diumenge, 26 de febrer de 2012

Sota els avellaners de la memòria

Avellaners i la Mussara al fons sortint de Mont-ral. Foto de joan ggk

Avellaners

Com que l'amor l'havia deixat sol
a prop dels setanta anys, el meu padrí
cavava avellaners de sol a sol
per enterrar les ganes de morir.

De nit, mirava el foc, bevia vi
i fumava el tabac del desconsol;
deia un renec abans d'anar a dormir
i s'ajeia al seu llit amb el seu dol.

Ja només el veig jo, cavant dolor
sota els avellaners de la memòria
després, no haurà tingut ni infern ni glòria,

el padrí de la terra i la suor.
era un pagès blasfem, nervut, petit;
gràcies a ell, vivim. Que quedi escrit.

Pere Rovira i Planas
(Vila-seca de Solcina, Tarragonès, 16 juliol 1947)

Avellaners al marge de pedra. Foto de Felip Ferre

El camí que grogueja amunt i avall
per l’instant desclòs, amb pedres espesses
i avellaners que esperen el passat,
amb sargantanes sagrades adormides,
amb ocells invisibles que despullen
la llum i petjades insomnes
que es desfan, xopes, sota massa pes,
el camí que grogueja i puja i baixa
i es perd al lloc on cessen els camins
en la memòria i comença el bosc
cansat, i els recs regalimen.
En el redol aturat. En l’espera
transparent. On s’esbullen els camins
rere el tombant absort, i l’abella fosca
brunz i encalça el record del brunziment,
sola, profunda i encerclada
d’ella mateixa, mentre a cada batec
avança més endins del seu present,
i gira i cau i s’enlaira i es desborda
en l’evidència sense interrompre’s,
silenciosa urna del seu vol,
entre les fulles èbries que ratllen
l’aire i els recs que regalimen.

Lluís Solà i Sala
(Vic, Osona - 1940)

Avellaner a l'octubre. Foto de aigua

L’avellaner

L’avellana és buida...
i buit l’estómac del meu desig,
que si em podia treure la gana
quan t’acaronava i et besava,
ara em queda un forat,
de fam i de set
que ni per una llavor alimenta
l’avellaner del pati
que ara ja és mort.

Marina Antúnez
(Sabadell, 15 maig 1976)

Flors d'avellaner el 13 de febrer de 2011. Foto de ramonet49

Alquímia del verb

(Fragment)

...

Lluny dels ocells, dels ramats, de les camperoles,
¿Què veia jo, de genolls en aquesta bruguera
Rodejada per tendres boscos d’avellaners,
En una boira de tarda tèbia i verda?

¿Què podia jo beure en aquesta jove ribera,
-Oms sense veus, gespa sens flors, cel cobert!-
Beure en aquests veires grocs, lluny del meu cau
Estimat? Algun licor d’or que fa suar.

Jo semblava una llosca ensenya d’hostal.
-Una tempesta foragità el cel. Al vespre,
L’aigua dels boscs es perdia en les arenes verges,
El vent de Déu llançava glaços als estanys;

Plorant, jo veia or -i no vaig poder beure.-

...

Arthur Rimbaud
(Charleville, França, 20 octubre 1854 – Marsella, 10 novembre 1891)
(Trad. Josep Palau i Fabre)



Alchimie du verbe

...

Loin des oiseaux, des troupeaux, des villageoises,
Que buvais-je, à genoux dans cette bruyère
Entourée de tendres bois de noisetiers,
Dans un brouillard d'après-midi tiède et vert ?

Que pouvais-je boire dans cette jeune Oise,
- Ormeaux sans voix, gazon sans fleurs, ciel couvert !
Boire à ces gourdes jaunes, loin de ma case
Chérie ? Quelque liqueur d'or qui fait suer.

Je faisais une louche enseigne d'auberge.
- un orage vint chasser le ciel. Au soir
L'eau des bois se perdaient sur les sables vierges,
Le vent de Dieu jetait des glaçons aux mares ;

Pleurant, je voyais de l'or - et ne pus boire. -

...

Arthur Rimbaud

Flors d'avellaner. Foto de Toni López

IX

Exiliada amb tants d'altres, ¿qui ha mascarat el somni?
sento com si fos meva la pèrdua del bosc incinerat,
les cendres del qual ara el vent calent escampa arreu.
Impassibles, sota els avellaners polsosos,
infidels agenollats,
porten didals de làtex i arrosseguen les senalles.
Els flocs secs es claven als genolls i a les cames
dels que no es posen borrasses per coixinet.
Mentrestant, allà, a casa meva,
els fidels resen cinc vegades orientats cap a la Meca,
jo, mora, m'agenollo entre infidels agenollars
per a qui tots els punts cardinals
són orientadors i complementaris.
Plegats hem trobat dreceres
que ningú havia buscat abans.
El seny de no vagar sola calma el dolor,
la rauxa dels dits feiners el distreu.

Lena Paüls i Obré
(Reus, el Baix Camp, 15 febrer 1952)

Fulles d'avellaner al Jardi Botànic de València. Foto de Bambo

L'antiga grandesa

Cervesa d'or bevia al País dels Donzells
i ara ploro perquè conec totes les coses;
he estat avellaner en els boscos més vells,
i es penjaven l'Estrella del Pol i les Tres Roses
entremig de mes fulles, en un temps oblidat;

després vaig ésser jonc, que el cavall ajupia;
home, enemic del vent, a la fi em só tornat,
i, entre totes les coses, només una en sabia:
que mai la meva testa no posaria al pit
de l'amada, ni els llavis entre els cabells flairosos.
Salvatgina del bosc, i tu, ocell de la nit,
com podria escoltar vostres crits amorosos?

William Butler Yeats
(Dublín, Irlanda, 13 juny 1865 - Menton, França, 28 gener 1939 )
(Traducció de Marià Manent)



He Thinks Of His Past Greatness When
A Part Of The Constellations Of Heaven


I have drunk ale from the Country of the Young
And weep because I know all things now:
I have been a hazel-tree, and they hung
The Pilot Star and the Crooked Plough
Among my leaves in times out of mind:
I became a rush that horses tread:
I became a man, a hater of the wind,
Knowing one, out of all things, alone, that his head
May not lie on the breast nor his lips on thc hair
Of the woman that he loves, until he dies.
O beast of the wilderness, bird of the air,
Must I endure your amorous cries?

William Butler Yeats

Avellaner. Foto de Mick E. Talbot

Cavallet de serp

Quan m'agafa sa cantera
no és que estigui malsofrit,
és que haig de pegar un crit
per no rebentar en plorera.

Tantes coses voldria, tantes coses vull,
els somnis que tenia han passat per ull.
De les papallones que he perseguit
sols tinc la polsina que em tenyeix els dits.
Cavallet de serp que tant t'he encalçat
sols remenes l'aire d'un món esbucat.

Mala pesta sa cantada i mala pesta es cantador,
mala pesta sa cançó i mala pesta sa tonada.
Dormir desperts, al meu veure, mai no fa acabar sa son.
Malviatge els qui em fan creure que amb cançons tot se compon.

Els somnis agafaren un caminoiet
enlloc no arribaren, moriren de fred.
Just a banda i banda del mateix camí
hi ha uns avellaners que mai no han florit.
Cavallet de serp que tant t'he encalçat
sols remenes l'aire d'un món esbucat,
d'un món esbucat, d'un món esbucat...
A on són els somnis, a on se n'han 'nat.

Guillem d’Efak
Guillem Fullana i Hada d'Efak
(Asobla, Río Muni, Guinea Equatorial, 23 març 1930 - Palma, 15 febrer 1995)

Avellaner. Soldeu, Canillo, Andorra. Foto de Ferran Llorens

Petit concert

Un vermell com de somni que et commou...
Et passa entre les mans la llum del sol.
Sents el teu cor enfollit de delícia
Preparar-se en silenci per a un acte.

Cap a migid van passant camps grocs.
A penes sents encara el cant dels grills,
Dels segadors l’aspre zumzeig de dalles.
Callen càndidament els boscos d’or.

Al verd estany s’encén la podridura.
Els peixos són quiets. L’hàlit de Déu
Desvetlla un dolç arpeig entre els vapors.
L’ona augura als leprosos guariment.

Solca ombres blaves l’esperit de Dèdal,
Olor de llet entre els avellaners.
Hom sent encara el violí del mestre,
Al pati buit els xiscles de les rates.

Al cassó, vora empaperats horribles,
Floreixen tons més frescos de viola.
Morien fosques veus en la disputa,
Narcís en un acord final de flautes.

Georg Trakl
(Salzburg, 3 febrer 1887 — Cracòvia, 3 novembre 1914 )
(Traducció de Feliu Formosa)



Kleines konzert

Ein Rot, das traumhaft dich erschüttert –
Durch deine Hände scheint die Sonne.
Du fühlst dein Herz verrückt vor Wonne
Sich still zu einer Tat bereiten.

In Mittag strömen gelbe Felder.
Kaum hörst du noch der Grillen Singen,
Der Mäher hartes Sensenschwingen.
Einfältig schweigen goldene Wälder.

Im grünen Tümpel glüht Verwesung.
Die Fische stehen still. Gotts Odem
Weckt sacht ein Saitenspiel im Brodem.
Aussätzigen winkt die Flut Genesung.

Geist Dädals schwebt in blauen Schatten,
Ein Duft von Milch in Haselzweigen.
Man hört noch lang den Lehrer geigen,
Im leeren Hof den Schrei der Ratten.

Im Krug an scheußlichen Tapeten
Blühn kühlere Violenfarben.
Im Hader dunkle Stimmen starben,
Narziß im Endakkord von Flöten.

Georg Trakl

Avellaner i avellanes. Parc Natural d'Ordesa. Foto de Ferran Turmo Gort

No trenqueu avellanes amb les dents

No trenqueu avellanes amb les dents.
Penseu que cada dent
val un ull de la cara.

O si us sembla millor:

No trenqueu avellanes amb les dents:
les trobareu fallades.

(1982)

Xavier Amorós
(Reus,7 d'abril 1923)

Avellaners sota la pluja. Foto de unamagrana