dimecres, 15 de febrer de 2012

Cedres de l'Himàlaia

«Sota els cedres sagrats»

Il·lustració : Jordi Casamajor

'Cedrus deodara'

La majoria dels entorns urbans, avui en dia, presenten una barreja d'arbres autòctons i importats. Aquest procés no sempre segueix la mateixa lògica clara. No crec que hi hagi cap cedre deodara a Andorra. Ara bé, sí que hi ha cedres de l'Himàlaia a Barcelona (n'hi ha 23 als jardins del Palau de Pedralbes); n'hi ha, també, al parc del Retiro de Madrid. És un dels arbres ornamentals que es troba més freqüentment a la ciutat russa de Sotxi, situada a la vora del mar Negre. Diuen també que un cedre d'Himàlaia es va plantar al territori del Kremlin de Moscou, en commemoració de la fraternitat eterna entre els pobles de l'Índia i de Rússia. M'estranyaria, però, que es trobés bé en un clima hivernal de la capital de la meva terra. La majoria de les varietats del cedre de l'Himàlaia no sobreviuen les temperatures més baixes de -25 graus.
No és un arbre, però, que associï amb barris alts de Barcelona o amb el centre de Madrid; tampoc em recorda els passejos marítims de la regió de Krasnodar. Hi penso en relació amb Nepal, el país que tinc promès visitar abans que em mori, o més precisament, quan em jubili: promesa que compliré sens falta d'aquí 17 anys. Penso en cedres d'Himàlaia en connexió amb les muntanyes plenes d'irrepetibles silencis: muntanyes que m'esperen. Allà, a unes altituds de 1.500-3.200 m, hi són els boscos Darukavana, on vivien molts savis hindús i les seves famílies, devots del déu hindú Shiva. Per complaure el déu, hi portaven a terme meditacions molt complexes. Els textos hindús antics èpics i la poesia xivaïta mencionen aquests boscos com a llocs sagrats. A Ramayana de Valmiki llegim que Ravana, el rei de Lanka, el rei dimoni, hi va portar a Sita, la dona de Rama, a la qual va capturar.
El nom llatí de l'arbre ve del sànscrit devadãru, «arbre dels déus», composat de deva (déus, diví, divinitat) i dãru (arbre, druida, veritat, fusta). Diu el déu Brahma (al Ramayana) que Ravana havia meditat durant milers d'anys. Després de cada mil anys, es tallava un dels seus deu caps i el sacrificava als déus. Els déus, preocupats per tal persistència, van suggerir a Brahma que baixés i li concedís el que ell volia, per aturar la seva bogeria. Brahma va descendir a la terra. Va retornar a Ravana els nou caps que ell s'havia tallat en símbol de sacrifici, i a més a més, va concedir tornar-lo immune a totes les amenaces del cel i de l'infern. Aleshores, Ravana va començar a conquerir els déus i a esclavitzar-los. A poc a poc, va arribar a creure que era invencible. Per aturar-lo, un avatar de Vishnu, Rama, va néixer a la terra, sense saber qui era en realitat, ni quina era la missió que l'esperava. Un dia, Ravana va segrestar la dona de Rama, Sita, i la va portar als Darukavana, «sota els cedres sagrats», com diria Salvat-Papasseit. Tot i així, no va respondre als seus desitjos. Mentrestant, Rama, després d'una gran batalla entre miríades de dimonis i un exercit d'animals, va aconseguir alliberar-la, en travessar el diminut cor de Ravana dotze vegades amb la mateixa fletxa. Entrava al cor de Ravana, sortia per l'esquena, donava la volta al món i hi tornava a entrar.
Això és el que recordo quan penso en els cedres deodara. Les fulles, les agulles, de l'arbre dels déus són d'un verd blavós, n'hi ha qui les veu blaves. No solen ser gaire llargues. Estan situades tan a prop l'una de l'altra que és fàcil veure l'estructura de l'arbre, les branques i el tronc.
Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 04/12.02.2012 ·

· Foto: · Shubhada Nikharge ·