dilluns, 20 de febrer de 2012

L'auró és descendent de l'home

«Jove auró d'Agde, tendre arbre vençut»

Il·lustració : Jordi Casamajor

'Acer campestre'

A les portes de Carnaval, la meva filla ha agafat l'afició de mirar dibuixos animats dedicats a Halloween. Principalment, els Simpsons. En rus. Ha heretat la fascinació amb els Simpsons – una addicció momentània, hipnòtica i incomprensible – del seu pare, que li fa companyia mirant dibuixos al costat. Quant a Halloween, entenc la seva lògica: és oportú. A la cultura nordamericana – que a casa nostra es podria resumir com a la cultura dels Simpsons – Halloween s'aproxima als nostres carnavals, que consisteixen en múltiples festes de disfresses amb l'assassinat de personatges de diversa importància: es mata l'ossa, es crema el Carnestoltes, s'enterra la sardina, i fins i tot els contrabandistes tiren algun tret. Estem a l'època de l'any quan una se sent còmoda vestida de bruixa. En resum, porto setmanes rodejada de monstres, calaveres i zombis: la lluita de les persones encara mortals amb morts vivents gairebé indestructibles.
Com a norma, se suposa que les forces naturals es posen al costat dels humans: dels éssers vius de ple dret, dels més desprotegits. La tasca de la natura és la de conservar la seva fràgil harmonia: això implica l'absència d'homes llops, fantasmes i vampirs. Sabem del cert que l'estaca feta de fusta d'auró – d'un arbre destinat a restaurar i mantenir l'equilibri espiritual de l'univers, – va acabar amb l'existència de tota una plèiade d'éssers malignes i supernaturals. Els va donar, amb la mort, la llibertat i la calma. El cos de l'arbre, d'un vençut ésser tendre, retornava pau a l'ànima perduda. A l'imaginació dels grecs antics, les vores de l'Acheront, Aceruntia, el Riu del Dol, a través del qual el vell Caró transportava les ànimes dels morts, estaven cobertes d'aurons. A la poesia catalana, Carles Lapont, a la seva elegia a l'Agustí Bartra, «Jove auró d'Agde», parla d'un auró com a símbol d'un home privat de la llibertat, «un auró tot roig», «estelat amb sang, de dos-centes mil / branques certes»: «Crist. Home. Llar de l'ombra». I, després d'aquesta descripció, va una línia preciosa: «S'esfullaven cors: la tardor dels llops».
La fusta d'auró s'utilitzava en comptades ocasions, la majoria d'elles rituals i plenes d'importància suprema. Segons les llegendes eslaves – dels eslaus de l'est i de l'oest – l'auró és descendent de l'home. No es podia utilitzar la seva fusta ni per fer foc, ni per fabricar-ne taüts: és un pecat, deien, fer que es podreixi un home viu a la terra. Per a ells, era un home viu, l'auró. Simbolitzava la tardor, l'amor i la bellesa de la vida. A les llegendes, els aurons descendents dels homes eren fills i filles desobedients maleïts per la seva mare. La maledicció d'una mare era capaç de convertir al fill o filla en un auró. Els violins, fets de fusta d'auró pels músics peregrins, es lamentaven explicant la culpa de les autores dels maleficis.
La fulla d'auró –reproduïda a l'escut i a la bandera del Canadà– recorda els cinc dits d'una mà humana, d'una mà oberta: els cinc dits i els cinc sentits. Si guardes una d'aquestes fulles, t'ajudarà que s'obrin els teus sentits, preparats per contemplar la bellesa. Diuen també que si, un dia de tardor, trobes una fulla d'auró vermella –ha de ser completament vermella, sense taques grogues ni línies verdes–, has de pensar en la persona estimada, fent petons a les cinc puntes de la fulla. El teu amor durarà com a mínim un any. No ho he provat; no sé si funciona. El tronc d'auró dividit en dos simbolitza la lluita de la persona pel seu propi «jo», en la recerca eterna de la pau interior.

Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 13/20.02.2012 ·

· Auró blanc (Acer campestre), Montsant, Priorat. Foto de Mª Africa ·