Una olivereta al barri de Lledoners i Sant Genís

Olivera centenària a la cantonada del carrer Judea amb l'avinguda Jordan: bonsai monstruós?

L'olivera (Olea europaea) tal com es veia la tarda
del 7 d'octubre del 2011

La rotonda del començament del carrer Judea, cantonada amb l'avinguda Jordan, vista des del carrer Judea

L'olivera que han plantat s'assembla més a un bonsai que a la idea
que molts ens havíem fet d'una olivera centenària com les
que hi ha al passeig de la Vall d'Hebron.

Finalment, el dimecres 5 d'octubre del 2011, es va plantar l'olivera centenària que fa mesos van informar la regidoria del Districte d'Horta-Guinardó que es col•locaria en la nova rotonda de la confluència del carrer Judea amb l'avinguda Jordan, porta d'entrada al barri de Lledoners-Sant Genís dels Agudells.

Més d'un hem quedat decepcionats. Una decepció similar a la provocada per la publicitat enganyosa. Quan les autoritats del Districte d'Horta-Guinardó parlaven sobre la olivera centenària que es plantaria en aquest lloc, la majoria ens imaginàvem una olivera similar a la que s'ha col•locat no fa gaire en la rotonda del passeig de la Vall d'Hebron a l'inici del carrer Jericó, una preciosa olivera centenària de més de tres metres d'alçada. Una altra preciosa olivera centenària es troba a la rotonda del passeig de la vall d'Hebron, a l'inici del carrer Arenys davant del futur arborètum dels solars de l'antic Patronat Ribas. Alguns qüestionàvem que una olivera centenària, un arbre d'alt cost, fos l'arbre més adient com a entrada a una zona del barri que té el nom d'un altre arbre: Lledoner, un arbre molt més econòmic. Altres pensen que potser no era necessari posar-hi cap arbre i que en tot cas la olivera centenària de poc més d'un metre d'alçada que han posat és un monstruós bonsai gegant, un autèntic oxímoron vivent.

El cas és que Parcs i Jardins de Barcelona, amb una gloriosa història i un gran prestigi internacional ben guanyat, i les autoritats de la regidoria del Districte d'Horta-Guinardó han d'explicar el perquè de les seves actuacions aparentment absurdes i el seu cost econòmic.

Olivera centenària al passeig de la Vall d'Hebron, inici del carrer Jericó. En una olivera com aquesta pensàvem quan parlaven de l'olivera que plantarien al carrer Judea cantonada Jordan.

Olivera centenària al passeig de la Vall d'Hebron, començament del carrer Arenys. En una olivera com aquesta pensàvem quan parlaven de l'olivera que plantarien al carrer Judea vs. Jordan.

Pere de la Fuente i Collell
• Article publicat a Sant Genís dels Agudells el 07.10.2011 •

De l'ullastre a l'olivera

 “Tota olivera té set mil anys”

Rafael Fontán Barreiro (Foto: Dani Duch)

Rafael Fontán Barreiro,:
Tinc 73 anys. Vaig néixer a Quintanar de la Orden (Toledo) i visc a Càceres . Estic casat amb la poeta Ada Salas. Tinc tres fills (de 41 a 26 anys) i dos nets (3 i 6 anys). Política? Justícia social, amor i respecte. Creences? Crec en la humanitat . Canto Bach i toco música celta. 

‘La almazara de Catón’

“Cartago ha de ser des­truïda”, clamava Cató. I el 146 a.C. Roma va destruir Cartago... però no els seus llibres: van ser traduïts al llatí, i en particular els manuals d’agricultura de l’olivera, en la qual destacaven molt els cartaginesos, com a bons fills dels fenicis. Roma va fer de l’olivera de la Bètica –sobretot– la seva indústria més puixant, a cavall dels segles I i II d.C., amb els emperadors Antonins (“la millor època de la història de la humanitat!”, segons el parer de Gibbon, el gran historiador), que tants monuments ens ha llegat, erigits sobre l’or de l’olivera. Fins i tot revenien l’oli que havien fet servir els atletes i gladiadors, una vegada aplicat i raspat de la seva prestigiosa pell. Ho explica tot Rafael Fontán al llibre La almazara de Catón. Olivos y aceite en Grecia y Roma (Godall).

Des de quan hi ha oliveres?
Fa cinc milions d’anys, a la Mediterrània va aparèixer l’ullastre.

Què és l’ullastre?
Una planta: olivera silvestre.

I vam domesticar la planteta?
Fa 8.000 anys, després de seleccions successives i empelts.

On?
A Palestina.

I com va arribar l’olivera aquí?
Els fenicis! La van portar a Egipte, Jònia, Creta, l’Egeu, el nord d’ Àfrica, les penínsules Itàlica i Ibèrica: portaven plançons a Tartessos... a canvi d’estany.

Quan?
Uns 900 anys abans de Crist.

Tenim oliveres fa gairebé 3.000 anys?
Com l’alfabet i les cases quadrades.

I les oliveres es van adaptar bé aquí?
De Huelva a Extremadura i pel llevant iber, de l’estret de Gibraltar al Pirineu.

I fins avui.
El més curiós és que si plantes un pinyol d’oliva... no sortirà una olivera. En sortirà un ullastre! La llavor torna a l’origen, a l’avi, la planta silvestre ancestral.

Llavors, què fem?
Plantar vares d’olivera, de la varietat que sigui, filles d’empelts mil·lenaris... i llavors sí que creix una olivera!

Cada olivera surt d’una altra olivera.
Ja ho veu, per això dic que qualsevol olivera té 7.000 anys! Simbolitza l’esperança de vida eterna. La plantes sabent que els seus fruits els veuran els teus fills o nets.

En visito una de dos mil anys, Lo Parot...
N’hi ha moltes a Espanya de 800 anys...

Què van aportar els ibers a l’olivera?
Un ús local i familiar d’olives i oli. Arriben els romans i la producció s’industrialitza.

Fins a quin extrem?
L’oliva de la Bètica es va premsar en trulls i l’oli es va exportar a Roma en àmfores de 30 litres, per mar.

Què és un trull?
Un edifici amb habitacles per emmagatzemar olives i l’oli obtingut després de premsar-les en una premsa.

Va ser l’aportació de Roma?
Els romans, militars, assolaven la terra per alimentar els seus milers de soldats. Després necessitaven tècnics agrícoles, per emergència nacional.

Tècnics agrícoles?
Les millors ments de Roma van escriure minuciosos tractats de cultiu del camp, és a dir, d’“agricultura”.

Quines ments?
Catul, Columel·la (de Cadis), Varró, Pal·ladi, Plini... detallen als seus tractats el correcte cultiu de l’olivera.

Per exemple?
La terra ha de ser porosa, no argilenca. La distància entre oliveres haurà de ser de nou metres. És millor no podar-les gaire...

Ah, no?
Els oliverars antics eren boscos ombrívols. Si es poden avui és per afavorir el volum de producció d’oliva.

Què en sabien els romans?
L’olivera demana un clima suau, una mitjana superior a 3ºC. Un fred de 10ºC la mata. Prefereix cotes inferiors als 300 metres i no allunyar-se més de 60 quilòmetres de la costa. Avui això ha evolucionat.

L’oli exportat des de la Bètica, fins a on anava?
A la cort imperial de Roma, als rics. I per a les termes i gimnasos. Arribaven àmfores al port de Roma, la runa de les quals va generar la muntanya Testaccio: 30 metres d’ alçària.

Què feien els romans amb l’oli?
Després de fer exercici, l’untaven a la pell, que després raspaven amb l’ estrígil, una espècie de cullera.

No era per cuinar?
Vostè i jo som aquí perquè els nostres avantpassats van menjar pa i olives. Els mediterranis hem menjat tres grans: oliva, blat (pa) i raïm (vi).

Quin ús majoritari donaven a l’oli?
El primer oli, el d’oliva verda, era el més valuós: per a perfums i liniments, higiene, cura corporal. La segona collita, per a la cuina. La tercera collita, per alimentar llums d’oli...

I els grecs, abans, havien fet el mateix?
Atenes ho és per Atenea, la deessa: va fer brollar l’olivera al turó del Partenó, on es multava qui danyés aquelles oliveres. El seu oli era un premi per als atletes.

Bravo pels grecs.
Atenes crea el teatre i la democràcia... gràcies a la riquesa de la seva terrisseria, necessària per transportar vi... i oli!

Una olivera: un bon emblema per a un demòcrata, doncs.
Malgrat que Cató, primer literat llatí, es va oposar que Roma sortís fora de la península Itàlica, la seva paraula per dir ‘bon romà’ era “agricultor”.

Víctor-M. Amela
· Article publicat a "La Contra" de La Vanguardia el 08/11/2025

L'olivera mallorquina

Oliclar

Els arbres d’Alaró

L’olivera (Olea europaea) (I)

He de reconèixer que parlar de les oliveres d’Alaró hauria de ser una tasca que anés molt més enllà del que jo faré. Ho dic amb la pena de reconèixer també, que caldria una feina de recerca i investigació, que jo no faré, i que posés en contacte a qualque periodista o historiador local amb aquelles persones d’Alaró que d’una manera o d’una altra ens podrien fer la crònica d’aquells temps, en què les nostres oliveres formaven part de l’escenari real de la vida de molta gent del nostre poble. Serien també aquestes persones les que ens ajudarien a preservar aquells sabers d’orígens tan antics que encara ens ajuden a conservar les olives, a fer bon oli o a mantenir adequadament l’estat de les nostres oliveres. Ens manca, com en tantes altres coses, gent del nostre poble amb inquietuds de recerca i investigació de tot un món que de cada dia es difumina més en el passat i que al meu entendre hauríem de conèixer per a millorar en moltes coses el futur.

Vaig tenir la sort, fa anys, de ser obsequiat amb un llibre, L’olivera d’Andreu Estarelles i Pascual (Bunyola 1890 – 1981). Va ser un goig llegir aquest llibre, precisament per la proximitat amb el món de la pagesia, amb el món real de la gent pròxima a les oliveres i a tot el que envolta el cultiu d’aquest arbre. Un llibre allunyat dels despatxos i laboratoris institucionals o empresarials, tan científics i freds en la manera d’entendre l’olivera com un element generador de consum per el consum o d’entendre aquesta només com un element pintoresc, útil com oferta turística. Hi ha molt més que això, hi ha una relació entre l’arbre i les persones que genera vida. Vida en molts més aspectes que el simple ús de l’oli per a cuinar o de les olives per acompanyar. El llibre d’Andreu Estarelles parla d’aquesta relació. L’any 1954 l’Institut d’Estudis Catalans va atorgar-li el premi Jaume I. Personalment crec que aquest llibre hauria de merèixer una publicació especial i a l’abast de tota la gent que estima Mallorca i les oliveres. Deixant de banda qualque matisació de caire científic, que es podria incloure, el llibre és un cant d’amor a l’olivera mallorquina...

“Al dir “Oliveres Mallorquines”, pareix voler dir que en cap altre punt del món del que es diu “fora de Mallorca”, no hi hagi d’haver oliveres. Ja és de raó que n’hi ha; si no per tot arreu, en molts d’altres paratges forans; però com les que es crien per Mallorca, no.
Alguna semblança hi trobam amb les de Palestina: Vall de Josafat, Hort de Getzamaní i Muntanya de les Olives.
De manera que al dir “Olivera Mallorquina”, s’entén per oliveres disforges; grossària esglaiosa; soca gegantina; estructuració fantasmal; retorçudes i encaragolades com a manyocs de serpents en lluita titànica; feres llegendàries i tot el que pugui imaginar la fantasia; animals mitològics; fades amb mirinyec i vestes amb rossegall; gegants de rondalles; nans geperuts; bruixes de mil formes i contorsions de dolor com estant en perllongat esforç de part, buides per la seva vellesa. Buides de tant de parir, en el transcurs de cents i milers d’anys, el fruit aspre i amarg que es diu l’oliva; la que estant en la plenitud de maduració, ens dóna el líquid daurat tan útil per als menesters casolans i altres emprius com anirem veient d’una manera esmicolada si el lector té paciència en llegir aquest enrevellat procés. (...)
Olivera. Oli. Oliva. Tafona. Crimes. Oliver. Maies. Vet aquí uns mots de fonètica amorosívola; d’emissió fàcil; com si a la llengua li donassin suavitat de paraula per pronunciar aquests mots oliosos, sens esforç físic ni mental.
Olivera, del llatí “olivum”. El seu nom científic “olea europaea”. La seva flor, generalment coneguda per “pareia” és hermafrodita i per parelles en cada pedúncul. Serà per això que li diuen parella?
En temps d’Homer ja existia a Grècia l’olivera.
Hi ha més de quaranta varietats d’oliveres. El seu fruit sucós, color blanc verdós. L’oliva madura destil·la or líquid. Un bé de Déu!
Per la plantació es pot sembrar el pinyol, estaca, rabassó o branca i també per amurgonament. Dóna fruit als set anys. Sembrant el pinyol, eixirà un ullastre i el fruit serà olivó; que no és altra cosa que oliva bordissa. Empeltant l’ullastre donarà olives de la casta que sia la muda o l’escut. (...)
Són tants els encants de l’olivera mallorquina que els millors pintors han gaudit reproduint-la a llurs valuoses teles. L’han descrita en forma galana els millors prosistes. Li han cantat els poetes en poesia florida, la seva gràcia i originalitat:

“...
creixia la rama d’antiga olivera,
arbre centenari amorós pontava
la soca torçuda perquè sens ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de branca senyora i majora
penjàvem la corda de l’engronsadora
i... venta que venta, folgàvem i rèiem
fins que la vesprada la llum esvaïa
de l’hora roenta, de l’hora encantada...”

(J. Alcover)

“Conta’m vella olivera
mentres sec alenant sobre la roca
noves del temps enrera
que escrites veig en ta surenca soca”.

(Pons i Gallarza)

Si algun mallorquí dels que caplleven per terres estranyes i llunyanes del seu fogar, es topés per un d’aquells atzars dins un camp, amb una olivera mallorquina o que se li paregués, per ben cert el seu cor li donaria un salt d’alegria, com si sens esperar-ho hagués topat amb el compatrici més coral de la “Roqueta”. És que aquell arbre venerable li pareixeria veure-hi un trosset de Mallorca que en seria tanta l’emocó que li vessarien dels seus ulls unes llàgrimes d’enyorança. Tot per haver vist una olivera mallorquina!”

I segueix parlant de l’olivera, ara com arbre religiós, ara mitològic, de la seva llenya i utilitat, dels ullastres i revells, del cultiu, exsecallades, empelts, dels seus enemics, dels esplets i procés del fruit, de l’oli, de la collita, de la preparació de les olives, de la tafona i la manera de fer oli, dels oliers, llums d’oli, de cançons, poblacions monestirs i llinatges oliosos, dels pagesos de muntanya, aucells i altres bestioles que caplleven pels olivars, dels valors medicinals, d’oficis que empren oli, de les pluges, de la cuina i pastisseria, de....

Aplecs sobre l’olivera
Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 17 d’abril de 200

· Els Arbres d’Alaró ·

L’olivera grossa

L’olivera grossa de la Vila Joiosa

El divendres dia 21 d’octubre del 2005 vam posar a Amics arbres · Arbres amics el primer fragment de la llegenda L’olivera grossa de la Vila Joiosa que es troba recollida al llibre Llegendes del sud de Joan Borja. Avui gràcies a Edicions del Bullent posem la segona part.

L’olivera grossa de la Vila Joiosa (1ª part)

L’olivera grossa de la Vila Joiosa (2ª part)

“Amb tot, com que algú havia de pagar la desaparició de la valuosa joia, el jove moro és condemnat a presó i desterrat. Ella, a pesar del què diran i dels prejudicis absurds que regien la vida del poble, intercedeix pel seu estimat i n’aconsegueix la llibertat. Aquell amor, de tota manera, li va costar el desterrament i la pèrdua dels privilegis familiars. Set anys de felicitat va viure aquella parella, en l’exili forçat. Quan finalment els és permés de tornar a la terra que els va veure nàixer, créixer i ¾sobretot¾ enamorar-se, seuen i festegen a la soca de la vella Olivera Grossa. En un moment de silenci en què ella s’emmirallava en els ulls negríssims d’ell, i ell en els blavíssims d’ella, es va sentir el so d’un objecte metàl·lic, caient per l’interior de l’infladíssim ventre del tronc. I ella: «Què és això? No ho has sentit?». I ell: «No sé, no he sentit res, jo».
Mentia. Era l’anell d’ella, que ell havia llançat per un forat misteriós de la centenària soca: l’anell que set anys abans havia furtat, no pel valor material, sinó per l’oportunitat que li propiciava de conéixer la jove donzella a prop. Gràcies a aquell anell, i per damunt de les misèries i els recels humans, havia guanyat l’amor. I diuen que aquella joia , talismà infal·lible d’amor, es troba encara entre els plecs llenyosos de l’olivera, i que qui vulga hi pot anar a buscar-la.
Nosaltres hem anat més d’una volta a buscar l’anell de la donzella, a la soca de l’Olivera Grossa. I, com que no l’hem trobat, continua potser allí. Cada volta que hi hem anat ¾això sí¾ hem trobat la joia d’un arbre singular: una veritable catedral botànica. I la certesa que l’Olivera Grossa de la Vila és un espai màgic que respira, per cada plec de la rugosa soca, la memòria d’antics amants, de velles penúries, d’intenses passions; anhels de donzelles, somnis de moriscos, flama incerta de l’amor.”

Joan Borja, “Llegendes del Sud”, La Farga, 22, Edicions del Bullent.

*

*

Les oliveres a mercè del temps

Els arbres d’Alaró

L’olivera (II)

És molt probable que la dèria pels arbres i pel món forestal que sempre i encara m’ha captivat tingui molt a veure amb els temps en què, encara al·lotell, anava amb en Joan “Campanater” per Solleric. Record molt bé les eixermes i coronades de les oliveres de per Ses Cases Noves de Solleric. Cimals altíssims i gruixats als que crec que encara mai, abans que ho féssim nosaltres, ningú no havia assajat un motoret de serrar. Camions grossos de Manacor venien per a traginar la llenya d’obrar. Llavors no hi havia pales ni grues per alçar aquelles peces llargues i gruixades de fusta sana d’olivera. Les aixecàvem amb la força i l’enginy de tots a la vegada i sort varem tenir de no patir mai cap mal en moure aquells troncarros.

Era a l’hivern, temps de tords, picornells i esclatassangs i fèiem grans fogueres per cremar la rama, sempre alerta de socarrar les fulles de les oliveres veïnades. A vegades es mesclaven les espires amb els flocs de neu. Al darrera, lluny dins la boira molla es percebia la muntanya dels Tossals Verds. Qualque vegada aprofitàvem per fer carbonissa de molt bona qualitat: apagàvem amb aigua aquell caliu tan viu que es queixava fent gran renou i fumassa.

I aquells arrossos de carboner... guardàvem la greixonera dins un forat d’olivera amb una mica de tomàtiga de ramellet, qualque all, un bocinet de botifarró... un poc d’oli i sal. Llavors li afegíem el que podíem, peluts, peus de rata, qualque tortet...

Certament que la feina a vegades era ben feixuga i encara ara escolt els renecs de ... "mecagonmariavergesantissimadelcelsantmalcaigués deuentrossosifentfocetfotreunapuntadadepeuquemhaurandetreurelasa bataambunapalamecagondeui...” la por ens deixondia els sentits. No coneixíem gaire món més i aquell era prou obert i lliure per a sentir-s’hi bé.

I aquelles olives pansides triades i agafades d’en terra, que són les que els tords coneixen més bé perquè són sens dubte les més bones. I aquella olor de la fusta d’olivera quan la xapàvem amb el picassó per fer estelles. Que bones que són les estelles d’olivera: amb un misto quasi la pots encendre i aguanten i moren a poc a poc amb un caliu d’allò més viu.

També vaig tenir aquella sort, que només els déus deuen ser capaços d’oferir, de viure alguns estius a Oliclar i a Sa Font Figuera. Sense més contacte amb el món que aquella ràdio plana que de marca crec que es deia Lavis, on només s’escoltava “España para los españoles” o emissores mores.

Record també haver vist regalimar l’oli pels esportins de la tafona de Solleric i de com ma mare i la meva madrina anaven a collir olives d’en terra mentre els meus germans i jo paràvem garbellets per agafar qualque ropit o qualque tord. A vegades topàvem amb les lloes de mestre Siòn “Colçones”, el marger de Solleric.

I aquells canastros d’olives tan sanes i verdes collides de damunt de l’olivera. Fèiem vinclar les tanyades amb un ganxo o gallato cap el centre del tronc, lligant-les amb corda per més bon agafar. És per això que calia coronar-les altes, per poder collir-les de damunt l’arbre ja que el terreny rocós i irregular no permet, llevat de les tanques planes, col·locar l’escala de tres peus també dita de figueral. També calia fer la rama enfora del barram del mul o les someres. I parlant d’animals, aquella llet de cabra tan bona que només calia enllepolir-les amb un poc d’ordi o de civada per a tenir-les puntuals a la cita a l’hora de munyir-les...

Són tan lluny aquells temps, però ben vius encara en els meus sentiments, encara més en recordar les persones estimades que m’emparaven i que m’ensenyaven, amb les que senzillament compartíem junts aquella vida. i que avui ja no hi són. Els oliverars d’aquest bocí de la Serra de Tramuntana eren l’escenari d’un món avui ben desaparegut. Encara resta però el paisatge, les ovelles, ara malcriades amb els seus picarols i les oliveres, les velles oliveres de fulles cendroses que brillen al sol a mercè dels vents i del temps.

Aplecs sobre l’olivera
Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 19 d’abril de 2006.

Oliclar

Possessió del terme d’Alaró situada al clot d’Almedrà, entre el pujol de can Xirgo, el puig de Sant Miquel i can Pendango. El 1593, pertanyia al mercader Gregori Reus. Tenia cases i tafona. Dedicada a olivars, tenia una petita vinya. Hi havia una guarda de 400 ovelles. Era objecte d’atacs constants dels bandolers i fou proveïda, per a la defensa, d’arcabussos i ballestes. Al principi del s XVII, era del senyor Pere Antoni Reus. Fins a 1642, fou administrada pel mercader Mateu Reus, que la cedí a Miquel Reus a canvi de 40 quarteres de blat i tota la producció de brossat i formatge, cada any. El 1646, era de Miquel Reus i feia una renda anual de 40 quarteres de blat, dues quarteres d’ordi i dos capons. Tenia cases i era dedicada a olivars, vinya i conreu de cereals. Com a bestiar de feina hi havia quatre bous, tres mules, dues someres i un cavall. Tenia una gran guarda d’ovelles. El 1667, pertanyia al senyor Marc Vallès, ciutadà militar, i a la seva esposa Catalina Reus. Amb Almadrà, feia un esplet anual d’oliva valorat en una mitjana de 650 lliures. El 1694, era del senyor Miquel Reus de Solleric i Vallès. Confrontava amb Solleric, Son Bergues, s’Olivaret d’en Muntaner i les tres possessions del lloc d’Almadrà, denominades Son Ordines, Son Sampol i Son Vallès. El 1994, és una pertinença de la possessió de Solleric.

Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Fotos:
Olivars de Solleric i la Serra de Tramuntana.
Ses Cases Noves de Solleric.
Olivar de Ses Cases Noves.
Tafona esbucada d'Oliclar.
Oliclar.
Clot d'Almadrà.

· Els Arbres d’Alaró
· L’olivera (Olea europaea) (I). L'olivera mallorquina

~

Heura i olivera

·

L’heura estreny l’olivera.
El romaní i la sargantana,
la llebre, són maons.
Tot és un crit al buit.

Les papallones, a un pas de la mort,
omplen els camps
per celebrar-ho.

Laia Noguera i Clofent
(Calella, 1983)
·
·

L'heura s'arrapa al tronc de l'olivera com jo m'arrapo a tu. L'ombra que sóc. L'ombra que escric. Només la teva llum em salva de la nit. Cada instant és l'últim instant. Cada mirada ho diu tot.

[de 'Cada mirada']

Toni Ibañez
(Lleida, 1964)
·
·

III

Heura que m’envaeixes el ventre i la follia!
Freu entre el cel i l’aigua, ennuvolat de foc.
T’estimo: sóc la pluja que amara l’enderroc
d’on, tenaç, s’obre un fruit amb colors d’alegria.

Heura que véns de mar. Freu amb l’ona a ple brull.
L’estrall tot just et frega la pell: la vida es bada.
Per tu, jo seré el sol i la lluna granada
i una casa sense urc amb celler, pou i trull.

L’hort foscant de l’atzar que esbatana les portes
a peu pla i que convida a la festa dels lilàs.
La tendresa que estrena balcó i cel de domàs.
El bleix que aviva en dansa d’aram les fulles mortes.

L’olivera i el cep. Bòbila, farga i era.
I el gresol d’on treu flama el vol de la quimera.


[De "L'hort foscant de l'atzar"]

Maria-Mercè Marçal
(Barcelona, 1952-1998)
·
·

Renaixent

Esclata la llavor, un crit s'escampa
arreu de les cruïlles i dalt el cim,
l'herba esmorteïda son crespó planta,
la bestiola tossuda s'emporta el bri.

El sol llueix cofoi darrera gala,
el núvol tot s'arruga, com fuig rabent,
el trespol es vesteix d'una heura tendra,
bategarà com mai, l'ocell novell.

Poncella es desvetlla, calor de matinada,
aigua que tomba i salta, es perd rierol enllà,
ponent caliu escampa, dolceja per la plana,
ramat de cent ovelles, pastor i rabadà.

Parpelles de la llar, la fada les aixeca,
farà donar a la porta el primer badall,
surt noia ensems que cànter i pressa,
es perd, poncella i ombra, pel camí avall.

Du galtes de rosada, els ulls de mar,
li estreny vestit de fil, mocador al cap,
un somni d'emigrant li torna a casa
i deixa, en el cabell, esparpells, el far.

Jo sóc mirall d'un cel, que no bramula,
escuma que la platja, en bonança, adorm,
sóc gema d'olivera, vella, que esclata
i bufec del fullam quan neix al bosc.

Joan Josep Roca Labèrnia
·
·

11

Potser ja seré lluny, però el camí
no voldria oblidar-lo perquè sempre
sigui benigne i fàcil el retorn.
Tancant els ulls veuré de nou la casa
i l'heura i el xiprer quan, a sol post,
fa de bon seure sota l'olivera;
tancant els ulls i obrint el sentiment.
Tu seràs lluny també, però el record,
com un vent molt suau, ens unirà
en una sorprenent esgarrifança.

[De "Suite de Parlavà"]

Miquel Martí i Pol
(Roda de Ter, Osona, 1929-2003)
·
·

· Fotos F. Mas ·

·

Olivera, oliva i oli arbequina

En record del senyor d'Arbeca

Arbeca, és un poble lleidatà, de la comarca de les Garrigues, amb clima mediterrani-continental, sec, i que en l'actualitat rondarà els 3.000 habitants, que viuen majoritàriament del cultiu de l'olivera i de la producció d'oli, marcant la identitat del poble com a recurs artesanal.

Va ser el Duc de Medinaceli i senyor d'Arbeca, amb la promesa, mai complida, de pagar un “real de bridón”, unitat de compte usada a la monarquia hispànica, múltiple del morabatí, per cada olivera plantada, qui va introduir al segle XVIII, el cultiu d''una nova varietat d'olivera procedent de Palestina, i que pel seu considerable rendiment, va extendres ràpidament per tot Catalunya, Aragó i terres Valencianes, prenent el fruit i arbre, en honor del poble i senyor, el nom d'olivera, oliva i oli arbequina.

Des d'aleshores ençà parlar de l'oli d'arbequina és parlar d'oli de gran qualitat i que segons els experts és un oli que a més a més del seu exquisit flaire, presenta una gran densitat i fluïdesa, tot i que el fruit, l'oliva és de tamany menut i la fesomia dels camps plantats d'oliveres d'aquesta varietat, res tenen a veure amb els paisatges oliverars de la zona d'Andalusia.

Ací a Castelló, a la comarca de la Plana, va haver-hi un temps en què sobretot als terrenys de cultiu del secà, l'olivera juntament amb el garrofer, van ser els arbres productius per excel•lència, després, amb l'extensió del regadiu fins i tot a les zones de secà, la transformació dels bancals va canviar el cultiu i els cítrics van anar imposant-se.

Malauradament els cítrics no són rendibles pels agricultors i cada dia més, alguns camps tornen a ser transformats i s'arranquen els tarongers i es tornen a plantar oliveres, essent aleshores la varietat arbequina la que va imposant-se.

Jo mateix sense ser llaurador, per mantenir en producció una xicoteta parcel•la fa tot just tres anys, vaig arrancar els tarongers i vaig plantar oliveres. Aquestes, en estos dies, estan madurant els seus primers fruits, i vet per on, no massa, però aquest any “tindrem oli de casa”.

Hui mateix tota la família ens em desplaçat a “collir les olives”. Aquest matí, el dia acompanyava, hem recollit el fruit de les oliveres i en dates properes rebrem l'oli corresponent. No ens farem rics, no guanyarem diners, però, oi que serà bonic consumir oli de casa? Almenys a nosaltres ens fa il•lusió.

Trenta-cinc quilos d'olives, les primeres de l'olivar, donaran el seu preuat rendiment en oli i nosaltres, ens sentirem privilegiats. Gràcies senyor d'Arbeca. Tot i això, les nostres oliveres, fan un fruit primerenc. No entenc d'oliveres i cultius, però he llegit que l'arbequina sol madurar a primers de desembre. A la meua parcel•la fa ja dies que han madurat, fins i tot ja començaven a caure al terra i a malmetre's la collita. Sembla mentida però la gran diferència que hi pot haver entre la comarca de la Plana Alta, al terme de Castelló, i les comarques veïnes, per no parlar-ne ja de Catalunya o l'Aragó.

Les cooperatives i molins d'oli, tot just van ara a iniciar la campanya, les meues seran de les primeres olives que es moldran, i jo quedaré satisfet, doncs la terra, herència dels meus pares, tot i canviar el cultiu, seguirà donant els seus fruits.

Drosi del Raval

· Article publicata a Drosi del Raval el 06.11.2010

Vella Olivera

Olivera Vella

Plena d'arrugues, lo cos i hasta les branques,
muntanya i tu pintareu lo paisatge.
Vas inventar el viard des de les fulles
eternes.

Diossa de fruts,
pont d'història i futur.
De tu naixen los gusts,
de tu naixen les llums
dels candils de les nits interminables
i les calors dels focs de cuines olvidais.
Lo fred te done vida hasta el teu límit.
No ha pogut la gelera, en nit obscura,
amb la teua plenitud de cinc-cents anys.

I vui la carretera,
en primavera,
t'ha matat.

José Miguel Gràcia Zapater

La Codonyera, 1941

(Matarranya, La Franja)

~

~

· Imatges:

· Olivera de Jordi Fosch

· Olivera de Amaia Aranburu

· Olivera de Nuska

· Poesia del llibre :

“Davall d'una olivera” de José Miguel Gràcia Zapater,

Edit. Associació Cultural del Matarranya i Ins.

~

Un nou sistema d'esporga de l'olivera

Un nou sistema d'esporga de l'olivera redueix els costos i incrementa la productivitat

Una quinzena de productors d'oli han pres part el dilluns 23 de març a l'Aldea (Baix Ebre) en una jornada tècnica organitzada per la Unió de Pagesos per difondre un nou sistema d'esporga de les oliveres que permet reduir els costos d'aquesta pràctica en un 80% i, al mateix temps, incrementar la productivitat dels arbres en un 50%, segons el seu principal impulsor, l'empresari agrícola de Bellaguarda (Garrigues), Josep Ramon Mateu.
El nou mètode afavoreix la producció i en redueix els costos El mateix Mateu ha explicat i ha fet una demostració d'aquesta tècnica que, essencialment, suposa l'aplicació de poques i grans tallades en cada arbre amb l'objectiu que l'olivera conservi el màxim de fulla i creixi de forma equilibrada, permetent que la llum arribi al ramatge.
L'oleïcultor de les Garrigues aplica aquest mètode en les seves finques des de fa tres dècades i fa tretze anys que, a través de la Unió de Pagesos i la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC), difon l'extensió de la seva pràctica per diferents àrees de producció catalanes. Segons ha explicat davant els productors a l'Aldea, la base d'aquesta tècnica rau en el principi d'aconseguir que l'arbre 'tingui molta fulla', que ha definit gràficament com el 'motor' que puja la saba a la planta i la purifica. 'Volem un arbre equilibrat perquè és més productiu que un de més desequilibrat. Intentem fer només tallades grosses i així aconseguim equilibrar l'arbre', afegeix.
L'esporga, a diferència del sistema tradicional, no suposa tallar els nous que surten de les branques perquè, segons considera, les seves fulles acabaren protegint l'arbre. Partint de la idea que l'olivera s'ha d'estructurar en un tronc amb tres grans ramificacions orientades en forma d'estrella, Mateu postula fomentar un creixement perimetral, en horitzontal i no en alçada, i tallar grans branques de forma que la llum solar pugui penetrar en el ramatge i afavorir la generació de fruit. 'Quan esporguem i traiem la fulla l'arbre treballa després per produir-ne i no fa fruit. Però jo vull que faci sempre fruit', indica.

Més producció, menys costos
En aquesta línia, Mateu destaca que una de les grans virtuts d'aquest mètode és, precisament, l'increment en la producció que suposa la seva aplicació (de forma anual, més enllà de l'alternança de l'esporga del mètode tradicional), que pot augmentar en un 50% per sobre de les xifres màximes habituals que sol produir la finca.
A més a més, assegura, permet reduir en prop d'un 80% els costos de la poda dels arbres: el fet de tallar únicament poques branques grans, afegeix, permetria a una sola persona arribar a esporgar prop d'unes 200 oliveres diàries. I és que, després de la collita, l'esporga de l'olivera és la tasca que més cost suposa per als productors d'oli catalans. 'S'emporta una tercera part dels ingressos que tenim per l'oli', ha constatat el pagès ampostí Rafel Verdiell.
La idea ha estat rebuda amb cert entusiasme per alguns dels participants i amb cert escepticisme, per part d'alguns pagesos veterans. Entre els primers, Verdiell ha destacat que el sistema permet 'avançar molt' a l'hora de possibilitar un increment de la producció a partir d'expandir el perímetre de producció de l'olivera. 'Comporta que podem assumir més terra cada pagès i mecanitzar-nos. L'altra despesa important és collir i si no tenim una quantitat de superfície no està al nostre abast accedir a les màquines', ha afegit.
'Com totes les novetats, és l'antítesi del sistema de poda que teníem fins ara. Llevàvem tots els nous perquè deien que es menjava l'arbre, però ell ha dit que cal conservar-ne uns perquè en surtin d'altres i creïn més rama, més superfície foliar. Pot semblar impactant d'entrada, però en altres llocs on s'ha fet veuríem que és aplicable', ha raonat el mateix Verdiell. 'Ningú llaura ja amb mula i els nostres avis ho feien. L'esporga no la volem millorar i l'apliquem com els nostres besavis. Hem d'anar cap a una modernització', ha sentenciat Mateu.

· Article publicat a Tinet el 24.03.2009

·

Camí de muntanya

Els arbres d’Alaró

L’olivera (III)

Segons l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria al seu Die Balearen: “Les propietats que produeixen més oli als termes amb major superfície olivarera són a Bunyola: Biniforani, Coma-sema, Alfàbia i Son Vidal; a Calvià: Peguera, Santa Ponça i Valldurgent; a Sóller: Bàlitx d’Enmig, Bàlitx d’Amunt i can Prohom; a Selva: Massanella, es Castell i Biniatzent; a Alaró: Solleric, Bànyols i Casa d’Amunt; a Andratx: son Fortuny i Morella; a Pollença: Pedruixella Gran, Son Marc i can Aixartell, i a Valldemossa: Pastorix, Son Moragues, Son Pacs i Son Ferrandell.
Tots consideren que Massanella, del marquès del Palmer, és la propietat olivarera més important. Així, es diu que en un any, no fa gaire, la producció d’oli va reportar 60.000 lliures, la qual cosa, al baix preu actual de 20 sous per quartà, representaria 60.000 quartans o 248.700 l.. És ben cert que una collita com aquesta no es dóna amb freqüència; tot i que en una bona anyada, a l’esplet, la producció de Massanella ha aconseguit sovint la meitat d’aquesta xifra.
Segueix aquestes propietats la de Solleric, pertinença del Sr. Morell del Born, que un d’aquests darrers anys ha obtengut oli per valor de 24.000 lliures. Tant Massanella com Solleric són finques que, amb perspectives d’augmentar la rendibilitat, han estat objecte de diferents segregacions i arrendaments, tot i que encara són d’un sol propietari (...).
L’oli d’oliva és usat a Mallorca per a cuinar i també per a la il·luminació. El més fi es destina, és clar, al consum, i no hi ha propietari que no el seleccioni especialment per a la pròpia casa. Per a les ensalades i per al pa amb oli (que constitueix, com hem vist, un dels plats més preuats de l’illa) es prefereix l’oli verge. Aquest és el que flueix des dels esportins, abans de ser regats amb l’aigua bullent. Té el defecte que sols es conserva bé durant un any. L’oli de pitjor qualitat s’utilitza, sobretot, per a fabricació de sabó i per altres aplicacions industrials.”

Jo encara record quan anàvem a cercar caragols amb els llums d’oli, de quatre blens, encara que solíem utilitzar-ne només dos becs. Mu mare me conta que a les collidores que anaven a collir oliva per Solleric se’ls donava un poc d’oli per fer llum a la nit, i que s’estimaven més estar a les fosques i així estalviar l’oli per el menjar.

Ja vaig parlar del llibre del bunyolí Andreu Estarelles Pascual, no puc deixar de referir-me constantment, tal és la informació del món de les oliveres que el llibre ens aporta. Pensau quantes paraules del text que ve a continuació han deixat de ser usades i avui són gairebé mortes:

“Anc que es doni el nom comú de “collidores”, s’hi comprenen nins i nines a partir de deu anys, joves i velles que sens distinció d’edat van a un mateix sou; amb l’obligació, això sí, de fer la mateixa tasca; és a dir: omplir el mateix nombre de paners durant la jornada.
Els tractaments es fan de paraula amb respecte al jornal i “oli”. Volem dir que annex al jornal s’hi comprèn un petit sobresou traduït en oli a rebre a les acaballes. Aquest costum “i oli” estigué en ús fins devers l’any 1913; des de llavors, al fer el tracte, ja roman clos una quantitat en quartans a rebre al final; oscil·la entre quartre, sis o vuit quartans per persona segons la durada de la campanya. No hi ha perquè dir que l’oli que es recull en una família on s’hagin llogat uns quants familiars, permet gaudir de recapte per tot l’any. (...)
Els amos lloguen les collidores, en primer lloc, del poble on radica la possessió; en aquest cas les diuen “ses coidores de la vila”. En segon lloc, si l’esplet ho mereix, va a llogar les collidores dels pobles del pla que les diuen “ses coidores externes”. (...) Al fet d’anar a collir oliva, li diuen “anar a muntanya”; tot seguit unes cançons que ens en donen testimoni:

“Cada any anau a muntanya
jo no sé que vos hi feis.
Allà folgau i reis
i jo pas la vida estranya”.

“A muntanya som anada
i m’hi som campada bé;
l’any qui ve hi tornaré
si no som morta o casada”.

“Diuen que te n’has d’anar
a muntanya, Magdalena;
jo faria una novena
que es majoral t’engegàs”.

“Noltros tenim buidadores
que no se volen soiar;
elles devien pensar
que l’amo les va llogar
per pretenir de senyores”.

“Majoral: ses buidadores
no les faceu afanyar,
que es vespre haurem d’anar
com unes debanadores”.

Al principi del mes de novembre, després de la collita de les garroves, el qual acaball enllaça amb el començament de la collita de les olives, és quan es comença l’activitat en les possessions de muntanya. Abans es fa la collita parcial de l’alt de l’olivera, verdes encara; però ja amb tot el seu desenrotllament. Aquestes olives són les que hem dit abans que s’empren per salar. S’aprofiten les oliveres properes de camins o torrenteres.
Per a aquest treball hi ha uns homes especialitzats coneguts pel nom de “coidors d’oliva”; destres ferm per encastellar-se fins al darrer brancó; havent lligat prèviament, les branques i cimals amb cordes revengudes per evitar caigudes i esqueixos del brancam. Ja es sap: l’olivera és brèvol i trencadissa: un gemec sec, un flaire oliós després de la ferida, i ... cimal a terra. Si el collidor no és “llatí” en agafar la corda, amb el cimal se’n va. Cantant, cantant bé ho diu:

“P’es cimal més alt i perillós
i sa branca torta i llarguera
recorr de brot en brot s’olivera
entre bagues i nuus corredors”.

“M’agrada es coir oliva
però és un art perillós.
Al·lotets aferrau-vos
que amb dobbés no compren vida”.

Una volta fermada l’olivera amb tot seny, per la convicció de què “amb dobbés no es compra vida”, es pengen pel coll el sarró mitjançant una corretja de pell. El dit sarró, de dos almuds de cabuda, té l’emborcadura encercolada de ferro (o d’ullastre) perquè es mantengui sempre oberta i així el collidor roman amb les mans lliures per collir les olives i aferrar-se al mateix temps. Com s’afanyen els dits per prest tenir ple el sarró!
De les olives collides en van fent un munt subaix una de les oliveres i damunt un llençol de sac; en el mateix lloc ja es fa la triadella en diverses divisions: grosses, mitjanes, menudes, bragades i tocades de corc. Segons aquesta triadella es venen a preus distints.
És creença general que les olives per la conserva, mantendran menys amargor si són collides en “bon signe”, en aquest cas en “lluna veia”.
Abans d’arribar a la vesprada són col·locades dins portadores de fusta; és la manera de no rebre cops ni sotreguetjades; doncs és de saber que per la bona vista i millor conservació les pertoca entrar dins les alfàbies netes de cops.”

Per acabar una poesia de Guillem Colom, descriptiva del caires durs d’aquell temps:

“Primer dia de collir
per la jove novençana
A prendre paner anà
una horeta abans de l’alba,
per esser més avinent
tot just els paners llançassen
a l’atzar de tantes mans
que a collir oliva es llogaven...

Pogués bastir el més petit,
fóra menys dura la tasca:
és tan feixuc, als quinze anys,
haver-les amb la gelada,
amb les pues dels eugons,
amb el vent, la neu i l’aigua!
Però volgué la dissort
que ses mans tendres i blanques
-que res sabien d’abrulls-
el més gran ensopegassen...

Pobres mans sense repòs
sempre afanyant-se a la tasca!
Comença a venir el jorn
i entrada la nit acaba.

Comença la del davant
va al punt darrera les altres.
Les mans té balbes de fred
i dels pics de les tarantes
la punxen els cards cruels
i les pedres esmolades...

Airet, airet hivernenc,
que duus les primeres aigües
i aties la flama als cors
i encens l’amor en les galtes,
retalla el card espinós
amb tes tisores de plata,
neteja el trespol d’abrulls
amb tes llances acerades,
i estén sobre els codolars
lleus coixins de molsa blana,
perquè hagi més bon collir
i més lleugera la tasca
l’alosa que aquest hivern
fa sa primera volada!”.

Aplecs sobre l’olivera
Alaró a 25 d’abril de 2006.
Joan Vicenç Lillo i Colomar.

· Els Arbres d’Alaró
· L’olivera (Olea europaea) (I). L'olivera mallorquina
· L’olivera (II). Les oliveres a mercè del temps

~

Singulars versus monumentals.4.Pòrtula

El catàleg d’arbres protegits de la Comunitat Autònoma

[Nivell 4. Anacrònic]

Recentment s’ha publicat la tercera remesa del catàleg d’arbres singulars de la Comunitat Autònoma, protegits a l’empar de la llei 6/91, sense gens de promoció i molt poca emoció (BOIB 08.03.03).

De la cinquantena d’arbres que proposàvem a la Pòrtula n. 252 s’ha protegit l’ullastre de Son Corcó, l’alzina de ses Truges, la bellaombra de la plaça de la Reina, el ficus del Cementeri, i el ficus de la Misericòrdia, a més de l’olivera de Cort, una palmera de per Binissalem, el pi esqueixat de Son Corcó, el garrover de Son Móra (Batlet, a Porreres), que és francament lleig, i poca cosa més. Amb una paraula: poc, i mossegat de rata. Encara no han trobat el lledoner de Lluc, ni cap pinarro d’aquests que superen els 30 metres d’altura i són ben prop de la carretera. Som encara ben lluny d’un catàleg d’arbres protegits com cal i mereixem.

Molt poc hem avançat, dèiem, en relació al primer catàleg de la Comunitat Autònoma, del que ja es compleixen deu anys, que almenys tenia una emoció triple: protegia els arbres més coneguts aleshores (pi de Can Moragues, pi de sa Biga, pi de sa Pedrissa...), tot i que també tenia oblits ben cridaners (el pi des Caülls no es va protegir fins que no va estar clar que no molestaria el Festival Park i ja l’havia protegit l’Ajuntament), alhora que la inclusió d’altres exemplars sembla que no tenien altre mèrit que un goig dedicat. Era molt esperat, ja que era un catàleg iniciat feia molt d’anys, el temps d’aquell antic Icona, tant és així que quan va sortir alguns arbres ja estaven moribunds; i sobretot, obria un camí nou d’esperança, tot homenajant i protegint de manera efectiva el nostre patrimoni natural. Això, com dèiem, continua ben igual: encara esperam.

Pere Llofriu (Pòrtula n. 261, 2003)

***********************

Sol·licitud de catalogació com a Arbres Singulars

de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears

Il·lustríssima senyora Consellera:

A l’empar de la llei 6/91 de protecció dels Arbres Singulars que es va crear per a integrar els individus vegetals arboris de talla, edat o característiques extraordinàries.

Atès que en data 29.10.92 (BOCAIB 10.07.93) es varen incloure al Catàleg d’Arbres Singulars el pi ver de sa Pedrissa, el pi ramut de Peguera, el pi Gros de Can Moragues, el pi de sa Biga, el pi de Son Guitard, el pi de Son Roig, el pi de sa Capelleta, l’alzina d'en Pere, l’alzina dels Set Cimals, l’alzina d’es Molí nou, el cedre de Massanella, el lledoner de Sor Clara Andreu, els reures de sa Riera, els fleixos de Son Seguí, el teix de sa Granja, el platero Gros de sa Granja, la bellaombra de la Trapa...

Atès que en decrets posteriors diversos (BOIB 27.01.01) s’han catalogat el pi Gros d’es Caülls, l’olivera na Capitana, l’alzina de sa Casota, el platero de la clastra d’Alfàbia...

Atès que, com ja hem patit espesses vegades amb molt poc temps (Na Camel·la, carretera de Valldemossa, Porta de Santa Catalina...), els arbres són l’element més vulnerable –i vulnerat- de qualsevol remodelació (en dos dels casos esmentats eren un conjunt paisatgístic emblemàtic que varen desaparèixer “per sorpresa”, ningú no s’ho podia imaginar el dia anterior), amb la qual cosa estam perdent a marxes forçades un patrimoni natural, cultural i paisatgístic d’enorme vàlua.

Atès que els arbres que relacionam tot seguit reuneixen, i amb escreix, les característiques esmentades a la llei 6/91, reïxen ben clarament per damunt els de la seva espècie, no tenen res que envejar dels arbres ja protegits esmentats com hem demostrat a aquesta secció de Pòrtula des de fa uns dos anys, i en definitiva, són un patrimoni natural i cultural únic que hem heretat dels nostres majors i tenim obligació moral d’intentar que els puguin conèixer i gaudir els nostres descendents, ja que estam parlant de testimonis vius amb segles d’història,

Sol·lícit que sien inclosos al catàleg d’Arbres Singulars de la Comunitat Autònoma els arbres que relacionam tot seguit (el llistat inclou el nom de l’arbre, municipi, perímetre de soca, altura i amplada de capçada, bibliografia i motiu principal de necessitat d’inclusió al catàleg):

Alzina d’Alcanella-327/01 Escorca 327 ns 24 en preparació amplada màxima
alzina d’Almallutx-473/00 (3) Escorca 473 22 18 Pòrtula 247 rècord de soca plena
alzina d’Almallutx-463/00 (4) Escorca 463 21 22 Pòrtula 247 alzina de quatre homos
alzina d’Almallutx-395/00 (5) Escorca 395 21 19 Pòrtula 247 alzina de tres homos
alzina d’Almallutx-390/00 (1) Escorca 390 18 19 Pòrtula 247 alzina de tres homos
alzina d’Almallutx-320/00 (2) Escorca 320 16 22 Pòrtula 247 conjunt amb les germanes
alzina de Binifaldó-364/01 Escorca 365 18 20 en preparació alzina de tres homos
alzina de la Plana de Muntanya Escorca 377 14 18 en preparació alzina de tres homos
alzina de sa Cova de sa Palla Selva 340 24 23 en preparació capçada rècord
alzina de ses Figueroles-307/01 Selva 307 16 17 en preparació exemplar magnífic
alzina de ses Rotes-339/01 Mancor 339 19 26 en preparació rèdord d'ampla
alzina de ses Truges Escorca 565 14 16 Pòrtula 238 rècord de soca buida
alzina de Son Fortesa-328/01 Alaró 328 20 20 Pòrtula 240 exemplar magnífic
alzina de Son Perot-400/01 Bunyola 400 15 20 en preparació alzina de tres homos
alzina de Son Vic Puigpunyent 376 17 20 en preparació alzina de tres homos
alzina des Torrent de s'Estret Valldemossa 340 18 18 en preparació alzina de tres homos
arbre de pisos de can Terreta Esporles 243 30 10 en preparació 30 metres d’altura
arbre de pisos de sa Granja-1 Esporles 270 31 15 Pòrtula 243-244 30 metres d’altura
arbre de pisos de sa Granja-2 Esporles 217 29 10 Pòrtula 243-244 30 metres d’altura
bellaombra de Son Seguí Santa Maria --- 9 13 Pòrtula 251 exemplar magnífic
bellaombra des Convent Santa Maria --- 12 13 Pòrtula 251 exemplar magnífic
bellaombra la Plaça de la Reina Palma 510 12 18 Pòrtula 251 exemplar magnífic
cària darrera s'Hort den Pau Mancor 276 21 22 en preparació exòtic raríssim
cedre blau Gros d’Alfàbia Bunyola >300 33 20 Pòrtula 242-244 >30 metres d’altura
ficus de la Misericòrdia Palma 414+344 17 33 Pòrtula 249 rècord d’amplada
ficus des Cementeri Palma 580 12 23 Pòrtula 249 soca espectacular
ficus des Mercat Palma 355 17 22 Pòrtula 249 exemplar magnífic
lledoner d’Albenya Algaida 341+340 18 23 Pòrtula 241 capçada màxima
lledoner de Lluc Escorca 374 17 19 Pòrtula 241 exemplar magnífic
lledoner del Cementeri Montuïri 380 14 16 Pòrtula 241 exemplar magnífic
olivera d’es Putxet Estellencs 1000 ns ns Pòrtula 248 pot ser del temps des moros
olivera de baix des pins vers Banyalbufar 732 ns ns Pòrtula 248 pot ser del temps des moros
olivera de Biniatzar Bunyola 1122 8 8 Pòrtula 248 pot ser del temps des moros
olivera de Son Balaguer Puigpunyent 741 ns ns Pòrtula 248 pot ser del temps des moros
olivera de Son Montserrat Bunyola 718 ns ns Pòrtula 248 pot ser del temps des moros
om de sa Font dels Oms Escorca 295 34 14 Pòrtula 250 >30 metres d’altura
pi (es Padrí) des Coll de sa Rota Selva 398 18 18 Pòrtula 235 deu ésser el pi més vell
pi de Biniatzar Bunyola 325 23 21 Pòrtula 236 pi de tres homos
pi de Canet Esporles 375 28 16 en preparació pi de tres homos
pi de s’Hotel Valldemossa 400 27 17 Pòrtula 236 pi de tres homos
pi de sa Coma Valldemossa 412 36 17 en preparació rècord d’altura
pi de sa Cova del Beato Valldemossa 393 26 22 Pòrtula 236 pi de tres homos
pi de ses Figueroles Selva 386 28 17 Pòrtula 236 pi de tres homos
pi de ses Voltes des Cavall Bernat Selva 317 34 17 en preparació altura increïble
pi de Son Canta Selva 392 27 16 Pòrtula 233 pi de tres homos
pi de Son Creus Bunyola 450 31 22 Pòrtula 236 relleu del pi de Son Sales
pi des Cementeri de sa Vileta Palma 325 21 19 en preparació exemplar magnífic
pi des Coll de Sóller Bunyola 386 25 23 en preparació pi de tres homos
pi ver de sa Granja Esporles 340 23 13 Pòrtula 243-244 pi ver de tres homos
platero de sa Font de Valella Selva 361 22 24 Pòrtula 242-244 exemplar magnífic
platero de sa Granja-322/01 (2) Esporles 322 30 Pòrtula 243-244 exemplar magnífic
poll de sa Granja-620/01 Esporles 620 36 12 Pòrtula 243-244 rècord de soca absolut
ullastre de Son Corcó Consell 350 11 11 en preparació mides màximes.

Pere Llofriu (Pòrtula n. 252, 2002)