diumenge, 5 de febrer de 2012

El freixe estimat

Freixe de flor, freixe lluminós

Il·lustració : Jordi Casamajor

Els déus dels grecs antics eren homes per excel·lència. Es dedicaven, amb passió, a fer l'amor i a potenciar la guerra, a les intrigues i a les festes, a la ira i a la venjança. Podrien dir, si se'ls hagués fet una entrevista sobre les seves eternes vides: «No som humans, però res humà no ens és aliè». Els animals i plantes que els simbolitzaven encarnaven una part de la seva potència il·limitada. L'irascible Posidó, el déu de l'oceà, que es traslladava en una quadriga impulsada pels dofins, acompanyat de miríades de peixos, hipocamps i nimfes marítimes, es representava amb un cavall – tot harmonia imparable–, i una freixera, l'arbre prou fort per suportar el cel del món. Els amulets fabricats amb la seva fusta apaivagaven el cor immortal de l'amo de les aigües: els mariners antics creien que aquell qui portava un amulet de freixe, mai no s'ofegaria, ni moriria d'una picada d'una serp verinosa.
Els grecs anomenaven la substància sucrosa que exsuden certes especies de freixe, «méli»: mel. Deien que les nimfes del freixe, que en conseqüència es deien Melíades, o Melies, s'havien originat de la sang d'Urà que va caure sobre Gea després de la seva mutilació. Hi havia qui les considerava les nimfes més antigues. De la mateixa sang, havien nascut les Fúries: es deia, per això, que les Melíades són les mateixes deesses del destí inexorable (Fatum), en una disfressa més amable. A aquell qui les evocava, li permetien veure l'avenir, si era sincer en el seu desig de conèixer-lo. Van ser cuidadores de l'infant Zeus en una cova a la illa de Creta, i el van alimentar de mel de freixe, de dolç suc de l'arbre de l'ambició, de la potència i de la magnitud, per a que creixés invencible: cosa que van aconseguir. Sempre apareixien en conjunt. Els seus noms individuals no tenien pes ni importància.
El freixe, a més a més d'útil, és estimat pels humans i pels déus. És quasi del tot cert que en un moment donat, un cop es va crear la terra, els germans d'Odin, Wili i We, van trobar un material idoni per convertir en humans: dos arbres. Del vern, van sortir les dones; del freixe, els homes. Del mateix freixe, es va fabricar la llança sagrada d'Odin. Els germànics creien que qualsevol arma amb l'asta de fusta de freixe era màgica per analogia amb la llança del déu de la Llum. El freixe, per a ells, simbolitzava la unitat del món interior amb el món exterior. Les runes fetes de la seva fusta predeien el futur amb més exactitud que totes les altres. Un foc fet amb llenya de freixe tenia poders curatius. Tots els bastons de fusta de freixe –tant els bastons dels mags com els bastons dels pastors – es reputaven de la millor qualitat. A Andorra, també se'n feien bastons per caminar i – segons el llibre Dones d'Andorra d'Adelaida Garcia i Montserrat Ronchera – es fabricaven els esquis de manera artesanal.
En llengua russa, el nom de freixe procedeix de la paraula «lluminós», «clar», i deuen haver-hi milers de poemes que li són dedicats, però el més conegut, esdevingut una cançó popular, és aquell on un amant desconsolat demana als núvols, a la pluja, a la lluna: «On és el meu amor?». Cap d'ells vol parlar, tots saben la resposta. Aleshores es dirigeix al freixe, la seva darrera esperança, i per últim cop, pregunta: «Freixe de flor, freixe lluminós, tu que ets el meu amic i germà, freixe, tu que ho saps tot i no t'amagaràs, confessa'm on és el meu amor...».
Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 28.01/04.02.2012 ·

· Foto: · Toni Rutab ·

3 comentaris:

Anònim ha dit...

M'agrada el freixe, m'agrada el text i veure la meua foto col·laborant encara més, sóc Rutab, Fleix de flor de la Font Roja.

Anònim ha dit...

M'agraden molt tots els arbres, la mare Natura tota... gràcies per compartir...

Alexandra Grebennikova ha dit...

Moltes gràcies Toni!!! És una foto molt i molt maca