dijous, 22 de març de 2012

Del faig i la fageda

«El faig és gòtic com l'avet...»

Il·lustració : Jordi Casamajor

Al municipi català de Santa Pau, damunt la colada de lava del volcà del Croscat es troba la Fageda d'en Jordà: una gran família de faigs que creix sobre un ample mar de pedra, degut a les propietats extraordinàries del terreny volcànic de la Garrotxa. És un bosc que es pot recórrer a peu, a cavall o en carro. Per a la majoria de nosaltres, la realitat geogràfica de la Fageda d'en Jordà es inseparable de la seva realitat literària. Aquells qui hi entren recorden la sensació descrita pel gran Joan Maragall, «un dolç oblit de tot lo món/ en el silenci d'aquell lloc profond», la mística unió amb els arbres, la deslliurant presó de la natura.
«El caminant, quan entra en aquest lloc,/ comença a caminar-hi a poc a poc;/ compta els seus passos en la gran quietud:/ s'atura, i no sent res, i està perdut». Tant a Catalunya com a Andorra abunden boscos màgics, –a casa nostra, hi inclouria aquell bosc de pins que has de creuar quan puges el Casamanya des del Coll d'Ordino, el bosc d'avets que passes pujant cap a l'estany de Juclar de la Vall d'Incles, el Bosc del Campeà de la parròquia d'Encamp–, però a la Fageda d'en Jordà s'han ajuntat per sempre la força espiritual dels arbres i l'encís dels versos immortals.
Des del temps immemorials, els humans hem associat el faig amb la literatura i amb el món sagrat. El faig es va relacionar amb les deesses celtes. A les llengües romàniques, les paraules faig i fada estan emparentades; la paraula fayard a la llengua francesa medieval tenia ambdós significats. A les fagedes europees, sempre hi han viscut elfs i fades. Canten amb veus dolces per atreure visitants als seus boscos i convertir-los-hi en serenalles i llebres: així contribueixen a que les fagedes llueixin encara més, en tota la seva bellesa. Si et perds en una fageda sense haver-te convertit en llebre, en caure la nit t'espera una batalla amb els gegants i dragons que s'hi amaguen.
Les primeres runes de l'Europa septentrional s'escrivien en les branques de faig, o en l'escorça de faig, i ho reflecteixen les llengües germàniques: la paraula bok en suec i noruec significa, al mateix temps, faig i llibre, i la paraula danesa bog, també. En alemany, el llibre es diu Buch I el faig, Buche; el beech i el book anglès tenen el mateix origen etimològic. Els faigs i la literatura –i, en particular, els faigs i els poetes–, guarden un lligam centenar que, en combinació amb el paisatge fantàstic de la Garrotxa i el geni del modernisme català, ha fet d'una fageda un bosc ideal que ens fa presoners del silenci. Mai no hi podrem distingir el paisatge somiat del paisatge real.
A França, al poble Domremi hi ha un faig que des de fa segles és objecte d'adoració dels seus habitants. Li'n diuen l'Arbre de la Dama o La Bellesa de Maig. El bosc on creix és diu el Bosc de les Fades: és una fageda on tots els arbres estan torçats, que és coneix com a bosc on les fades ballen. Al judici de Joana d'Arc onze persones han citat el testimoni d'aquest arbre, com si es tractés de les paraules d'un ésser humà. És ben sabut, també, que la primera visió que va tenir Joana d'Arc als dies de la seva primera joventut, li va aparèixer sota un faig enorme de bellesa incomparable. Aquella visió va condicionar tota la seva vida posterior.
Guerau de Liost –de qui vam parlar en el capítol dels avets– va immortalitzar la qualitat artística, arquitectònica, humana del faig que somriu, trèmul, amb son fullatge transparent.

Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 12/16.03.2012 ·

· La Fageda d'en Jordà. Foto de Pere Quero Martí ·