar la intel•ligència humana... tot això s’ha de revisar...
A priori, el que fa un mal irreparable és que quasi tothom pensi que la poda té efectes terapèutics... que vaja, que un arbre no podat “no pot ni sortir al carrer...” Mort.
A priori, per “poda” hauríem d’entendre aquelles operacions artificials de presumpta correcció de malformacions (branques centrípetes, hipertrofiades, espanyades, seques, ajuda en la primera formació...), si no fos massa demanar... abans d’eliminar una branca haurem fet, al cervell, una foto de l’arbre futur on hem comprovat que afavorim clarament tota la resta de l’arbre (si no que feim allà), i prendrem totes les precaucions per fer un tall mínim i que pugui cicatritzar en el temps més curt possible... es a dir, res a veure, en absolut, amb el que fan quasi totes les brigades municipals. (el més patètic és comprovar que talen la branca que no toca, esqueixen i després posen pasta verda “antifúngica”)
Una cosa semblant fan algunes lianes, deixen morir unes branques (normalment primes) per afavorir les més ben situades cap al llum. Alguns eucaliptus també ho fan, i aquí és on es pot observar millor: és un arbre preparat genèticament per créixer disparat cap amunt, aleshores, deixen morir les branques més baixes per afavorir les altes. Això és exactament un acollament natural, és a dir que, fins aquí, podríem parlar d’”autopoda”.
L’alzina i el pi (halepensis), però, funcionen d’una altra manera. En el cas més benigne, un arbre isolat, creix perfectament, no ha de menester cap podador per a res, i amb les dècades arriben a fer una subesfera impressionant.
Al bosc és diferent: hi ha molta competència amb els seus congèneres... en el seu creixement les branques baixes es solaparan amb les dels veïns i quedaran mancades de llum i d’espai... tenim un problema... atenció: aquestes branques no s’autopoden, aquestes branques es moren, senzillament, per inanició, i es queden tal qual... posades...
L’alzina no s’autotala, no “s’autofà” un tall ben fet per a que cicatritzi... tot el contrari, la branca es queda allà fins que es podreix... fins ben dins de la branca mare, o soca, i cau deixant un forat de puput, que s’anirà fent més gros...
El pi tampoc no s’autotala... és més mal d’observar a llarg termini, però... les branques, quasi sempre primes, quan queden mancades de llum i espai es moren i queden com embalsamades... es queden allà, posades, “sine die”. No sé exactament com acaba la història aquesta, però per a mi que aguanten ses branques fins a les darreretes.
Bé... jo només volia aclarir un punt (semàntic), no volia podar les idees de ningú...

ErrareHumanumEst ha dit...

O_O Ans al contrari, molt bona aclaració.
De fet, amb el vocabulari sempre passa el mateix, un altre exemple dins l'àmbit forestal són "las Limpias", en català, estessades. Limpias, no només està mal dit, sinó que pel colmo es tradueix al català com a neteja.

Us deixo una definició de poda natural per si no ha quedat prou clar:

-Mortalitat de la part inferior del fust per falta d'iluminació degut a l'espessor de la massa.

L'esquema és el següent:

La falta d'iluminació provoca reducció de l'activitat fotosintètica --> Hi ha un balanç negatiu entre fotosíntesis i respiració de l'arbre --> Aïllament i mort de la branca (inici a l'àpex i acabament a l'inserció)

En el cas de les frondoses:

Al secar-se les branques de les frondoses, aquestes formen teixit aïllant entre la base de la branca i el fust. En el cas de les coníferes, generen resina.

LLavors--> El desprendiment de les branques és dóna per agents biòtics i/o abiòtics (En funció de l'espessor)

Segurament el nom "Autopoda", va més encarat a l'espècie de pi que si és capaç de expulsar les branques, el que voldria saber és quina espècie té aquesta capacitat (nigra? sylvestris?)

Joan Vicenç ha dit...

Cert, cert Pere, les branques senzillament com tu dius, moren, es podreixen i cauen i al seu lloc hi queda una cicatriu que arribarà si tot va bé, gairebé a desaparèixer. De fet estem atorgant a l’arbre, la poda, una acció que crec només és humana, de la mateixa manera que deim que un bosc és brut si és espès de vegetació, o net si és clar.
Per altra banda, la teva aportació té molt valor a aquest blog, i si no et sap greu li donarem un format més complet. Gràcies i salut... i molts d’anys per ahir!

Joan Vicenç ha dit...

Jo crec que qualsevol pi, en tot cas l'halepensis ho fa. Salut.