Importància ambiental del suro

Els taps de suro anul·len la contaminació produïda
per 49.000 cotxes

Paper ecològic de les alzines sureres, segons un
investigador portuguès

~

Els 15 milions de taps de suro produïts anualment a tot el món permeten captar una quantitat de diòxid de carboni equivalent a la que emeten 49.000 automòbils, segons Luís Gil, de la Unitat de Tecnologia del Suro de l'Instituto Nacional de Engenharia, Tecnologia e Inovação (Ineti) e Portugal. Gil alerta sobre els substituts de plàstic i alumini, cada vegada més presents en el mercat, gràcies al poder de les multinacionals.
Segons Gil, el suro és el material més adequat per al vi, però també porta a terme aquest paper ecològic enfront del canvi climàtic, mentre altres materials són grans consumidors d'energia en el procés producció.
Gil també assenyala que la pela del suro cada nou anys estimula l'arbre a créixer més, i això fa que hi hagi més carboni que no pas en el cas de les alzines sureres en què no s'actua. Aquesta extracció elimina, segons l'investigador portuguès, la pol·lució produïda per 185.000 automòbils.

Segons Gil, el suro permet al vi envellir i oxigenar-se i també li dóna determina- des característiques orga- nolèptiques.

El Medi Ambient. 12.06.2006

· Notícia de El Medi Ambient. TVC. 12.06.2006 ·

· Ineti ·

*

Dezenove castanheiras queimadas

Una dècada després de la Matança de Eldorado dos Carajás,
els Sense Terra exigeixen justícia i Reforma Agrària

En un país que s’acredita com a democràtic, deu anys després de la Matança de Eldorado dos Carajás no hi ha cap pres pel crim. El 17 d’abril de 1996, 155 policies militars de Pará varen encerclar a 1.500 famílies Sense Terra que reivindicaven la democratització de la terra. Els soldats executaren 19 companys i en feriren altres 69 en el lloc anomenat curva do “S”, a l’autovia PA-150. Després de judicis turbulents i denúncies de frau, els 144 policies incriminats foren declarats innocents i només dos comandaments foren condemnats. el Major José Maria Pereira de Oliveira, que comandava les tropes de Parauapebas, fou condemnat a 154 anys de presó; el Coronel Mário Colares Pantoja, de la tropa de Marabá, a 228 anys. Desde l’any passat ells esperen el recurs de la sentència en llibertat.

Fou per a protestar contra aquesta situació d’impunitat de la Justícia que el MST (Movimento dos Trabalhadores Rurais Sem Terra) organitzà a tot el país una jornada de lluita per a recordar als companys assassinats i exigir agilitat en el procés de democratització de la terra.

La violència continua a Pará

El març de 1998, dos anys després dels assassinats, els companys de l’MST, Onalício Araújo Barros i Valentim Serra, coneguts com “Fusquinha” i “Doutor”, foren morts. Set anys després del crim, la Justícia de l’Estat encara no ha actuat. Ningú fou acusat o empresonat. El cas està completament aturat: cap audiència fou assenyalada en els darrers cinc anys. El novembre de 2004, pistolers envaïren el campament Terra Prometida, a Felisburgo, a Minas Gerais i mataren cinc Sem Terra. Altres 12 persones foren ferides de bala. Barraques i l’escola local foren cremades. Dels 18 pistolers que participaren, només tres han estat empresonats. “Infelizmente, a Justiça do país é lenta, só age em funçäo dos mais pobres. Só vejo uma saída para aperfeiçoar o nosso processo democrático: fortalecer os movimentos e as mobilizaçoes populares”, acredita el teòleg Frei Betto.

A l’assentament 17 de Abril

En el mateix any de la Matança de Carajás, a causa de la pressió de la societat i de la repercussió del cas a tot el món, la hisenda “macaxeira” fou finalment declarada improductiva i destinada per a finalitats de Reforma Agrària. Els Sem Terra construïren les seves cases on cada família posseeix un lot de 25 hectàrees. Abans la hisenda només tenia un amo, ara 690 famílies tenen possessió de terra. Hi ha 35 mil caps de bestiar a l’assentament i la producció diària de llet arriba als deu mil litres. Cada família produeix el seu propi aliment i s’organitzen en una cooperativa de treballadors i treballadores rurals. “Hoje eu tenho minha terra, consegui arrumar minha família, tenho casa para morar. O qaue temos hoje devemos a esses companheiros que morreram na luta”, conta Miguel Pontes, que patí un tir a la cama el dia de la matança. (...)

· Jornal dos Trabalhadores Rurais Sem Terra ·

Tiro na cabeça

José Carlos Agarito Moreira, 24 anos, perdeu o olho direito e tem uma bala no crânio. Ele toma remédios para dor e para dormir

Eldorado dos Carajás – 10 anos de mortes e impunidade

No Estado do Pará, o que restou de suas nativas castanheiras não podem ser derrubadas, estão protegidas por lei. Lei esta, que não as protegem de serem, então, queimadas.

Paisagem de grandes troncos queimados, expostos a quem queira ver, em meio a imensidão dos pastos da região. Como todos sabemos, cega é a justiça.

Ano de 2006, dez anos do massacre de Eldorado dos Carajás. Um belo monumento, As Castanheiras de Eldorado dos Carajás, marca o local da tragédia. Dezenove castanheiras queimadas, dezenove vítimas fatais. E é só.

Marcas profundas continuam presentes nos corpos e mentes dos sobreviventes, abandonados pelo Estado, sem tratamento médico e psicológico adequados, marginalizados diante da impunidade concedida aos executores e mandantes deste crime.

No Estado do Pará, justiça e cumprimento das leis, que deveria ser um direito e dever único a todos os filhos deste solo, chamado Brasil, favorece apenas a uma minoria detentora do poder econômico.

Até agora, um belo monumento. No Pará, a cegueira da justiça não existe em prol da imparcialidade...

Una perforadora de les palmeres

Paysandisia archon

Paysandisia archon és una eruga que prové de Sudamèrica i ataca a les palmeres. En menja les fulles i brots i pot arribar a matar a la planta ocupada. Ataca a tot tipus de palmeres: garballó (Chamaerops humilis), Palmera canària (Phoenix canariensis), Palmera datilera (Ph. dactilifera), Washingtònia (Washingtonia spp.) etc.

A Mallorca va ser detectada durant l’any 2003 a la península de Formentor (Pollença), afectant els garballons. Les zones naturals més propenses per a la seva expansió a aquesta illa són les d’on hi creix el garballó, és a dir Artà, Andratx, Pollença, Alcúdia i arreu de les illes als vivers i zones de jardí amb palmeres. S’ha parar el ment amb els vivers perquè són precisament el centre de recepció i distribució de plantes afectades.

La Paysandisia archon és un lepidòpter de la família Castniidae, introduït a diverses zones de la regió mediterrània. La papallona és diürna, no molt gran (8cm. el mascle i 9-10 la femella), de color marró clar i ales posteriors de color roig, negre i blanc. La femella té un oviscapte llarg per a posar els ous dins les fulles joves de la palmera abans que s’obrin. Els ous són fusiformes, semblants a grans d’arròs. Les eruges són de color blanc-rosat i amb llargues sedes en néixer, després de la primera muda. Poden arribar a ser ben grans. Comencen a menjar les fulles tendres i després penetren en el tronc i mengen l’ull tendre. La palmera pot arribar a morir.

És molt important detectar les plantes afectades abans de que l’insecte es dispersi per tot el territori i així combatre les primeres colònies inicials i evitar la seva expansió. Els danys són fàcilment de detectar per els forats a les fulles, disposades en forma de ventall. Quan l’eruga ha penetrat en el tronc, s’observen fils de fibra en forma de massa endurida que tapen les galeries que fa l’eruga. És com un serradís mesclat amb el líquid ensucrat que segrega la palmera. A vegades la palmera s’inclina lleugerament i l’ull queda tort. S’ha d’evitar la introducció d’exemplars de palmeres afectades que vinguin de vivers d’Europa o de la resta del món. Si es detecta, s’ha de comunicar immediatament a l’Administració forestal. Totes les palmàcies que es comercialitzin han de portar el corresponent passaport fitosanitari. S’han de localitzar el peus afectats, el més aviat possible, per a poder fer un tractament i evitar que surtin les noves papallones, que dispersarien la plaga.

Curs d'esporga de palmeres a Mataró

Els passats set, vuit i nou de juny va tenir lloc a Mataró, capital del Maresme, un curs sobre esporga de palmeres. El curs, auspiciat per l’APEVC i impartit per Àngel Sastre. Al curs es varen tractar aspectes bàsics sobre la morfologia i biologia de les palmeres així com, evidentment, les tècniques d’esporga i el material emprat en la mateixa, els aspectes relacionats amb la seguretat del treball, procediments, rescats, etc.

El primer dia, va haver una xerrada tècnica, on es van donar les nocions sobre la biologia i morfologia de les palmeres més comunes que ens podem trobar a les nostres contrades. També es va parlar de les malalties i parasitacions més importants que poden sofrir les palmeres a la península Ibèrica, sobre tot, les nouvingudes Picudo i Paisandissia de les quals encara no hi ha un tractament prou efectiu, ni, sobre tot, una forma fàcil de prevenció. L’altra malaltia, la fusariosis, ocasionada pel fong Fusarium, si que té un tractament, si es detecta a temps, però sobre tot hi ha una pràctica higiènica en el treball per a evitar la seva propagació.

El segon dia, ja va haver-hi un treball a camp, sobre unes palmeres posades a disposició per l’Ajuntament de Mataró, prop del port, on vàrem veure la tècnica de perfilació del tronc, la formació i tipus de balona (forma rodona o engrossida que es deixa sota les fulles per tal de que aquestes no pengin

prematurament), extracció d’inflorescències i fruits, però sobre tot, es va poder usar l’utillatge especial per al treball amb la palmera, el corvellot i la màrcola, i com se’n té cura del seu esmolat. L’esmolat de les eines, esdevé un ritual imprescindible, ja que aquestes han de tallar tant com un bisturí de cirurgià per tal de no esgotar la força de l’operari que les usa. Alhora, l’operari ha d’anar suficientment protegit d’aquestes eines tan esmolades, per no ser ell, accidentalment, víctima d’algun tall, i tenir un material de trepa i subjecció a la palmera que no sigui tallable de forma indessitjada.

Vàrem veure com en Àngel treballava les palmeres¡ i després els assistents al curs vàrem poder seguir les seves indicacions, correccions i apunts sobre la postura de treball, la força del tall, l’angle de penetració, la tria d’un estri o un altre, si estàvem a peu de terra o enfilats a la palmera. També vàrem trepar a les palmeres amb la bicicleta, un artilugi que ens permet la trepa i després el treball en la palmera sense haver d’usar escales ni altres mètodes perillosos.

El tercer dia, vàrem continuar amb les pràctiques, tant sobre Phoenix ssp com de washintonies, on no es fa la balona, però si que es pot fer una retirada de fulla antiga, un polit de

tronc, retirada de inflorescències i fruits. Després, es va practicar un simulacre de rescat en una palmera i finalment va haver-hi un intercanvi d’opinions, metodologies, un improvisat taller de nusos d’escalada i trepa i es va donar a conèixer els lloc on es podia aconseguir el material específic per l’esporga de palmeres.

Sobre els símbols del til·ler

He llegit part d’aquest article (sobre el til·ler) i m’he mirat per sobre els altres que heu penjat al bloc. Però profana que sóc en la matèria, us hauria de fer una pregunta: El Tell -Til·ler- sol aparèixer com a sinònim de la mort. Vaig llegir un article a l'Avui fa temps i l’anomenava com a sinònim dels Progoms antijueus centre-europeus "fum de til·lers" en referència als avalots. En el meravellós cicle "El viatge d'Hivern" de Franz Schubert, apareix altra vegada el Tell "a l’ombra d’un tell vindré a reposar", en el qual se sol dir que fa referència a la mort i, finalment, en un dels poemes del poeta Màrius Torres: "paradís promès", apareixen juntament amb altres arbres:Til·ler, palmera i xiprer: la palmera és el símbol del sofriment i el xiprer, és l’arbre que trobem als cementiris.

Què me’n podeu dir del Til·ler, doncs?

D’un llibre que em regalaren fa anys, “Arboles y arbustos. Jean-Denis Godet. Edit. Plaça i Janés.” vaig a copiar el següent:

“La importància que el til·ler va tenir als pobles sedentaris d?Europa es reflexa en els llinatges i va unida a curioses històries. Així, per exemple, les tres famílies sueques de Linnaeus (=Linneo), Lindelius i Tiliander deuen el seu nom al gran til·ler de tres troncs que creixía a Jonsboda Lindegard, a la regió de Finveden. Quan la família Lindelius s’extingí, es va assecar un dels troncs. Després de la mort de la filla del famós botànic C. von Linné (Linneo, 1707-1778), el segon tronc va deixar de brostar fulles. Quan va morir el darrer representant de la família Tilander, també va arribar el final de la vida de l’arbre. Els troncs secs segueixen gaudint de gran apreci.

Segons la mitologia grega, Filemó i la seva esposa Baucis vivien en pau a pesar de la seva pobresa. Varen ser els únics habitants del seu llogaret que varen donar hospitalitat als deus Zeus i Hermes, que havien assumit forma humana i anaven de peregrinatge. Durant el dinar, el matrimoni va reconèixer als deus per el fet de que el vi no s’acabés a la gerra. Com a càstig per a la duresa de cor dels altres habitants, Zeus va fer que una inundació destruís el llogaret, deixant intacta la cabanya de Filemó i Baucis, a la que va convertí en un magnífic temple. Va deixar també que els amfitrions expressessin un desig. Aquests li demanaren poder finalitzar els seus dies junts. Després de la seva mort, Filemó es va convertí en un roure i Baucis en un til·ler.

El til·ler representa així la feminitat. Amb les seves flors es preparaven corones per a Afrodita, la deessa grega de la bellesa i l’amor.

Per els germànics, el til·ler estava dedicat a Freya, deessa de l’amor, que era també el símbol de la fertilitat, la bondat, l’instint maternal, la cordialitat i la vida eterna. Baix un til·ler, els germànics es reunien per a les seves deliberacions i judicis. Els arbres plantats a pujols eren visibles des d’enfora i es consideraven símbols de la llibertat. Qui s’acollia baix la seva copa no podia ser apressat ni jutjat.

Sovint, es plantava un til·ler en el centre del poble, com a lloc de descans i reflexió. Baix ell jugaven els nins, es reunia la joventut amb ganes de ballar i també als majors els agradava reunir-se baix el seu sòtil protector per a parlar als capvespres de festa. Noces, juntes i festes de tot tipus es celebraven amb preferència vora el til·ler.

Davant de nombrosos monestirs i llocs de peregrinatge hi ha til·lers. També a la poesia es reflecteix la íntima relació que l’esser humà té amb aquests arbres, com es manifesta a les cançons del minnesinger Walter von der Vogelweide.

A la cançó dels Nibelungs es relaten, entre altres coses, com la fulla d’un til·ler es converteix en destí per a l’heroi Sigfrid.

Johan Wolfgang von Goethe parla del til·ler a Poesia i veritat. A Europa central existeix una gran relació entre aquesta espècie i l’home, havent donat peu a multitud de llegendes i creences. el fet es reflecteix també en el gran nombre de localitats on d’una o altra forma hi apareix la paraula alemana “Linde”, que significa til·ler.”

Salut. JV

Els colors de les Bignoniàcies

En plena floració

Barcelona batega

Ara mateix, entre d'altres, bateguen els colors de la xicranda (Jacaranda mimosifolia) i la catalpa (Catalpa bignonioides).
Americanes les dues, la primera del Sud i la segona del Nord.
I de la mateixa família: Bignoniàcies!

~

'A'

Les palmeres ornamentals

Els arbres d’Alaró

Les palmeres (II):
La palmera o fasser de Canàries (Phoenix canariensis)
i les washingtònies mexicanes (Washingtonia robusta i W. filifera)

La palmera de Canàries és un planta endèmica d’aquelles illes atlàntiques i africanes. Es diferencia de la datilera per tenir el tronc més gruixat, les fulles més espesses i d’un verd més fosc, els dàtils són més petits i a Canàries serveixen per alimentar al bestiar. El nom científic d’aquesta palmera i de la datilera, Phoenix, prové del nom que en grec es dona a aquest arbre i que fa referència a Fenícia, on a l’antiguitat els grecs varen veure les primeres palmeres. Aquestes dues palmeres es poden hibridar i ambdues són molt resistents a la sequera i al fred.

A l’illa de la Gomera es fa una mel dels raïm de flors, es tallen les palmes en dia de lluna plena (la circulació de la saba és màxima) i del suc que en surt es bull fins que queda reduït a una melassa. També a algunes illes amb les fulles noves es fan ensalades. De les palmes es fan graneres i, com per aquí, s’empren per adornar els balcons el diumenge de Rams. A la nostra terra les palmes són un element imprescindible de decoració als carrers per les festes dels cossiers o per a les corregudes de joies, antigament es solia emprar més la murtera (Myrtus communis) per aquesta funció ornamental. Als que ens agrada menjar caragols sabem que els punxons que surten a les bases de les fulles van molt bé per a aquest gustosa feina gastronòmica. Per cert no abuseu de les podes i en tot cas anau molt amb compte amb les punxes de les fulles: les punxades solen ser molt doloroses i de fàcil infecció.

La plantació d’aquesta palmera, però, és fa sobretot amb finalitat ornamentals, sovint per a realitzar alineacions a passejos, avingudes i jardins. A Alaró de la Phonix canariensis en podem fruir la vista amb la de Son Mallol. Si vos hi fixau bé, al calendari d’enguany de l’Ajuntament d’Alaró, la podem veure retratada, encara que amb poc detall, a dues fotos dels anys quaranta. Això vol dir que al manco li podem posar una edat d’uns 70 anys. També trobam aquesta palmera a la plaça de s’Hort d’en Tapí i per cert, és una llàstima que a aquest petit jardí, amb font remorosa inclosa, no hi hagi algun banc per asseure’s i fruir descansadament de la xerrada o de la lectura. Sembla com si no n’hi haguessin posats aposta, amb la finalitat, de malfiança, que els i les contribuents no en facem malbé les plantes o la font. Malgrat que qualque mena d’incivisme pugui ser probable no hauria de ser excusa per no aspirar a ser un poble civilitat que té dret a fruir i cuidar de les seves coses.

La sembra i germinació dels dàtils d’aquesta palmera és relativament senzilla, es poden posar les llavors en remull al voltant d’una setmana, canviant l’aigua cada dia, llavors es sembren i solen germinar entre el mes i els tres mesos, si és fa a l’estiu surten abans.

Quan a les washingtònies n’hi ha dues espècies que es confonen sovint, la Washingtònia robusta i la W. filifera encara que probablement la més estesa sigui la robusta. Deu fer prop de vint i cinc anys que ma mare me’n va donar una per a plantar al corral. Actualment deu assolir tranquil·lament els dotze o quinze metres. Sovint solc mirar com es mouen les fulles per conèixer d’on ve el vent. No m’agrada podar-la per diverses raons: fa més ombra del que sembla, hi crien els ocells, té una pinta més salvatge, m’agrada la uniformitat i el color de les seves fulles seques... Té els inconvenients, per a mi poc importants, que fa molta llavor i que germina molt fàcilment entre els cossiols i per en terra i també sovint he de recollir les branques dels raïms llargs i secs després de qualque ventada. He llegit que les flors són hermafrodites i no he pogut esbrinar si també poden ser o no dioiques. Potser qualcú em pot fer sortir de dubtes.

He de reconèixer que tenc certs prejudicis quant a les washingtònies, sovint les he relacionades amb ambients degradats a causa de les urbanitzacions salvatges del nostre litoral i darrerament al Govern de les Illes, que tant li agrada fer autopistes, li ha agafat el gust de plantar-ne prop d’aquestes vies de gran velocitat. Fixau-vos amb les que hi ha a l’arribada a Inca des de Palma. La seva presència distorsiona el paisatge mediterrani d’alzines, ullastres, oliveres, ametllers, figueres i poques palmeres acompanyants d’antigues possessions.

Les washingtònies són originaries del nord-oest de Mèxic i Califòrnia. El nom del gènere està dedicat a George Washington (1732-1799), primer president dels Estats Units. Són arbres de creixement ràpid i poden assolir altures de més de 30 metres. Són arbres molt resistents a les ventades, a la sequera i al fred, encara que si voleu que es facin altes els convenen sòls fèrtils, profunds i humits a l’estiu.

Aplecs sobre les palmeres

Joan Vicenç Lillo i Colomar.
Alaró a 7 de juny de 2006.

· Els Arbres d’Alaró ·
· Les palmeres ( I ). Dàtils i garballons ·
~

La xicarandana de Son Pensenidormen

Memòries d´una xicarandana

BIEL MESQUIDA

El meu naixement és mític. Podria ser filla d´un emperador brasiler destronat abans de la Gran Guerra era un senyor mallorquí fill, nét i besnét de senyors mallorquins, que tenia una debilitat absoluta pels jardins. Hi havia dues espècies que li feien perdre el cap: les roses i les xicarandanes. Per això, en un viatge que va fer a la fira de Lió, es passejava entre la gran exposició de plantes, arbusts i arbres quan va descobrir-me, em mirà i em remirà, em tocà i s´enamorà de cop. Com ho sé? No sé si he d´intentar conservar la cronologia o anar-me´n per les branques com correspon al pensament d´una bona espècie arbòria. Perquè quan ja m´havien plantat al fons o d´uns pagesos nacionalitzats francesos que tenien avior de Brasil. Emperò ja som tan vella que només em vénen records boirosos d´un ombracle en un castell gavatxo, amb moltes germanes meves que es venien a les fires bones de tot Europa. Don Orlandis Desmar i Aiguaflor del parc de Son Pensenidormen, un horabaixa, es passejava Don Orlandis amb el jardiner gran, l´amo en Pere Antoni Xorric, i li va dir: Mestre Pere Antoni, vull que aquesta xicarandana vagi ben bona perquè sé que amb el temps em farà un redol tan gran, d´aquells niguls de flors blavisses i liloses, que em donarà molt de gust a la vista i al cos.
Aquell jardiner savi coneixia el delit del seu senyor cap a la xicarandana de Brasil, aquella Dalbergia nigra que havia aferrat en un no res, aquella Dalbergia nigra, jo mateixa, que ja era una polleta. La complicitat entre senyor i jardiner la vaig aprendre aquell dia. Ja tornen. Ja han vengut a marejar-me amb màquines, pales i petits tancs que ho fan malbé tot. No sé quina la preparen, emperò sent per totes les flors d´aquesta primavera que una por menudeua m´entra pels blaus grisosos dels meus pètals. Tornem-hi torna-hi. Don Orlandis es va enamorar també d´una majordona, Apol·lònia Servera Busquets. Ho sé perquè un capaltard, en què la meva florida lilàcia deixava caure un plugim de pètals que feien xic-xic, arribà la parella. Ell li va fer un coixí amb el foulard de seda d´un blau puríssima que li acabava de regalar. I s´assegueren a la vora del meu tronc. Allà ell li va dir que s´hi volia casar. Em caigueren uns flocs més de pètals pels tremolors que m´agafaren davant l´emoció de l´escena. Ja tornen. Pareixen fills del dimoni. Tots armats. Tots mecanitzats. Res. Que Don Orlandis i Dona Apol·lònia es casaren entre les protestes de la família d´ell i l´alegria de la família d´ella. Tengueren tres fills: Felip, Joan Lluís i Isabel, que creixeren amb salut i riquesa. Mort son pare i amb l´oposició inútil de sa mare, havien venut la marina que s´havia convertit en Las Villas de Acapulco. Jo, per caprici de Dona Apol·lònia, em trobava en el centre d´un jardí dedicat -amb una inscripció damunt marbre- a la memòria del seu home. M´envolten una dotzena d´arbres de l´amor petitons que havia fet sembrar per a l´esdeveniment. Dona Apol·lònia ha mort fa quinze dies i com que Son Pensenidormen la s´han de repartir els tres germans, han decidit convertir-lo en un hotel de luxe amb encant. Ja veig com arriba el buldòzer. Aquest ve per mi. N´estic segura. M´arriba fins al tronc. Treu una serra gegantina i comença a talar-me. No podré veure els milers de flors liles com a confetti que tapen el buldòzer i qui el mena i l´asfixien de bellesa.

· Article Publicat a Diario de Mallorca el 30.05.2006

~

Les tanques de Menorca

La primavera que obre tanques

Així que la primavera, en irrompre pels vols del pleniluni de Setmana Santa, ha fet els naturals estralls de pluges obliqües, vent incòmode i calamarsades sobtades, l'estació entra, fàcilment, en un estat d'assossec comodíssim. És el punt en el qual, a finals de maig, ens hi trobam ara. Ens ha entrat, idò, l'assossec de la moderació de l'equinocci vernal. Ocorre, aleshores, que els dies que han de seguir, un cop acabats els estralls inicials, se'ns mostraran amb una bellesa nítida, de volumetria palpable; i amb un aire de paisatge mudat, net, brillant. Aquesta d'ara mateix és, per mi, l'etapa més atractiva dels mesos de bon temps que, fet i fet, perllongarem, a Menorca, fins a Tots Sants -vull dir en tombar novembre. Ho dic perquè és una etapa tèbia, transparent, excitada pel color de la floració silvestre, que a Menorca resulta tan modesta i moderadament ufanosa. Estem, en definitiva, en una etapa d'atmosfera tònica i pacífica -vull dir de turisme morigerat.

No sé si us hi heu fixat: la llum d'aquests dies, la llum que es projecta quan la primavera ha partit ja a madurar, és una de les més cristal·lines de l'any. Si surt un cel esbandit, el blau és intens, finíssim. Gairebé sembla una cúpula d'esmalt. En donar una ullada a les panoràmiques de l'horitzó, a mi em fa l'efecte que el paisatge llueix com si s'hagués posat un vestit nou. Fa el mateix goig que, nosaltres, les persones, sentim quan estrenam roba de diumenge. Tot es veu perfecte, sense màcula, amb una fruïció aquilotada i precisa, amarada de l'optimisme que ens fan sentir les coses joves en començar, i quan l'esperança de vida sembla infinita.

Immergits en un ambient així, els verds de les tanques de Menorca, per poc que hagi fet aigua d'abril, es conserven encara -i es conservaran setmanes fins a la collita- amb la textura del vellut molsut. Agafa una lluminositat tan saturada, que hom diria que l'herba de les pastures hi és encesa per l'acció d'una llum que li véngui en caiguda zenital plena. Les pedres, i en general la mineralogia tan abundat a Menorca, guanyen volum i hom podria, si volgués, comptar una per una les arestes, les vetes o les enfonyades de l'orografia.

Menorca és una contrada de tanques, i cal que precisem el concepte. A diferència de la parla de Catalunya, nosaltres no ens referim, amb el mot «tanca», al muret mateix que clou o circumda un espai. No. Nosaltres anomenam tanca a l'espai, a la superfície tota que hi ha a la part interna del rectangle que delimiten les parets. Idò bé: deia que Menorca és un paisatge de tanques, i a la primavera la seva presència ens omple els ulls. La característica és bonibé exclusiva, arreu de l'arxipèlag, del meu rodol. Mallorca, en tot cas, és un paisatge d'arbres arrenglerats i molt ordenats, acuradíssim -els tòpics ametllers implantats per la Societat Econòmica d'Amics del País-, i les Pitiüses són un país de pins que li donen a les terres un to forestal espontani, libèrrim, encara que, en els darrers temps, cal que ho reconeixem, s'hagi practicat amb aquesta espècie distintiva del paisatge una esquilada sistemàtica, diria que extenuant.

Les tanques donen la personalitat ambiental a la geografia menorquina, palesament. Ara, a la primavera, la diversitat és meravellosa. Podem contemplar tanques com a estores que presenten tota la gamma cromàtica verda imaginable. Sospit que ni Van Gogh, amb la seva genialitat febril, hauria estat capaç d'imitar-la passablement. Ara bé: les tanques serien ben poca cosa si no continguessin un element d'una menorquinitat definitiva, inimitable. Parl de les barreres i dels portells, que fan franca l'entrada o la sortida de les tanques. Ja sabeu que són l'obra secular dels mestres araders, o sigui, els fusters de la ruralia. Per mi, les barreres són el símbol de la personalitat menorquina. Alhora que permeten donar un cert sentit de privacitat i de propietat, són, açò no obstant, portes que no barren el pas a la gent. És cert que, actualment, s'ha disparat molt la conflictivitat -a l'estiu, moltíssim-, i que podeu trobar-vos barreres amb cadenes gruixudes que transmeten una desconfiança freda, poc hospitalària. Però, fora de l'anomalia de l'hora present, les barreres mai, a Menorca, no s'han aixecat per barrar el pas. De l'avior ençà, el menorquí, davant una qualsevol barrera de tanca, observava maneres educades i, en travessar-les, donava senyals de vida al pagès. El trànsit, però, el que se'n diu anar i venir passavolant, no hi era prohibit. L'única condició, perfectament respectada per consuetud ancestral, obligava a deixar les barreres sempre tancades per prevenir la dispersió del bestiar. Res més. Ara la cosa és més envitricollada. I tanmateix, hom espera de cor que les primaveres menorquines no perdin, en l'avenir, l'encant de les tanques i les barreres. En cas contrari, Menorca em faria el desesperançat efecte dels malalts finals.

M. A. Limón. Periodista

Diari de Balears. 29.05.2006

· Article Publicat a Diari de Balears. 29.05.2006
· Fotos [Joan Vicenç] · [carlospons] ·[Emiliet] ·

*

Terra

Hipòtesi Gaia

Durant anys la comunitat científica va estar convençuda que l’evolució del planeta i l’evolució de la vida no tenien una relació directa. S’afirmava que la vida s’havia adaptat a les condicions del planeta.

El químic anglès James Lovelock va formular la hipòtesi Gaia, en què defensava tot el contrari: l’atmosfera, la temperatura i la concentració de sals als oceans s’havien fet adequades per permetre la supervivència de la vida

Lovelock considera el planeta Terra un superorganisme amb vida pròpia, amb capacitat d’autoregular-se i de mantenir unes condicions adequades per a la vida utilitzant l’energia procedent del Sol per al seu automanteniment i la seva autoestructuració.

Comparant la Terra amb un animal –que també és un superorganisme viu- Lovelock veu que tots dos tenen la capacitat d’autoregular les seves constants vitals dins uns límits quan les condicions exteriors són desfavorables.

Lovelock creu que la Terra ha augmentat la seva complexitat biològica perquè els mateixos éssers vius mantenen les condicions fisicoquímiques atmosfèriques i oceàniques adequades per a la vida.

Mentre que un animal que es troba en unes condicions desfavorables per a la seva subsistència (com una temperatura massa elevada o massa baixa) s’autoregula utilitzant sistemes homeostàtics (per exemple en el cas d’un mamífer el manteniment constant de la temperatura corporal, el manteniment de les concentracions de glucosa i de diòxid de carboni a la sang dins d’uns límits, etc.), la Terra n’utilitza a escala planetària per tal d’adquirir l’estabilitat en tres aspectes fonamentals: estabilitat atmosfèrica, estabilitat tèrmica i estabilitat oceanogràfica.

Estabilitat atmosfèrica

L’atmosfera està composta per gasos molt reactius entre ells. Permanentment s’hi donen reaccions químiques que produeixen nous compostos. Però alhora també hi ha aportacions constants dels reactius que permeten la continuïtat de la reacció inicial. Hi ha un permanent desequilibri. Les concentracions de diòxid de carboni i d’oxigen són, però, les adequades per a la vida.

La composició de l’atmosfera terrestre és molt peculiar i molt diferent de la dels altres planetes. Precisament és així perquè hi ha vida i no a l'inrevés –hi ha vida perquè l’atmosfera és així– com molta gent pensa.

Estabilitat tèrmica

Es constata que per més que el Sol hagi augmentat el seu nivell de radiacions, i per tant desprengui més calor, la temperatura de la Terra pràcticament no ha variat des que hi ha vida, malgrat èpoques d’intenses glaciacions.

La temperatura mitjana de la Terra és d’uns 13ºC aproximadament, contràriament al que seria d’esperar si tenim en compte que l’espai està prop del zero absolut (-273,15 ºC) i rebem radiacions solars d’una manera no continuada.

Una de les causes per la qual la calor queda atrapada dins l’atmosfera és l’albedo de la superfície terrestre. L’albedo és un factor que es mou en una escala del 0 a l’1. Ens indica la quantitat de llum que reflecteix la Terra. La mitjana de l’albedo terrestre és de 0,33%.

L’altre factor d’autoregulació climàtica és l’efecte hivernacle dels gasos com el diòxid de carboni, el vapor d’aigua, el metà i els òxids de nitrogen entre altres. Aquests gasos acumulats a l’atmosfera, només deixen passar cap a l’exterior part de les radiacions infraroges que provenen de la Terra, mantenint-les dins de l’atmosfera.

Estabilitat oceanogràfica

Es pot comprovar fent l’anàlisi de l’aigua oceànica, que, tot i rebre constantment sals dissoltes del continent, no per això augmenta indefinidament la seva salinitat.

Si els éssers vius no regulessin la salinitat de l’aigua, aquesta augmentaria indefinidament arribant a no permetre-hi la vida.

Per tal d’explicar l’estreta relació que la vida manté amb el medi on viu, Lovelock diu que Gaia inclou:

- Organismes que creixen explotant qualsevol oportunitat ambiental possible.

- Organismes que es regeixen per les lleis darwinistes de la selecció natural, i que són els que deixen més descendents supervivents.

- Organismes que modifiquen el seu medi físic i químic (per exemple els organismes fotosintètics).

- Factors que estableixen els límits de la vida (com poden ser la temperatura i d’altres).

La hipòtesi Gaia no té el suport de tota la comunitat científica. Malgrat això, James Lovelock ha revolucionat la visió que es tenia de l’evolució del planeta i de la vida.

. Hipòtesi Gaia ·

~

Entrevista amb el pare de la teoria Gaia, James Lovelock

I qui salvarà la Terra?

Per Sanjay Suri

“L’energia solar i eòlica no són sortides realistes. El poder nuclear és la única solució pràctica real per l’escalfament global, però hi ha hagut una reacció histèrica al respecte.”

LONDRES – I qui salvarà la Terra? Si James Lovelock creu que ningú pot fer-ho, al manco en els propers 50 anys, llavors hi ha de molt de que preocupar-se.

El problema – vostè n’ha escoltat parlar abans, d’això – és l’escalfament global, agreujat per la ignorància col·lectiva sobre aquest fenòmen.

“Jo no crec que ni tan sols el món dels ambientalistes sigui abastament conscient d’aquest perill”, diu James Lovelock, el gurú del medi ambient, qui als seus 80 anys és considerat com un dels més importants i controvertits científics del segle XX.

Lovelock va dialogar en exclusiva amb Tierramérica a Londres, després de la presentació de la seva esperada autobiografia “Homenatge a Gaia: la vida d’un científic independent”.

Gaia? “Gaia o Naturalesa, o com vostè li vulgui dir” diu Lovelock. Fou elPremi Nobel de Literatura William Golding qui va emprà el nom de Gaia (una deessa grega) per a batiar la teoria de Lovelock. En poques paraules, aquesta hipòtesi descriu a la Terra com un planeta capaç de regular-se per ella mateixa de tal forma que sempre sigui apta per a la vida.

Han passat 35 anys d’ençà que es va llançà aquesta teoria, ens recorda Lovelock. “ I és generalment acceptada com una ciència de sistemes, a pesar de que a molts de crítics no els hi agradi el nom” Durant molt temps els geòlegs i els biòlegs treballaren cadascú pel seu costat, cada un pensant que estava en allò correcte. Fins ara no han actuat junts i baix el marc d’aquesta teoria.

Lovelock, qui va dirigir la creació del forn micro-ones i inventà un dispositiu per a detectar els CFCs (clorofluorocarbons) causants de l’aprimament de la capa d’ozó, està considerat per a molts com el pare del moviment verd. Però no és una paternitat que li agradi. “Parlant políticament, jo no considero als verds necessariament necessaris”, diu Lovelock. “Ells no tenen habilitats polítiques”. Qui pot lluitar a favor del medi ambient és el polític comú, “que és més intel·ligent del que la majoria de la gent pensa”.

La major part de polítics al voltant del món coneixen els problemes de l’escalfament global, diu Lovelock. Encara que ells tenen també les seves pròpies limitacions, sobre tot a l’hora d’avaluar el mal al medi ambient: “pens que és com un carro muntanya avall amb una fallida als frens. Tot el que vostè realment pot fer és treure el peu de l’accelerador. Perquè no hi ha dubte de que l’escalfament global existeix i de nosaltres en som responsables.”

No serà pitjor que les guerres

L’Estudi Internacional sobre Canvi Climàtic revelà que, en analitzar un període que abasta els darrers mil anys, només durant els darrers 150 el patró del clima ha mostrat un sobtat escalfament. Avui en dia el mal és tan seriós que “encara i aturéssim la crema de combustibles fòssils l’escalfament continuaria encara altres 50 anys” assegura Lovelock.

Habitants de les costes, estigueu alerta! Una de les conseqüències més dolentes del canvi climàtic seran les inundacions, degut a l’augment del nivell del mar. “Londres s’hauria inundat seriosament vuit vegades fins ara si no fos per la barrera del Tàmesis” diu el científic.

Però altres terres, segons ell, poden no comptar amb una protecció així. Les inundacions poden ser més importants a Bangladesh: “aquí tenim un doble problema. El nivell del mar puja, la mar s’encalenteix més, hi ha més evaporació i per tant més pluja, cosa que provoca, a la vegada, més inundacions.”

Plantar arbres tampoc és una solució, creu Lovelock. “Els arbres poden absorbir una gran quantitat de diòxid de carboni, tan mateix, noves investigacions demostren que els arbres absorbeixen més llum del sol i calor que el sòl que està cobert per ells i això només contribuirà més a l’escalfament global”.

A pesar de tot, Lovelock sí aconsegueix veure un raig de llum al fosc panorama que pinta: “l’escalfament global causarà una crisi però no necessariament una crisi fatal. Podria no ser pitjor que la fam i les guerres i altres desastres; serà una cosa amb la que la gent haurà d’aprendre a viure”.

Una de les causes més importants de l’escalfament global és la crema de carbó, diu Lovelock. “I existeix una quantitat horrible de carbó al nostre voltant. Si hi ha un increment en l’ús del carbó, el problema empitjoraria més i més”.

Per això, el científic ambientalista continua essent emfàtic en promocionar el poder nuclear com a font d’energia. “Els francesos han estat molt intel·ligents en aconseguir tota la seva energia de les fonts nuclears. No hi ha dubta de que les plantes nuclears porten un risc però no hi cap sistema energètic que no ho tengui”, diu. “Hi ha grans presses que rebenten molt sovint però mai diem “no usem la hidroelectricitat perquè una pressa podria rebentar”. Les energies solar i eòlica no són sortides realistes. El poder nuclear és la única solució pràctica real però hi ha hagut una reacció histèrica al respecte”.

El gran guru no va acabar l’entrevista sense les seves conegudes contradiccions. És la crema del carbó a l’Est el que està fent mal a la Terra més que la França nuclear. Però és a l’Est on la gent està més en contacte amb la Terra, mentre a Occident “volen tractar-la com a un gran jardí. “L’Est necessita enviar aquest missatge a Occident. Tan mateix, ens temem que, ni a un ni a l’altre costat, hi ha gent abastament escoltant”.

· Tierramérica ·