diumenge, 4 de març de 2012

Reposem sota els saücs

Saüc. Östra Tommarp, Skåne, Suècia. Foto de Rutger Blom

De vegades, pel març

De vegades pel març, l'aire es tornava tebi.
Ales d'abril somreien a frec del campanar,
el bleix del temps gemmat suaument agitava
els jardins de les cases i els jardins de la sang.
Els arbres borronaven. Poc després llavis grèvols
de poncelles besaven aquell vent amorós
i entre el saüc i l'heura s'acoblaven les merles.
Però encara era l'hivern als jardins de la sang:
com infants que es desvetllen a mitja nit i ploren,
els havien bressat amb rondalles de por.
Per als jardins de sang era la primavera
una frisança estèril. El temps, no sempre esquerp,
guardà en calzes madurs la llum dels dies tendres
i a poc a poc floriren els anys del seu estiu.

De vegades, pel març, l'aire es tornava tebi.

Maria Àngels Anglada
(Vic, 9 març 1930 - Figueres, 23 abril 1999)

Saüc. Wólka Łękawska, Lodz, Polònia. Foto de aorg1961

El saüquer

Les flors del saüquer
són dolços plats de nata
damunt d’una gran taula
parada amb vellut verd.
Formigues i cargols
s’enfilen per la soca;
per l’aire,les abelles
hi arribaran primer.
Tot l’arbre,obert de braços,
espera la visita
que cada matinada
li fan els convidats.
No cal que regategin
els plats de menja blanca;
al cor de cada branca
n’hi ha molts de preparats…

Joana Raspall
(Barcelona, Barcelonès 1 juliol 1913)

Saüc. Foto de Andre Benedito

Abril

Els arbres cremen amb flames
tendres de verd trencadís.
El sol, decidit, atia
el caliu somort dels cors.

Baixa fervent la riera,
sota el dosser fosc dels verns.
Un saüquer s'embadoca
espesseït de perfum.

Es baden roses carnoses.
Hi ha una merla entre els lilàs.
Sempre és incerta la glòria
obstinada del desig.

La terra està en zel. Inútil,
espera el pes del futur.
De tant en tant ve la pluja
a apaivagar el desconcert.

Narcís Comadira
(Girona, 22 gener 1942)

Saüc. Monestir de Sant Cugat del Vallès. Foto de TreesOfTheWorld

Sensació de vent

I

Ara, quan tot està tranquil, com entre germans,
i els últims ocells ja han volat vers l'interior,
tot sembla molt més irreal. Les roselles floreixen
enmig dels camps no segats d'acàcies, la pedra crema
en el sol matinal de l'estiu, les abelles s'han nodrit
en les flors dels saücs i l'aigua en un rierol oblidat
flueix constantment vers el desconegut. Tot és com sempre,
i amb tot, en aquell mateix menut núvol gris que sura
en la calma del migdia hi ha alguna cosa que ha de molestar
l'ull atent. Tota aquesta aparent elevació, falsa absència,
que estava marcada en aquest bell paisatge evidencia el dolor,
el fet que l'home, creador d'aquests colors plens, està sol.

Dušan Šarotar
(Murska Sobota, Eslovènia, 16 Abril 1968)
(Traducció de Xavier Farre)

Saüc. Baia Mare, Maramures, Romania. Foto de Emőke Debreczeni

Cançó de la tarda

A la tarda, quan per senderes fosques caminem,
Les nostres pàl.lides figures. Apareixen davant nostre.

Si tenim set,
Bevem les aigües blanques de l’estany,
La dolçor de la nostra infància trista.

Reposem com difunts sota el saüc,
Esguardem les grises gavines.

Núvols de primavera s’alcen damunt l’ombrívola ciutat,
Que els temps més nobles dels monjos silencia.

Quan les teves mans primes agafava,
Pausadament vas obrir els ulls rodons.
D’això fa molt de temps.

Però si una obscura harmonia envaeix l’ànima,
Apareixes tu, blanca, dins el paisatge autumnal de l’amic.

Georg Trakl
(Salzburg, 3 febrer 1887 — Cracòvia, 3 novembre 1914 )


Abendlied

Am Abend, wenn wir auf dunklen Pfaden gehn,
Erscheinen unsere bleichen Gestalten vor uns.

Wenn uns dürstet,
Trinken wir die weißen Wasser des Teichs,
Die Süße unserer traurigen Kindheit.

Erstorbene ruhen wir unterm Hollundergebüsch,
Schaun den grauen Möven zu.

Frühlingsgewölke steigen über die finstere Stadt,
Die der Mönche edlere Zeiten schweigt.

Da ich deine schmalen Hände nahm
Schlugst du leise die runden Augen auf,
Dieses ist lange her.

Doch wenn dunkler Wohllaut die Seele heimsucht,
Erscheinst du Weiße in des Freundes herbstlicher Landschaft.

Georg Trakl

Saüc. Foto de Luca

Nafra

L’arbre nu.
La saba reposa sàvia en l’arrel
l’hivern de la fulla.
La terra plora, com dues llàgrimes
i la font brolla.
Saücs i pollancres acullen la boira.
Abraço l’aire amb un raig de sol.
El fa del salt és el cant del gorg
i el riu de l’aigua fa riure a la terra.
La tristor d’avui serà demà primavera.

Cesc Salamé
(n. 1954)

Saüc. Foto de AnneTanne

Currículum vitae
(fragment)

Si em moro avui que és dia d’hores curtes
i el novembre s’esfulla com un xop;
no ho digueu al marxant de vidre i pisa
que puja d’allà baix. Ni a les gitanes
de les cintes a pams i les cistelles
perfumades de fum. Que no ho sospiti
el potent i ravent camionaire
que s’emporta els avets. Ni la madama
que només ve pel juny i troba amargues
les ametlles tendrals.
Digueu-ho a l’aire
i a l’aigua, i als camins, i a les clivelles
perquè neixin abrils. I als cabreres
que tornen quan és fosc i saben coses
que no diuen ni als bocs. Coses tan fines
com la flor de saüc.
Conteu-ho als íntims
als que foren ungits, com jo, amb els crisma
de la Terra i del Vent.

Concepció G. Maluquer
(Salàs de Pallars, 7 agost 1914 - Barcelona, 19 abril 2004)

Flor de Saüc. Foto de Demeter2007

Com es torç una branca de saüc

no es troba l’esperança al diccionari,
sovint, però, l’enigma de la mar
despunta en les entrades inservibles
d’algun peix teleosti”

“interna’t en els túnels bel•licosos,
llegeix els nous grafits, deixa que et prenguin
alguna cosa més els torsos joves,
ventres de dunes, ombres, receptacles,
seguir en el tren, ara no tinguis por,
abandona’t a les festes de Sorrento,
són tan sol•lícits els cambrers que trenquen
somriures amb espases perquè tinguis
una il•lusió antiga de conversa,
la tassa del cafè, el gelat, inventa’t
una tresorada felicitat,
res no et preguntaran si els dius que véns
de Nova York, millor si tens medalles
d’halterofília o una melassa
en què dissoldre els teus assassinats;
sigues feliç, feliç fins a vinclar-te en
focs d’artifici, balls d’estiu, creuers;
de nit travessa l’Alpha del cel indòmit,
no pots podrir-te encara entre palaus,
la vida és massa grisa, i tu, feliç,
feliç, feliç, reposa els llavis lleus
en el farcell de peix que tens al plat,
aromes cítrics tebis que cendregen,
el vi vermell malalt sota la pèrgola,
les paraules menudes que els amants
saben no dir entre ponts colgats de brama;
Com es torç una branca de saüc

has somiat que t’escupia el tren
a l’horabaixa, enmig de les rialles
de dos noiets que recollien xarxes
d’oliverars carregats de morfina,
ara ja ho saps, t’envestiran els bous
de l’hivern duts per un desglaç sobtat”

“aquí ningú no afirma res, ningú
no nega res: potser, es veurà... recorda
que un gest és un favor, besa’l de nou
l’home tacat de sang, l’home dolcíssim
que t’abraça, les vies són gastades
i tots els trens s’aturen a Pompeia;”

“el lloc de l’escriptura ja s’esborra,
et noto el front més fred, sembla que et canses,
es torç la branca del saüc, espera
fins demà, morir classificat
és eficaçment net,”

“per ventura cap vers no ha de romandre,
però hi ha una consciència més lluny
que guarda el que per força s’ha perdut.”

Susanna Rafart i Corominas
(Ripoll, Ripollès, 3 setembre 1962)

Saüc. Wuhletal N Landsberger - Schwarzer Holunder. Foto de gemeinnützige eG