De qui és el paisatge?
En aquesta illa que havia estat tan pobra, el sentit de la propietat de la terra està tan arrelat que es fa difícil a la gent entendre que el dret a la propietat ja fa segles que no és sagrat. És un dret constitucional, reconegut legalment, però que té les seues limitacions. I és clar que, a mesura que els temps avancen, aquestes limitacions també es van concretant més.
Qui hauria plantejat fa uns anys que els ciutadans tenien dret a no sentir remors estridents, a gaudir de la natura sense tamborades de Benirràs ni festes en espais naturals, o a poder contemplar les estrelles a la nit sense interferències de raigs làser? I això no obstant, aquest dret ja s'està reconeixent, posant limitacions a la llibertat dels altres. I si la contaminació acústica ja té jurisprudència, el Parlament de Catalunya ja ha legislat sobre contaminació lumínica, iniciant un camí que, ben segur, seguiran altres parlaments del món.
Parc dels Vedrans
Dit això, em centraré en el cas del parc natural mal anomenat de Cala d'Hort (per què no "dels Vedrans"?, ja que abraça terrenys que mai de la vida havien estat sota la influència d'aquesta cala; en tot cas, cal recordar que el lloc on es va construir l'església de Sant Josep era el coll de Cala Vedella, no de Cala d'Hort). Un parc que té en contra una part dels propietaris de les terres que n'han de formar part. Vaig assistir al polèmic ple de l'Ajuntament josepí en què l'equip de govern presentava al·legacions i dins l'ambient de la sala surava la idea que eren ells els verdaders afectats, els únics que havien d'opinar, els únics afectats, els únics a qui s'havia de tenir en compte. Era patent l'animadversió contra la gent "de fora poble" que hi era present, i fins i tot se sentiren comentaris en aquest sentit.
I vet aquí que jo em consider amb tant de dret a opinar com si fos un propietari de les terres del futur parc. El fet que no hagi heretat terres en aquell lloc, que els meus avantpassats no hagin creat aquell paisatge concret (tanmateix n'hauran creat d'altres, a la mateixa illa), no em resta cap legitimitat per fer-ho. I encara diré més: segurament el meu amor per cada racó, cada canal o torrent, cada vestigi arqueològic, cada conjunt de vegetació, cada anècdota històrica... haurien de pesar més que l'interès d'alguns per edificar més i més. Aquest és el verdader interès de molts dels propietaris de la zona: construir. Evidentment, amb l'agricultura és difícil enriquir-se, i ara que s'ha descobert el manà que representa fer una caseta, parcel·lar i vendre, als que encara no ho han fet se'ls fa barda amunt acceptar el paper de bambos d'aquesta pel·lícula. I és comprensible. Durant els darrers 30 anys s'ha esfondrat el camp i la terra s'ha convertit en un bé especulatiu. Però també és evident que aquest procés, en un moment o l'altre, s'havia d'aturar de colp. I les eleccions de 1999 en fixaren el moment precís.
Dret a gaudir del paisatge
El parc dels Vedrans no afecta només els propietaris, que legítimament poden defensar els seus drets -que també els tenen i no els hi vull negar-, sinó tots els ciutadans d'Eivissa i fins i tot els visitants. Tota la ciutadania té dret a gaudir del paisatge i de la natura, dels ecosistemes conservats correctament i d'un desenvolupament sostenible, i fins i tot el paisatge i la natura són pilars imprescindibles de la nostra indústria turística. Una altra cosa és que els sectors més perjudicats per aquesta protecció necessària demanin compensacions als que més se'n beneficiaran. I en això sí que els don tota la raó i crec que les institucions hi ha de jugar un paper important, sigui amb impostos o taxes per a uns o amb desgravacions i subvencions per als altres. Això sí: que ningú em digui que el paisatge és seu, perquè per damunt d'escriptures i títols de propietat, en aquest 2001, el paisatge és tan seu com meu o teu, de tothom. I tots hi tenim dret a opinar i a decidir.
El paisatge, la natura, els ecosistemes i el
desenvolupament sostenible són un dret ciutadà i pilars
imprescindibles de la nostra indústria turística.
desenvolupament sostenible són un dret ciutadà i pilars
imprescindibles de la nostra indústria turística.
Enric Ribes i Marí
· Article publicat a Grijalvo ~
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada