divendres, 3 de febrer de 2012

Engrunsadores als arbres

Rames, cimals i branques

Escodrinyant per la xarxa en busca de recursos didàctics, trobe un pla d´activitats per a una granja escola. Entre les propostes escrites, n´hi ha una que em crida l´atenció perquè denota que l´autor/a de l´escrit té un coneixement insuficient del lèxic dels arbres, amb repercussions negatives per al vocabulari dels escolars. Deia la instrucció: «Si no hi ha engrunsadores, en farem i les penjarem de les rames dels arbres». Pense jo: «Mare meua, a terra van tots, xiquetes, xiquets i mestres, si proven a engrunsar-se», perquè si lliguem les cordes d´una engrunsadora a una rama i hi intentem engrunsar-nos, és ben segur que esta dóna o es trenca, i el bac, assegurat.
Qualsevol valencianoparlant coneixedor del nom de les parts d´un arbre haguera dit o escrit que penjaria l´engrunsadora d´una bona branca, i així i tot no se´n fiaria, millor seria lligar-la a un bon cimal, per a més seguretat. En la parla valenciana, majoritàriament, i també en bona part de la catalana, dalt de les arrels hi ha la soca; després vénen els cimals, en els arbres adults; a continuació, les branques; i després les rames; i finalment les fulles, mentres que en castellà se´n passen, directament, del «tronco» a las «ramas», i poden penjar una engrunsadora d´una «rama consistente».
El valencià literari i universitari, procedent de l´enlluernament noucentista, i la seua estela, també ha empobrit la terminologia arbòria, perquè hi apareixen pocs cimals i poques rames, i menys encara en els sentits figurats. La pobra rama valencianocatalana té la desgràcia de compartir identitats amb la castellana i, encara que no té totalment el mateix sentit que aquella, l´han esporgat bona cosa. I els cimals els deixaren, però com a «cima de muntanya» i com a «branques més altes més o menys verticals». Però cimals, a més d´eixos, són també els que definix Ferrer Pastor en el DG, «cadascuna de les branques principals d´un arbre».
Cal combatre l´empobriment lèxic recuperant per al valencià culte els cimals i les rames, incloent els sentits figurats, sense oblidar-nos, per descomptat, dels sinònims branquillons, brancons, tiges i troncs, perquè tots en família acompanyen les arrels, les soques i les fulles.

J. Leonardo Giménez
· Article publicat a Levante-EMV.com el 03.02.2012 ·

Al Diccionari Català-Valencià-Balear Alcover-Moll:

BRANCA f.
|| 1. Cadascuna de les parts en què es divideix i subdivideix el tronc d'un arbre després de bifurcar-se, especialment les que arranquen del mateix tronc i les que arranquen d'aquestes primeres; cast. rama. Hauia posada sa garlanda... en la branca de un arbre, Llull Felix, pt. vii, c. 4. Hauia j arbre molt gran e molt spes de branques, Serra Gèn. 13. Hi ha algunes regions (per exemple el Ribagorça, la Conca de Tremp, la comarca d'Igualada) on el mot branca s'aplica quasi exclusivament a les que arranquen directament del tronc i que en altres regions tenen el nom especial de cimals o branques mestres. En canvi, a l'Horta de València i cap a la regió alacantina el mot branca designa especialment la part mitjana, que arranca d'un cimal o branca mestra i és més gruixat que les parts més altes, anomenades brancons, branquells o branquillons. a) Branca mascle: branca hipertrofiada per una proliferació desordenada de teixits vegetals (Mall.).
Fon.: bɾáŋkə (pir-or., or., bal.); bɾáŋka (Ribagorça, Tortosa, Maestr., Cast., Val., Al.); bɾáŋke (Gir.); bɾáŋkɛ (Tremp, Ll., Gandesa, Maó); bɾáɲсə (Palma, Manacor); bɾέ̞ŋka (Guardamar).
Intens.:—a) Augm.: brancassa, brancarra, brancota, brancot, brancarrassa.—b) Dim.: branqueta, branquetxa, branquel·la, branqueua, branquiua, brancona, brancó, brancoia, brancoi, branquilló.
Etim.: del llatí tardà branca, ‘pota’, tal vegada d'origen cèltic (cfr. Wartburg FEW, i, 498).

CIMAL m.
|| 1. Les branques més altes d'un arbre o arbust (Vic, Borredà, Camprodon, Artesa, Val.); cast. cima. Puja'm amunt, de branca en branca | des d'on lo món com arbre arranca | fins al cimal entre el fruit d'or, Canigó vii.
|| 2. Cadascuna de les branques principals, que surten de la mateixa soca de l'arbre (or., Tortosa, Maestr., Cast., Val., Al., Bal.); cast. brazo, leño, rama. «Jo estic damunt un cimal | es més alt de s'olivera; | feis pregàries, amor meva, | que si caic, no em faci mal» (cançó pop. Mall.). Adornar los balcons... ab simals de noguer y de cirerer carregats de fruyt, doc. a. 1827 (Hist. Sóller, ii, 257). O bé esclafats morien baix de cimals asprius | que ab cruixidissa horrenda dequeyen de l'altura, Costa Trad. 191. Llàstima de cimal, en tantes garrofes que farie enguany y està ja esgallant-se!, Guinot Capolls 44. Cimal campaner: la branca gruixada que va molt vertical i surt damunt les altres (Manacor). a) especialment: La branca principal que deixen en els arbres per a dirigir-los, en tallar les altres (Mall.); cast. guía.
|| 3. Ull o branqueta que neix de la soca o d'una branca mestra, i que du bona força (Mall.).
|| 4. Tanyada primeta i recta, que fa bon garrot (Menorca); cast. vara.
Fon.: simáɫ (or., occ., val., bal.).
Intens.:—a) Augm.: cimalàs, cimalarro, cimalot.—b) Dim.: cimalet, cimaletxo, cimaleu, cimaló.
Etim.: derivat per cima.

1. RAMA f.
|| 1. Conjunt de branques d'un arbre, sobretot les més primes o allunyades de la soca; cast. ramaje. Que tothom qui tayl rama en ço d'altre, que pach de ban per cascuna vegada XII dinés, doc. a. 1393 (BABL, xii, 194). Aquest arbre posa molta rama, Lacavalleria Gazoph. Sols veu un bosch altíssim d'espessa rama, Costa Agre terra 39. Més especialment: a) Conjunt de branques d'arbres ja tallades, amb les seves fulles, per a cobrir alguna construcció, per a cremar en el forn, per a alimentar el bestiar, etc.; cast. ramaje, ramiza, hornija (la del forn), ramón (la del bestiar). Fiu fer moltes cases de taules e d'estores e de rama, Muntaner Cròn., c. 252. Faem apparellar una grua e molta lenya e rama per combatre, Pere IV, Cròn. 196. Cahien en los pous qui eren cuberts de rama, Tirant, c. 24. Habitaven en balmes e cabanes e quoves e barraques de rama, Sentències Morals, segle XV (Col. Bof. xiii, 278). S'ajocà vora la llar, prengué un braçat de rama, Pous Nosa 142.
|| 2. Cadascuna de les branques d'un arbre, sobretot les més allunyades de la soca i que porten més fulles (occ., Camp de Tarr., val.); cast. rama. D'aquels arbres rames ne rayus ne altres coses ne deuen esser remogudes ne toltes ne tallades, Cost. Tort. III, xi, 21. Axí com caye, tingué's a una rama de hun arbre, Sermons SVF, ii, 145. Les rames ornau de fruyt, fulles, flors, Passi cobles 149. Sobre aquesta flaca rama | tot hom fa sos tempraments, Ausiàs March cxxviii. Guarde't tu qui ten alt vols pujar, que no caygues ab les rames, Eximplis, i, 40. Aclarir les rames massa espesses de un arbre, Lacavalleria Gazoph. a) Botja o enramada dels cucs de seda (val.). Traure de rama: treure els capolls de la botja.—b) Caçar amb la rama: caçar perdius portant un home una rama fullosa enlairada, amb la qual es cobreix i va seguint la perdiu a poc a poc fins que la té al seu abast i li pot donar un cop de pala (Valls).
Loc.—a) Tallar rama: enraonar molt, xerrar.—b) Haver-hi molt que traure de rama: haver-hi molta cosa per explicar (val.). Encara no sabs de la missa la mitat a causa que y ha molt que traure de rama, Rond. de R. Val. 59. (Al·ludeix a l'operació de traure de rama els capells de seda).—c) Esser com qui tallar rama: esser una cosa molt fàcil, que no troba entrebancs (Mall.). Al punt fonch com qui tayar rama, Aguiló Rond. de R. 3.
Refr.—a) «Foc de rama, foc de flama» (Segarra, Urgell).—b) «Rama de capçal, talla més que cap destral»: significa que les converses de marit i muller en estar colgats són de gran eficàcia, sobretot perquè la dona convenç fàcilment l'home (Empordà).
Fon.: rámə (or., bal.); rámɛ (Urgell, Ll., Gandesa, Sueca, Alcoi, Maó); ráma (Andorra, Calasseit, Tortosa, Cast., Val., Al.).
Intens.: ramassa, rameta, ramota.
Etim.: del llatí rama, mat. sign. ||1, pl. de ramum ‘branca’.

Dels diccionaris:
Engrunsadora, engronsadora, engronxador, agrunsadora, gronxador :
Seient que penja de dos cordes o cadenes fortament fixades a una biga, travesser, arbre, etc., que s'usa per a engrunsar-s'hi. "De dos arbres, una corda | penjava, ornada de flochs, | era aquella agrunsadora | son més agradable joch, Llorente Versos, ii, 59". "Tant els hi done que puje un com tres a l'angronsadora, Guinot Capolls 44". "Al forc de la branca senyora i majora | penjàvem la corda de l'engronsadora, Alcover Cap al tard 56".
Engrunsadora, engronsadora, f. : Fon.: aŋgɾonsaðóɾa (Cast.); aŋgɾunsaóɾa (Alacant); əŋgɾonsəðóɾə (mall.). Engronxador, m. : Fon.: əŋgɾuɲʃəðó (Menorca). Agrunsadora, f. : Fon.: aɣɾunsaóɾa (Val.). Gronxador, m. : Fon.: gɾuɲʃəðó (or.).