diumenge, 6 d’agost del 2006

No talleu mai cap araucària

'La maledicció de l'araucària'

"Fou a l’ombra d’aquella maleïda araucària on Ovidi escoltà per primera vegada la llegenda de l’arbre de la mort, el més inversemblant dels relats que hauria de recordar cada vegada que furgara en el passat, cada vegada que s’acostara a la porta del tancat i contemplara el bosc que Roser i ell exploraren tantes vegades. Ara observava aquell arbre que la mort havia seduït penetrant-li per les arrels i enfilant-se sense pressa per cada centímetre del cos, tot just per dins, per on més mal fa. En aquella ocasió, no era una dalla la ferramenta mortal, sinó un fong impronunciable que, de tant en tant, es deixava veure en forma de fístules purulentes que emergien de la vella escorça.
L’araucària tenia exactament trenta-cinc anys i onze mesos. La plantaren Roser i ell el dia del seu quart natalici, el huit de juliol de l’any setanta, i el capellà que els la regalà va assegurar que havia estat en un test, junt a l’altar, exactament onze mesos. Allí havia germinat miraculosament i allí havia crescut desmesuradament i beneïda per la mà del Crist que penjava sota el rosetó de Sant Gabriel. Precisament, aquell creixement sobrenatural aconseguí que en Joan de Déu es desprenguera de l’arbre per por que aombrara el Crist mateix. “És un bon regal d’aniversari”, digué el carmelita, i així li ho va transmetre Roser alhora que foradava la terra amb un llegó de dues puntes i unes gotes de suor. Mentre la seua germana colpejava el sòl amb més il·lusió que força, Ovidi pensà que li feien olor les aixelles i que estava embrutant-se les sabates.
Un parell d’anys després, quan l’arbre ja tenia una alçària considerable, Roser li contà que, quan Déu creà el món amb tots els éssers que l’habiten, deixà que el dimoni creara un ésser, sols un, i Satan creà una araucària, un arbre amb l’esperit de l’infern. Aleshores, quan els àngels s’adonaren que aquell arbre tenia la capacitat de reproduir-se, tal com la resta d’éssers de Déu, volgueren arrancar-lo de soca-rel, però, en veure que el dimoni es reia a boca plena, comprengueren que l’arbre contenia algun misteri que ells no coneixien, així que parlaren amb l’arcàngel Sant Gabriel. “Per què el dimoni s’ha rigut quan hem anat a enderrocar l’arbre?”, preguntaren els àngels, i Sant Gabriel contestà: “Perquè aquell que gose matar l’arbre de la mort, morirà poc després”. Els àngels, espantats pel poder d’aquell arbre que creixia desmesuradament, no s’atreviren a abatre’l i sols pogueren avisar els hòmens que mai no tallaren cap araucària si no volien morir. "

La maledicció de l'araucària,
de Julián Arribas


De vegades, en obrir la porta del passat trobem la resposta que sempre hem buscat i que ens allibera d’un record que ens ha perseguit turmentosament durant tota la vida. La maledicció de l’araucària conta una d’eixes recerques mitjançant un relat intrigant que farà reflexionar el lector sobre les passions humanes i l’existència.

Julián Arribas Pérez (Borriana, 1966) ha escrit relats i articles. És coautor de l’antologia poètica Solamente palabras (2003) i ha publicat els poemaris Racons (2004), Poemes del foc (2004) i Temps de temps (2005). És autor també de les novel·les La tercera habitació (2003), El rostre de la innocència (finalista del Premi Ciutat de Borriana 2004), Tan breu com un clac de dits (Premi Vila de Betxí 2005) i El manuscrit Samos (Premi Ciutat de Borriana 2006).
La maledicció de l'araucària
Julián Arribas
Col. Esplai, 34 · Edicions del Bullent
~

1 comentari:

Anònim ha dit...

Una història de coses de la vida, amb un arbre enigmàtic.
L’haurem de llegir.