diumenge, 17 de maig de 2009

Periodisme i canvi climàtic



“La premsa hauria d’evitar discursos desmoralitzadors en parlar del canvi climàtic”.



Anabela Carvalho


Investigadora sobre premsa i canvi climàtic.



Professora associada de Comunicació Social de la Universitat de Miño (Portugal), ha portat a terme un estudi sobre la cobertura que han dedicat els mitjans de comunicació, i més en concret la premsa escrita, a l’escalfament global del planeta entre els anys 1988 i 2008.


Joseba VIVANCO |


El 2002, el científic britànic David King, fa fer l’agosarada declaració que “l’escalfament global representava una amenaça major per a la civilització que el terrorisme”. L’enrenou mediàtica que alçà suposà un punt d’inflexió pel que fa a la imatge pública d’aquest tema, en donar-li una injecció de notorietat als titulars de la premsa de tot el món, una repercussió que hauria costat fer quallar des de feia més d’una dècada, quan el canvi climàtic saltà per primera vegada a l’opinió pública a través dels mitjans de comunicació.


L’any 1988 ho considera vostè una fita en la dimensió pública del problema de l’escalfament global terrestre.


Fou, de fet, un any de viratge en el discurs públic sobre alteracions climàtiques. Hi van contribuir la confluència de varis factors. Per una banda, hi ha el famós discurs del científic James Hansen a la Casa blanca sobre l’escalfament global; per una altra, el sobtat interès mostrat per el tema per la llavors primera ministra Margaret Thatcher; i, un tercer element fou la fundació del Panel Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, l’IPCC


I perquè aquestes coincidències?


S’ha de tenir en compta que també es sumà una onada de calor i la sequera que afectaren greument als Estats Units l’estiu d’aquell any. Però sí és cert que mentre aquests esdeveniments foren incontrolables, hi podria, en algunes situacions, hagut un aprofitament polític d’aquesta qüestió de les alteracions climàtiques, per exemple, per a legitimar la desinversió en carbó i la inversió en allò nuclear.


Llavors, consciència científica o política?


Bono, les declaracions de James Hansen i la creació de l’IPCC són, crec, prova de la percepció, a la comunitat científica, que s’estava davant un seriós problema que era necessari investigar més profundament i també que serien necessàries mesures polítiques per a combatre’l. Pocs anys abans, el 1985, havia tingut lloc una conferència internacional sobre diòxid de carboni i alteracions climàtiques a Villach, a Austria. Els científics recomanaren ja llavors que fossin estudiades opcions polítiques per a reduir i adaptar el problema, i indicaren que una convenció global podria ser considerada necessària.


Però, quin paper han jugat els responsables polítics en situar aquest debat a les primeres planes dels medis?


Els polítics són determinants a l’hora de triar els missatges que difonen al públic els medis de comunicació quan a aquests reptes mundials. I, en alguns casos, aprofiten aquests temes notoris per a impulsar agendes particulars.


Fixi’s en l’evolució de la cobertura mediàtica d’aquests temes i veurà que coincideix amb declaracions impactants de destacades figures polítiques. Els moments de major cobertura coincideixen amb les grans cimeres internacionals.


Al meu parer, són els polítics qui determinen els temes candents per els medis i, d’aquest mode, determinen també l’agenda pública.





També la premsa ha exercit la seva pròpia “influència”?


Posem com exemple “The New York Times” o “The Guardian”. Sovint, els temes i les opinions que presenten “contaminen” a altres mitjans, de tal manera que fixen quins afers són considerats prioritaris o susciten debats que acaben propagant-se a més mitjans. Avui, els medis de comunicació constitueixen la principal font de informació, i també el factor més determinant en el grau de conscienciació i preocupació de la gent per el canvi climàtic.


Una enquesta d’opinió realitzada per l’Eurobaròmetre el 2007 revelà que l’aclaparadora majoria dels ciutadans de la Unió Europea sentia preocupació per el canvi climàtic.


Cóm començà a tractar la premsa aquelles primeres notícies sobre l’escalfament global fa dues dècades?


Fins 1988, les alteracions climàtiques tenien poca visibilitat en els mitjans i eren tractades exclusivament com una qüestió científica, sobre tot, basant-se en publicacions específiques com les revistes “Science” i “Nature”.


A partir d’aquest any, s’inicià la politització de la qüestió, amb els responsables polítics cercant definir el significat de les alteracions climàtiques a les arenes públiques, en molts casos per a justificar la inacció, com en el cas de George Bush a començaments dels anys noranta, o crear una aparença d’acció. Però molts altres actors socials, connectats als més variats grups d’interès, començaren també a intentar influenciar el discurs dels medis sobre alteracions climàtiques.

Des de 1988 es percep també majors diferències en el tractament de les alteracions climàtiques per part dels diferents medis de comunicació, el que es deu sobre tot al major pes que la ideologia dominant en cada medi adquirí en la interpretació del tema.


I cóm ha evolucionat aquesta actitud?


La mediatització de les alteracions climàtiques s’ha anat fent més complexa. Amb els sorgiment de la reglamentació política del tema i les connexions als camps de l’energia i de l’economia es multiplicaren els angles d’abordatge de la qüestió. Els estudis indiquen que, de les múltiples dimensions de les alteracions climàtiques, aquella que els medis més han privilegiat ha estat la política internacional, sobre tot a Europa. Són sobre tot les grans cimeres internacionals les que generen els majors volums de cobertura mediàtica. Encara que la dimensió internacional de les alteracions climàtiques sigui molt important, és essencial que el periodisme reveli les seves dimensions nacionals i locals.


Han pecat d’alarmisme els mitjans de comunicació?


M’estimo més no fer generalitzacions en la resposta a aquesta pregunta. Hi ha, naturalment, alguna premsa que fa un abordatge bastant sensacionalista de les alteracions climàtiques, tal com ho fan relativament amb qualsevol altre assumpte. Algunes publicacions populars veuen en la dramatització excessiva de les alteracions climàtiques una oportunitat de vendre. Tan mateix, la major part de les publicacions de qualitat no ha exagerat allò que diu la comunitat científica i que és molt preocupant.





Però no s’és, en general, massa catastrofista?


Està clar que el discurs periodístic, a vegades, utilitza una imatge tràgica que pot deixar les persones en excés espantades. Es tracta moltes vegades d’escenaris que poden venir a fer-se realitat si no fem res, però que poden ser evitats o mitigats amb l’acció adequada. És fonamental mantenir el sentit d’urgència sobre el problema de els alteracions climàtiques, però també és necessari evitar discursos desmoralitzants, que portin les persones a pensar que la seva acció no té cap significat o que ja és massa tard per actuar. En aquest cas, les persones pensaran que una vegada que estam tots condemnats és millor continuar vivint de la mateixa forma que fins ara. La gravetat del tema no ens ha d’immobilitzar i el periodisme ha de capacitar les persones per a l’acció individual i col·lectiva sobre aquest problema, donant a conèixer opcions per alterar els comportaments i motivant i mobilitzant als ciutadans.


Però haurien de ser els medis i els periodistes més crítics en analitzar aquestes informacions, saber un poc més sobre allò que escriuen?


En molts casos, els periodistes podrien realitzar un millor treball si fessin un poc més d’investigació sobre aquesta qüestió, tant a nivell del coneixement científic com de les opcions econòmiques i polítiques. Si els periodistes exposessin les responsabilitats polítiques i empresarials en aquests matèria, i fomentessin un debat integrat de les opcions polítiques i econòmiques i dels seus impactes a mitjà i llarg termini estarien prestant un millor servei als seus públics.


Haurien de fer també més pròximes aquestes informacions a les persones, que continuen veient-les com una cosa relativament distant a l’espai el temps. Els periodistes podrien també desenvolupar abordatges més transversals, reflectint els impactes de noves carreteres o certes formes de planificació urbana en termes d’emissions de gasos amb efecte hivernacle.


I quina és l’actitud de la premsa cap als científics escèptics amb l’escalfament global?


És important definir el que s’entén per “escèptic”. En ciència, l’escepticisme és una actitud saludable. Tan mateix, quan es parla d’escèptics en relació a les alteracions climàtiques estam parlant de persones que defensen que les alteracions climàtiques no estan ocorrent o que no tenen una natura antropogènica, quan al llarg de les darreres dues dècades, els nivells de confiança de la comunitat científica en relació a això creixeren i al seu voltant es reforçà el consens científic.


Els informes de l’IPCC, que són avaluacions rigoroses i exhaustives de milers de publicacions científiques en aquesta matèria, il·lustren aquest consens. Els escèptics no tenen, en general, credibilitat científica doncs defensen tesis que no estan subjectes a la revisió científica ni publicades en revistes científiques de l’especialitat.


Que no se’ls presta atenció...


La relació dels medis amb els escèptics varia molt. Als Estats Units, molts medis segueixen donant-los una visibilitat que és clarament excessiva donada la manca de credibilitat científica de les seves al·legacions. Això fomentà la confusió del públic i fou, durant molts anys, favorable a les administracions que volien evitar actuar sobre aquest problema. A Europa, la major part dels medis tenen com a referència el consens científic representat per l’IPCC.


No obstant, alguns medis els donen també massa veu, potser per factors ideològics de determinants medis i les seves audiències, que prefereixen escoltar arguments que sostinguin un determinat status quo.


Gara




Fotos paisatges JV