dijous, 22 de març de 2012

Una manera de tocar els faigs

La Fageda d'en Jordà, la Garrotxa. Foto de Carlos Luna

La fageda d'en Jordà

Saps on és la fageda d'en Jordà?
Si vas pels vols d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i profond
com mai cap més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, profond i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi a poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud:
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot lo món
en el silenci d'aquell lloc profond,
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!

Joan Maragall
(Barcelona, 10 octubre 1860 – 20 desembre 1911)

La Fageda d'en Jordà, la Garrotxa. Foto de Isaki 

Fageda despullada

Fageda despullada.
Ara et veig assetjada
per un estol humà.

Les fulles ja crepiten
mentre onejant leviten
i ploren pel demà.

Joan Fort i Olivella

Faigs. La Fageda d'en Jorda. Foto de Maria Vilaró

La Fageda

Hem anat fins al cor de la fageda,
hem anat bosc endins i t’he trobat,
matí perdut de l’ànima.

Quan ja declina el temps i sense afany
ei cor no espera un altre abril.
L’amor d’abans nasqué per a trobar
el rovell i la molsa de les pedres,
l’ensonyat pleniluni d’aquests troncs
i aquesta aigua de fulles que tremola.

Llavors era més jove el pas i la fageda
naixia als ulls com en el jorn primer.
Més jove encara avui potser la veus,
tu que ja habites en cambres sense temps,
mentre camino sol i sé que és vella,
fins que no arribi el vent que obre les portes.

Joan Teixidor Comes
(Olot, 8 abril 1913 - Barcelona, 10 gener 1992)

Fages de faig. Collsacabra, de Rupit a La Salut. Foto de TreesOfTheWorld.net

Mirar el món

Una manera de mirar el món,
una manera de cantar amb els amics,
una manera de prendre el sol a la vora d'un mur,
una manera de saber esperar.

Una manera de tocar els faigs,
una manera de llegir les pells,
una manera d'ensumar el vent del sud,
una manera de plorar en un cotxe.

Potser no és la millor,
potser no és la més bonica,
és massa vella, massa petita, potser.

Una manera de mirar als ulls,
una manera de fer-se preguntes,
una manera d'agafar la mà,
una manera de somiar.

Potser no és la millor,
potser no és la més bonica,
és massa vella, massa petita, potser,
potser.

Kirmen Uribe
(Ondarroa, Biscaia, País Basc, 5 octubre 1970)
(Traducció de Quim Roig)



Munduari begiratzeko

Munduari begiratzeko modu bat,
laguntzarrekin kantatzeko modu bat,
horman eguzkia hartzeko modu bat,
itxaroten jakiteko modu bat.

Pagoak ukitzeko modu bat,
azalak irakurtzeko modu bat,
hego-haizea usaintzeko modu bat,
autoan negar egiteko modu bat.

Ez onena agian,
ez ederrena agian,
zaharregia, txikiegia agian.

Begietara begiratzeko modu bat,
galderak egiteko modu bat,
eskutik heltzeko modu bat,
amets egiteko modu bat.

Ez onena agian,
ez ederrena agian,
zaharregia, txikiegia agian,
agian.

Kirmen Uribe

Carta de color de la fulla de faig. La Fageda d'en Jorda. Foto de Albert Mussoll

La fageda

Banderes, banderes altes!

Les arbredes flamejants,
gonfanons de la muntanya.

Cabelleres d’or ponent,
torrentada esvalotada.

Sota l’auri devessall
apunten llances morades.

La fageda, riu brogent,
mor en el riu de la tarda.

Banderes, banderes altes.

Tomàs Garcés i Miravet
(Barcelona, 9 octubre 1901 - Barcelona - 16 novembre 1993)

Faigs. Montseny. Foto de Albums19(Ramon)

Cançó de la natura adversa

El gai gaig
dalt el faig
diu l’estrofa
de maig
(mig és mofa
i escaig
la veu sorneguera del gaig).

Pigot riu
a l’ombriu
de la lleu
pollencrada del riu.
Pren relleu
ofensiu
el crit llarg i estrident de l’estiu.

Escarnit,
miro fit
la natura
i camino encongit.
Englantina m’atura
i em deixa garfit.

Ara, esparses,
les garses
m’esbronquen a cor.
Filagarses,
al cel, de color gos-com-fuig
em provoquen enuig:
no són d’or.

Josep Junyent
(Vic, 1930 - 16 gener 1993)

Faig (Fagus sylvatica). Foto de Xevi V.

La fageda

Onades negres de lava
encrespades de foc,
immòbils, dormen
sota un mantell de molsa.

I el temps hi escampa
tofudes catifes
de fulles seques
i pellons de faig.

I creix la solitud
i s’enlaire,
i amara aquest espai
tancat com una cambra
ensostrada de fulles.

S’hi enrama l’aire,
un murmuri encalmat.

Carles Duarte i Montserrat
(Barcelona, Barcelonès 16 setembre 1959)

Fageda del Gresolet. Foto de Jordi Chueca

3 comentaris:

jordi chueca ha dit...

No és a La Nou de Berguedà, però si es per despistar la gent.... ;-))

Salut

F. Mas i Castanyer ha dit...

Hola Jordi,
Havia posat que la Fageda del Gresolet era a La Nou de Berguedà ja que així ho posa a les etiquetes de la foto. Ja ho he tret. Ara he vist que deu ser al municipi de Saldes.
Gràcies!

jd ha dit...

Aquest si que és un bon retratista. La foto està viva !
Si algú s'acosta al Gresolet és curiós fixar-se amb el vesc que surt a algun pollancre prop del santuari.
I jo diria que és un dels racons més "tirolesos" que hi ha a Catalunya !