De les oliveres urbanes

Les oliveres que hi ha als carrers i a les places dels pobles i ciutats

L’olivera és un arbre de la mediterrània, de tota la mediterrània, la del nord i de la del sud, de l’orient i de l’occident, tot hi que actualment es pensa que el seu veritable origen es podria trobar a l’Àsia, concretament a la regió del Caucas. En tots aquests territoris mediterranis es cultiva l’olivera, tot hi que cada vegada més, arreu, es troben oliveres abandonades.

Els pagesos periòdicament poden les oliveres de producció i cal dir que a vegades en cada territori, en cada zona, en cada camp, cada pagès ho fa a la seva manera, d’una manera diferent i els tècnics moltes vegades diuen que es fan massa podes radicals i mal fetes i que caldria fer tot el contrari al que s’ha fet tota la vida i que això costa d’entendre i assimilar, especialment a la gent gran. La poda sempre és una agressió a l’arbre. Aquests tècnics diuen que evitar la poda excessiva és clau per a mantenir la vitalitat i resistència de l’olivera. Tallar només el necessari i respectar l’estructura natural de l’arbre garanteix un desenvolupament saludable a llarg termini. Algunes vegades la poda que cal fer és de pura lògica. En un terreny que hi ha estones d'humitat potser caldrà fer una esporga lleugera a l'interior de l'arbre, per tal que hi circuli l'aire i així no agafi malures. En un terreny d'una pendent considerable potser caldrà abaixar la capçada per tal de poder collir les olives sense cap accident.

Olivera monumental lo Parot

Olivera monumental d'Ulldecona

En el cas de les oliveres monumentals, dels arbres gegants i centenaris que hi ha a tot arreu, cal fer només   poda de manteniment i conservació. Es prioritza eliminar la fusta morta o malalta i mantenir l'equilibri estètic i estructural d'aquests monuments vius.

Però ara i aquí voldríem parlar de la poda de les oliveres urbanes, de les oliveres que hi ha als carrers dels pobles i ciutats. D’entrada cal dir que la olivera no és un arbre adequat per posar als carrers, però que està bé posar-ne alguna en una plaça o jardí urbà com a testimoni d’un dels nostres arbres més emblemàtics o quan s’urbanitza un terreny que havia estat un camp d’oliveres també es apropiat deixar-ne algunes.

La poda de l'olivera pública o als carrers, com a arbre urbà d'ornamentació,  té un objectiu molt diferent de la poda agrícola. Aquestes oliveres no cal podar-les s’han de deixar que creixin lliurament i així poder lluir la seva majestuositat natural. En entorns urbans cal prioritzar la seguretat dels viatgers, per sobre de la producció d'olives. Els objectius de la poda urbana només son la seguretat i la visibilitat: Es retiren les branques mortes i les malaltes, les branques baixes que puguin obstaculitzar el pas de vianants, colpejar vehicles o tapar senyals de trànsit i fanals i les branques que puguin entrar a alguna finestra o balcó, res més. 

Com a exemple heus aquí algunes fotos d’aquestes oliveres urbanes :

Olivera de Cort. Palma

Olivera de Castelló de la Plana

Olivera de l'Hospitalet de Llobregat

Però alguns ajuntaments fan tot el contrari en les seves oliveres dels carrers i places. Fan un greu acte de vandalisme, les poden de manera severa i radical, amb una poda molt més agressiva que les que es fan a les oliveres de producció, son autèntics actes vandàlics, deixant les oliveres esguerrades.
D’aquesta manera tant desgraciada ho va fer l’Ajuntament de Masquefa, el 2024, a les seves oliveres urbanes. No sabem si va ser ordre de l’alcalde, d’algun regidor, dels tècnics de la casa, dels operaris o de tots plegats. Mireu les imatges :

Per fer aquestes coses ben fetes potser només caldria ser més respectuosos, més empàtics i escoltar el que diuen les oliveres, el que diuen tal com ho explica cantant «Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries» :

 

Pregunteu-li a l'olivera

Quants hiverns haurà viscut
quantes guerres ha perdut.
Quants hòmens l'hauran guardat.
Però el temps poc l'ha canviat
la vella i farga aulivera.

Pregunteu-li a l'aulivera...
Lo que en sap, dels vents de l'any.

Ha fet mostra en primavera
i tindrem collita enguany.

Ja no hi ha camí de terra,
ni aquella casa tan blanca,
ni el bancal de la figuera.
Només viu la fusta vella
de tants segles d'aulivera.

Què s'ha fet
de tanta terra
i tanta història.
Què ha passat
en tant de temps
i en tanta gent.

Pregunteu-li a l'aulivera...
Lo que en sap, dels vents de l'any. 

 

Lletra: Arturo Gaya. 

Música: Jordi Fusté/Josep Lanau/Popular.

 

Fotografies de les oliveres vandalitzades de Masquefa : 
Daniel Mas i Ricard Altarriba