A l'ombra d'un arboç

Arbocers de Collserola. Foto de Jordi Canals

Cireretes d'arboç

Caminant per Collserola,
la mà a la cintura,
la por als Senglars,
el somriure de la lluna,
cireretes d'arboç,

les llums de la ciutat,
la tranquilitat de ser-hi,
mirades de complicitat,
la calma de la nit
que tot ho envolta
i abraça els dubtes
i reposa els neguits.

Muntsa Prat
(Cabrils, 22 març 1979)

El penjoll d'arboços. Foto de Caeduiker

Bec glops de vent de pi,
jac damunt d'un jaç d'agulles
que em fiblen sense ira...
Sota el single,
entre els brucs
i els arbocers
Saps?
M'he semblat feliç...

Josep Mèlich i Garcia
(L'Argentera, Baix Camp, 1946)

Solenosthedium bilunatum sobre Arbutus unedo. Foto de Antoni Albalat Salanova

Cirerer d'arboç

Recullo fruits vermells
en un cistell menut.
Assaborir-los sense saciar-me mai.
Les flors, les deixo a l'arbre
una promesa que perfuma el matí.

Carme Rosanas Martí
(Barcelona, 1952)

Arboçera. Sa Comuna de Bunyola, Mallorca. Foto de Llorenç Duran

Reconeixença

Ara, assegut a l'ombra d'un arboç
que l'enyorança dels meus artefactes
multiplica per tant, cedeixo al repte
de prescindir, aquest cop, del pendent llis
i d'explorar dreceres en desús.
Canvio l'harmonia pel delicte
comptant que algú, prou atrevit de sobte,
vindrà a treure'm, estalvi, del mal pas.
Endavant o en darrere: ja s'esborren
les dissemblances. Quan et decideixis
potser ja serà tard, i d'entre els gruixos
no en sortirà ni per pagar les arres.
Pujàvem separats i, des dels cels,
ens miràvem als ulls com dos adults.

Jordi Vintró
(Barcelona, 17 març 1943)

Arboça. Sa Comuna de Bunyola, Mallorca. Foto de Llorenç Duran

Tombat vora el safareig
dosser tenc amb l’alzinar
i mir el bell jovençà
com qui juga a veig no veig;
prou m’incita el remoreig
de l’aigua que escup bromera,
quan a frec d’una arbocera
-suant la carn de l’apetència-,
he vessat amb violència
la llavor de l’estimera.

Guillem Cabrer i Borràs
(Palma, Mallorca, 28 abril 1944 – 1 juliol 1990)

Arbocer. Cala Mesquida. Foto de Geageo

Vinya perduda

Era tan clara en l'alzinar
aquella vinya de muntanya,
on tot l'hivern salvatjum
prenia el sol!
Tot just si treia la rabassa
el seu primer caparró verd,
la gent del bosc, cueta curta
morro gormand, orella al vent,
se n'empassava de valent
el brotim tendre.
Vinga el setembre
perdius i gaigs
d'un bé de Déu s'apoderaven.
Era la vinya dels ocells...
Els pocs raïms que s'hi oferien,
la carinyana, el malsavia,
els gatimells
de moscat negre i de blanqueta,
espigolats en un matí
ja se'ls enduia la carreta.

El matxo vell
pels mals camins sotraguejant
descarregava
semals de flaires
en el comall d'alzines fosques
..

Vinya perduda...
estada inútil
hi farà el sol.
La seva falda encara closa,
ara és un camp d'estepes rosa.
El gaig golut,
la perdiu roja,
han de cercar per tot el bosc,
grans de ginebra i cireres d'arboç.

La gerra al sol (1964)

‘Simona Gay’
Simona Pons i Trainier
(Illa del Riberal, Rosselló, 18 gener 1898 - 26 març 1969)

Cirerer d'arboç. Escaladei, Priorat. Foto de Marialuisa Wittlin

Diari de demà

Tinc un bon dia i sol,
flors violes i moixons;
bon dia sospitós.

Melodia al vol
trencada pel soroll,
a l'ombra d'un arboç.

Músics estrangers
tots sense papers
dicten més enllà
per trompeta en clau de fa.

Fa un bon dia i sol.
A l'autopista, un pont.
...hi veig passar camions.

Un bon dia i sol?
Hi veig passar camions?
Toca't els collons!

No hi ha aquell arboç,
ni ànima ni cos.
Sóc llegint enllà
el diari de demà.

Rius negres d'asfalt
gronxant un infant.
Vinyes de sal,
vins fets amb sang.
I poder veure-ho en vida?

Tinc un bon dia i sol,
flors, violes i moixons;
bon dia sospitós

Ja no hi és l'arboç,
ni ànima ni cos.

Ja no hi és l'arboç,
ni dona ni gos.

Manel Lucio
(Tarragona, 1973)

Cireres de pastor. Foto de Josep Mª

Ones de la mar

Ones de la mar,
de la blava mar,
noves no me duis
lent és l'esperar.
Com la cadernera
que quan primavera
alça vol i diu
adéu a l'arbocera.
Ai! que l'esperança
ja no me recorda,
immensa com la mar,
ressò de l'enyorança.
Aire, tu que bufes,
aigua, que banyes,
digau-me com
puc esperar de bades.

Ones de la mar
que el vent fa repicar,
buit a l'horitzó,
buit dins el meu cor.
Flama d'amor,
flama que crema,
posares la llavor
que cada dia es rega.
Calma la mar,
romp la vorera,
blanca és l'escuma
lenta és l'espera.
Hora que el vent
mou i despulla,
hora d'aroma
d'estiu i de brusca.

Joan Roca

Cireres d'arboç. Sant Gregori. Foto de Joan Biarnés

Cibernauta Joan

No m'he trobat dibuixat en els mapes,
no m'han ajudat, els estels
m'abandonaren.

No sabia què passava,
bussejava a una banyera,
hi havia mil esponges,
no me deien es camí,
vaig mirar dins una cova,
hi havia una pipella
lucifera, gambanera,
jo te vaig conèixer així.

En Joan el cibernauta
és un jove colossal
que cura a na Maria
malaltissos furors anals,
gimnasta futurista,
com ell no en trobaràs.

I s'estimen i se mengen
i se fumen d'amagat,
músiques que neden
a un tassó insonoritzat,
multiorgàsmia en general.

No m'he trobat dibuixat en els mapes,
no m'han ajudat, els estels
m'abandonaren.
Tampoc no m'he amagat,
de vespre prenc es sol,
conec totes ses ones.

Me vaig despertar a una platja
ofegat a sa vorera,
vaig escriure una novel•la
amb sa veu des meu padrí,
me nodria de ses fulles
i darrera una arbocera
lucifera, gambanera,
jo te vaig conèixer així.

Joan Miquel Oliver
(Sóller, 1974)
(Antònia Font, Slurp 1998)

Arboços (Arbutus unedo). Castelló de la Plana. Foto de Antoni Albalat Salanova