dilluns, 29 maig de 2006

Tell, til·ler, til·la

L’arbre de la memòria

L’únic Telleda que conec no beu til·la, i prou que li convindria. De telledes, n’hi havia d’haver hagut força, quan la fusta de til·ler, dúctil, densa i dura, s’usava per fer llances i fletxes i per tallar figures. En aquell temps, en canvi, no donaven cap importància a la flor de tei. Els clàssics, grecs, llatins i àrabs, no parlen de la gran virtut medicinal de la til·la. Ans al contrari, elogien els arbres sense flor, que Teofastre i Plini el Vell anomenaven tell mascle, malgrat que haurien d’haver parlat de til·ler bord, perquè l’espècie és de flors hermafrodites.
Avui, les úniques concentracions de til·lers conegudes són urbanes: en jardins privats, parcs, passejos, places i fonts. Són arbres per fer bonic i per produir un efecte relaxant, per passejar-hi, per reposar-hi, per asseure’s al banc de sota i badar, i per passar-hi hores en colla, al voltant d’una taula, des del dinar fins a la til·la d’abans d’anar a dormir.
Recordo haver vist tot un carrer ple d’escales estintolades als til·lers, amb dones a sota donant ordres a la mainada enfilada per omplir galledes de til·la. En tindrien per a tot l’hivern, per quan tinguessin nervis i per no tenir-ne. Inconscients planteristes tenen la barra de comercialitzar tells bords per a jardins, pensant en la feinada de netejar el terra de fruits, però ignorant la desgràcia que representa per al comprador la manca de subministrament de til·la per a tisanes i ratafia.
L’aroma penetrant i dolç persisteix a les fulles i a l’escorça d’aquest tell eixorc. I l’ombra també. Té una de les quatre grans ombres. Les ombres fresques més reconfortants i relaxants són les del til·ler, el lledoner, l’alzina i la morera.
L’efecte sedant del tell, no el té cap més arbre. Té la millor migdiada. És intrigant que no es coneguessin i difonguessin les virtuts nervines del tell fins no fa pas tants anys, un parell de cents. De la flor de tei, tothom en destacava la mel, «la més excel·lent i menys corrompuda». Dioscòrides, el pare de la farmacopea, ignora el tell.
Les aigües de tell són excel·lents com a sedant, estomacal i sudorífera. El perfum és tan profund i delicat que se n’hauria d’extreure en infusió freda tota la nit per preservar-ne tota l’elegància. En el món de la cuina s’ha usat més aviat poc, en alguna salsa especial en casoris de països del nord, on consideren el tell símbol d’amor, amistat i fidelitat. En la gastronomia, la til·la va penetrar-hi com a beguda per acompanyar pastes de te i magdalenes en visites, en sobretaules, en esmorzars distingits i en tastets literaris, per culpa de Marcel Proust. La primera descripció escrita de la infusió de flor de tell és de Marcel Proust, després d’haver descrit el moment en què se li activa el record i comença a construir la seva obra memorable.
A A la recerca del temps perdut, Proust es posa a la boca un tall de magdalena molla en una infusió de til·la i de cop el record se li fa present. Tothom té una olor, un gust, un color, un mecàgum com Déu mana, una visió, un so, un plat, una paraula per rastrejar la memòria.

Tell, til·ler
És un arbre del gènere Tilia, de la família de les tiliàcies. D’aquests arbres de fulla caduca se solen descriure quatre espècies:
Tilia platyphyllos (tell de fulla gran), T. cordata (tell de fulla petita),
T. tormentosa (tell argentat) i l’híbrid T. cordata amb T. platyphyllos, classificat com a T. vulgaris o T. europaea.
En general, els tells, teis o til·lers dels carrers, parcs i passejos són espècies de jardineria que no tenen res a veure amb les espècies boscanes.


Til·la
És el conjunt de la falsa fulla estreta o bràctea d’on arranca el peduncle de la flor del tell. La infusió de la flor de tei també és anomenada til·la. Les inflorescències de la majoria dels til·lers tenen virtuts medicinals. Alguns autors alerten que la tisana de la flor de tell argentat i d’algunes espècies de jardineria no tenen les propietats nervines de les espècies de til·ler silvestres. La medicina natural també descriu les virtuts de l’escorça i de les fulles, per fer créixer els cabells o curar ferides.
Salvador Garcia-Arbós
El Punt. 29.05.2006
· Article publicat a El Punt el 29.05.2006
· Fotos: [Ivo Stad & Land]· [forester401]
~

2 comentaris:

Anònim ha dit...

He llegit part d'aquest article i m'he mirat per sobre els altres que heu penjat al blog. Però profana que sóc en la matèria, us hauria de fer una pregunta: El Tell -Til·ler- sol aparèixer com a sinònim de la mort. Vaig llegir un article a l'Avui fa temps i l'anomenava com a sinònim dels Progoms antijueus centre-europeus "fum de til·lers" en referència als avalots. En el meravellós cicle "El viatge d'Hivern" de Franz Schubert, apareix altra vegada el Tell "a l'ombra d'un tell vindré a reposar", en el qual se sol dir que fa referència a la mort i, finalament, en un dels poemes del poeta Màrius Torres: "paradís promès", apareixen junament amb altres arbres:Til·ler, palmera i xiprés: la palmera és el sómbol del sofriment i el xiprés, és l'arbre que trobem als cementiris.
Què me'n podu dir del Til·ler, doncs?
Us deixo el meu e-mail perquè hi podu abocar una resposta. naomi_cat733@yahoo.es
Gràcies.

Joan Vicenç ha dit...

D’un llibre que em regalaren fa anys, “Arboles y arbustos. Jean-Denis Godet. Edit. Plaça i Janés.” vaig a copiar el següent:

“La importància que el til•ler va tenir als pobles sedentaris d?Europa es reflexa en els llinatges i va unida a curioses històries. Així, per exemple, les tres famílies sueques de Linnaeus (=Linneo), Lindelius i Tiliander deuen el seu nom al gran til•ler de tres troncs que creixía a Jonsboda Lindegard, a la regió de Finveden. Quan la família Lindelius s’extingí, es va assecar un dels troncs. Després de la mort de la filla del famós botànic C. von Linné (Linneo, 1707-1778), el segon tronc va deixar de brostar fulles. Quan va morir el darrer representant de la família Tilander, també va arribar el final de la vida de l’arbre. Els troncs secs segueixen gaudint de gran apreci.

Segons la mitologia grega, Filemó i la seva esposa Baucis vivien en pau a pesar de la seva pobresa. Varen ser els únics habitants del seu llogaret que varen donar hospitalitat als deus Zeus i Hermes, que havien assumit forma humana i anaven de peregrinatge. Durant el dinar, el matrimoni va reconèixer als deus per el fet de que el vi no s’acabés a la gerra. Com a càstig per a la duresa de cor dels altres habitants, Zeus va fer que una inundació destruís el llogaret, deixant intacta la cabanya de Filemó i Baucis, a la que va convertí en un magnífic temple. Va deixar també que els amfitrions expressessin un desig. Aquests li demanaren poder finalitzar els seus dies junts. Després de la seva mort, Filemó es va convertí en un roure i Baucis en un til•ler.

El til•ler representa així la feminitat. Amb les seves flors es preparaven corones per a Afrodita, la deessa grega de la bellesa i l’amor.

Per els germànics, el til•ler estava dedicat a Freya, deessa de l’amor, que era també el símbol de la fertilitat, la bondat, l’instint maternal, la cordialitat i la vida eterna. Baix un til•ler, els germànics es reunien per a les seves deliberacions i judicis. Els arbres plantats a pujols eren visibles des d’enfora i es consideraven símbols de la llibertat. Qui s’acollia baix la seva copa no podia ser apressat ni jutjat.

Sovint, es plantava un til•ler en el centre del poble, com a lloc de descans i reflexió. Baix ell jugaven els nins, es reunia la joventut amb ganes de ballar i també als majors els agradava reunir-se baix el seu sòtil protector per a parlar als capvespres de festa. Noces, juntes i festes de tot tipus es celebraven amb preferència vora el til•ler.

Davant de nombrosos monestirs i llocs de peregrinatge hi ha til•lers. També a la poesia es reflecteix la íntima relació que l’esser humà té amb aquests arbres, com es manifesta a les cançons del minnesinger Walter von der Vogelweide.

A la cançó dels Nibelungs es relaten, entre altres coses, com la fulla d’un til•ler es converteix en destí per a l’heroi Sigfrid.

Johan Wolfgang von Goethe parla del til•ler a Poesia i veritat. A Europa central existeix una gran relació entre aquesta espècie i l’home, havent donat peu a multitud de llegendes i creences. el fet es reflecteix també en el gran nombre de localitats on d’una o altra forma hi apareix la paraula alemana “Linde”, que significa til•ler.”

Salut.
JV