Els arbres molesten a Zara

Tallen uns bellaombres perquè molestaven a Zara
«Cap de fibló» al passeig des Born

Diumenge dia 19 de març ha passat com un cap de fibló pel Passeig des Born i ha tirat enterra tots els arbres que hi havia davant els magatzems Zara. Durant el cap de setmana es varen esporgar els arbres del passeig, però, per a sorpresa de tothom, el diumenge es varen tallar els dos arbres que quedaven davant Zara, a rel de soca. Els altres tres han desaparegut fa poc temps. Preguntat pel fet a un dels empleats, va dir que els havien tallat perquè molestaven a Zara.
El cert és que a la vorera de Zara no queda cap arbre i ara podran aparcar amb comoditat els camions per descarregar gènere. Som davant un altre fet consumat i una bona part del Born es queda sense arbres centenaris. Ja pot començar a plorar qui s'estima tant Ciutat i no la protegeix.
Quan començaran els ciutadans a plantar cara a tanta destrossa!!!

Joan Beltran Romeu. Palma.

Cartes al director.Diari de Balears

· Carta publicada al Diari de Balears el 22.03.2006

· Zara

*

Elegants noces arbrades a l'Eire

-Sense arbres com a Portugal estarem aviat –diu el John Wyse- o com Heligoland amb un arbre sol si no es fa alguna cosa per repoblar els boscos del país. Alerços, avets, tots els arbres de la família de les coníferes s’acaben ràpidament. Estava llegint un informe de lord Castletown...

- Salveu-los –diu el Ciutadà-, el freixe gegant de Galway i l’àlber colossal de Kildare amb un tronc de quaranta peus i un acre de fullatge. Salveu els arbres d’irlanda per als futurs homes d’Irlanda als bells turons de l’Eire, Oh!

- Europa té els ulls en vosaltres –diu el Lenehan.

El món elegant internacional assistí en massa aquesta tarda a les noces del cavaller Jean Wyse de Neaulan, alt guardabosc en cap del Reial Cos Forestal d’Irlanda, amb Miss Pineda Conífer de la Vall dels Pins. Lady Silvestre Ombradàlber, Mrs Bàrbara Aimabedoll, Mrs Vara de Freixe, Mrs Grèvol Ullavellana, Miss Dafnis Llorer, Miss Dorothy Canyisser, Mrs Clyde Dotzarbres, Mrs Verda Freixe-Alpestre, Mrs Helen Vinyerrant, Miss Virgínia Enfiladissa, Miss Gladys Faig, Miss Oliva del Clos, Miss Blanca Erable, Mrs Maud Caoba, Miss Mira Murtra, Miss Priscil·la Flordesaüc, Miss Abella Xuclamel, Miss Grace Pollancre, Miss O Mimosa San, Miss Rachel Cedrefronda, Misses Lilian i Viola Lilà, Miss Modesta Tottrèmol, Mrs Kitty Roudemolsa, Miss Maig Bardissa, Mrs Gloriana Palma, Mrs Liana Forest, Mrs Arabel·la Selvanegra i Mrs Norma Sant-Roure de Pladeglaner Regis distingiren la cerimònia amb la seva presència. La núvia, acompanyada a l’altar pel seu pare, M’Conífer dels Aglans, apareixia exquisidament encantadora amb un model de seda verda merceritzada, muntat sobre un cosset d’un gris crepuscle, cenyit amb una faixa ampla verd maragda i rematat per un triple serrell de to més fosc, tot el patró animat als costats amb entorxats i detalls ornamentals de glans de bronze. Les dames d’honor, Miss Alerç Conífer i Miss Pica Conífer, germanes de la núvia, portaven uns vestits molt elegants del mateix to, amb un finíssim motiu de ploma rosa treballat als plecs, fent un fil prim com una agulla i repetit capritxosament a les toques verd jade en forma de plomes de bernat pescaire d’un to coral·lí pàl·lid. El senhor Enrique Flor tocava l’orgue amb la seva reconeguda mestria i, en addició als números prescrits per a la missa nupcial, tocà un nou i sensacional arranjament de Llenyataire, preserva aquest arbre, com a colofó de l’ofici. En deixar l’església de Sant Fiacre in Horto, després de la benedicció papal, la feliç parella fou sotmesa a un juganer foc granejat d’avellanes, fages, fulles de llorer, aments de salze, glomèruls d’heura, cireretes de grèvol, ramets de vesc i llucs de servera. Mr i Mrs Wyse Conífera Neaulan passaran una tranquil·la lluna de mel a la Selva Negra.

James Joyce

Ulisses

Clàssics moderns. Proa

Traducció de Joaquim Mallafrè

Al bosc una estona

Els arbres et guarden les passes
M'hagués agradat quedar-me al bosc una estona més.
Avui tot ho embolcallava la boira, com un paper de cel.lofana.
Una mica de silenci.
Feia dies que no em sentia tan bé.

· Escrit de El que mai et vaig dir publicat el 19.03.2006 ·

*

Ha arribat la primavera

Fins que t’enxampi un llamp

Em diuen que ja ha arribat la primavera i jo només veig que el fum de les cues, el gris de les presses i el soroll d’una civilització que s’entesta perquè sigui la rendibilitat i no el cel, qui marqui el pas de les estacions – i així ens va-.

Deia en Fernando Pessoa, que el verd dels arbres era part de la seva sang. Nosaltres oblidem sovint, que en part, ho és també de la nostra. I enmig de l’amnèsia col·lectiva ens entestem en creure que el clima el regula un termòstat i que el silenci és un defecte del Dolby Surround.
I així, deixem passar els dies, i arriba un moment que estem tan alienats per les modes, les obligacions i el ciment que cal que algú ens faci tocar de peus a terra – amb calbot si cal- per poder enlairar-nos després més enllà de la runa en què -sense adonar-nos- hem deixat convertir la nostra vida. Més enllà de canapès i xampany – que aquí per això som molt nostres-, la veritable cultura es troba en la natura, i per poc que ens deixem anar, no només trobarem un món meravellós sota els peus, sinó que a més- els més afortunats- fins i tot retrobaran pensaments oblidats.
Passejava diumenge pel bosc de la Rabassa i mentre la neu cruixia sota les raquetes el silenci i la boira ho omplien tot d’una atmosfera màgica.
El bosc. Ple de misteri i de llegendes per explorar. Ple de vida que –intel·ligent- es manté oculta als nostres ulls, i només la neu- confident- ens dóna pistes de qui ha passat a tota velocitat fa tot just el temps d’ensumar-nos. De fet no cal ser molt espavilat per amagar-se dels humans: Som l’espècie més sorollosa del planeta. La prepotència de qui es creu més fort -suposo-.
Guineus, llebres, picots i esquirols es mantenen actius aquests dies malgrat el fred, i en les properes setmanes, a mesura que l’escalfor arribi a cotes altes, anirà despertant la resta d’un ecosistema que es manté intacte. A la Rabassa, han sabut treballar la neu sense colonitzar un espai que -massa sovint oblidem- no és només nostre. Compartir els recursos i treure’n profit, però tenint ben present que el bosc era allà abans que nosaltres descobríssim que la neu no era un mal negoci.
Respecte i divulgació. Dues promeses que devem a l’entorn i que gairebé mai hem estat capaços de complir, i que sembla, que en aquest camp de neu van camí de trobar-se. Toquem fusta.
Per allunyar els mals averanys, i de passada, com a exercici terapèutic- que ho és-.
Els arbres arrelaven al planeta quan anàvem per la vida de quatre grapes i si no ho espatllem definitivament, ho continuaran fent quan haguem desaparegut per golafres.
Venerats i respectats per diversos cultes i tradicions, els arbres són alguna cosa més que un tronc, branques i fulles. Els antics deien que cada arbre guardava una ànima, i en moments difícils més d’un s’abraçava a un tronc per explicar-li les seves pors i rebre la seva força. Els enamorats buscaven un til·ler, els soldats un roure i els mancats de confiança un bedoll.
Avui amb l’eclosió del New Age, s’ha posat molt de moda abraçar un arbre en moments de solitud i tristesa. I si algú creu que aquesta és una pràctica ridícula, hauria de saber que cada cop més naturòpates ho recomanen coneixedors del seu poder terapèutic.
Sense arribar als extrems de pobles com el croata, que en l’antiguitat mutilava els talladors de fagedes i rouredes, a Andorra era costum cremar un mai a finals de gener – no fos cas que l’hivern s’instal·lés per sempre-. I no són les úniques tradicions que ens parlen dels arbres i els boscos: Els grangers saxons envoltaven casa seva de roures- l’arbre sagrat del poble celta-, i és que entre altres coses, els arbres tenen poders especials: alguns atrauen els llamps com els salzes, els roures, les alzines, els avets i els til·lers. Altres els defugen, com el saüc i el faig.
A vegades distingir els arbres pot ser qüestió de vida o mort.
És clar que -com estem tant evolucionats-, en cas de tempesta el GPS ja li dirà al llamp on ha de descarregar.

Elquemaietvaigdir

*

Quan els cirerers de pastor es vestien de núvia

Cirerers de pastor, espàrregs i argelagues florides

Fa tres anys, quan els cirerers de pastor es vestien de nuvia, la nova de la invasió d'Iraq espenyava la festa de les falles valencianes i les domesticades -per ensucrades i comercials- celebracions familiars entorn de la figura paternal. Una gernació, sortia dia sí i l'altre també, al carrer per dir 'no a la guerra' com una estranya floració primaveral de la prunera humana. Fa dos anys, per aquest mateix temps, un mal llamp d'horror va pegar de ple a la soca d'aquesta prunera. Madrid es va omplir de mort i maledicència que apuntava a ETA 'pero sin descartar otra posibilidad', aquesta coeta que ha acompanyat des de llavors l'exministre Acebes per l'oposició, mentre Zaplana 'o-lo-mojó' pensava poder celebrar sant Josep com toca, amb rams de cirerer de pastor. A les branques d'aquest arbust de bardissa hi ha traïdores i perilloses espines de veritat. Ara tornen a florir i la gent, sobretot els joves florits, tornen a prendre el carrer al poder: contra la precarietat laboral a França, per la massiva pràctica etílica per aquí i per continuar protestant contra les autopistes d'Eivissa i d'aquí, i, per aquí i per allà, contra la guerra i la invasió d'Iraq, aquest país que ja no se sap ben bé què ha tornat, de què l'han empeltat realment.

Fa tres anys, en aquest temps que no se sap ben bé si és hivern o és primavera, si no fos per les esparregueres de les voreres que treuen espàrrecs i la floració com falles diürnes i lluminoses, Antoni Serra encara negava que es presentava a les eleccions. Un any després ja feia temps que era el batle de sa Pobla, perquè el candidat havia abandonat el poble per escalar a Ciutat. Enguany els rumors de poble han esclatat com una flor primerenca. Primer han anunciat la cacera contra el batle. I, després, que el partit li tenia una altra tasca encomanada fora de la batlia. Tothom a sa Pobla deia, abans que ho publicàs cap diari, que el feien el director de l'hospital d'Inca, ara que ja no era director de la Policlínica. I ell, tres anys després, potser hagi de dir el que vol callar i intentar amagar les espines, però se veu d'enfora l'espàrrec que brosta amb força. Són coses d'aquest temps.

D'aquest temps canviants i de quaresma silent d'enguany més enllà del PP de sa Pobla, dels candidats electorals reclamats i no proclamats, les sospites i els callats casos de corrupció de càrrecs públics i altres herbes, és també l'assemblea prevista per aquesta nit a Sant Joan de la premsa de les bardisses, anomenada també Premsa Forana. Amb tot el cultiu de mitjans audiovisuals tutelats i abonats als horts institucionals, aquesta premsa ben marginal i massa marginada, passa dies i empeny anys en la necessitat de la supervivència i tornarà a florir una nova junta directiva, com les grogues argelagues de garriga, que només se les veu quan floreixen. Potser, però, que encara sia el signe que la terra és viva, malgrat la pols grisa del ciment que ho envaeix tot. Potser encara la seva llengua com a espines escarrinxin carns atrevides i desconeixedores de foravila, ni que hi vagin amb sospitoses i ridícules motxilles.

I bé Dimarts comença, si no vaig errat, el judici contra Jaume Sastre per insultar un pinxo de Madrid que té una piscina dins casa d'altri. Els suposats insults d'aquest santjoaner entronquen amb la tradició del periodisme popular deDiari de Búger, de l'Aurora o eFoc i Fum, quan era costum per aquí que cadascú eixermava les seves voreres.

Damià Quetglas.

Diari de Balears a 20 de març de 2006

*

Alba blava, bosquet de pins

Cel blau (II)

Entre les branques

es filtra l'alba blava.

Bosquet de pins

Foto: Daisuke Morita · Font: Flickr · Haiku: Buk
· Publicat per Buk a Lluitant a la contra el 16.03.2006 ·

*

El silenci de la musculatura

Aquella tarda mirava les vinyes, els olivars i els pins vells i els novells, i els recs, els còrrecs i els torrents, com si fos la darrera vegada. Potser perquè començava a filtrar-se’m la por per les escletxes del cos. Però qui gosaria definir la por? Té sentit preguntar-se qui té més por, el que dispara l’arma o bé qui rep el tret?

Joaquim Soler i Ferret.

El silenci de la musculatura.
Premi Ciutat de València 1987. Planeta

Nosaltres i els nostres incendis forestals

La interpel·lació del foc (VI i darrer)

Què fem amb els boscos cremats?

per Josep M. Panareda i Clopés
i Josep Nuet i Badia

CONCLUSIONS

Hem exposat nombroses idees que poden fer pensar que això dels incendis forestals és un afer complicat, i que hi ha escasses possibilitats de fer-los desaparèixer. En certa manera és cert. Són una realitat que no té solucions fàcils i immediates. Per a resoldre’ls, cal diferenciar i establir bé les causes i els factors dels inicis i la propagació dels incendis, els programes de prevenció en un sentit ampli, les tàctiques d’extinció i d’actuació immediata i les tasques de regeneració de les terres cremades. Només amb un pla global que comprengui tots aquests aspectes, i amb una voluntat política i popular, es poden obtenir resultats satisfactoris.

Malgrat tot, cal tenir en compte un fet: els incendis són i seran sempre companys nostres. El clima mediterrani, amb estius secs i calorosos, ajudat per la topografia i pels fets meteorològics (el vent), és un factor invariable. Hem d’acceptar amb totes les conseqüències que els incendis forestals són un fenomen intrínsec en el nostre món mediterrani.

A més, malauradament, sempre hi haurà un despropòsit humà que, voluntàriament o no, calarà foc. L’home també és un element intrínsec del paisatge mediterrani. Tot seguit presentem un conjunt de suggeriments que, si es complien, atenuarien molt els efectes dels incendis forestals, alhora que se’n produirien amb menys freqüència.

SUGGERIMENTS

1r.) S’han de mantenir els boscos en unes condicions que dificultin que s’hi cali foc, i que facin que, un cop iniciat, es propagui amb dificultat.

Cal, doncs, afavorir la constitució de boscos que retinguin el màxim d’humitat, i en què les espècies arbòries i arbustives dificultin la propagació del foc.

Caldria reduir la superfície poblada de pins, molt especialment en els sectors de clima mediterrani. No hauria de fer-se cap més repoblació amb pins.

En general, hom no hauria de “netejar” o estassar els boscos, amb l’excepció de les operacions derivades directament de l’explotació forestal. Si alguna cosa cal treure dels boscos, hauria de ser els pins.

L’aprofitament forestal hauria de ser fet de tal manera que el conjunt de comunitats vegetals no sofrís en excés, i no es comprometessin seriosament l’estructura i la composició florística i la humitat, necessàries per a dificultar permanentment l’inici i la propagació del foc.

2n.) És necessari planificar el territori de manera que, en el cas malaurat d’un incendi, pugui ser aturat i extingit de seguida, i que la superfície cremada mai no sigui extensa.

Cal, doncs, un pla de vigilància permanent, estiu i hivern.

Cal una organització eficaç, única i operativa.

Cal un coneixement detallat del país, de manera que un cop localitzat un incendi se sàpiga sense equivoca- cions, el camí a seguir, vies d’accés, punts d’aigua disponiles i des d’on atacar-lo millor.

Hom ha d’establir tota una xarxa de dipòsits, pous, basses i boques d’aigua disponibles per a apagar possibles focs, de manera que no calgui transportar l’aigua de lluny.

Cal establir tallafocs naturals i artificials: rocams, rius, erms, carreteres, pistes i xarxa de conducció elèctrica. De cara als incendis, seria bo establir unitats territorials que tindrien unes dimensions segons el relleu i la infraestructura prèvia. Aquestes unitats haurien de tancar el foc, de manera que un incendi iniciat en una unitat no hauria de propagar-se en cap altra. Això evitaria cremades de superfícies extenses. Malgrat tot, seria una mesura relativa, ja que és comprovat que, si les adversitats meteorològiques hi són presents (la tramuntana), els tallafocs serveixen de ben poc. Però no sempre bufa un vent fort.

Els entorns de les carreteres haurien de netejar-se. Els arbres alts haurien de ser tallats en els marges immediats de les carreteres i pistes. Aquesta operació és més eficaç que la “neteja” i estassada sistemàtica dels boscos.

Cal que els ajuntaments estiguin preparats per a intervenir-hi. Han de conèixer bé les característiques del seu municipi en relació amb els focs.

Els ciutadans, en especial els qui viuen en àrees rurals i els qui hi van sovint, haurien d’estar preparats per a col·laborar en l’extinció del foc. Les masies i moltes cases haurien de disposar permanentment d’un material mínim, com serres mecàniques i motxilles d’aigua.

3r.) Els científics i tècnics haurien d’estudiar conjuntament tots els aspectes indicats anteriorment.

Cal, doncs, fer programes de recerca que permetin indicar amb la màxima precisió quins tipus de bosc són els més adequats per a dificultar l’inici i la propagació del foc, en funció del clima i el relleu de cada indret.

Cal, també, una investigació dels efectes reals dels incendis en el conjunt dels sistemes naturals, i dels processos de regeneració que es desencadenen: rebrotada, germinació de noves espècies, erosió del sòl, etc.

Cal una experimentació de les tècniques de prevenció directa i indirecta, i de les tècniques aplicades en la restitució de les àrees cremades: repoblació, trampes per a retenir l’erosió, etc.

4t.) És fonamental un canvi d’hàbits en les activitats d’esplai i d’esport dels ciutadans. Semblantment, s’han de modificar els costums en l’ús del foc aplicat a les tasques agrícoles, ramaderes i industrials. Cal elaborar unes normes de comportament.

Cal, doncs, prohibir, tot l’any, fer foc per a costellades o paelles, dins i prop del bosc.

Cal regular les cremades de rostolls, matollars i marges per a fins pastorals o agrícoles.

Cal modificar la localització actual de bona part dels abocadors d’escombraries i canviar les tècniques utilitzades.

Cal controlar i, si cal, prohibir la cremada de residus industrials o domèstics, com gomes i mobles.

5è.) Finalment, fem un suggeriment més general. Considerem que amb els incendis forestals es perd una part essencial dels nostre patrimoni, no solament natural, sinó també històric. És conegut per tothom que les pèrdues són nombroses, massa elevades, i que cal una actuació de país i d’estat. És una qüestió fonamental per a la seguretat de l’entorn i de les persones que hi viuen i hi treballen.

Per això suggerim que la vigilància i les tasques de prevenció i d’extinció dels incendis forestals fossin responsabilitat d’un alt organisme públic, capaç de mobilitzar permanentment els recursos econòmics, tècnics i humans necessaris.

Josep M. Panareda i Clopés i Josep Nuet i Badia.

Fins aquí la resposta que donava a la interpel·lació del foc, la Revista Serra d’Or al seu número 324 del mes de setembre de 1986. És clar que de llavors ençà han canviat moltes coses: els abocadors de fems ja no estan tan descontrolats com aleshores, la crema de residus domèstics, gomes o rodes de cotxe a l’aire lliure estan completament prohibits, existeixen medis d’extinció, especialment aeris, molt efectius etc. En tot cas l’aportació dels autors és ben vigent en molts aspectes, i probablement també n'hi ha de bones per encetar polèmiques o discussions, potser era aquesta una de les seves intencions. En tot vull donar-los les gràcies. JV

~

· La interpel·lació del foc (I). La provocació del foc
· La interpel·lació del foc (II). Què fem amb els boscos cremats?
· La interpel·lació del foc (III). Una resposta a l'agressió del foc
· La interpel·lació del foc (IV). Què volem dels nostres boscos?
· La interpel·lació del foc (V). Què perdem amb els incendis?
· La interpel·lació del foc (VI). Nosaltres i els nostres incendis forestals

~

El pi, l'arbre bandejat

Els arbres d’Alaró
Els pins (I)

El pi bandejat (Pinus halepensis).

A Alaró hi ha dues espècies de pi de les que hauríem de parlar en diversos capítols: el pi (Pinus halepensis) únic silvestre a casa nostra i el pi ver o pi pinyoner (Pinus pinea). Potser a qualque racó del nostre poble, per mi desconegut, hi hagi plantat el pi canari (Pinus canariensis), sortit del viver de Menut, a Lluc, un dels pocs pins capaços de treure de soca, d’acícules llargues, blavoses i aspres al tacte, o el pi marítim (Pinus pinaster) d’acícules llargues i gruixades, molt calcífuga, és a dir que no suporta la calç, limitació que el fa molt rar per les nostres contrades. Més rar encara seria trobar a Alaró un pi endèmic de la nostra illa, o més localitzat encara, de Son Albertí, a la marina de Llucmajor, és el Pinus ceciliae, que el podem observar al magnífic jardí botànic de Sóller, del que hauríem de parlar amb tranquil·litat qualque dia.

El pi avui vesteix les nostres muntanyes, i dic avui perquè si hem de fer cas a la dinàmica transitòria de la vegetació o a les primeres fotografies que tenim del paisatge forestal de Mallorca, comprovarem que la desforestació era important a finals dels segle XIX. En canvi els olivars es conraven fins on s’havia pogut artigar. És possible que en un futur, però, cas de no intervenir-hi negativament l’acció humana, el pi torni desaparèixer, si no de tot, sí de manera important del nostre paisatge. Ens explicarem, o encara millor deixarem que ho faci un dels nostres popes, en Ramon Folch a la seva imprescindible obra La vegetació dels Països Catalans: “... la majoria de les pinedes mediterrànies són boscos secundaris, d’alguna manera resultat de l’acció de l’home. En rigor, ni boscos secundaris, car ja sabem que la sola presència d’un estrat arbori no és suficient per a qualificar de bosc una comunitat vegetal. Les pinedes mediterrànies solen ser brolles una de les espècies de les quals és el pi; altrament dit, brolles (o, com deim popularment a Mallorca, garrigues) arbrades. (...) Els pins mediterranis són espècies molt tolerants, capaces de viure sobre sòls poc profunds, en ambients més aviat eixuts; creixen molt de pressa i llur taxa de reproducció és elevada. (...) Però si res no altera el curs de les coses, el temps s’encarregarà de restablir el bosc primitiu i els pins, poc a poc, seran relegats de nou a llurs primitius i ingrats acantonaments: els exemplars grossos suportaran malament la concurrència de les alzines i dels grans arbusts i els petits no arribaran a fer-se, heliòfils com són, ofegats per la densitat ombrívola dels bosc” Dit en paraules planeres: el pi no se menja l’alzina, sinó ben bé al contrari, i això és tan demostrable com que la terra és rodona, i aquesta veritat científica no val la pena perdre el temps a discutir-la. En tot cas tenim pins per estona, al manco parlant en relació al tempo humà.

Així idò, el paisatge de les nostres muntanyes canvia amb el temps. Per una banda el color verd fosc permanent del bosc de les alzines s’imposarà i, amb la recuperació a l’alça del antics cultius d’olivar, el verd clar del pins donarà pas al verd grisos de les oliveres i marges.

En tot cas, el pi no viu un dels seus millors moments de popularitat. Poca gent se’n recorda de les feixines de rama de pi que s’empraven als forns de pa, del que tant enyoram el gust. Tampoc feim esment a que moltes de les nostres cases més antigues s’aguanten amb bigues de pi, probablement amarades en aigua de bassa, safareig o millor encara amb aigua salada. El pi dels emparrats d’ombra i de les barraques on jugàvem quan érem nins... L’alzina i l’olivera són preferits i el pi és bandejat arreu. Se’l culpa en bona part de la facilitat que ofereix a la propagació i virulència dels incendis forestals i per paga, en la seva vessant ornamental, el temporal de l’onze de novembre de 2001, que en va arrabassar a milers va acabar per fer-lo caure en desgràcia. Per exemple a moltes zones residencials es planten washingtònies en lloc de pins, per la por, justificada, de que no caiguin sobre la casa. I no hem parlat de la processionària, la cuca de les bosses del pi, o de l’al·lèrgia que cada any provoca el pol·len de la seva flor. Potser de tot plegat se n’ha fet un gra massa. Anem a pams.

La processionària del pi (Thaumetopoea pytiocampa)

Segurament la manca de control sobre el propi territori és el que ha provocat l’extensió de certes plagues a les nostres Illes. Als anys cinquanta, i en altres casos avui en dia, les directrius en els afers del medi natural eren creades i imposades des del poder central, és a dir des de Madrid. Essent part del nostre país un territori insular, és obvi que tenim més facilitats per a obstaculitzar l’arribada de certes plagues biològiques, però llavors no era nostre el control sobre la gestió del medi natural, poc podíem resistir els embats imperatius de la dictadura. El Ministerio de Agricultura arrasava a la Península muntanyes senceres per a plantar-hi eucaliptus i pins. A Mallorca també en feren proves, podeu comprovar-ho a la vessant nord d’Almallutx, entre el Gorg Blau i Cúber, encara hi ha exemplars de repoblacions de pi larici (Pinus nigra). Però bé, i anant al gra, el cas és que la cuca processionària del pi va entrar a Mallorca el 1952, gràcies a la feliç idea de dur pins de la península per repoblar el bosc de Bellver i altres indrets de Mallorca. Quan es va començar a escampar no en feren gaire cas i així ha anat. Ara del que es tracta és de conèixer bé el problema per resoldre’l bé.

Molt a grans trets intentaré descriure el cicle biològic de la processionària que es divideix en 4 fases: ou, eruga (larva), crisàlide (pupa) i imago (adult o papallona). A partir del mes de juny i segons la temperatura, les papallones comencen a emergir, els mascles ho solen fer unes hores abans que les femelles. La femella (papallona), posa els ous a les dues acícules de l’arbre, que envolta de manera helicoïdal, dins una mateixa beina amb aparença de canonet. Després la recobreix d’unes escates de color palla que treu del final de l’abdomen. Cada posta és de entre 100 i 200 ous, que neixen als 30 o 40 dies. La vida de les papallones adultes és molt curta, no sol arribar als cinc dies. Els mascles moren després de l’acoblament i les femelles després de la posta.

És en aquest cicle i tan sols en un període que va de juny a octubre, amb la punta sobre juliol i agost, que s’han de col·locar les trampes de feromones, aquestes capsetes amb una bossa de plàstic que la Conselleria de Medi Ambient col·loca prop de pinars. És del tot inútil voler utilitzar aquesta trampa en altres èpoques de l’any. Com ja deveu saber la feromona de les trampes és un producte químic que s’utilitza de parany per al mascle, l’olor l’atreu cap a la trampa com si allà hi hagués una femella per a fecundar, entra dins i ja no en pot sortir. Aquest sistema de lluita biotècnica és molt recomanable i neta.

Tot d’una que les erugues neixen comencen a alimentar-se de les fulles del pi i es desplacen a la recerca de més branquillons on hi construeixen nius provisionals de seda. Les cuques sofreixen diverses mudes i estadis, variant la duració segons les condicions climàtiques del lloc. En el tercer estadi les cuques formen les bosses o nius d’hivern. Cada nit, quan les erugues surten dels nius per a menjar les seves racions alimentàries, teixeixen sobre la bossa que queda compacta i blanquinosa, instal·lada sempre a una branca ben solejada. Passat l’hivern, en els primers dies més primaverencs, les cuques madures abandonen els pins en processó per a dirigir-se als llocs d’enterrament. Al cap d’aquesta processó sempre hi va una eruga femella, millor dotada, sembla, que el mascle per a localitzar el lloc idoni on s’ha d’enterrar la colònia. Finalitzada la formació de l’adult les papallones s’alliberen de la protecció de la crisàlide i rompen el capoll, remouen la terra i surten a l’exterior els capvespres dels dies d’estiu.

És convenient que als pins dels jardins, carrers, places, escoles se’ls repassi bé totes les branques per eliminar les bosses que hi pengin. Cal que els operaris estiguin ben informats i protegits contra un dels sistema de defensa de les erugues molt efectiu, ja que desprenen uns pèls finíssims urticants, que provoquen reaccions al·lèrgiques molt fortes. Als pins molt grossos potser convé acurçar-los la capçada perquè creixin més amples que alts i així siguin més bons de tractar. En tot cas la processionària no ha de ser una raó per a fer desaparèixer els bells pins dels nostres pobles i ciutats. Parant-hi un poc el ment en el moment just s’hi pot avançar molt.

La salut dels nostres boscos és el principal obstacle per a la plaga de la processionària. És una vertadera barrera biològica a la seva expansió. Un bosc sà és el refugi dels depredadors de les cuques i papallones com la rata pinyada, els capferrericos, els puputs, o fins i tot els bolets paràsits de les crisàlides com el Cordiceps militaris.

Com que no tenim més remei que acabar l’article per no allargar massa vos recoman la consulta sobre aquests aspectes en bibliografies especialitzades i també per internet.

Aplecs sobre els pins
Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 15 de març de 2006

· Els Arbres d’Alaró ·
· Els pins (II). L’arbre que s’alimenta de llum pura ·

~

Els arbres aguanten la terra

La terra aguanta

els arbres

i

els arbres aguanten

la terra

Si eliminem els arbres, els malmetem i fem una tala indiscriminada,
la terra, el sòl, s’erosiona molt més ràpidament i el podem abocar a situacions imprevisibles.

Què perdem amb els incendis?

La interpel·lació del foc (V)

Què fem amb els boscos cremats?
per Josep M. Panareda i Clopés
i Josep Nuet i Badia

QUE PERDEM AMB ELS INCENDIS?

Diuen que amb els incendis perdem part del nostre patrimoni natural. És ben cert. Però el més important és allò que normalment no es veu. Unes alzines cremades donen la impressió d’un desastre, però els alzinars no es componen només d’alzines. Hi ha arbusts, herbes, lianes, molses i una infinitat d’espècies animals, des d’ocells, mamífers i rèptils, fins a insectes, i una munió de microorganismes que els nostres ulls no poden veure. A més, hi ha el sòl, element essencial del bosc, i que amb els focs es degrada notablement.

Hem dit que les alzines i els arbusts rebroten i normalment no tenen gaires dificultats a refer-se després d’un incendi. En canvi, hi ha un nombre considerable d’herbes i de plantes no vasculars que poden extingir-se d’un territori incendiat. Hi ha espècies representades per un nombre baix d’individus, que aleshores tenen molt difícil la subsistència. D’altres disposen d’escasses defenses davant el foc i, segons el moment vegetatiu en què es troben, les conseqüències els poden ser molt negatives.

Semblantment podem dir de la fauna. Hom comenta sovint, el drama d’un grup de senglars que s’escapen esfereïts del seu territori incendiat. Val a dir que molts animals tenen costums crepusculars o disposen d’un desplaçament lent, motiu pel qual el foc els és un enemic massa sovint mortal.

La recuperació d’algunes espècies vegetals en un territori cremat és sovint difícil. Caldrà esperar molts anys, a vegades segles, perquè retornin espontàniament i ocupin novament el lloc que tenien. La introducció feta per l’home comporta dificultats i no sempre és recomanable. Amb l’excepció de casos especials o experimentals, és millor no fer-ho mai. Deixem que la natura es regeneri sola, ja que disposa dels seus mecanismes.

Si es tracta d’espècies endèmiques, amb una àrea de distribució reduïda, les perspectives poden ser pitjors. Hi ha hagut incendis que han fet desaparèixer de la superfície terrestre espècies animals i vegetals. Si no es disposava prèviament de llavors o d’exemplars vius, s’ha perdut un valor genètic que ningú no pot dir quin paper hauria tingut en el futur.

Amb els incendis sempre es perd part del sòl. És inevitable. Encara que la vegetació es regeneri de seguida, el terra resta desprotegit un temps. Les aigües salvatges i el vent s’ocupen de destruir-lo i d’endur-se la terra fèrtil. La formació d’un sòl és un procés lent. Amb el sòl no es perd només terra. Perdem una munió de microorganismes, fonamentals en els processos físico-químics i biològics del bosc. La seva recuperació és lenta; hi ha llocs que poden trigar segles a restituir-se totalment.

L’erosió del sòl té conseqüències en el cicle de l’aigua. El bosc, molt especialment el sòl, té un paper fonamental en el retardament de l’escolament de l’aigua. En els aiguats, l’aigua cau en gran quantitat en un temps breu. En pocs moments, l’escolament és gairebé total a les superfícies nues i rocoses, i al cap de poca estona l’aigua es concentra al fons de les valls. Si l’aiguat és persistent, o afecta una àrea àmplia, es produirà un inundació fluvial: el riu es desbordarà i negarà camps i ciutats. En canvi, si hi ha un bosc dens i uns sòls espessos, l’aigua caiguda esmorteirà la velocitat de l’escolament i quedarà retinguda en part, i la concentració al fons de les valls minvarà considerablement.

A més, una part important de l’aigua queda emmagatzemada, en més quantitat com més espès i equilibrat sigui el sòl. Aquesta aigua alimenta les fonts i fa que a l’estiu els rius i les rieres no es quedin secs. a més, permet que la vegetació no passi tanta set a l’estiu, de manera que un sòl espès facilita la perpetuació d’una vegetació pròpia d’indrets més humits, que sempre és menys incendiable. En un mateix indret, en canvi, si el sòl és prim podrà retenir menys aigua i la vegetació passarà molt eixut a l’estiu. Només podrà resistir-hi una vegetació d’indrets més secs, més xeròfila i més fàcilment incendiable.

Finalment volem indicar unes pèrdues encara més greus: les vides humanes que directament o indirecta se’n duu un incendi. Cada any hi ha una xifra considerable de morts a conseqüència dels incendis. A vegades són bombers, d’altres voluntaris, o un pilot, o gent que hi queda atrapada i no encerta a sortir-ne. Aquestes pèrdues no tenen preu i són totalment irrecuperables.

A part, cal comptabilitzar les pèrdues ocasionades per les despeses de la prevenció i l’extinció dels incendis, que en total ascendeixen a quantitats elevades, i les pèrdues econòmiques particulars (el bosc cremat, conreus malmesos i construccions destruïdes). Són nombroses les famílies que després d’un incendi es troben sense una part important del seu patrimoni, sovint l’única font de subsistència. A vegades afecta les collites o el bestiar. El sistema econòmic de moltes d’aquestes famílies fa que una pèrdua d’aquesta mena tingui conseqüències greus, que hauran d’arrossegar almenys durant un any, a vegades per sempre més, com és en el cas de cremar-se’ls l’habitatge.

QUÈ CAL FER UN COP CREMAT EL BOSC

Sovint hom es pensa que el normal després d’un incendi és repoblar les àrees cremades. La realitat no és tan clara. Abans de tot cal considerar dues qüestions: saber què volem que sigui aquell territori cremat, i què succeeix espontàniament en un bosc o matollar un cop ha estat cremat. De la primera qüestió, ja n’hem parlat: es tracta de definir els objectius d’ús i d’aprofitament d’un territori.

En relació amb la regeneració espontània, cal aclarir un punt bàsic: el foc no ho crema tot, ni ho destrueix tot. Cal fer atenció als processos naturals que es desenvolupen, els quals seran en estreta relació amb el que hi havia abans, i amb les característiques del foc.

Per exemple, si hi havia un alzinar, el més aconsellable és no tocar res. Les alzines rebrotaran de seguida, i amb elles la resta dels arbres i els arbusts. En poc temps hi haurà un alzinar ben constituït.

Si es tracta d’una pineda, un matollar o un herbei, recomanem sembrar, o plantar, espècies arbòries pròpies del país, però mai pins.

Si observem atentament un indret cremat fa dos o més anys, notarem que ja hi ha nombroses herbes i arbres i arbusts que han rebrotat o germinat. Tot plegat crea un ambient força apte per a la regeneració d’espècies més exigent. Per això, sovint es recomana esperar un o dos anys abans de plantar o sembrar alzines o roures: l’èxit de la repoblació serà superior.

Cal tenir en compte el lloc concret, el clima, la topografia, el sòl, el substrat i la vegetació anterior, per a decidir què, com i quan es millor repoblar. A vegades hi ha gent que amb molt bona fe dedica molts esforços a la restitució d’un indret cremat, i després constata l’escassa o nul·la eficàcia del seu esforç. Ha passat sovint amb gent que ha plantat pins, i al cap de ben pocs anys ha vist com el foc els cremava.

Estem totalment en desacord amb el fet de remoure molt la terra per plantar-hi arbres. És una operació que, a més de ser cara, genera posteriorment un erosió considerable, la qual cosa perjudica la mateixa planta. Si es tracta d’indrets declarats reserva natural, no s’hi ha de plantar res, ni alzines ni roures. Si ho fem, destruirem un dels objectius de ser reserva. És el cas, per exemple, de la part superior de Montserrat (per sobre de la carretera de can Maçana, almenys). A les canals i relleixos i al peu de les parets no s’ha de fer absolutament res. Ni treure troncs, ni plantar espècies. Si hom vol plantar o sembrar alzines o roures, caldria fer-ho només al sector inferior (per sota de la carretera), allà on hi ha menys pendent i fins no fa gaires anys eren terres conreades.

Quant als roures, cal tenir en compte que n’hi ha diverses espècies espontànies a Catalunya, cadascuna adaptada a un clima. A Montserrat, per exemple, hem de sembrar o plantar el roure de fulla petita. De cap manera no s’hi ha d’introduir, per exemple, el roure pènol, propi d’indrets molt humits, com a la Vall d’Aran. Aquest roure no aguantaria la sequera estiuenca de Montserrat, ni als indrets més humits de la muntanya.

(Té continuïtat)

FOTOS:
Regulus ignicapillus. Reietó.
Martes martes. Mart.
Glomeris sp.. Bolleta del bon jesús.
Lepista nuda. Pinminella morada, blaveta.
Bartia robertiana (Loisel.). Orquídies. Mosques groses.
Erica arborea. Arbocera, flors.

~

· La interpel·lació del foc (I). La provocació del foc
· La interpel·lació del foc (II). Què fem amb els boscos cremats?
· La interpel·lació del foc (III). Una resposta a l'agressió del foc
· La interpel·lació del foc (IV). Què volem dels nostres boscos?
· La interpel·lació del foc (V). Què perdem amb els incendis?
· La interpel·lació del foc (VI). Nosaltres i els nostres incendis forestals

~

Problemes d'arrel: L'arrel del problema

Problemes d'arrel:
L'arrel del problema

Sovint, els mals (clorosis, fongs, pugons, cotxini- lles, ...) que ens mostra l'arbre no són el problema en sí, tant sols el símptoma de quelcom que està succeïnt en un lloc que no veiem: l'arrel.

Arbres que llueixen sans en un principi, pero al cap del temps (anys de vegades), comencen a decaure de manera irreversible en un seguit de mals que els ataquen de forma sistemàtica i periòdica. Molts cops, s'encarrega a algú que tracti aquests símptomes visibles, sigui pugó, siguin fongs, els que acostuma a passar es que s'acaba sulfatant l'arbre amb algun plaguicida que en una primera aplicació sembla solucionar el problema. Aleshores un pensa "problema resolt" però res més lluny, al poc temps, aquesta plaga es refà o bé es substituïda per d'altra. I tornem-hi de nou amb la sulfatadora, fins que al final alguna plaga acaba per guanyar la partida.

Mirant el problema per un altre lloc i amb una mica de prespectiva, ens podem preguntar perquè l'arbre decau? Si tirem temps enrera, quan l'arbre lluia i el mirem ara, quasi segur veurem que quelcom ha canviat: l'entorn. Quan l'arbre lluia, és molt problable que no tingués jardí al voltant, o si l'hi tenia, que no tingués gespa fins a sota la soca o que no hi hagués un sistema de reg automàtic. Però de ben segur que alguna cosa que abans no hi era, ara sí. I com pot afectar això a l'arbre, la resposta és senzilla: hem modificat l'atmosfera del sòl.

La terra, està constituïda de partícules més grans i més petites, des de les pedres i graves als llims i les argil·les. Les partícules més menudes, deixen espais molt petits entre ells anomenats microprus, i les mes grans, deixen espais anomenats macroporus. Aquestes minúscules cavitats no són buides, estan ocupades principalment per aigua i aire. Aquest aire es l'anomenada atmosfera del sòl. Els porus que estan més arran de superfície són més rics en oxigen i el nivell d'aquest baixa en quan més profund anem. El arbres necessiten d'aquest oxigen a les arrels, de no tenir-ne pateixen anòxia, és a dir asfíxia radicular. I com és renova aquest aire dels porus? Quan aportem aigua al sòl, aquesta aigua desplaça l'aire que hi ha als porus cap l'exterior i quan s'evapora, es lixivia o és consumida per l'arbre, l'atmosfera renovada torna a ocupar els porus que l'aigua deixa lliure. Doncs, què passa aleshores quan fem arribar a un sòl una aigua (jardí, reg, etc.) que abans no hi arribava? Doncs, que els porus sempre són plens d'aigua, i aquesta aigua no arriba a deixar mai buits els porus, ja que és substituïda per noves aportacions d'agua, i així fins que l'atmosfera del sòl s'empobreix d'oxigen i l'arbre comença a patir.

L'arbre, comença a patir molt abans de mostrar símptomes, ja que el que primer fa, és consumir les reserves que té per tal de suplir aquesta carència d'oxigen a les arrels. Així pot passar anys. Després, quan les reserves les hagi esgotat, és quasi segur que hi haurà una reducció de copa, és a dir, mirarà de compensar la quantitat d'oxigen radicular del que pot disposar amb la quantitat de fulles que el poden processar; també començarà a sofrir atacs de plagues, ja que s'aprofiten de la debilitat de l'arbre, engroguiment de fulles, etc. i finalment, l'arbre haurà tirat tant enrere que no podrà superar algun dels factors i morirà.

Això que acabo d'explicar, és una de les causes de major mortandat d'arbres als jardins. I perquè no s'hi fa res? generalment per que no s'identifica la font del problema. Pot ser tant de temps entre la constitució del jardí, el reg, la gespa, o el que sia, i el decaiment de l'arbre que hom no pensa que això pugui ser el factor desencadenant.

Altres factors que poden tenir les mateixes conseqüències a un reg continuat són: Sòl compactat per l'ús, sols cal deixar de trepitjar-lo. Pavimentació del terreny i escocell massa petit. Plantació a massa profunditat. Sòl massa dens (pocs macroporus).I en definitiva, tot allò que interfereixi entre l'atmosferà i el sòl.

No obstant, hi ha arbres que suporten bé aquestes condicions. Per què? Hi ha espècies que tenen menys necessitats d'oxigen al sòl o que tenen més o millors recursos per aconseguir-ne. Majorment, aquests que viuen bé en aquestes condicions són arbres que es varen plantar joves amb el jardí ja constituït, aleshores, com que ja es varen trobar amb allò, van procurar-se estratègies per captar l'oxigen del sòl més eficaçment.

*

La prunera de l’hort

Poema Fortuït

Vós que veniu del meu bressol
deveu saber noves d’allí:
el finestral, quan vau partir,
tenia la prunera en flor?

Wang Wei
(701 – 761)

~

~

Fruita

Al bell mig de la taula, la rodona fruitera
té, com a ornament, fulles i flors
de vidre bisellat.
Dins hi ha prunes clàudies –amb esberles
de dolçor, que traspua–, clares peres
llimoneres, de pell esgratinyada,
i el borrissol, groc i suau, dels préssecs.
En la penombra del matí, m’arriba
la crida de la terra: la durícia
de les rels, que treballen en silenci;
i, a l’hora del dinar,
asseguts a l’escó, borbollaran
les paraules del sucre, fins que es fonguin
en el pou de la gola.
La prunera de l’hort, anys enrera, sentia
becs de pardal, o passos lleugers. Quina avidesa,
la de les fines mans que despullaven branques!
Lluny, el pare somreia... Ara tots dos
són morts. Clara fruitera,
de vidre bisellat, on s’emmiralla
el temps perdut, estrany pitxer, que guarda,
agredolça, la polpa dels records...

Jordi Pamias
Guissona, 1938

~

~