El garrofer caigut en l'oblit

Reivindicant el garrofer

Per les seves arrels profundes els garrofers són arbres extremadament resistents. Tant que molts països que pateixen la deforestació estan apostant per plantar-ne i guanyar terreny al desert. A casa nostra, on curiosament el garrofer n’és pràcticament autòcton vivim d’esquena a aquesta realitat. El garrofer ha caigut en l’oblit.

Fa un parell de mesos dedicàvem el dossier a parlar dels jardins sostenibles. Aleshores corrien temps de sequera i vivíem immersos en la fase d’excepcionalitat 2. Va ploure unes setmanes seguides, el decret es va derogar i ara ningú no parla ni de sequera ni de mesures d’estalvi d’aigua.

Recuperant el fil del dossier sobre jardins ecològics, aquesta setmana dediquem aquest espai a parlar d’un arbre fortament arrelat a les nostres comarques: el garrofer, una espècie darrerament caiguda en l’oblit però que, tal i com veurem, per les seves característiques i multiplicitat d’usos, cal reivindicar.

CONCEPTES CLAU

El garrofer va arribar a casa nostra de la mà dels àrabs. Actualment el paisatge de garrofers s’estén des dels Països Catalans, per tot el nord’Àfrica fins les terres de Llevant i Xipre, arribant a l’Àsia Menor.

Les seves arrels profundes converteixen el garrofer en un arbre extremadament resistent, per això s’està apostant per plantar garrofers per combatre la desertització.

Les pluges del mes de maig i juny semblen haver esborrat de la memòria col·lectiva termes tan temuts i durant mesos utilitzats com “restriccions”, “decret de sequera” o “fase d’excepcionalitat”. No hi podem fer més, tenim poca memòria. Hem passat mesos i mesos bombardejats per una allau d’informacions sobre la sequera, l’ús racional de l’aigua, els minitransvasaments, les dessaladores o els vaixelles transportadors d’aigua i ara gairebé ningú no se’n recorda. Amb unes setmanes hem passat de no poder regar jardins, omplir piscines o rentar cotxes a tenir total llibertat per a fer-ho. Fins quan?

Fins i tot La Fura, coincidint amb el decret de sequera (derogat enmig d’una gran controvèrsia el 4 de juny després d’unes setmanes de pluges intenses) va dedicar el mes de maig passat un dossier als jardins sostenibles on s’explicaven els avantatges de tenir un jardí ecològic i l’estalvi d’aigua que això permetia. Com que lluny de solucionar-se el problema únicament s’ha posposat i és molt probable que aviat en tornem a parlar, resulta especialment interessant continuar difonent sistemes que promulguin un ús racional de l’aigua. Al dossier esmentat es posava l’accent en l’ús de plantes i arbres autòctons, ja que s’adapten al clima i no requereixen ni d’un reg ni d’un manteniment tan estricte com altres espècies forasteres.

Un dels arbres autòctons, tradicionals i més arrelat al paisatge penedesenc és el garrofer. Precisament una espècie que en els darrers temps ha despertat l’interès d’investigadors d’arreu del món per la seva gran capacitat d’adaptabilitat al clima que el converteix en una potent eina de resistència a la desertització. Les seves arrels profundes fan que el garrofer sigui un arbre extremadament resistent, tant que a Austràlia o al Perú s’està treballant en la plantació de garrofers per regenerar algunes zones desertitzades. I mentrestant nosaltres ens l’estem deixant perdre...

L’arbre hermafrodita

El garrofer o garrover (Ceratonia siliqua) és un arbre perennifoli majestuós de densa capçada ampla i arrodonida, amb branques desplegades, que sovint cauen fins a terra. El tronc és gruixut, amb l’escorça fosca, d’un marró vermellós, i aspra. Les fulles grans (10-20 cm), d’un verd fosc i brillant per sobre i més pàl·lid per sota, són compostes de 4-10 folíols aparellats gruixuts i coriacis, el·líptics o gairebé circulars (3-5 cm), arrodonits o escotats a l’extrem i amb els marges sovint lleugerament ondulats. Les flors són poc vistoses, de color verd-grogós. Surten de borrons vermells en ramells estrets i curts a la base de les fulles.

Anvers i revers de la fulla del garrofer i fruit, verd i ja madur.

Les flors poden ser de tres tipus diferents: femenines, altres masculines i hermafrodites, amb totes dues parts. Aquestes flors solen trobar-se sobre tres tipus d’arbres diferents. És per això que s’utilitzen els arbres amb flors femenines o hermafrodites ja que són els que donen garrofes. En el cas d’utilitzar garrofers de flors femenines s’han d’acompanyar d’algun peu mascle. El fruit, la garrofa, és un llegum penjant, llarg i comprimit, de textura similar al cuir i de color marró violeta. Conté diverses llavors dures i aplanades. Quan és madur cau de l’arbre sense obrir-se.

Segons el Llibre dels secrets de agricultura, casa rústica y pastoril (Ed. Andana, 2007), un compendi d’agricultura escrit per fra Miquel Agustí i editat a Barcelona el 1617 i llibre de capçalera de la pagesia catalana durant dos segles, “plantat vol effer lo Garrofer de branca joue, de Febrer, y de Nohembra, en terra feca, y vol effer plantat molt fondo, potfe empeltar fobre Pruner, ò Ametller, nos deu sembrar, per q no produyra fruit, y fe moriria preft, volfe regar fouint. Les Garrofes fon mes propias per engrescar los Tocinos, que per nodrir lo home” és a dir, el garrofer no es pot sembrar perquè sinó no donarà fruit, s’ha de plantar jove (entre febrer i novembre) en terra sorrenca i molt fondo i es pot empeltar sobre prunera o ametller.

És nadiu de les terres més càlides de la regió mediterrània, on també ha estat cultivat a gran escala i s’ha naturalitzat, de manera que els límits de l’àrea natural són difícils d’establir. Tal i com va deixar escrit Josep Pla (1971), “El garrofer és un arbre que per a viure bé ha de veure el mar”, cosa que cal interpretar com que no tolera els freds hivernals de terres endins. Al nostre país sembla espontani al sud del Llobregat i a les Balears, però viu bé a totes les regions litorals seques, on sobretot durant els segles XVIII i XIX constituí un conreu molt important. Com altres plantes cultivades d’antic i ben adaptades al nostre clima, no sembla fàcil d’esbrinar si es tracta d’un arbre autòcton ni, en aquest cas, si ho és a tota la seva àrea actual. Actualment es planta com a arbre ornamental i per fer ombra als carrers dels llocs calorosos. N’hi ha diverses varietats, que difereixen en la mida del llegum i en la forma de l’arbre.

Mil i un usos

El garrofer, ho acabem d’anotar, és un arbre ornamental present a diversos carrers i places de la nostra comarca, especialment als municipis més septentrionals. Però més enllà d’aquest ús ornamental actualment del seu fruit se’n continuen obtenint nombrosos beneficis que van més enllà dels seus usos tradicionals. Per ser riques en proteïnes i en sucres les garrofes s’han emprat des de temps remots com a aliment humà i del bestiar. De fet, al nostre país s’havien dedicat a l’alimentació dels animals, directament o en forma de pinso. Actualment els usos que es donen als fruits dels garrofers s’han diversificat. El pinso és només el primer.

De les garrofes se n’extreu farina altament energètica que conté entre un 40% i un 50% de sucres naturals (fructosa, glucosa, maltosa i sacarosa), la qual cosa fa que sigui prou dolça i no s’hi hagi d’afegir sucre com s’ha de fer, per exemple, amb el cacau. Com que el garrofer és un arbre d’arrels profundes, la garrofa conté un alt contingut mineral (ferro, calç, potassi, magnesi, fòsfor, cinc, silici, coure...) i és també rica en proteïnes, vitamines i fibra. A més, no conté gluten.

De la farina de garrofa se’n poden obtenir diversos aliments, entre els quals destaca el pa apte per a celíacs perquè, tal i com acabem d’esmentar, no conté gluten. Les varietats de garrofes més dolces tenen un gust semblant a la xocolata i es fan servir per aromatitzar gelats, xarops i begudes, i la farina de la polpa es comercialitza com a substitut del cacau per fer rebosteria (mireu l’enquadrament titulat “Coc de garrofa”). El fruit del garrofer s’utilitza tradicionalment per aromatitzar diversos licors, com per exemple les típiques “herbes” mallorquines.

Una altra manera d’aprofitar la farina és produint cervesa. A l’Argentina ja ho estan experimentant i els resultats són prou satisfactoris. Una altra beguda que es pot obtenir de la garrofa és un substitut del cafè, molt més econòmic i sense cafeïna. D’altra banda, bullint les llavors s’obté una goma trencadissa, utilitzada per fer paper i com a estabilitzant d’aliments.

El col·lectiu Cuines del Vendrell cada any es dedica a promocionar i recuperar plats i ingredients típics de la comarca. Cada any la garrofa centra, lògicament, un d’aquests cicles; de totes les campanyes que s’han fet i que tenen aquest fruit com a protagonista n’ha sorgit el gelat i el pastís de garrofa.

A banda de la vessant alimentària, la fusta de garrofer és molt apreciada, especialment a Sud-amèrica, per fer mobles.

Algunes curiositats al voltant de la garrofa

• El nom científic del garrofer és Ceratonia siliqua. Els antics grecs coneixien aquest arbre com keratonia, un mot sorgit de la suma de keras (banya) i keration (mitja lluna). I és que moltes garrofes semblen les dues coses.
• Segons la tradició cristiana, les garrofes van ser l’aliment de Sant Joan Baptista quan aquest estava al desert, d’aquí que en molts països centreeuropeus es conegui al garrofer per pa de Sant Joan.
• Les faves del garrofer, molt uniformes en pes, van ser els primers “quirats” amb què els orfebres de l’Orient antic pesaven l’or i les pedres precioses i van donar nom a l’actual mesura. També les medicines més valuoses es pesaven en quirats. De fet, quirat prové del grec antic (keration), que significa garrofer. Els àrabs els van donar el nom de karats, del qual procedeixen els vocables quirats en català, quilates en castellà, carats en francès i anglès i karats en alemany. Les llavors de la garrofa són dures i de pes molt semblant, totes solen pesar uns 200 mg.
• Amb el làtex que s’obté una planta lletosa anomenada lleteresa i unes gotes del suc de les garrofes verdes es feia el “vesc”, utilitzat per a la cacera d’algunes aus.
• El garrofer del dimoni és un arbust caducifoli tòxic i pudent que té un fruit que recorda la garrofa, d’aquí el seu nom.
• A Grècia i Xipre, així com en altres zones de l’Àsia Menor, el garrofer s’associa al culte de Sant Jordi i hi ha moltes capelles dedicades a aquest sant que tenen aquests arbres al voltant. Això podria deure’s a la coincidència de la fructificació del garrofer amb la segona festa de Sant Jordi, al mes de setembre.
• Al País Valencià i a diversos punts de Catalunya es busca aigua amb varetes fetes de garrofer, mentre altres les fan servir per descobrir tresors. Es diu que el garrofer té una gran facilitat per atreure llamps i que les millors varetes per trobar tresors són les fetes d’arbres foradats per aquestes descàrregues elèctriques.
• A Tortosa es ballaven les danses del garrofer, un entremès de moros i cristians que es representava al carrer del Garrofer.

Les propietats medicinals

A banda dels usos alimentaris que es poden obtenir del garrofer són igualment rellevants les propietats medicinals que ofereix aquest arbre. Les parts del garrofer que tenen propietats són la polpa seca dels fruits i de les llavors (garrofí).

El fruit immadur s’ha utilitzat popularment com a antifúngic (refregant la garrofa verda per damunt de les parts afectades per fongs). La goma del garrofí té la propietat de formar un gel que retarda l’absorció de lípids i glúcids, cosa que provoca la contracció de l’estómac i prolonga la sensació de sacietat. La farina es recomana en casos de diarrees, gastritis i vòmits infantils, en canvi el garrofí s’utilitza com a laxant i coadjuvant en casos de sobrepès. També ajuda en la prevenció de l’arteriosclerosi.

Pedra seca i garrofers

Si hi ha una zona de la vegueria Penedès on el garrofer formi part del paisatge aquesta és, sens dubte, el Baix Penedès i el Garraf. El Baix Penedès ha estat o, més ben dit, era una de les zones tradicionalment productores de garrofes amb una extensió considerable dedicada al seu conreu. D’uns anys ençà aquesta dinàmica s’ha invertit i cada vegada se’n produeix menys. La davallada del preu, la competència del nord d’Àfrica i la proliferació urbanística són els principals motius que expliquen que el conreu garrofer hagi patit aquest retrocés.

El garrofer i la pedra seca s’associen al paisatge penedesenc.

El garrofer s’associa, juntament amb la pedra seca, al paisatge penedesenc. De fet, a l’igual que aquest arbre, les ribes de la Mediterrània són una de les zones amb una major presència d’elements de pedra seca (marges, barraques de vinya, cabanes de volta, basses, etc.).

La tècnica de la pedra seca està considerada com una de les primeres tecnologies constructives. S’empren materials i elements que dóna l’entorn més proper: pedres, canyes, branques fulles, etc. Són un tipus de construccions que no utilitzen morter, és a dir, prescindeixen del morter o de qualsevol altre element d’unió que pugui lligar les pedres entre si.

De l’arrelament del garrofer a les nostres comarques en deixa constància la toponímia. Al Vendrell, per exemple, hi ha la plaça de les Garrofes, a Cubelles, Cunit i Sant Pere de Ribes hi ha el carrer dels Garrofers i a l’Alt Penedès trobem el nucli de la Garrofa (al terme municipal d’Avinyonet del Penedès).

Guanyar-se les garrofes

El garrofer, com hem apuntat, ha estat un arbre enormement popular al nostre país. És per això que al seu voltant s’han articulat nombroses frases fetes. La més popular de totes és “guanyar-se les garrofes”, una evidència més que les garrofes havien constituït un producte bàsic en l’economia agrària. Altres expressions fan referència al calendari d’aquest arbre i ens serveixen per conèixer, per exemple, quin és el millor moment per collir la garrofa: “Al juliol, la garrofa es posa de dol i el raïm també en vol”, fent referència al mes de l’any en què la garrofa es comença a ennegrir; “La garrofa de setembre és la més tendra”, “Si vols mal a ta muller, dus-li llenya d’abrocer; i si li vols mal del tot, dus-li de garrofer bord” per indicar que aquesta mena de llenya crema molt malament; o bé, “Quan l’amo dorm, lo garrofer vela” per dir que el garrofer requereix poca feina per créixer i donar fruits. I encara, malgrat no es tracti d’una frase feta, a l’Empordà s’utilitza la paraula garrofer com a sinònim de mentider, és a dir, persona que diu moltes garrofes.

Miró i els garrofers

Als divuit anys Joan Miró arriba a Mont-roig del Camp per recuperar-se d’una llarga malaltia. En aquest poble el seu pare havia comprat una masia un any abans. Era una finca extensa, situada entre el poble i el mar. Aquí l’artista es va refer ràpidament a la vegada que recorria tots els racons del municipi.

Al quadre El paisatge català o El caçador, de Joan Miró, apareix un garrofer.

Aquesta estada marcà l’inici d’un llarg idil·li entre Miró i Mont-roig. A partir de 1921, any en què pintà la famosa Masia, passava els hiverns a París i els estius a Mont-roig, on caminava molt i observava més. Mirava els camps rústics plens de garrofers i oliveres, les vinyes, els solcs, els horts farcits de canyes...

Entre 1923 i 1924 pintà El paisatge català o Caçador, una de les primeres obres de l’etapa surrealista de Miró, un oli on es fa evident la tendència mironiana de representar els éssers de forma molt simplificada o bé substituir-los per símbols com l’ull.

Segons paraules del mateix Joan Miró, al quadre apareix un caçador: “A aquest caçador se li veu el cor. Està pixant. Se li veu el sexe. Un avió travessa el cel mentre es veu el vaixell d’un pescador com pesca. També hi ha un arbre molt alt, un garrofer; en un costat hi ha un fusell, i a l’altre, un peix, les primeres lletres del mot sardina i un foc per coure el peix”.

El 1956 Miró s’instal·là a Mallorca, però als estius sempre retornava al poble. El novembre de 1975 es va fer lliurament a la Fundació Miró de Barcelona d’un garrofer de Mont-roig que es va instal·lar al pati de llevant, en presència de Joan Miró.

Montserrat Catalán - Redacció 'La Fura'

Coc de garrofa

Si ho voleu, podeu tastar el coc de garrofa, negre com la xocolata, deliciós i amb una flonjor extraordinària.

Ingredients:
- 200 grams de sucre integral de canya
- 200 grams de mantega
- 4 ous
- 100 grams de farina integral de blat
- 50 grams de farina de garrofa
- 1 sobre de llevat
- 150 grams de nous a trossos

Elaboració:

Primer barrejarem bé el sucre i la mantega, fins que sigui homogènia. Després hi afegirem els rovells d’ou i ho continuarem barrejant. A continuació tamisarem les dues farines i el llevat conjuntament, tot treballant la barreja. Hi afegirem les nous a trossos. Per últim, hi afegirem les clares d’ou que haurem muntat prèviament a punt de neu (és millor muntar-les fredes amb un pessic de sal). La barreja de les clares muntades i la massa s’ha de fer amb cura. Finalment ho abocarem en un motlle que haurem untat amb mantega i ho courem al forn a 180˚C durant uns 25 minuts.

· Article publicat a La Fura del 1/14 d'agost del 2008

·