...d'una altra casta n'hi ha...

Varietats mallorquines d’ametler (Prunus dulcis)

Avui farà unes dues setmanes que estava agafant tàperes amb l’amo en Sebastià Alomar de Llubí en les seves tapareres. I xerrant-xerrant vàrem anar a caure als ametlers, aquest entranyable arbre que ens tapissa de blanc els camps al mes de febrer.
En estat salvatge a l’Orient i Àfrica del Nord i introduït a Mallorca en la segona meitat del segle XVIII per la “Sociedad de Amigos del País”. A finals del segle XIX (sobre l’any 1860), després que els cultius de vinya se n’anassis en orris per la plaga de la filoxera, pareix ésser que va agafar força com a cultiu arreu de l’illa.
En Sebastià em deia que d’ametlers a Mallorca n’hi havia hagut de sempre, que el padrí del seu pare ja en tenia i que algún ametler d’aquests tan gruixats que ara es veuen no s’ha fet ni en 20 anys, ni en 50: “Els ametlers estan estona a fer-se, i encara que els cuidis... Jo els cuid molt als meus, ben llaurat per baix, ben essaquellats, i encara no els cuid tan bé com els cuidava mun pare”. Al camp mallorquí, la memòria sobre la procedència dels ametlers no va més enllà de 3-4 generacions i hi ha fins i tot llegendes de la procedència dels ametlers que la datarien anterior a la reconquesta: “Conten que el Rei moro es va casar amb una princesa del nord. Allà on vivia la princesa hi feia molta de neu i quan va venir a viure aquí, al cap de poc temps es va posar molt trista perque s’anyorava del seu país i de la blancor de la neu. Va ser per això que el Rey va fer sembrar tot Mallorca d’ametlers, perque així al manco un pic a l’any, en florir tots els arbres a la vegada, la princesa es sentiria com a casa seva”.

Ametlers florits el mes de febrer i al fons el Bec Farrutx, Artà. Foto: R. Mas

De tota manera, deixant contes a part, em va sorprendre la gran varietat de castes d’ametler que en Sebastià em va recitar en un moment. El sorprenent, a part del seu coneixement i memòria, és que en només uns 230 anys s’hagin aconsseguit tantes varietats locals d’aquest arbre llenyós de secà: la varietat VIVOT de bessó gros, mascle en diuen; MENUT, amb ametla aplanada de bessó petit i poca pell (closca), mai amb 2 bessons.; FELIU-CAPÓ, amb molta de closca i un bon bessó; PONS, amb molta de clovella i 2 bessons; BASSA; MOLLÀS, amb la closca fluixa i que pot esclafar-se amb les mans. Aquesta varietat es vetlava i s’agafava tot d’una perque era presa fàcil dels corbs; ESPINADILLA, semblant a la Vivot; D’EN ROIG; DE LA CANAL; FLOR PETITA; FLOR GROSSA…Encara que jo no descartaria l’orígen forani d’algunes com per exemple la varietat SICILIÀ, d’ametla grossa i bessó mascle.
Ell em va enumerar les castes d’ametler que coneixia i em va dir que aquestes eren les comunes pel redòl de Llubí (centre de l’illa de Mallorca), que per la banda d’Artà (Nordest de l’illa) n’hi havia d’altres com per exemple la POTES.
Darrerament s’han introduït varietats duites de fora com la MARCONA i la LLARGUETA, més productives o de bessó més gran.

Ametlers a l’hivern amb neu, Búger. Foto: R. Mas

Ametlers florits el mes de febrer a Búger. Foto: R.Mas

En Sebastià em va descriure un parell de característiques de la varietat MENUT: “És un arbre que produeix poques tanyades i molt mal d’essaquellar, si et descuides només li queden els 4 cimals nuus i llavor és molt mal d’arreglar”. I de la VIVOT em va dir que: “Aquest sí que fa moltes tanyades i es molt bo de podar”.
I de el ametlers pegàrem als empelts de prunera sobre portaempelt d’ametler. Em va dir que les pruneres tenen una tendència natural a fer molta de goma i per això no els agraden totes les castes d’ametler: “Si la casta de prunera de l’empelt xupa molt, estira molta de saba, no pots fer l’empelt sobre un ametler vell, que en té poca…”
També xerrarem de tapareres i de com els llubiners fa uns anys vàren “fer ca seva” amb les tàperes. Aquestes que avui en dia les conserveres no volen comprar i que es tuden sobre la planta, mentres se’n duen de fora. Es va pondre el sol, ja teniem les mans ben espinades de les tapareres, les cervicals i lumbars fotudes d’estar acotats i la boca seca de xerrar “Au idò, cadascú a ca seva i els cans a can Coll!”

Vaig pujar d’alt s’ametler
per una flor que tenia
per veure si n’alcançaria
una que s’atlota en té

Rafel Mas, Búger 3 d’agost de 2006