Pobres palmeres de la Catedral

La lenta agonia de les palmeres de la catedral

L’ou com balla i la palmera com balla

Vaig dirigir els meus passos cap a la Catedral. Volia pregar per tots els arbres morts de set, que esperen dempeus el darrer reg municipal abans d’anar a l’abocador.
De fet vaig acabar entrant al claustre, sense saber que seria el testimoni d’una lenta agonia. Un nyap colossal, una imprudència criminal, un acte més propi d’un tribunal inquisitorial que d’un mal anomenat professional.
Les més belles princeses del regne vegetal, agarrotades, torturades, expiant no se sap quin pecat.
Quina mort més lenta, quin dolor més horrorós Senyor Déu meu.
Au Maria Purísima, Pare nostre que esteu en el cel!
Mireu com ballen les palmeres
Massa sensualitat per a tant poc cilici Senyor Bisbe.
Ja ho sabeu : quan pregueu no mireu cap el cel, que encara us escanyareu.
'A'

*

Temps de figues

Els arbres d’Alaró

La figuera (Ficus carica) II

Una figa, per ser bona,
ha de tenir tres senyals:
crivellada, secaiona,
bequejada des pardals (Formentera)

Segons l’Arxiduc Lluís Salvador al seu Llibre Tercer sobre les Balears, al segle dinou a Alaró hi havia plantades unes 10.116 figueres en 198’36 hectàrees, en un càlcul de 51 arbres per hectàrea. Desconec si hi ha qualque altre cens actualitzat, però a simple vista es pot comprovar fins a quin punt s’ha reduït el cultiu d’aquest arbre. Aquesta realitat és extensible a la resta de les illes. Sembla ser que al segle esmentat es va promocionar aquest conreu per a l’exportació de la figa seca. Segons l’apotecari de Llucmajor, Montserrat Pons i Boscana, en el seu treball Les figueres i les figues indica que les causes de la decadència del figueral illenc foren l’encariment de la feina, la pèrdua d’interès com a aliment del ramat porcí, el seu abandonament com a aliment de consum humà i la marginació de l’agricultura a favor d’altres activitats econòmiques.

Citant altra vegada a l’Arxiduc, “Quan la collita de figues ja està en marxa i n’hi ha en quantitat, hom comença a assecar-les. Per a això es trien les figues que a l’arbre ja estan una mica pansides i es posen al sol damunt canyissos, una mena d’estores fetes amb canyes (o albons) ben juntes i fermades amb fils, tant al mateix figueral com davant les cases de la gent que viu al camp. Els figuerals aïllats, que no formen part d’una possessió, o es troben lluny de les cases de possessió, tenen normalment una caseta per aixoplugar la gent que va a collir figues i per guardar els canyissos. Cada vespre els canyissos es posen sota teulada i al matí següent, quan el sol ja està ben alt, es tornen a treure, fins que les figues estiguin completament seques. Després normalment els pagesos, però no tots, les esquitxen amb aigua bullent per evitar que els insectes, que llavors mataran, es quedin a dins. Aleshores es tornen a assecar al sol, de vegades dins un forn, però també simplement dins una cambra davall una flassada per evitar que s’hi posin les mosques i altres insectes. En estar llestes, hom les col·loca en canastres o en botes petites per guardar-les i sovint enmig de cada capa de figues s’hi posen grans d’anís.”

Segons altres informacions, si les pluges han vingut massa aviat se les ha d’acabar d’assecar al forn. Si s’ha fet així ja estan esterilitzades i si no, les figues seques es posen en un pedaç fermat i es fica el bolic dins aigua bullent amb fulles de llorer, llavor d’anís, trossos de fonoll i una pell de poma; es treu el bolic i es repeteix l’operació dues o tres vegades més. Diuen que aquest procés d’esterilització s’ha de fer en la lluna vella i si és possible en la de Sant Francesc (4 d’octubre).

Apa idò, acabau de llegir això i si encara hi sou a temps agafau tall de figueral. Si és que no és temps de figues, llavors podeu començar a construir els canyissos d’albons o de canyes i a tallar els ganxos, arreglar l’escala o adobar els paners.

Figues a l’estiu, aglans a l’hivern sempre ha estat bon aliment pel bestiar, en especial pels porcs, que suraran sans i contents i ens oferiran bones sobrassades o botifarrons com agraïment. Però les figues també són molt bones per a nosaltres, i no només per el gust únic de cada fruit, o pels valors nutritius i medicinals que aportam al nostre cos, sinó per l’oportunitat que ens dona l’arbre d’apropar-nos a ell. La figuera normalment fruita de manera esplèndida i generosa. A més patiment de set i calor, més dolces ens oferiran les figues, però si troba un sòl ric en nutrients ens aportarà figues delicioses i grosses com mig puny.

La despensa de Hipòcrates de Antonio Palomar, ens parla de la figa com “La fruita mil·lenària del Mediterrani. Les figues seques tenen molt més sucre, fibra i minerals. La seva acció laxant suau evita el restrenyiment crònic, la diverticulosi intestinal i la síndrome de l’intestí irritable. Són bones per a les malalties cardiovascular, ja que la pectina baixa el colesterol; són diürètiques i el seu potassi (especialment ric en les figues seques) ajuda a baixar la tensió arterial. Per altra part, les figues tenen una bona relació calci/fòsfor (més calci que fòsfor); i especialment els secs que concentren més els seus minerals, ajuden a mantenir la densitat dels ossos, ja que tres dels seus minerals més importants (potassi, calci i magnesi) s’han relacionat amb un menor risc de osteoporosi. Els secs tenen molt ferro que pot ajudar a corregir l’anèmia ferropènica. Investigadors japonesos estudiaren en animals i en pacients els efectes anticancerígens d’extractes de figa i donaren la causa de l’acció antitumoral a un benzaldehid; no obstant, encara no hi ha evidència científica del poder anticancerígen de les figues. En fitoterapia, al suc de figues se li atribueixen poders bactericides i contra els paràsits intestinals.

Les males condicions de conservació (calor i humitat) fan que les figues seques es contaminin fàcilment amb fongs microscòpics que produeixen aflatoxines, tòxiques i cancerígenes per el fetge; s’ha de comprar gènere de primera qualitat (o realitzar producció pròpia). La gent amb diabetis ha de limitar el seu consum, especialment les seques, per el seu alt contingut en glucosa”.

Llevat del pa de figa, mescla d’ametlles amb figues seques, que segur que ja coneixeu, he trobat una referència a una combinació antiga i fàcil de preparar, coneguda com a “torró de pobre”, que consisteix en obrir una figa seca per la meitat i introduir-hi un aglà dolç en el seu interior. Com a aportació pròpia podria proposar que els aglans podrien ser primer, un poc fregits i acompanyats d’un suquet de sobrassada amb picornells regat tot amb un vi negre d’Alaró. Ehem, ehem...

Quan a la reproducció de la figuera aquesta es reprodueix molt bé de llavor. Especialment si ha passat pels sucs digestius i intestinals dels ocells o dels marts. Si ens neix qualque figuera de llavor a un cossiol, la podrem trasplantar i en tenir la gruixa adequada la podrem empeltar, segur que es farà ben bona. El mètode, però, tradicional de plantació és per estaca, a finals de tardor i hivern, en clots ben fondos de figuera (2x2 m.).

Hi ha bons llibres que parlen de la figuera i que en alguns casos són mals de trobar. Seria bona idea tornar-los a reeditar. Dos d’aquests són La figuera a la taula: receptes de cuina de Felip Munar i La figuera mallorquina de Josep Rosselló, Joan Rallo i Josep Sacarés.

Aplecs sobre la figuera
Joan Vicenç Lillo i Colomar

· La figuera (Ficus carica) (I). La figuera fugitiva dels nostres camps ·

· Els Arbres d’Alaró ·

~

Gràcies Nicolau per la Tipuana

El port peculiar de la Tipuana

L’aclimatació de la Tipuana tipu originària de la zona d’Argentina, s’ha d’agrair a Mr. Thaïs. Aquest arbre va ésser introduït a Barcelona, provinent d’un productor algerià per indicació de Rubió i Tudurí, amb l’assessorament d’en Forestier.
Això està documentat a la prova d’accés que va fer Rubió a l’any 1917 (la qual va durar 9 hores) per a la provisió de la plaça de director d’Arbrat i Jardins de Barcelona. Aquesta entitat era la precursora de l’actual Parcs i Jardins.
Unes tipuanes històriques: les de la plaça de Sant Felip Neri al casc antic de Barcelona.
Si passegem per la ciutat i anem llegint allò que les podes, el clima, els gestors i els vàndals han anat escrivint en les seves capçades entendrem fàcilment que la Tipuana s’ha adaptat perfectament a casa nostra. Però calen uns mínims.
Si vols flor: ple sol.
Si vols un arbre bell : bona poda de formació.
Si vols un arbre natural: dóna-li espai arrecerat del vent i no el toquis.
Si no vols problemes preveu un espai per a la seva capçada d’un mínim de 10 a 12 metres de diàmetre. Les seves arrels quan els hi cal tenen força per a rebentar allò que vulguin i arribar a l’aigua o a l’aire que necessiten. Si el mur o el paviment no són de qualitat i el constructor no ha entès què passa quan plou…
Té un port peculiar, de capçada una mica enrevessada de jove. Si no et vols sentir com un criminal de guerra vessant la seva saba, vermella com la sang, poda-la just després de florir i no esperis a que tingui una branca massa grossa per a retirar-la. Aquest també és un bon moment per a repicar-la (és subtropical).
No li cal cap mena d’adob (és una Fabàcia!) i habitualment no pateix cap plaga ni malura.
Gràcies Nicolau, per la Tipuana, pel teu llegat i per l’escola.
Ah! I no pateixis que aquest noi és conscient i esmenarà el seu error de plantació. Dels arbres de la ciutat no te’n diré res, és un tema de gestió…
Efectes d’una poda dràstica: la fusta no es podreix però la brotada esdevé brancatge perillós.

‘A’

~

La tipuana és un arbre que té un gran desenvolupament horitzontal. Penso que tres metres d'una façana és una distància massa curta. Mai no he tingut problemes d'arrel amb tipuanes. Pensa que la tipuana no perd la fulla completament a l'hivern i segons a quina paret potser no t'interessa que hi hagi ombra a l’època del fred, ara, si la paret és a nord, la tipuana et farà de amortidor vers al fred. Guillem

~

Desconec quin tipus de força tenen les arrels de la tipuana per tal de fer malbé la façana, normalment les arrels segueixen una llei d'estalvi d'esforços, és a dir, cercaran el lloc més fàcil per estendre's, si topen amb una bona paret, crec que l'obviaran i prendran altres camins. Vull dir que són molts els arbres que creixen a aquesta distància d'una façana, i no passa res. El pollancre (Populus sp.) sembla, sí, ser d'arrels més agressives. En tot cas, però, si t'ha de preocupar massa i l'arbre és petit i bo de trasplantar, encara hi ets a temps. Val la pena, però, conservar-li la vida. Salut i gràcies pel comentari. JV

~

· Aquest escrit també contesta la següent pregunta feta
als comentaris de: La tipuana ens anuncia l'estiu :

He plantat una Tipu al jardí, el problema es que crec que ho he fet massa a prop de la façana (~3m). Pel que he llegit després les arrels puden ser força agressives. Amés per les fotografies que publiques, l'arbre agafarà grans dimensions. Estic pensant en arrancar l'arbre. Que en penses? Xavi

~

· La tipuana ens anuncia l'estiu ·

· La 3ª i 4ª foto són de Vanessa Bertozzi [P.SantFelipNeri6]·[P.SantFelipNeri7] ·

*

Els arbres disminueixen el soroll

Arbres contra la contaminació acústica del TGV

L'Ajuntament de la Roca (el Vallès Oriental) ha demanat que la línia del tren d'alta velocitat s'envolti, al pas pel municipi, d'un entramat d'arbres i arbustos. Amb aquesta mesura es vol evitar la contaminació acústica que generarà el pas dels trens. La mesura correctora s'aplicaria en els talusos de la via i tindria un efecte especialment positiu per al barri residencial de Can Colet. A més, també seria útil per reduir l'impacte paisatgístic de la nova infrastructura. El consistori confia que l'ens gestor d'insfrastructures ferroviàries, Adif, accepti les mesures correctores proposades.

Foto: Proposta de l'Ajuntament de talús vegetat a Can Colet

Marçal Lladó

LaMalla.net

· Article publicat a La Malla el 24/08/2006.
· Proposta d'Adif per al municipi de la Roca

*

A través de cisellada ogiva

La pineda

Caminàvem pel bosc, com se camina
per una catedral. Nos internàvem
plens de recolliment, plens de misteri
i parlant en veu baixa.

Com a través de cisellada ogiva
la llum de l’alba entre el brancall passava,
i amb ses irisacions les negres soques
xapava d’or i grana.

Al cim de cada soca, que emergia,
com columna arrogant, de la muntanya
s’estremia dels pins la verda mesa,
capitell d’esmeralda.

Ocult entre l’espessa nervadura
del brancall ufanós, dormia un àngel,
nimbada de penombra l’àurea testa
i arraulides les ales.

I ha aparescut el sol. Les flors, obrint-se,
i els rossinyols, cantant, han dit hossanna;
llavores les daurades cabelleres
han sacudit els àngels.

I empunyant amb l’esquerra una viola
i amb la dreta un arquet moll de rosada,
han preludiat l’himne eternal del fiat,
despertador de l’ànima.

I creixent amb la llum, que poderosa
la terra i cel enamorada abraça,
l’himne del bosc solemnement s’eleva
amb accents de pregària.

S’eleva al firmament, i apar al fondre’s
una nota, una veu, una paraula;
paraula començada al primer dia
i no acabada encara.

Apel·les Mestres

(Barcelona, 1854 – 1936)

· Aquests fantàstics pins es troben a Sant Llorenç del Munt ·

· Fotografies de Anna Martí i Guitart ·
~

Lumes Nunca Mais!

Eucaliptos, imobiliárias, abandono do rural, especulaçom, turistificaçom = INCÊNDIOS

A Galiza sofre a pior vaga de incêndios da sua história durante estes dias. Vimos de todo: arder casas, arder animais, arder monte, arder gente, arder estradas, arder carros... Nos últimos anos o fenómeno dos incêndios vem de agudizar-se a cada vez mais sem consequência algumha para os e as culpáveis. É hora de pará-lo.

Culpáveis:

-Na Galiza nom hai nem cem pirómanos nem cem tarados coordenados para prender os nossos montes diariamente como querem transmitir desde a imprensa e as autoridades. O que aqui há é umha rede organizada que responde a interesses económicos muito grandes que é hora de destapar.

-O nosso monte e o nosso rural, abandonado pola desestruturaçom económica que sofremos e a priorizaçom do sector serviços, é caldo de cultivo perfeito para os incêncios. Nem prevençom, nem planos adequados de ordenaçom das espécies em impendimento para que ENCE , TAFISA e as madeireiras fagam e desfagam como queiram no nosso território. A plantaçom massiva de espécies pirófitas como o eucalipto cria isto: LUME. Os nossos montes som para aproveitar adequadamente e o nosso rural para habitar.

-A conversom da Galiza numha colónia turistia tem consequências como esta. Se o rural se abandona as zonas costeiras priorizam-se, urbanizam-se e aparecem as IMOBILIÁRIAS para repartir o pastel. Arde na costa e arde porque ACS, MAHIA, SAN JOSÉ e cumparsa estám aproveitando ao máximo. Que nom nos enganem com a lei. Só é de aplicaçom em chao forestal. No resto, justo onde arde agora, em terrenos perto de chao já urbanizado si se pode modificar o seu uso. Se bem miramos o mapa de lumes que asola Galiza nestes momentos e comparamos em quais desses concelhos de prepara um PGOM veriamos a cousa muito mais graficamente. Imobiliárias, especuladores, CULPÁVEIS!

- O governo bipartido tem responsabilidades. Que nom neguem a evidência, que assinalem os culpáveis e que comecem a tracejar planos de actuaçom que apresentem no cenário um futuro ordenado e racional dos nossos monte.

-O PP e os seus sequaces, como cara pública da máfia económica que queima os nossos montes, esquece que nos seus anos de governo o nosso País cada verao ficou reducido a cinzas que depois aproveitavam imobiliárias, madeireiras e eólicas, tal e como acontece agora.

Da AMI queremos mostrar a nossa raiva e dor pola vaga de incêndios que a Galiza sofre reiteradamente. Vincamos na necessidade de dar umha resposta ampla, consistente e sem titubeios perante tanta destruiçom incontrolável. A nossa responsabilidade e compromisso como cidadaos dum País colonizado tem que fazer-se palpável mais do que nunca. Mobilizar-se, denunciar, actuar com todos os meior ao nosso alcanço e luitar é umha urgência!

Chamamos a participar a toda a mocidade galega nas convocatórias que de maneira espontánea durante estes dias estám surgindo na geografia galega.

Lumes Nunca Mais!

Viva Galiza ceive e socialista!

AMI

Una opinió sobre els incendis de Galícia

Foc i intencionalitat política

Resumesc quatre idees que me ronden aquests dies, per si algú les vol llegir. En la meva opinió, la cosa és així: aquesta gent que crema boscos per Galícia estan pagats, és evident. L'autèntica trama ha d'estar al darrera, me sembla a mi. Escoltes alguns periodistes i tertulians que dedueixen que no hi ha trama per la diversidat i la tipologia de les persones detingudes: gent major, algunes persones alcohòliques, gent jove de famílies desestructurades, etc. Precisament, que és, que aquesta gent no pot ser pagada per altri? No deduïria algú, precisament en base a això, que aquesta és la tipologia de persona que més se presta o és susceptible d'acceptar encàrrecs així?

Hem de pensar que els autèntics responsables són d'una categoria i respectabilitat que per res del món els duria a embrutar-se les mans d'aquesta manera. I si a més a més tenen doblers, què voleu? Que això és una inversió, home !

Hi ha una altra dada significativa: diuen els entesos que pràcticament cap dels detinguts és el típic piròman que pega foc i passa gust de veure cremar.

Altres dades: els focs s'inicien a llocs de difícil accés, o díficils d'atacar, i, a ser possible, aprop de nuclis poblats; i quan ja el tenen apagat, ja hi ha qualcú preparat per tornar a pegar foc. Almanco per aquesta banda, sa mica d'estratègia, hi ha, no?

Total, jo ho veig així: jo crec que al darrera de tot això hi ha la xarxa clientelar d'empreses i negocis, i famílies, interessos, etc., que són, en definitiva, els autèntics amos de Galícia; els amos de sempre, vull dir.

I la façana electoral, o plataforma electoral, d'aquest entramat ja sabem quin nom té. I més encara ho sabem per aquestes illes nostres. Què ens han d'explicar a nosaltres?

Més clar, aigua: aquest és el mateix entramat, a la balear, que va desencadenar aquella onada d'histerisme ("Aquests del Pacte mos mataran a tots de fam amb l'ecotaxa", "són uns dictadors que imposen el català", etc.) i de manipulació informativa en aquells únics quatre anys que s'han vist privats del poder des de la II República (del poder polítíc vull dir; d'altra banda durant la II República ja sabem com s'ho varen fer per llevar-se "els progres de sempre" del damunt. Esperem que no hi tornin.)

Ara, ara sobretot, seria interessant rellegir en Jordi Bayona quan explicava que una de les principals dificultats per treballar que va tenir el Pacte provenia de la mateixa administració, dels acòlits i militants i mantinguts i servils del Partit Popular per parlar clar, amb interessos ben clars per fer caure aquell govern (En concret, és clar, els interessos forts són dels de més amunt, és clar: constructors i hotelers, faltaria més).

D'altra banda, independentment que tenguin èxit o no (tornant a Galícia) t'atures a pensar que són tan banastres que de dedueixes com han raonat: vegent el mal que el Prestige va fer a Fraga, ara han dit ells: "Ja està: a cremar boscos s'ha dit !!, i ara veuràs desastre ecològic, tu, i merda per aquest govern."

En tot cas, amigues i amics, que ens serveixi d'avís a navegants per allò de si algun dia aquestes illes nostres tornen a tenir un govern d'esquerres. Ja ens podem anar preparant des d'ara mateix, per si no ho sabíem: aquesta gent no repara en mitjans.

Jaume Escales i Tous

Ara i sempre

Cinc dies a Galícia

Eucaliptus i foc

Tala d'arbres a Gal·la Placídia

Arbricidi republicà
i ecosocialista a
la Gal·la Placídia

L'Ajuntament de Barcelona, a través del Districte de Gràcia, seguint amb la seva política erràtica i del tot mancada de seny, anuncia ara, de fet amenaça, amb carregar-se tots els arbres i la vegetació del cantó Besòs de la Gal·la Placídia per donar cabuda al mercat provisional que substituirà el de la Llibertat mentre no s'hi enllesteixin les obres de remodelació.
L'anunci, quasi clandestí, ha agafat la majoria dels veïns de vacances. Efectivament, un cartell enganxat a les parets dels portals del cantó Besòs de la plaça (per cert, no havíem quedat que estava prohibit enganxar cartells a les parets?), avisa, de forma ben bé críptica, que «per motius de seguretat i a conseqüència de la instal·lació del mercat provisional de la Llibertat, s'hauran d'extreure els arbres del lateral Besòs de la plaça». És curiós que d'executar sense miraments espècies vegetals, ara se'n digui «extreure». Per si no quedava clar que es tracta d'un arbricidi, més endavant, al pasquí s'hi manifesta que els arbres «no es poden trasplantar ja que per aquest subsòl passen les xarxes de serveis del barri, com és el cas de l'aigua, el gas i l'electricitat».
Però la frase que tanca aquest cartell d'informació municipal no és menys enigmàtica: «D'altra banda, els serveis d'urgències i emergència de la ciutat necessiten l'espai suficient per atendre qualsevol incidència». I avall que fa baixada!
Són moltes les veus que s'han aixecat al barri contra la remodelació del vell i bell mercat de la Llibertat, i en aquest sentit s'ha denunciat la pura i dura política especulativa de l'Ajuntament. Ara bé, fins i tot en el supòsit que aquesta remodelació fos necessària (de fet, la majoria de paradistes plegaran el negoci ja que o bé són a punt de jubilar-se o bé no poden fer front als costos econòmics que suposa), no s'hauria de fer a base d'executar un munt d'arbres, alguns dels quals més que vells i ben adaptats.
El més absurd de tot plegat és que encara no fa tres anys, l'octubre de 2003 es va inaugurar una remodelació de la plaça, per donar cabuda al nou Punt Verd del barri, en què es van ampliar els parterres situats a la zona inferior del jardí i es va millorar la jardineria amb el ressembrat; també es van plantar nous arbustos al voltant de l’estació meteorològica i es van plantat més arbres de fulla caduca, a més a més de canviar els bancs que ja hi havia per 32 de nous i la instal·lació de 10 papereres.
Tot això -arbres, arbustos, bancs, papereres, etc.- se n'anirà en orri: uns quants centenars de milers d'euros llençats per la finestra i un patrimoni cultural i natural destruïts per allò del «progrés» a què tan aficionat és aquest Ajuntament «catalanista i d'esquerres», no endebades el regidor d'aquest barri és el republicà Ricard Martínez i al Districte hi viuen els gairebé invisibles capitostos comunistes convertits a l'«ecosocialisme» nostrat, la parelleta Joan Saura i Imma Mayol.

· Article publicat a Ecodiari el 07.08.2006 ·
*

Per tenir uns boscos millors

Article // La lluita contra els incendis

Saber cuidar el bosc

• Les nostres masses forestals
estan poblades d'espècies
inapropiades per defensar-se del foc
Imatge: Silvia Alcoba

El doctor Erich Bauer, al seu llibre Los montes de España en la historia diu així: "En temps de Ferran VI, cap al 1763, al Corregiment de Girona hi ha 241 boscos formats per només distingeix arbres adults o per a fusta, 38.069 roures, 1.007 alzines, 897 nogueres, 1.732 pins, 1.647 àlbers, 1.085 pollancres, 288 freixes, cosa que suma un total de 44.724 arbres. ... Disten del mar 7 llegües, carretera bona". Això ens pot donar una idea del que eren els boscos de Girona cap a mitjans del segle XVIII.
Aquest estiu hem de lamentar novament la crema de les nostres masses forestals, tant a Catalunya com a Galícia i Portugal. La falta o absència gairebé total de pluges a la primavera i els cada vegada menys freqüents ruixats d'estiu fan que els nostres arbres estiguin en un estat hídric alarmant, quasi catastròfic. Pels boscos del Pallars es veuen rodals d'arbres morts per la gran sequera. I el canvi climàtic es comença a deixar notar cada vegada més. Tot i que l'Administració ha multiplicat esforços a tot l'Estat i especialment a Catalunya, amb plans d'emergència per a la prevenció i extinció de focs forestals, dotant de més mitjans aeris i humans (bombers, agents forestals, agrupacions de defensa forestal), els nostres boscos segueixen patint la desfeta del foc.
Els incendis de l'Alt Empordà tenen tot el caire de ser intencionats. El fort vent i la sequera han fet la resta. Per acabar-ho d'adobar, la proximitat de nuclis habitats complica les tasques d'extinció. Ara que sembla que la situació torna a la calma, agents rurals i mossos intenten esbrinar les causes examinant minuciosament els punts d'inici. És una tasca pesada i difícil, que no sempre dóna resultats del tot concloents. El més segur és que siguin provocats, però saber-ho amb exactitud és difícil. Si el piròman o incendiari ha ruixat uns matolls amb benzina o un altre líquid inflamable i després hi ha calat foc, poca cosa s'hi podrà trobar. Per altra banda, si és una guspira produïda pel que sigui, poca cosa més. S'haurà d'esperar el dictamen d'agents rurals i mossos. El que és segur és que si ningú identifica un responsable vist in situ en el punt d'inici produint l'incendi, no tenim res.
Ara bé, podríem fer alguna cosa més per evitar la propagació de focs forestals: treballar més el bosc durant la tardor i hivern. És a dir, donar pas als que cuiden el bosc, els silvicultors: els propietaris forestals i altres òrgans de gestors del bosc, com el Centre de la Propietat Forestal. Cal incentivar i remunerar més els propietaris forestals si volem boscos en millors condicions.
D'AQUÍ ve la menció al doctor Bauer. Actualment, tenim unes masses forestals poblades d'espècies que no són les que toquen. Així, on abans hi havia roures i alzines, ara hi ha pins. Això té un doble efecte negatiu, perquè els pins acidifiquen i empobreixen el sòl, cosa que fa canviar el seu pH. Els nostres boscos, els catalans i també els gallecs, estaven molt ben poblats per frondoses masses compostes per roures, alzines, faigs, castanyers, avellaners, etcètera, arbres tots de fulla caduca, menys el roure que la té marcent. Tenen l'avantatge que el sotabosc és molt més clar i net. Un exemple ben clar són els boscos cremats amb pinasses de la Noguera, en què majoritàriament han rebrotat roures. El roure, a diferència del pi, no té reïna i a l'estiu no es crema tan fàcilment. Per altra banda, els roures, com totes les frondoses, poden rebrotar després d'un incendi; en canvi un bosc de pins cremats és un bosc d'esquelets.
S'ha d'afavorir els boscos d'es- pècies de fulla caduca, implantant novament una silvicultura adequada. D'aquesta manera podem tenir uns boscos més nets, ja que per si sols ja ho són, i molt menys piròfits i inflamables. Però tot això val diners i segurament toparà amb interessos de més d'un. A més a més, no es fa en quatre dies. Però ens hi hauríem de posar ja, si no volem simples brolles arbrades sense cuidar que poden cremar qualsevol dia.
Vegem l'exemple gallec. On hi havia roures centenaris ara s'hi fan eucaliptus (que serveixen per fer pasta de paper). Els boscos de roures hi són des de mil.lennis, i són autèntics boscos, santuaris on viuen animalons petits i grans que en la seva frondositat tenen la seva vida i el seu refugi. Els eucaliptus són tan sols plantacions arbrades que creixen ràpidament, que canvien radicalment l'estructura del sòl i que cremen ràpidament i faciliten la seva propagació.
CADA BOSC cremat incrementa notablement la producció de CO2 en l'atmosfera i influeix negativament en el canvi climàtic. D'altra banda, si en el terreny cremat es produeixen pluges torrencials, s'afavoreix notablement l'erosió. Amb aquest plantejament no vull dir que ens quedem sense pins, però sí que apostem per les espècies de creixement lent com alzines i roures, i d'altres com el faig, el freixe o el castanyer, un xic oblidades. Si afavorim aquestes espècies tindrem un sòl amb molta més matèria orgànica en descomposició i per tant amb més l'humitat i més fèrtil. Val a dir que les faixes de castanyers són excel.lents tallafocs naturals arbrats. Una menció a part es mereix el pi pinyer que, a diferència d'altres espècies de pins, és molt bo i resistent per fixar dunes, i amb un tronc alt i recte sense branques que el fa més resistent als incendis, excepte aquells on el foc va per les capçades dels arbres.
Hem avançat molt en prevenció i extinció, però tot i que encara ens queda la tasca més dura de totes, hem de lluitar per tenir uns boscos millors, més naturals i cuidats. I no tan sols l'Administració hi ha de posar més de la seva part, sinó que tots els ciutadans hi podem col.laborar d'alguna manera.

Carles Vivé

Tècnic forestal

El Periódico. Opinió. 11.08.2006

· Article publicat a El Periódico el 11.08.2006 ·

*

Platers (Platanus sp.) de Palma

Ànima de Plater

Els que hem viscut la infantesa en ciutats duim els platers en la nostra memòria. Aquells arbres amics que t’acompanyen al llarg de la teva vida. Estàn allà quan neixes i allà seguiran el dia en que deixis la nòmina d’aquest món. Ells, en la seva silenciosa modèstia, són els ciutadans intemporals, els testimonis dels nostres carrers.
Els platers vàren ser introdiïts en l’època dels romans, perque són originaris de l’Asia Occidental. Arbres sobre tot urbans, perque demanden poca cosa, són molt ornamentals i produeixen una ombra molt sucosa.
Record des de petit les seves fulles un poc de rata-pinyada, retallades. Amb un envers brillant i sedós, i un revers més delicat i tàctil. El mateix que la seva nervadura que sobresurt, que pareixen aquelles mans de gent gran que tene les venes tan marcades.

Els platers poden arribar fins a una alçada de 40 metres, i viuen varis segles. A Palma són abundants, en el Born (on són de l’espècie Platanus acerifolia), a la Rambla, a Aragó, a la plaça de Santa Eulàlia, a 31 de Desembre…Però el plater que més m’impressiona és el que s’aixeca, solitari, en la cantonada entre Posada de Montserrat, Sant Alonso i Calatrava. Allà està, obrós i arrogant, desafiant al pas del temps. Algunes veinades que fregeune els 90 anys recorden que, quan eren nines, ja tocava el primer pis. Per això la seva edat deu fregar el segle i mig. Els que vulguin sabre coses sobre els nostres arbres ciutadans tenen un llibre interessant al seu abast: Els arbres de Palma, de José M. López.

Carlos Garrido

Texte publicat en castellà a Diario de Mallorca, dissabte 5 d’agost de 2006 amb el títol: “Alma de ‘Plater’”

Els arbres de Palma. José M. López
Edicions Cort. Palma 1988

Foc al bosc

Els boscos cremen

Després d'un estiu amb unes temperatures màximes i una manca de pluges que han batut rècords històrics, quan semblava que la meteorologia feia un tímid viratge cap a un cert descens tèrmic i apareixien les primeres pluges repartides diferentment pel país, esclaten de manera consecutiva cinc focs virulents a la castigada comarca de l'Alt Empordà. Una vegada més, la pertorbació ambiental més notòria a Catalunya, els incendis forestals, corprenen la població. L'impacte social dels focs és incommensurable, tothom es fa seu els patiments dels damnificats, la crispació d'aquests és compartida pel comú de la població, arreu es demanen explicacions i responsabilitats.
Els nostres boscos i focs tenen moltes assignatures pendents, com deia l'ecòleg Margalef: "El bosc és l'ecosistema terrestre més complex". Una teoria no sempre compresa pels gestors forestals. S'ha explicat molt malament com són els nostres sistemes forestals. El bosc no està quiet, hi ha unes forces inductores biofísiques no controlades per nosaltres que fan que avanci horitzontalment ocupant antics conreus i pastures, alhora que també augmenta verticalment en forma de més fusta dreta (l'arbre creix i d'ell neixen de nou). A poc a poc, el bosc va substituint les pastures i els camps abandonats, aquesta dinàmica explica l'increment anual de biomassa total acumulada --encara que en alguns llibres de text, fins fa poc, s'explicava que un dels problemes principals a Catalunya és la pèrdua de superfície forestal.
Ens falta reconèixer una realitat no acceptada: som un país forestal, un país de boscos. Cal una política forestal que no sigui de cicle curt; evitar de forma urgent construir dins dels boscos, sabent com se sap que el bosc mediterrani presenta una elevada disponibilitat natural a incendiar-se.
Martí Boada
Doctor en Ciències Ambientals de l'ICTA de la Universitat Autònoma de Barcelona
El Periódico. 08.08.2006
Article / La Roda

· Fotos de El Periódico ·

· Article publicat a El Periódico el 08.08.2006 ·

*

Els piròmans irresponsables

Les hectàrees calcinades queden ...

Nando
Humor gràfic. El Periódico
· Dibuix de Nando publicat a El Periódico el 08.08.2006 ·
*

No talleu mai cap araucària

'La maledicció de l'araucària'

"Fou a l’ombra d’aquella maleïda araucària on Ovidi escoltà per primera vegada la llegenda de l’arbre de la mort, el més inversemblant dels relats que hauria de recordar cada vegada que furgara en el passat, cada vegada que s’acostara a la porta del tancat i contemplara el bosc que Roser i ell exploraren tantes vegades. Ara observava aquell arbre que la mort havia seduït penetrant-li per les arrels i enfilant-se sense pressa per cada centímetre del cos, tot just per dins, per on més mal fa. En aquella ocasió, no era una dalla la ferramenta mortal, sinó un fong impronunciable que, de tant en tant, es deixava veure en forma de fístules purulentes que emergien de la vella escorça.
L’araucària tenia exactament trenta-cinc anys i onze mesos. La plantaren Roser i ell el dia del seu quart natalici, el huit de juliol de l’any setanta, i el capellà que els la regalà va assegurar que havia estat en un test, junt a l’altar, exactament onze mesos. Allí havia germinat miraculosament i allí havia crescut desmesuradament i beneïda per la mà del Crist que penjava sota el rosetó de Sant Gabriel. Precisament, aquell creixement sobrenatural aconseguí que en Joan de Déu es desprenguera de l’arbre per por que aombrara el Crist mateix. “És un bon regal d’aniversari”, digué el carmelita, i així li ho va transmetre Roser alhora que foradava la terra amb un llegó de dues puntes i unes gotes de suor. Mentre la seua germana colpejava el sòl amb més il·lusió que força, Ovidi pensà que li feien olor les aixelles i que estava embrutant-se les sabates.
Un parell d’anys després, quan l’arbre ja tenia una alçària considerable, Roser li contà que, quan Déu creà el món amb tots els éssers que l’habiten, deixà que el dimoni creara un ésser, sols un, i Satan creà una araucària, un arbre amb l’esperit de l’infern. Aleshores, quan els àngels s’adonaren que aquell arbre tenia la capacitat de reproduir-se, tal com la resta d’éssers de Déu, volgueren arrancar-lo de soca-rel, però, en veure que el dimoni es reia a boca plena, comprengueren que l’arbre contenia algun misteri que ells no coneixien, així que parlaren amb l’arcàngel Sant Gabriel. “Per què el dimoni s’ha rigut quan hem anat a enderrocar l’arbre?”, preguntaren els àngels, i Sant Gabriel contestà: “Perquè aquell que gose matar l’arbre de la mort, morirà poc després”. Els àngels, espantats pel poder d’aquell arbre que creixia desmesuradament, no s’atreviren a abatre’l i sols pogueren avisar els hòmens que mai no tallaren cap araucària si no volien morir. "

La maledicció de l'araucària,
de Julián Arribas

De vegades, en obrir la porta del passat trobem la resposta que sempre hem buscat i que ens allibera d’un record que ens ha perseguit turmentosament durant tota la vida. La maledicció de l’araucària conta una d’eixes recerques mitjançant un relat intrigant que farà reflexionar el lector sobre les passions humanes i l’existència.

Julián Arribas Pérez (Borriana, 1966) ha escrit relats i articles. És coautor de l’antologia poètica Solamente palabras (2003) i ha publicat els poemaris Racons (2004), Poemes del foc (2004) i Temps de temps (2005). És autor també de les novel·les La tercera habitació (2003), El rostre de la innocència (finalista del Premi Ciutat de Borriana 2004), Tan breu com un clac de dits (Premi Vila de Betxí 2005) i El manuscrit Samos (Premi Ciutat de Borriana 2006).

La maledicció de l'araucària

Julián Arribas

Col. Esplai, 34 · Edicions del Bullent

~

...d'una altra casta n'hi ha...

Varietats mallorquines d’ametler (Prunus dulcis)

Avui farà unes dues setmanes que estava agafant tàperes amb l’amo en Sebastià Alomar de Llubí en les seves tapareres. I xerrant-xerrant vàrem anar a caure als ametlers, aquest entranyable arbre que ens tapissa de blanc els camps al mes de febrer.
En estat salvatge a l’Orient i Àfrica del Nord i introduït a Mallorca en la segona meitat del segle XVIII per la “Sociedad de Amigos del País”. A finals del segle XIX (sobre l’any 1860), després que els cultius de vinya se n’anassis en orris per la plaga de la filoxera, pareix ésser que va agafar força com a cultiu arreu de l’illa.
En Sebastià em deia que d’ametlers a Mallorca n’hi havia hagut de sempre, que el padrí del seu pare ja en tenia i que algún ametler d’aquests tan gruixats que ara es veuen no s’ha fet ni en 20 anys, ni en 50: “Els ametlers estan estona a fer-se, i encara que els cuidis... Jo els cuid molt als meus, ben llaurat per baix, ben essaquellats, i encara no els cuid tan bé com els cuidava mun pare”. Al camp mallorquí, la memòria sobre la procedència dels ametlers no va més enllà de 3-4 generacions i hi ha fins i tot llegendes de la procedència dels ametlers que la datarien anterior a la reconquesta: “Conten que el Rei moro es va casar amb una princesa del nord. Allà on vivia la princesa hi feia molta de neu i quan va venir a viure aquí, al cap de poc temps es va posar molt trista perque s’anyorava del seu país i de la blancor de la neu. Va ser per això que el Rey va fer sembrar tot Mallorca d’ametlers, perque així al manco un pic a l’any, en florir tots els arbres a la vegada, la princesa es sentiria com a casa seva”.

Ametlers florits el mes de febrer i al fons el Bec Farrutx, Artà. Foto: R. Mas

De tota manera, deixant contes a part, em va sorprendre la gran varietat de castes d’ametler que en Sebastià em va recitar en un moment. El sorprenent, a part del seu coneixement i memòria, és que en només uns 230 anys s’hagin aconsseguit tantes varietats locals d’aquest arbre llenyós de secà: