Origens del proteccionisme ambiental a Catalunya

Al 1898 Rafael Puig i Valls, el que va ser durant molts anys cap del districte forestal, va publicar a La Vanguardia de Barcelona, un article-manifest en que proposava la celebració de la Festa de l'Arbre. En realitat aquesta idea l'havia prestat de la seva experiència a Amèrica del Nord, païs que havia recorregut des del 1872 amb motiu de la Eposició Universal de Chicago i on es celebrava des de 1872 semblant celebració a la Festa de l'Arbre sota el nom de Arbor day.

En realitat, la Festa de l'Arbre ja es celebrava a la Ciutat Lineal de Madrid al 1897 però va ser Puig i Valls el que la va generalitzar. La Festa de l'Arbre celebrada a Ciutat Lineal tenia un clar component laic, liberal i festiu, a més, aquesta festa tenia algunes relacions i vinculacions ideològiques d'Arturo Sòria (Amb la masoneria i la teosofia...), aquestes vinculacions van generar dures acusacions a l'acte després que Puig i Valls la generalitzés, aquestes acusacions relacionanaven la Festa com un acte d'invent masònic i que buscava la descristianització dels nens.

El que pretenia Puig i Valls era desenvolupar una feina d'educació forestal des de baix, i en aquest sentit, els seus destinataris eren sobre tot els nens de les escoles públiques, els vertaders protagonistes de la Festa, i la seva celebració s'articulava bàsicament a través dels mestres amb el recolzament de moltes institucions i amb el suport tècnic dels enginyers de forests.
Per aconseguir això, l'associació Amics de la Festa de l'Arbre, constituïda a Barcelona l'any 1902, tenia varis objectius;

1.- Celebrar la festa annualment i de manera continuada.
2.- Buscar extendre la festa per tots els pobles d'Espanya,
3.- Aconseguir que el govern declarés obligada la Festa de l'Arbre a tot el païs,
4.- Impulsar una xarxa d'associacions per tot el païs " que s'encarreguin de mantenir viva la idea de repoblar d'arbrat".

Anys després de la celebració, quan la Festa es va generalitzar pel païs gràcies a la feina feta, aquest caràcter clarament institucional es va accentuar fins a convertir la Festa en un acte extremadament formal i burocràtic.

El desenvolupament de la Festa de l'Arbre va fer-se palesa al 1904, on va començar a rebre recolzament gubernamental mitjançant un Reial decret de 11 de març en el que es reconeixia la importància de la Festa i en que el govern va mostrar símptomes d'interès en la celebració d'aquesta Festa. Així doncs, el govern senyalitzava una sèrie de disposicions dirigides als enginyers de forests perquè prestessin la seva col·laboració i incloïa un article pel que es concedia un reconeixement oficial a la participació en la organització de la Festa que, en el cas dels mestres es reconeixa "com a mèrit en la seva carrera".

Al 1901, i per reforçar la Festa, Carlos de Camps va realitzar la "Proposició de llei de defensa de l'arbrat" que en aquell moment no va poder prosperar, no obstant això, la feina de Carlos de Camps, juntament amb altres personatges de l'època que a continuació apareixaran, facilitaran la instal·lació del que era el proteccionisme ambiental a Catalunya i que va tenir com a conseqüències la primera proposta d'una xarxa d'espais naturals protegits essent Montserrat de les primeres muntanyes a protegir l'any 1950 gràcies a aquest treball.

En realitat, Carlos de Camps tenia cert caràcter catastrofista en la creació de la Proposició, frases citades per ell mateix diuen...
"Any rere any minven en cabal els rius de la Península, subjectes a alternatives cada vegada més brusques, de mísers estius i destructores avingudes", fet que atribueix a la destrucció del mont i a la desforestació.
"Quan les muntanyes de la Península teníen boscos les nevades eren freqüents a l'hivern, les pluges abundants i fecundes a l'estiu i els cabals dels rius eren regulars, les fonts vivificaven l'ambient, els pastos eren fins i nutritius i a la zona agrícola els camps donaven bones i regulars collites". Però ara, continua dient, "succeeix tot al contrari. Passem hiverns sense neus i estius de sequera descontrolada [...]. Les poques pluges que es registren són tant insignificants que només serveixen per escaldar la terra o afavorir l'aparició de microbis; o tant torrencials, que arrosseguen mil·lions de tones de terra fina; és a dir, la potència productora". El final és encara més aterrador i fa el següent diagnòstic: "La situació és aterradora i no admet dubtes", després d'això afirma que ens han envaït els horrors de la desolació del clima africà i que la tala faudulenta, " amb el festeig d'inomoralitats i corrupcions", està acabant amb els pocs boscos que queden....

Aquest paràgraf pot semblar molt catastrofista però hem de tenir en compte que la Península havia sofert en aquestes dates una gran deforestació. Si a mitjans dels S. XIX el nº d'ha. arbrades a la Península era de 5 mil·lions, a finals d'aquest mateix segle aquesta superficia havia disminuït fins a només 1 mil·lió d'hectàries arbrades, és a dir, que en aquest temps s'havien deforestat a la Península aproximadament uns 4 mil·lions d'hectàries arbrades amb les conseqüents avingudes torrencials de rius com el Júcar (1869), Guadalentin, Ebre, Ter (Carlos de Camps atribuïa clarament les successives avingudes d'aquest riu a les deforestacions en les capçaleres del Ter i afluents)...

Aquest catastrofisme ambiental que presentaven molts espais deforestats, contrastava amb la imatge d'altres espais que eren propietat de l'Estat (Us recomano un reportatge que explica una mica la creació d'aquestes forests, és una publicació d'un forestal que té un bloc excepcional i molt recomanat, l'article és d' El blog de forestman, el rincón de un forestal). Aquestes forests propietat de l'Estat estaven localitzats en llocs de difícil excés i estaven en excelent estat de conservació.

El catastrofisme de l'època va generar la sacralització de la Natura, un exemple més proper és el de Pius Font i Quer, botànic destacadíssim (De molt recomanada lectura) que va impulsar mesures de protecció pioneres i que al parlar de Collserola afirmava que el més convenient seria poder-la considerar com un "immens sacrarium, recinte inviolable...." (Font i Quer, 1948).
Una figura també molt destacada i emblemàtica era la de Jacint Verdaguer, que al 1885 va escriure un poema que portava per títol "Lo pi de les tres branques", aquest poema el va escriure després de la seva visita a un arbre monumental situat a Campllong, a prop de Berga.
Aquest pi va morir al 1913 i hi ha fins i tot dubtes de l'espècie a la que pertany degut al seu estat de degradació que presenta però abans ja existien divergències (Entre nigra i sylvestris tot i que hi ha més indicis històrics perquè sigui nigra).

El poema de Verdaguer parla d'un somni del rei Jaume I, on sota el pi imagina un regne constituït per 3 branques diferents d'un tronc comú (Països de parla catalana), a semblança del pi, i que constituïra una metàfora en el creixent nacionalisme Català del que després es coneixerà com els Països Catalans, del que ràpidament es convertirà en un dels seus símbols privilegiats:

He somiat que era gran

i d'un bell país monarca,

d'un bell pais com aqueix

entre el mar i la muntanya.

Com eix Pi maravellós

mon regne tindrà tres branques,

foren tres branques en un,

ma corona els coronava.


Preguem, que sols Déu és gran,

los homes són ombra vana;

preguem que sia aqueix pi

l'arbre sagrat de la patria.


Més endavant, Verdaguer farà un discurs (Verdaguer, 1936) en que es referirà al pi, i que utilitzarà el llenguatge de la Renaixença catalana, expressant-se amb aquestes 3 paraules: Patria, Fides, Amor.

-Patria entesa com un procés orgànic; "mireu el tronc del pi, brota de la terra; mireu com s'aixeca convertit en columna de granit. Així Catalunya es va aixecar un dia de cop i volta, a prop del mar", i "així les arrels de Catalunya es veuen apareixer passades les seves fronteres, més enllà dels Pirineus, d'on des de Lourdes a Montpellier se sent l'eco de la nostra llengua, com se sent per la part de ponent més enllà de les palmeres d'Elx, i en ocasions molt endins del regne d'Aragó"....

-Amor perquè diu de s'ha de curar la ferida de l'odi que pateix Catalunya, la més profunda de les moltes que té Espanya .

-Fides perquè Verdaguer diu; "Així com un arbre que te tres branques unicament és un arbre perquè té un sol tronc, així les tres Divines Persones són un únic Déu perquè les tres tenen una única Naturalesa Divina".

Temps enrere ja hi ha havia el culte a l'arbre; Joseph de Mesquia, Bisbe de Solsona, concedia al 1746, 40 dies de perdó a qui resés davant del Pi de les tres branques (Grau, 2002), la qual cosa provocà que més tard s'extengués el catecisme a altres diòcesis catalanes.

Verdaguer d'alguna manera va convertir l'arbre. Aquest arbre que fins el moment era un símbol religiós, com be es demostra amb les declaracions de Joseph de Mesquia, passaria a ser un símbol de la pàtria.


Sobre la Festa de l'Arbre i el seu impuls, al 6 d'Abril es va celebrar la Festa als terrenys de la Sociedad Anónonima El Tibidabo, llavors en procés d'urbanització. Aprofitant la ocasió, Puig i Valls va presentar el que va denominar un "projecte d'utilitat pública" i que es referia a la creació de mesures de protecció d'un espai natural que califica de "un ideal per al devot, una meravella per el naturalista, un prodigi per el creient i un monument per el patriota". Aquest espai es tractava de la muntanya de Montserrat i la proposta consistia en la creació d'un parc nacional a la muntanya.

Aquest projecte va ser el primer que es va formular a Espanya amb criteris de protecció moderns i sota el nom de Parc Nacional, encara que no responia al que més endavant s'entendrà sota aquest terme. En efecte, el projecte de Montserrat contemplava segurament un grau d'intervenció humana inacceptable per la filosofia que presidia la declaració de parc nacional, allunyada encara de la visió romàntica de la Natura, però que ja estava present entre els forestals i els "Amics de l'Arbre", sobretot a través de la figura murciana de família d'origen català; Ricardo Codorniu, figura emblemàtica que va portar a terme multitut de projectes com per exemple la fundació mateixa de la societat Amics de l'Arbre o la creació de Sierra de Espuña, zona repoblada a Múrcia i que per mitjà d'aquest projecte de repoblació va aconseguir esdevenir Parc Natural.

Sierra Espuña. Foto: sensiblegrandeza

Bibliografia: La transformación histórica del paisaje forestal. Catalunya. Tercer Inventario Forestal Nacional (1997-2007). Ministerio de medio ambiente.

Región de Murcia. Ricardo Codorniu

Grn.es. Marqués de Camps.

2on APLEC PER LA TERRA, ARRELS 07

Xàbia 17 i 18 d'agost

I ara què?

Va passant el temps i veiem com la situació del nostre país està més al límit. Cada volta s'estan carregant més territori i les vivendes són cada volta més cares, el serveis públics són de pena i la nostra cultura va desapareixent igual que les nostres muntanyes platges i pobles. Per tot el país han aparegut nombrosos col·lectius i plataformes per fer front a la situació, però malgrat els esforços realitzats i algunes victòries parcials i malgrat les veus que venen d'Europa que ens assenyalen com a model d'insostenibilitat, la societat valenciana majoritàriament ens dona l'esquena.

És temps de reflexió i de recollir noves forces per continuar la feina. Per això el col·lectiu Arrels de la Marina volem posar el nostre granet de sorra, convoquem a totes les organitzacions i persones sensibilitzades a acudir els propers 17 i 18 d'agost a Xàbia per fer festa i gaudir de la nostra cultura; però a més per veure'ns les cares i reflexionar sobre la situació actual i plantejar noves eixides, aprendre dels errors i també de les xicotetes victòries.

Hem preparat un programa d'activitats lúdiques, reivindicatives, de debat i de formació pensades per a gent de totes les edats. Vine i participa, només amb l'esforç de gent com tu podrem capgirar la situació.

Per a més informació cliqueu:

L'últim bosc

'El primer bosc'

'L'últim bosc, l'últim cel, l'últim indret

del món, on l'ome lliure es desvetllava

del vell parany de l'or, del vell poder

inútil del poder en servitud.

L'últim bosc, l'últim cel, l'últim batec

del cor. Com un gran arc que afina i tensa

els músculs invisibles de l'esperit

i fa més dens el pas en el camí.

L'últim bosc, l'últim cel, l'últim gran gest

alçat contra la por, contra l'orgull

dels cíclops eixorbats en caus de llum,

que amaguen els rellotges del futur.

L'últim bosc, l'últim cel, l'últim alè

que ara viu a dins meu com el primer

alè del primer bosc, del primer cel,

del primer ome lliure que, en la mort,

dóna vida a la vida, cos al cos,

veu a totes les veus, sang a la sang.

I ens clava la certesa fulminant

que només som si som en llibertat!'

Jordi Bilbeny 'El primer bosc', dedicat a Xirinacs.

El camí cap a la Vall

Vall de Núria, un dels llocs muntanyencs més turístics de Catalunya, és també plena de gent a ple estiu. El que més m'ha sorprès de Núria ha estat segurament la gestió estratègia adaptada a aquest indret, a diferència de moltes altres estacions d'esqui, la Vall de Núria no només és estació d'esqui. Segurament deu ser per proximitat a Barcelona, per fàcil accessibilitat, per l'entorn... però també per la múltitud de recursos lúdics (les canoes del llac, passeig amb caball, mini-granjes...) i culturals (Exposicions, història, santuari...) pensats a més, per a totes les edats.
Una de les característiques de l'estació és que a l'hivern és de les estacions amb menys esquiadors però durant tot l'any conserva un bon nombre de turistes, mentre que a la majoria d'estacions únicament hi ha freqüentació a l'hivern.

La passejada comença, si es vol, a Queralbs però També a Ribes de Freser. Començava a Queralbs, poble bonic que ha sabut mantenir un estil arquitectònic típic dels Pirineus, amb denotada presència de segones residències de propietaris provinents d'altres llocs més massificats, però també amb taques de cases semi-abandonades (segurament vestigis d'activitat rural), no obstant això, es poden observar alguns prats i pastos que romanen força verds tot l'any.

En qüestió de 5 minuts hom s'endinsa dins el boscos mixtes en general molt joves, símptoma de recents canvis en l'ús del sòl (molt probablement pastures). La presència d'estrat arbustiu és també molt significativa, sobretot de boix, que pot tenir caràcter tant heliòfil com d'ombra. acompanyat amb aquest també hi ha la gòdua, papilionàcia que pot arribar a confondre's amb alguns exemplars de Genista. L'estrat arbori varia molt al llarg del camí, al principi és força comú trobar-se exemplars de Pi roig, Pinassa i roure de fulla ample, però també sorprèn la gran quantitat de vegetació típica de zones de ríbera que formen exemplars de salzes i bedolls o el fréixer de fulla ample (més escàs) i si es té sort, també es pot observar gatsaule (o almenys ho semblava) i el Vern. Paisatge a l'inici.

A part d'aquests, també es poden veure continuament exemplars d'avellaners, que arriben a altituds sorprenents. L'abundant presència de falgueres és un indici de les altes precipitacions que hi ha a la zona (d'uns 1200 mm/any).
Durant el camí es començen a intuïr les formacions geològiques formades per roques calcàries i esquistos (una mena de pissarres) que adquireixen verticalitat total com per exemple la paret de la dent d'en Rossell. La presència de salts d'aigua es fa notar podent així veure el riu d'aprop a mitg camí (i durant tot el que queda de camí) , que es travessa per un pont (pont del Cremall)per passar a l'altre banda del riu.
A mesura que augmentem d'altitud, el bosc es converteix típicament alpí i amb una estructura més adevesada sobretot formada per individus de pi negre amb estrats herbacis format més aviat per gramínies però sobretot amb moltes flors típicament alpines o de l'estat subalpí, bons exemples dels quals són la herba tora o tora blava, que probablement és la que més vaig veure i altres com per exemple la que forma part del símbol de la Vall, la consolta groga o marcòlic groc que per desgràcia no vaig poder apreciar. També hi és molt comuna la pastorella en la majoria dels prats i ja més escassa, l'aster alpí. La sort també em va permetre trobar una excepcional orquídia, el nom comú no m'el sé, però el científic és Dactylorhiza maculata. Desitjant que ningú se li ocorregués agafar-la i durant un bon tros, anava trobant clavellines de pastor, força abundants als trams més elevats del camí.
La fauna també hi és abundant però no vaig observar-ne massa, segurament per tractar-se d'una zona força freqüentada.

Dactylorhiza maculata

Clavellines de pastor.

Ja més amunt vaig poder veure dos individus d'izards però tornant pel mateix camí ja no hi eren, sinó dues persones que s'havien desviat del camí segurament per veure'ls d'aprop, els izards, lògicament es van espantar i van marxar.

Izard atent

És també destacable la abundant presència de tarteres a la zona inclús amb vegetació que ha pogut colonitzar aquestes zones. L'abundància de salts a la zona enriqueix enormement el paisatge i ens podem trobar salts com el Salt del sastre, la balma de Sant Pere... i el camí finalitza amb l'arribada a la Creu d'en Riba, on llavors es pot accedir al llac i al santuari de Núria.

Crec que es tracta del Salt del sastre

Imatge a uns 2000 m.

Xirinacs

"En ple ús de les meves facultats

marxo

perquè vull acabar els meus dies

en la soledat i el silenci.

Si em voleu fer feliç

no em busqueu.

Si algú em troba

li prego que,

estigui jo com estigui,

no vulgui ell pertorbar

la meva soledat

i el meu silenci.

Gràcies!

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un individu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l’univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau.

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007"

Cliqueu sobre l'arbre per a més informació:

Es carreguen milers d'arbres desprotegits

No queden rics rars que estimin els arbres?

ombres d'agost

Destinat a l'espai veí de la «Tribuna», fa uns dies vaig escriure un article sobre les notes de Marguerite Yourcenar a propòsit de les Memòries d'Adrià. Perdonin la insistència, però els grans llibres, i si s'escau les seves notes, sempre suggereixen i, com és el cas, fins poden abastar el present parlant del passat. En una de les notes, l'escriptora es refereix a un dels més bells retrats conservats d'Antínous, l'amant d'Adrià que va decidir morir de jove per no afrontar els efectes del pas del temps: un baix relleu de marbre signat per Antonià d'Afrodísia que va ser trobat en una finca agrícola a finals del segle XIX. Yourcenar diu d'aquest retrat que la seva delicadesa és infinita: «Els fullatges de vinya emmarquen amb els més àgils arabescos aquella jove cara malenconiosa i inclinada: fa pensar irresistiblement en les veremes de la vida breu, en l'atmosfera odorant de raïm d'un capvespre de tardor.» En una edició del llibre de 1958, sis anys després d'escriure aquesta nota, Yourcenar hi va afegir que el retrat havia estat adquirit per un banquer romà, Arturo Osio, al qual va definir com un home curiós que hauria interessat Stendhal o Balzac. La mateixa escriptora va elogiar la raresa d'un home ric que, a més de tenir-la pel bell retrat d'Antínous, mostrava una gran sol·licitud pels milers d'arbres que havia plantat al seu domini d'Orbetello. Ho va considerar una rara virtut. Això perquè Stendhal ja va sentenciar l'any 1828: «Els italians detesten els arbres.» D'aquí, en relació amb l'autor de La cartoixa de Parma, l'escriptora es preguntava: «Què diria ara que els especuladors de Roma maten a còpia d'injeccions d'aigua calenta els pins pinyoners massa bonics, massa protegits pels reglaments urbans, que els destorben a l'hora d'edificar llurs nius de tèrmits?» Què dirien ara Stendhal i Yourcenar dels especuladors d'arreu, alguns dels quals ben pròxims, que es carreguen milers d'arbres desprotegits per satisfer la seva cobdícia constructora? De tan esborronats, no sé si podrien dir res.

Imma Merino

El Punt. 11.08.2007

· Article publicat a El Punt el 11.08.2007

·

D’arbres blancs, al•lots negres i Jena, Louisiana

El pres polític Mumia Abu-Jamal escriu des del corredor de la mort sobre la persecució d’uns al·lots negres que s’atreviren a asseure’s baix un arbre reservat per a blancs a Jena, Louisiana en el segle 21.

D’”arbres blancs”, al·lots negres i Jena, Louisiana

Per Mumia Abu-Jamal

21 juliol de 2007. Si m’haguessin demanat fa dues setmanes si una vegada havia escoltat el nom d’un poblet a Louisiana que es diu “Jena”, res m’hagués vengut a la ment. Jena? Mai he escoltat res d’ell. Em sona al desafortunat poble palestí de Jenin, esclafat a l’oblit per Israel fa alguns anys. També crec que la filla del president actual s’anomena així (amb doble n).

Però res més.

Quan un amic m’envià alguns articles d’internet sobre els esdeveniments recents a aquest lloc, em vaig quedar bocabadat. La sorpresa m’envaí en assabentar-me que avui dia, a la primera dècada del segle 21, a la preparatòria Jena, encara existeix un “arbre blanc”, no anomenat així perquè les seves fulles són blanques, sinó perquè és un generós proveïdor d’ombra i només els estudiants blancs poden asseure’s baix ell.

El setembre de 2006, el jove estudiant Kenneth Purvis li demanà permís al director de l’escola per asseure’s baix l’”arbre blanc”. El director contestà que ell es podia seure on volgués. Ell i els seus companys ho feren. A l’endemà, l’”arbre blanc” fou adornat amb tres sogues, amb els colors de l’escola.

En el Sud (o en el Nord, de fet), el sentit d’una soga és clar: és una amenaça de mort. Naturalment, la gent s’esvalotà, s’enfadà, es va fer por. El director de la preparatòria de Jena investigà, trobà culpables als tres estudiants blancs responsables i recomanà la seva expulsió. Tan mateix, el superientendent s’oposà a la decisió, revocà l’expulsió i recomanà 3 dies de suspensió. En un comentari al diari Chicago Tribune, el superintendent va dir: “Els adolescents fan entremaliadures. No crec que fos una amenaça contra ningú. (Tal vegada va voler dir ningú important) o blanc?). Per a la comunitat negra de Jena, aquesta va ser una bufetada més.

Els estudiants negres de la prepa decidien resistir i cridaren a una plantada baix l’arbre per a protestar les lleus suspensions dels 3 blancs penja-sogues. En córrer la veu sobre la plantada planejada, el fiscal del comtat arribà a una assemblea a la prepa de Jena amb alguns policies per amenaçar als alumnes que s’atrevissin a pensar que ells podrien fer el que altres persones feren fa 40 anys a totes parts del Sud del país (abans de que s’anomenés “el Nou Sud”). Els va dir que si no deixaven d’armar escandol sobre aquesta “malifeta”, ell podria ser “el seu pitjor enemic”. Perquè quedés clar, va dir a l’assemblea de joves: “Jo puc llevar-vos les vides d’un buf”

Alguns dies després, un alumne blanc de Jena senyalat per haver-se burlat dels estudiants negres de manera racista, anomenant-los niggers, fou tombat, copejat i potejat. Fou portat a l’hospital i enviat a casa. Aquesta mateixa nit, es va sentir bé per assistir a un esdeveniment públic.

Uns dies després, sis estudiants negres de Jena foren detinguts i acusats de temptativa d’homicidi en segon grau. Els sis també foren expulsats de l’escola. Les fiances per els sis adolescents es fixaren en quantitats des de 70.000 a 139.000 dòlars. Però fàcilment haguessin pogut ser 1 milió de dòlars, perquè cap dels pares va poder arribar a pagar aquesta quantitat. Clar que això significava que tots els acusats quedaren a la presó durant mesos, esperant el judici.

I si no hi va haver doblers per a pagar les fiances, hi va haver doblers per contractar els missers? Ni parlar-ne. Com a resultat, uns advocats d’ofici foren anomenats per la cort. Per un dels acusats, Mychal Bell, això era quasi igual a no tenir cap misser, perquè en el seu judici un jurat de blancs immediatament el trobà culpable d’agressió agreujada en segon grau i de conspiració.

Ara Bell espera la seva sentència, la qual podria posar-lo en presó durant 22 anys. L’advocat d’ofici mai feu objecció al fet que tots els candidats al jurat eren blancs. Tampoc presentà cap evidencia al seu favor ni cridà un sòl testimoni per la defensa.

La llei que defineix l’agressió agreujada requereix l’ús d’una arma letal. Quina fou l’arma? Les seves esportives de tenis.

Les famílies i amics “dels 6 de Jena” estan organitzant oposició a aquest cas, i estan rebent amenaces de l’estructura de poder local. Una dona li va dir a Tory Pegram, un integrant de la Unió Americana de Llibertats Civils (ACLU): “Hem de convèncer a més gent a venir a protestar amb nosaltres... Què és el pitjor que ens podria passar? Què ens acomiadin dels nostres llocs de treball? Ja tenim els pitjors treballs del poble. Què cremin una creu en el jardí o cremin ca nostra? Tot això ens ha passat abans. Hem de seguir aixecant la nostra veu per assegurar que això mai torni a passar. Si no, els nostres fills mai estaran fora de perill”.

Per comunicar-se amb el Comitè de Defensa dels 6 de Jena, escriu a: P.O. Box 2798 Jena, Louisiana 71342.

O per correu electrònic: jena6defense@gmail.com

Fonts: Quigley, Bill “Injustice in Jena: Black Nooses Hanging From the ‘White’ Tree”, July 3, ’07; Quigleyoyana.edu.; Mangold, Tom “’Stealth racism stalks deep South”, BBC News, 5/24/07 online
Drets reservats 2007 Mumia Abu-Jamal
Font: Prison Radio, grabació Noelle Hanrahan
Traducció: kalo

Indymedia

Txalaparta: el so de l'arbre que entra pel ventre

Ja fa estona que conec el so de la txalaparta. Va ser gràcies a Mikel Laboa. Després l’he tornada trobar a la música de Kepa Junkera i a altres músics bascs. Jo no amago mai la meva estimació, respecte i admiració per Euskal Herria. Sofreixo molt internament el patiment d’aquest poble resistent. Més prest que tard assolirà la llibertat i independència que hauria d’anar seguida o acompanyada de la justícia i la pau que tant es mereixen. Però... encara hi ha combat.

Als anys vuitanta vaig participar a l’extinció d’un incendi forestal. Lluitarem contra el foc fins que es va fer fosc. Tota la nit vaig veure cremar la muntanya, na Taconera crec que es diu, entre la Font de sa Cala i Canyamel. Uns deu anys més tard vaig visitar aquell indret, entre les conseqüències visibles d’aquell incendi encara restaven drets els ullastres, ara secs i blanquinosos, que encara conservaven les seves branques i branquillons morts. D’aquests branquillons en vaig fer una mena d’instrument de percussió en forma de penjaroll de vent que vaig regalar a un amic músic. Aquells troncs verds, assecats amb la força breu del foc havien assolit una duresa i una sonoritat úniques en el món vegetal d’aquella vegetació mediterrània. Una de les coses que vaig pensar va ser en utilitzar aquella fusta per intentar fabricar una txalaparta. Va quedar en això, en un pensament.

Joan Vicenç Lillo i Colomar.

Alaró, 8 d’agost de 2007.

Victoria Mendoza Psicoterapeuta

Terapia musical amb Txalaparta i Mikel Laboa

Tothom sabem que la música, la dansa, el teatre, la pintura i altres arts tenen funcions terapèutiques i sanadores contra l’ansietat, la depressió, el dolor, la ràbia, la tristesa o l’estrès. Durant molts anys als meus tallers terapèutics he pogut experimentar amb diferents estils musicals, permetent-me observar i comprovar la similitud que existeix entre el so d’un tambor i el so de la txalaparta, ja que la música no només ha de ser creativa, sinó també terapèutica. Per això des de fa vint anys aproximadament intento mesclar algunes tècniques indígenes per treballar les emocions juntament amb tècniques humanistes-gestàltiques. La música ha de ser apreciada indiscutiblement amb el sentit de l’oïda, però hi ha alguns exercicis on la música entra per algunes zones del cos, per exemple l’estómac, dos dits per davall del llombrígol. Aquests exercicis sobre tot són útils a l’hora d’intentar que el pacient connecti amb l’emoció, en el cas de personalitats rígides, o per remoure records de fa molts anys, amagats a algun lloc profund del nostre interior a manera de defensa per evitar el sofriment emocional. Un dels instruments amb més poder d’aprofundir i remoure secrets del subconscient, o bé com desinhibidors emocionals o, com es diu en el xamanisme, per passar a altres nivells de consciència, és sens dubte el tambor, i la txalaparta; ambdós tenen un so màgic i terapèutic. Si escoltes qualsevol d’aquests instruments amb algún exercici dirigit pots experimentar canvis profunds.

Tota la música genera i provoca canvis en el nostre estat d’ànim, però el tambor i la txalaparta tenen a més altres propietats de so i ritme que faciliten la vibració de músculs. Aquesta sacsejada energètica permet treure qualque cosa molt amagada al inconscient, o be facilita fer viatges interns que mouen la memòria recordant aconteixements importants de la vida emocional, essent de gran ajuda a l’hora de la teràpia. La música i la dansa són complementàries, escoltar música és un treball molt revelador i terapèutic, i si a més d’això hi ha els professionals que dirigeixen, que observen amb atenció i respecte professional, es pot avançar molt a la teràpia. Em sembla de suma importància que s’utilitzin instruments musicals, música i cançons pròpies de la cultura. Per exemple, per treballar amb bascos posar cançons en euskera; treballar amb àrabs, música àrab. Les emocions es treballen millor amb la llengua materna, ja que les mares són, sens cap dubte, les millors mestres de les emocions. Els convido a escoltar la txalaparta o a Mikel Laboa o Benito Lertxundi, intentant que el so de la música entri per el ventre, dos dits per davall del llombrígol, a la vegada que el so de la veu entra per l’oïda. Els recomano concentració i paciència i desitjo a tothom una feliç teràpia musical.

Per a més informació cliqueu:

Ezpata dantza :

·

Manca de cura a les palmeres d'Alacant

Alacant perd un terç de les palmeres que tenia cinquanta anys enrere

En algunes zones de la ciutat ja no en queda cap

En cinquanta anys, el nombre de palmeres del centre d'Alacant s'ha reduït en un 32%. Aquesta és la conclusió que es desprèn del reportatge elaborat pels redactors de VilaWeb Alacant, després de recórrer el mateix trajecte que, l'any 1945, va fer un ciutadà alacantí per comptar les palmeres que hi havia a la ciutat. Aquest ciutadà, la identitat del qual no es coneix, va destacar, en una carta al director del Diario Información, que només faltava una palmera per arribar a les dues mil cinc-centes.

Cinquanta anys més tard, redactors de la secció d'Alacant de VilaWeb han tornat a comptar el nombre de palmeres de l'espècie autòctona 'phoenix dactylera' pels mateixos carrers que aquell ciutadà. El resultat obtingut és de poc menys de mil set-centes.

A les palmeres els falta aigua i més cura, per la qual cosa el seu estat no és gaire bo. Al centre d'Alacant ja n'han caigut moltes i no s'han pogut substituir per d'altres també autòctones. Tot plegat ha generat una certa preocupació per la desaparició d'una espècie característica de la zona.

Noticia de:

Recursos genètics: una bona iniciativa

Nicaragua: una iniciativa per col·locar la ciència al servei de la gent.

En el marc d’un llarg procés de consulta entre institucions, sectors productius i organitzacions de la societat civil fortament compromeses amb la temàtica ambiental i la defensa de la biodiversitat, s’ha anat gestionant un conjunt de polítiques i lleis que tenen l’objectiu de reglamentar el sector vinculat a la protecció dels recursos genètics i garantir la sobirania i seguretat alimentària i de nutrició a Nicaragua.

Aquestes polítiques beneficiaran a les comunitats que, per molt temps, han estat les que han resguardat els recursos genètics i que mai han fruit de beneficis equitatius i sostenibles per aquesta important tasca. També es garantirà la productivitat, perquè a la política de biotecnologia es parla de no promoure la biotecnologia transgènica, sinó de promoure la biotecnologia tradicional al servei del rescat dels recursos genètics, és a dir millorament i conservació de llavors criolles. A Nicaragua hi ha d’haver un estudi exhaustiu dels recursos genètics i no aventurar-se a haver d’adoptar tecnologies que poden portar al deteriorament dels propis recursos naturals.

Per a més informació:

Paisatges en transformació

"El valor d'un paisatge"

El proper diumenge dia 5 d'agost a TV3 i el dimarts dia 7 a TVCI es torna a emetre al programa 30 Minuts el reportatge "El valor d'un paisatge", sobre les ràpides transformacions que es produeixen en el territori, i els interrogants sobre quins seran els nostres paisatges en el futur.
El programa se centra especialment en els casos del Maresme (el creixement residencial que pressiona les zones agrícoles i naturals) i el Priorat (el "boom" de la vinya i les iniciatives d'alguns viticultors per adoptar pràctiques menys agressives amb el medi natural)
També es fa referència a polítiques públiques de paisatge, com la elaboració dels catàlegs de paisatge de Catalunya, i iniciatives privades com la de la fundació Territori i Paisatge a la muntanya d'Alinyà. Es recullen diverses actuacions de recuperació i millora paisatgística, com les que s'han fet a l'antic abocador del Garraf o el Jardí Botànic de Barcelona. Hi intervenen Ramon Folch, Jordi Sargatal, Oriol Nel·lo, Joan Nogué, Francesc Navés, Enric Batlle i Sebastià Jornet, entre d'altres.
El paisatge de Catalunya està canviant de forma radical. El que abans semblava inalterable ara està en permanent estat de transformació, i costa trobar els paisatges familiars en mig de la proliferació de nous barris, carreteres i rotondes. Molts paisatges, per exemple al Maresme, són agrícoles, però es paguen preus molt alts pel sòl i polígons industrials, noves infrastructures i la dispersió urbana van esquitxant tot el territori. Si els pagesos abandonen, qui es cuidarà dels paisatges en el futur? La desaparició de paisatges te un impacte psicològic: el paisatge està molt lligat al sentit de pertinença. Mobilitzacions i protestes a la majoria de comarques són la prova que el paisatge preocupa.
En el reportatge, persones molt lligades al seu territori ens parlen de la manera en què viuen els canvis. Ells, i també urbanistes i planificadors, fan propostes de què es pot fer per assegurar que conservem per al futur un patrimoni comú.
Al Priorat, l'èxit del vi atreu inversions milionàries i s'han fet plantacions amb un fort impacte paisatgístic. Alguns viticultors van en el sentit contrari: busquen una agricultura menys agressiva i més ben integrada a la naturalesa. Creuen que el paisatge és una marca de qualitat per als seus productes. La comarca impulsa una Carta del Paisatge per fer compatible el desenvolupament amb la preservació dels valors del paisatge.
Hi ha iniciatives públiques i privades per millorar els paisatges: la Fundació Territori i Paisatge compra finques per protegir-les. Hi ha interessants projectes que converteixen paisatges degradats en parcs i altres espais atractius. Però la realitat diària demostra que el paisatge és una assignatura pendent. El territori, sobretot l'entorn de ciutats i pobles, està molt desendreçat i es construeix sense gaire criteri. Per fer front al desgavell, la Generalitat vol que el paisatge formi part de la planificació territorial i els plans urbanístics. Però la clau està en la conscienciació de tota la societat de que el paisatge és important per a la qualitat de vida i que cal gestionar-lo millor pensant en el futur.
Un reportatge de: Alonso Carnicer i Sara Grimal, muntatge: Maria Josep Tubella.

El programa "30 minuts" s'emet els diumenges després del "TN Vespre" per TV3 i es reemet dimarts, a les 05.00, al 3/34 i a les 04.15 a TVCi . Dilluns, a les 21.30 s'emet el programa del diumenge anterior també al 3/24.

·

Llimona contra el càncer

Els arbres d’Alaró

La llimonera (Citrus limon)

Molts dels arbres fruiters que coneixem són producte de la utilització que les persones han sabut fer de les hibridacions naturals o provocades. Tots sabem que si per exemple sembram un centenar d’olives d’olivera, no naixeran oliveres sinó ullastres. Aquests ullastres seran a la vegada diferents entre ells i potser qualcun s’acostarà a la forma de l’olivera “mare”. El que sí podrem fer, de la tria que més ens interessi, són mudes per empeltar altres ullastres o oliveres. Les oliveres que avui trobam a la serra de Tramuntana de Mallorca són segurament fruit de mudes portades de Mediterrània enllà, oliveres producte d’una acurada selecció genètica. Miraré de fer-ho més entenedor: a ca nostra ens va germinar una prunera de Sant Joan, molt productiva. Dels pinyols d’aquesta prunera han nascut altres pruneres molt diferents a ella. N’hi ha que han fet les prunes més grosses i amb gust diferent, altres maduren juliol enllà, prunes de diferent gust etc. Ara podem triar les mudes que més ens interessin. Si nosaltres mateixos ens dediquéssim a pol·linitzar és probable que assolíssim varietats molt interessants. I això és el que segurament es fa i es va fer. Moltes vegades passa però, que l’interès comercial d’una fruita amb bona presència va per davant el d’assolir productes més discrets o lletjos tal vegada més gustosos o d’arbres més resistents a certes malalties o plagues encara que no donin tanta producció.

En el cas de les llimoneres o cítrics en general, és particularment interessant la riquesa de varietats en formes i gustos assolits al llarg del temps. Esbrinar l’origen de les espècies mare dels cítrics ha estat realment difícil. Sembla que recents investigacions genètiques han demostrat que únicament existeixen tres espècies principals, Citrus maxima, C. medica i C. reticulata, essent totes les restants varietats híbrids d’aquestes tres.

Citrus maxima: Aranja
Citrus medica: Poncem
Citrus reticulata: Mandarina

Híbrids principals:

Citrus x aurantifolia. Llima àcida
Citrus x aurantium. Taronja amarga
Citrus x bergamia, Bergamota
Citrus x hystrix
Citrus x limon. Llimonera
Citrus x limonia
Citrus x paradisi. Aranja
Citrus x sinensis. Taronja

Anant però a la llimonera, sembla que fou introduït a Grècia des del Sud-est asiàtic en el segle II de la nostra era, distribuint-se per tot el sud d’Europa cap al segle XI. És a dir que el seu cultiu no va ser desenvolupat fins a la conquesta àrab que el va estendre per tot el Mediterrani. Actualment es cultiven unes 50 varietats de llimoneres. La paraula llimona prové de l’àrab läimûna i läimûn i Citrus prové del llatí i vol dir llimona. Als Països Catalans es cultiva sobretot al País Valencià, al Baix Segura, Xàtiva, València, Alacant, Castelló de la Plana i a Sòller.

Les varietats comercials valencianes a destacar són:

Verna: Ocupa més del 50% de la producció de cítrics. Arbre amb poques espines. Fruits grossos, amb mamella gran, escorça rugosa, molt de suc i poques llavors. Fruita a l’estiu, quan les llimones són més escasses.
Fino: Arbre més gran que el Verna. La mamella apical és petita, escorça llisa, molt suc, més llavors i menor acidesa.
Eureka: Varietat californiana. Arbre més petit que els anteriors, fruits mitjans, mamella apical prima envoltada per un solc. Sense o amb poques llavors i suc molt àcid.

Quan a les seves propietats nutritives i curatives pel nostre cos, el llibre “La despensa de Hipócrates” d’Antonio Palomar, ens informa del següent:

“Substàncies interessants: Hidrats de carboni (3’2%), proteïnes, greixos (0’6%), fibra (2’8%) sobre tot pectina (soluble), vitamina C, potassi, flavonoides (hesperidina, diosmina), àcids fenòlics, monoterpens limonoides (d-limoneno), àcids orgànics (5%) sobre tot cítric (també màlic, acètic i fòrmic).

La llimona conté nutrients i fitoquímiques capaces de protegir-nos del càncer, de les malalties cardiovasculars i altres malalties degeneratives. Era ben coneguda l’acció antioxidant de la vitamina C i els flavonoides; la vitamina C, a més, inhibeix la formació de nitrosamines cancerígenes. Més recentment, estudis japonesos, californians i canadencs realitzats amb animals han trobat a la llimona (i a altres cítrics), alguns més presents a la clovella, unes substàncies fitoquímiques anomenades limonoides que estimulen les enzimes del fetge que lluiten contra les substàncies cancerígenes; els limonoides i el d-limononeo els protegien de càncers d’estómac, colon, pulmó i fetge. A més el d-limoneno (de l’oli essencial de la clovella) té un altra efecte preventiu del càncer de mama a ratolins en inhibir el creixement de les cèl·lules cancerígenes provocant la apoptosi (o “suïcidi” cel·lular).

La pectina impedeix que el colesterol dels aliments s’absorbeixi per l’intestí; i també els limonoides baixen el LDL colesterol o colesterol “dolent”; també el d-limoneno inhibeix la producció de colesterol endogen (produït per el fetge).

Per altra banda és ben conegut l’efecte antisèptic del suc de llimona atribuït sobretot als flavonoides i als seus abundants àcids orgànics. I per el seu efecte astringent pot ser útil emprar la llimonada en diarrees persistents per evitar la deshidratació i per el seu efecte antisèptic.

Riscos: Com que també s’han trobat substàncies cancerígenes a l’oli essencial de clovella, és prudent, fins que no hi hagi més estudis, evitar un alt consum de la pell (present a confitures). La llimona és una de les fruites més àcides i pot provocar erosió de l’esmalt de les dents si s’abusa del suc; usar palleta. Evitar en cas de restrenyiment. No ingerir els pinyols ja que contenen àcid cianhídric.”

Quan a la poda de les llimoneres, personalment aconsellaria buidar enmig i no aclarir massa. Les llimoneres solen tenir les branques i branquillons molt envitricollats i si en altres arbres podem podar amb més seguretat les branques encreuades, en aquest podríem fer més mal que bé al conjunt de l’arbre. Una llimonera ben vestida sabrà enfrontar millor els enemics. Una vegada l’arbre té les partides fetes cal, si és possible, no podar branques de certa entitat, que la llimonera tendria mal curar. És molt convenient no llaurar ni cavar baix l’arbre. Si a davall ens hi neixen altres espècies (esparregueres, ullastres, mates, llampúdols...) que els ocells hi ha aportat, cal arrabassar-les aviat, no esperar que siguin grosses. Els adobs que hi aportem (fems d’ovella, cavall, colomer, gallines, conills, brossa forestal....) cal deixar-los a sobre i l’endofauna (els nanets) ja s’encarregaran d’elaborar-ne els nutrients per l’arbre.

Per acabar aquest aplec tan llarg i a la vegada tan curt en referència a allò que es podria contar sobre la llimonera, vos transcriuré una recepta d’un cuiner nordamericà d’origen italià que és el meu mestre en l’elaboració de la pasta. Desconec el seu nom, el del mestre, la pasta es diu Spaghetti alla fioretto (espagueti amb bacallà marinat):

Ingredients per a 500 g. d’espagueti:

- 350g. de bacallà, sense espines i tallat en daus de 1 cm.
- 90ml. (6 cullerades) de suc de llimona.
- 4 cullerades de ceba ben picada
- ¼ de culleradeta de pebre de cirereta.
- 2 cullerades de julivert ben picat.
- 120 ml (8 cullerades) d’oli verge extra
- sal
- una patata gran, bullida i pelada.

1.- Posar tots els ingredients en un recipient per mesclar, excepte la patata. Assaonar generosament amb sal i mesclar bé. Deixar a temperatura ambient, removent cada estona durant un mínim de 2 hores, o fins que el peix s’hagi “cuinat” i hagi perdut el seu aspecte cru
2.- Quan el peix estigui llest, preparar la patata bullint-la fins que estigui ben blana.
3.- Posar 4 litres d’aigua a bullir en una olla gran. Agregar una cullerada de sal i posar tota la pasta d’una vegada, removent fins que quedi submergida per complet.
4.- Moldre la patata bullida i agregar-la al recipient amb la salsa, mesclant-t’ho bé.
5.- Quan la pasta estigui bullida “al dente”, col·lar-la i agregar-la al recipient, mesclant amb vigor fins que quedi ben coberta amb la salsa. Provar la sal i afegir un poc més d’oli d’oliva si la salsa és seca. Servir tot d’una.

És una recepta molt bona durant l’estiu, que al meu gust també es pot menjar freda. Salut i bon profit!

Aplec sobre la llimonera

Alaró 1 d’agost de 2007
Joan Vicenç Lillo i Colomar

· Els Arbres d'Alarò ·
·

Bolets, avançant-me a la temporada

Els bolets, el regne a part que conviu i viu gràcies als ecosistemes forestals, són un dels múltiples recursos que el bosc ens presenta.
A plena tardor la afluència de persones al bosc s'incrementa notablement (per l'estiu cap a la platja, per la tardor cap al bosc...) i s'ha incrementat notablement als pròxims anys; s'arriben a organitzar autobusos per anar a caçar-los (Serà per Caçadors de bolets?)!, inclús els aparcaments improvitzats dels borals de carretera es queden sobint molt petits per a engolir la quantitat de boletaires.

La tradició boletaire està força arrelada a Catalunya però també està agafant empenta la generalització d'aquestes activitats boletaires a mans de persones poc qualificades i amb manca d'experiència, tot plegat és afavorit per la manca de regularització del sector i per la inexistència de controls, que a més, permet omplir butxaques als que millor han sabut aprofitar la ocasió.

Tot i la retiscència d'alguns a donar detalls del que es guanya amb els bolets, diversos estudis mostren el gran potencial que té Catalunya amb el tema boletaire, deixant força clar que Catalunya és un païs de bolets.
S'han fet ja càlculs aproximats amb conclusions més que esperançadores; Els bolets podrien superar a la fusta en valors econòmics. La reflexió següent és si els bolets serien capaços de dinamitzar un sector que sembla que penja d'un fil;
El meu punt de vista és realment optimista i crec que si hi hagués una taxa o mena de regulació del sector hi hauria la possibilitat d'oferir al "boletaire" una reinversió d'aquesta taxa en el manteniment dels nostres ecosistemes i de l'aplicació de tècniques silvícoles el màxim de sostenibles combinades amb les tècniques silvícoles encarades a la producció de bolets.

Hi ha una tesi doctoral en que es poden veure dades molt clares. Es pot trobar a la revista Catalunya forestal que publica el Consorci forestal;

"...A Catalunya, s'ha realitzat una tesis doctoral, presentada el mes d'octubre al Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, sobre la realitat social que mou el consum de bolets a la comarca del Solsonès. L'estudi ens revela que només a la comarca del Solsonès es produeixen anualment 654,5 tones d'espècies comestibles que, si es transportessin en camions de 400 CV, se n'omplirien fins a 44. La investigació, que ha portat a terme durant nou anys l'enginyer de forests Juan Martínez de Aragón, ha comportat l'anàlisi continuada d'un total de 23 parcel·les de 400 metres quadrats. Els seus resultats indiquen que la producció mitjana per hectàrea és de 29 Kg, dels quals 6,1 Kg corresponen a espècies que es comercialitzen i 5,8 Kg, a varietats que tot i ser comestibles no se solen recollir. Els restants 17,1 Kg. són bolets verinosos (no comestibles)..."
"...En la mateixa tesi doctoral també s'ha estudiat els boletaires que es mouen pel nord del Solsonès i el seu perfil. En total, per cada temporada, de setembre a desembre, passen per aquests boscos 18.000 persones, un 73% de les quals són homes. La mitjana d'edat és de 41 anys, un 70% procedeixen de la província de Barcelona i un 30% de les comarques de Lleida. El desplaçament mitjà (anada i tornada) del boletaire és de 180 quilòmetres i un 34% manifesta que estaria disposat a pagar una taxa si sabés que els diners reverteixen en una bona gestió forestal..."

Aquestes últimes tardors hi ha hagut força veus que han reclamat la regulació del sector per mitjà del pagament de taxes al propietari o administració, les reaccions però no van tardar a sortir i ho reflexa (Segons el meu punt de vista) el fet que només el "...34% manifesta que estaria disposat a pagar una taxa si sabés que els diners reverteixen en una bona gestió forestal...".
L'any passat vaig poguer contrastar idees sobre aquest tema sobretot amb persones que s'oposaven a aquesta regulació, en general es contempla el bosc com un recurs per a tots i tothom i hom creu que és injust pagar per una cosa que no és de ningú.
Cal recordar que molts boscos tenen propietat i els que no en tenen l'administració també s'hi deixa calers, a més, si els 6.000.000 de Catalans es proposessin anar a caçar bolets segurament tindriem una catàstrofe ecològica. Cal pensar també que si serveix per a millorar la gestió i conservació dels boscos segurament val la pena, alhora que aquesta gestió pot facilitar i augmentar l'aparició de bolets.
Som modificadors del medi natural i n'hem de pagar les conseqüències, ens agradi o no, caçar bolets també és un impacte al bosc i per tant cal retornar al bosc allò que l'hi hem pres.

Imatge; morning_tea
Fonts; Catalunya forestal