Una aturada

Avui faré un d’aquells articles meus, valgui la redundància, dels que no admeten comentaris, ni tan sols visualització. Ho podeu deixar de veure i de llegir ara mateix. És impossible que s’hi pugui afegir res més. M’explicaré: serà un article que durà amagada la paraula arbre a qualque indret, a qualque racó. Fins i tot ja la puc haver dita. Esbojarrat, Vangognià, semblant a aquell crit de Camarinhas: “Txapapotexant”. Que bell el rostre vell. Ja ho he dit altres vegades i no és meu: “un rostre jove i bell és un accident de la natura, un rostre vell i bell és una obra d’art”. Semblant a aquella bona música que no passa mai. Vaig per parts. Fullant el diari he topat amb un rostre bell i jove, però que qualque cosa indica que pot arribar a ser vell i bell. Meritxell Cortey, enginyera tècnica que treballa amb presos al programa Oxígeno, en castellà perquè depèn de Madrid el sensible tema de les preses, presos i presons. Després he recordat que la coneixia, que era a Raixa quan em convidaren a parlar a aquelles persones que tanta atenció prestaren a les meves paraules. Convidat a contar la meva experiència del nostre ecosistema mediterrani i de l’entramat humà que l’adora o el devora. L’entrevista està be. Caldria però la contrapart. La de les preses i presos. I no només i especialment dels qui participen d’aquest programa sinó d’aquells als qui no deixen ésser-hi. Dels qui pensen que fins i tot els bons guardians no són mai bons. Drets humans. Quin llarg calvari. Jo només puc dir que m’escoltaren amb màxima atenció, que entengueren el que els vaig dir i que em feren preguntes com aquesta: “Però si una terra, un bosc, és propietat privada, com és que el seu propietari no pot fer el que li dona la gana?” Si em va xocar la pregunta va ser més en pensar que això és precisament el que ha posat en pràctica i practica aquest capitalisme de presons grosses com a pobles. I torn mirar aquests rostres bells d’una revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals... ONGC31-34. I em pregunto què en farien d’aquesta revista les persones que hi surten fotografiades? Les donarien als seus fills o nets perquè les hi llegissin. Les mans poden fer trunyelles o bombes, només cal saber perquè les fan. Ho saben els científics? Faig un punt i a part.

Darrera la foto de creus del cementiri de Ciudad Juarez....2001... Esmeralda, Veronica, Barbara, Laura...Escric en un paper en blanc. Talment.

Si en una enquesta ideal preguntéssim a l’opinió pública espanyola, ajudant a fer memòria dels fets destacats en la seva relació amb España, quins d’aquests personatges ja desapareguts ( poseu-n’hi vosaltres una dotzena), han motivat més crítica i rebuig per part de contertulians i periodistes de mitjans de comunicació (?) espanyols, tenc per mi que no caldria imaginar quins dos guanyarien: en Xirinacs i en Rubianes.

Xirinacs: Lluitador no violent amic d’ETA i no esclau en flagrant contradicció amb la classe política catalana.

Rubianes: Un mort ben viu de paraules més que clares, quesemetanespañayaporelputaculo..., que mai la classe política catalana es pot atrevir a dir. Seria mal educat.

Ambdós han estimat el proïsme sense mesura, s’han ficat a la pell d’ETA i a la pell de color negra, tan guapa.

Cap a la galeria res/tot. Cap a la llum tot/res. Les ànsies de llibertat, de felicitat, de grandiosa mare de les guerres contra la Santíssima Hipocresia...tot. Aquest és el camí: tot o res. “Si no guanyam aquesta guerra no hi ha futur” són les paraules d’un protagonista de “Terra i Llibertat” de Kean Loach.