L'Eucalyptus o arbre de la salut

Els arbres d’Alaró
Eucalyptus (I)

Els eucaliptus destaquen
perquè desprenen un aire inhòspit,
poc comprensiu.

Eucaliptus. Murray Bail. Ed.62.

He emprat el nom científic de l’arbre a l’hora d’encetar aquest capítol sobre l’eucaliptus, un arbre que gairebé tothom coneix a pesar de tenir un origen molt llunya, Austràlia i Malàisia. I si he utilitzat el nom científic, és a dir amb la y grega, ho he fet per poder-ne parlar bé... en aquest capítol. És ben senzill d’observar: si posau la paraula eucaliptus a un cercador d’Internet vos remetran, sobretot, a tota una informació relacionada amb l’explotació forestal d’aquest arbre, dels mètodes agressius d’ocupació i reforestació, de la seva implicació en els incendis forestals i la conseqüent degradació del sòl, del procés de desertització de grans àrees a nivell mundial i a la pobresa conseqüent on deriva la població humana afectada. I no és poca cosa. Si al contrari pitjam “cercar” a la paraula eucalyptus podrem acce- dir a pàgines mes relacionades amb la botànica, de l’arbre com a tal, de les seves 300 o més, espècies determi- nades, on podrem admirar belles fotografies i literatura relacionada, també de la seva ampla utilització en medicina.

Eucaliptus globulus de son Guitard.

Alaró podem mirar l’eucaliptus o arbre de la salut, amb la distància adequada i poder entendre més objectivament el que envolta aquest arbre exòtic. Si vos hi fixau arribant a Alaró per la carretera de Consell en podreu observar vora els petits xalets de Banyols i Son Penyaflor. Aquests són de plantació recent, és a dir d’una vintena d’anys enrere. N’hi ha però exemplars aïllats enormes i esponerosos com el de la font de sa Bastida, majestuós per la sort que ha tengut de créixer un tant assilvestrat vora l’antic hort. Potser és més conegut el de son Guitard del que encara es recorda la persona que el va sembrar, al voltant dels anys cinquanta. Ambdós són de l’espècie E. globulus. Qui sap la gent que s’hi ha acostat per collir-ne fulles per a fer infusions, útils per combatre les malalties de les vies respiratòries, bronquitis, constipats, grip, asma... segons el pare Bonafè a la flora de Mallorca, “mitja fulla per tassa fent-la bullir durant 1 minut, 2 o 3 tasses al dia; en més quantitat pot provocar gastroenteritis i altres dificultats. L’essència d’eucaliptus i l’eucaliptol s’administren en forma d’injeccions, pastilles, etc.” Es pot combinar amb altres herbes com la farigola o tem 50%, eucaliptus 25%, i ginebrons 25%.

La paraula eucalyptus ve del grec, “ben” i “cobert”. Els brots germinatius estan coberts per un opercle que fa de tapa als òrgans reproductors fins que s’obren preparats la fertilització. L’eucaliptus és de la família de les mirtàcies, de segur que ens sona aquest nom, efectivament, està emparentat amb la nostra murta o murtera (Myrtus communis). Recordau-ne l’olor. Myrtus, nom greco-llatí de la murta, és derivat de myron, perfum.

Ramellet de murta tendra,
ja pots començar a florir,
a ta mare he de dir
es vespre si em vol per gendre.

Murtera (Myrtus communis)

A la biblioteca d’Alaró he tengut la sort de trobar un llibre, una novel·la, on l’eucaliptus n’és l’espinada principal. La frase d’encapçalament d’aquest article hi és extreta.. He de reconèixer que aquest llibre m’ha fet mirar l’eucaliptus d’una altra manera, és a dir m’hi he aproximat amb ganes de poder-lo conèixer millor, si no com amic sí com a explorador interessat i respectuós. No de bades vaig passar dos anys de la meva vida a Galícia entre eucaliptus, companyies pape- reres, incendis forestals, vivers i reforestacions gairebé monoespecífiques d’aquest arbre. El llibre dona nom a una espècie d’eucaliptus a cada capítol, i entre mig n’anomena moltes més. És, però, una novel·la d’amor molt original i moderna, encara que escrita a la manera de les velles rondalles: Un vidu enamorat dels eucaliptus que viu a Austràlia, amb la seva filla Ellen, coneguda per la seva bellesa a toga la regió, promet la mà d’aquesta a aquell que sigui capaç d’identificar i anomenar correctament totes les espècies d’eucaliptus que té plantades a la seva propietat...

"Tots i cadascun dels eucaliptus tenen les seves raons per ser interessants. Alguns suggereixen un món clarament femení (el melliodora, el Rosa de l’Oest, el pauciflora). L’E.maidenii ha donat un toc fotogènic a les estrelles de Hollywood. La caoba australiana és el tipus de fusta que encanta a tothom. ¿L’Eucalyptus camaldulensis? Nosaltres l’anomenem eucaliptus roig. Massa masculí, massa imperiosament masculí, cobert de berrugues ancestrals i de tumors, també. Pel que fa a l’eucaliptus del desert (E.papuana), hi ha qui manté amb un nus a la gola que és l’arbre més bonic de la terra, la qual cosa explicaria per què s’ha reproduït fins a la sacietat als nostres calendaris nacionals, segells i draps de cuina.”

Per visualitzar imatges d'un gran nombre d'espècies d'eucaliptus

podeu visitar la pàgina: · InformationsZentrum.Eucalyptus

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Aplecs sobre l’eucaliptus. Alaró a 17 de febrer de 2006.

Eucaliptus nevat

· Els Arbres d’Alaró

· Eucalyptus (II). L'eucaliptus un monocultiu devastador

~

Arbres maltractats

No m'havia fixat que ells "s'adaptaven"
tant a les circumstàncies!

.. ens diu en Vilapou ,
que és qui ens
ha enviat algunes
d’aquestes fotos

Molts cops, tenim, els humans, tendència a pensar que l’arbre no és un ésser viu, que necessita el seu espai. Però, contradictòriament, ens agrada estar envoltats d’arbres, molts arbres, plantats on sigui; però que n’hi hagi molts. Aleshores, ve quan no tenim en compte que l’arbre, ocupa un espai vital, i que aquest, moltes vegades coincideix amb el nostre. La solució de la part superior ja la coneixem, passar per la guillotina tot allò que ens faci nosa, tant si convé com si no. La solució per la part inferior, sol ser més imaginativa, però no obstant igual de restrictiva. L’escocell de l'arbre és un element que ha anat minvant des de que es planten arbres al carrer. A les avingudes parisenques sobre l’any 1800 es recomanava fer els escocells de 2x2metres, un luxe avui en dia; actualment en les normes Tecnològiques, crec recordar, i ho dic de memòria, que recomanen un mínim de 0,6x0,6m, o sigui, de quatre metres quadrats a un terç de metre quadrat. La reducció és prou important, però, la imaginació pot reduir aquest número molt, però que molt més. Fins arribar, no a zero, si no fins i tot assolir quotes negatives, i veus aquí uns quants exemples.

Aquí podem veure com l'arbre, no tan sols té un escocell inexistent, si no que, a causa del seu creixement el depassa i s'acobla al mobiliari urbà, o a la vorera. En la foto primera, de la columna de la dreta, veiem un passatge poblat de plàtans, arranats al mur, mur que després del creixement d'aquests, acaba sent absorbit per aquests com veiem en la foto que té a sota. També podem veure com un plàtan, d'un altre lloc, a causa d'un escocell minúscul, finalment envaeix la vorera i envolta un senyal de tràfic, hi ha d'altres exemples de plàtans, també un om, que acaba rebentant la vorera (quina opció se li deixava), o una morera, a l'esquerra, que està encabida dins d'un nínxol fet a mida, però, i quan creixi???

Potser és a causa de que els maltractem i segueixen sense fer soroll que és permet aquesta tortura, tan indigne per a un home com per una bèstia com també per a un arbre.

~

* * *

Baladres a l'autovia

Baladres,
carreteres
i deserts

Tornava del meu poble cap a Ciutat i me'n vaig tèmer que a la divisòria de la nova autovia, des de Montuïri fins a Algaida, hi havien sembrat milenars de baladres. El fet és que aquest «baladrerisme» dels nostres governants que fan carreteres -en aquest cas de Consell Insular de Mallorca- els ha duit a sembrar exemplars d'aquesta planta, vistosa i esponerosa, qui sap si pensant que és un arbust tropicaloide, però, també podria ser el cas, perquè saben que el baladre és fort i resistent a la sequera i, a l'estiu, fa flors a balquena. Són molt vistosos els baladrars florits.
Una de les cançons més hermoses que he sentit mai -és potent això de «mai», eh?- és Flors de baladre, lletra i música de l'eivissenc Isidor Marí:

Flors de baladre en un torrent
per on no passa mai sa gent,
amb poca cosa en tenen prou
per treure un altre color nou.

Flors de baladre en un torrent
tenen el cor de sol i vent,
viuen només d'allò que cau:
aigua de núvol i cel blau.

Flors de baladre en un torrent
no es venen per deu ni per cent.

És una cançó que te l'aire mestís del «Califòrnia sound», que podria ser cantada per Neil Young o Van Morrison -als seus começaments-, l'ha cantada Joan Manuel Serrat, sense abandonar el so primitiu del grup UC, les caramelles de Nadal i la curta i la llarga, ja que hi som.
El primer pic que em vaig sentir colpit, amb força, pels baladres va ser durant el meu primer viatge pel desert de Sàhara. Un dia, en haver travessat el gran llac salat de Chott El-Djerid -res d'aquests tots-terrenys que menen els estufats , amb un Renault-4L i un Seat-127, conduïts per en Jaume Sureda, des Cabanells d'Artà, i en Toni Bennàsser, «Borne» de Felanitx- ens vam abocar dins els llits enormes dels rius secs -els ouads: no els sona «ouadalquivir» o «ouadiana»?- i, de prompte, aparegueren, a milenars, els baladres, salvatges, verds i amb les flors colors de rosa. Ara diria que pareixia que na Maria Antònia Munar i la seva task-force sembradora ja hi havien passat abans. De la calorada i la sequedat del desert, passaves, en baixar allà dins, a una cosa que semblava un jardí públic. Els francesos havien batiat aquestes contrades com el país dels «llorers rosats» -«le pays du lauriers roses»-, la fulla ho sembla de llorer, però és un poc més prima i allargada.
Retornant a la cançó de n'Isidor, va ser quan m'en vaig tèmer -una altra similitud africana d'Eivissa- que dins alguns torrents de la seva illa, com el de Benirràs o el de Buscastell que al seu tram final es diu Torrent des Baladres, hi havia baladres en estat natural, espontanis, adaptats a viure en les precàries condicions climàtiques de les Pitiüses.

Creuen que tenen un gran riu
quan fa un ruixim de mig estiu,
i es deixen dur torrent avall
com ses al·lotes cap a un ball.

«És ben veritat que els baladres, que tenen una distribució biogeogràfica que va des de l'Orient Mitjà a quasi tot el litoral mediterrani, han estat disseminats com a planta cultivada i de jardí per tot arreu i amb flors dobles i de colors diversos. En record als barrancs de Sierra Morena i al delta de l'Ebre, prop d'Amposta, n'he vist un parell d'immensos, que estan protegits com arbres singulars i a Montuïri, sembrats, també els han arborificat. Curiosament, a Mallorca no en conec en estat natural, encara que una citació de Barceló i Combis a Flora de las islas Baleares (1879-81), en situa «en los valles resguardados» de la Serra de Tramuntana.
El baladre (Nerium oleander, L. 1753) és un arbust que sol fer prop de dos metres, pot arribar als quatre; és de tiges erectes, que fan un suc, com làtex. Fulles lanceolades, oposades, dures i de pecíol curt. Flors rosades, que desprenen un aroma suau i melós, i amb fruits en forma de beina allargada, que recorden les mongetes, però més grans, dins aquests llegums hi ha les llavors, enrevoltades d'uns plomalls. «Perquè em robàsseu s'amor,/ voldria que fósseu lladre/ que du tanta vermeior/ com una flor de baladre» o «Ets com sa flor de baladre/ que tot cuc n'ha de fugir/ de gràcia n'és rebaixada/ qui no en fuig ha de morir»; com veuen també és habitant del cançoner popular, però encara que sigui nativa d'Europa, nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà asiàtic, té mala premsa. El baladre -«adelfa», en espanyol- és una planta verinosa. Té propietats cardiotòni- ques, diürètiques, vermífugues i purgants, entre altres, però s'hi ha d'anar en molt de compte. Totes les seves parts són tòxiques i la ingestió d'una simple fulla pot ésser mortal per un animal o per un home, per mor dels problemes cardíacs que provoca. Aquestes substàncies que afecten el cor, similars a les que té la «Didalera» o la «Ceba marina» fan que fins i tot les mels d'abelles procedents del seu pol·len n'agafin les propietats tòxiques. He sabut que hi ha, però, «baladres beneits». A l'herbari virtual de la UIB -http://herbarivirtual.uib.es, quin web més ben fet!- ho matisen dient que «aquesta propietat ha estat exagerada fins al punt de dir que només dormint a la seva ombra o que bevent l'aigua prop don viu el baladre basta per a sofrir els seus efectes nocius». Hi ha qui assegura que no hi ha memòria d'enverinaments. Tot i que a www.botanical-online.com, Vicent Martínez cita casos d'intoxicació per haver torrat aliment amb calius de branques d'aquesta planta, ja que el seu verí no es destrueix ni amb contacte amb l'aire, ni per la calentor. Al Nord d'Àfrica l'usen, encara, com avortiu i mesclada amb mel, en fan un ungüent per la sarna o «ronya per gratar», amb boníssims resultats. Sigui com sigui, al tanto!
A Menorca diuen baladre a una altra planta (Daphne gnidium), però tornant a Eivissa -on la revista de GEN-GOB es diu Baladre i l'Institut d'Estudis Eivissencs té uns Premis Baladre, que han guanyat, entre altres, Jean Serra, Bernat Joan, Xicu Lluy o Vicent Tur- en un viatge, ja fa molts anys, un servidor va comprar una flaüta eivissenca, de més de dos palms, feta de rama de baladre (i embocadura de plom!) a l'amo en Toni Tur; si fos tan verinosa els sonadors eivissencs ja serien tots morts, per partida doble. I acabant, amb la tercera estrofa de la cançó de n'Isidor Marí, que resol amb poques paraules tot això que he hagut de menester tanta lletra per explicar:

I ses que queden, quan no plou,
obrin els ulls per veure el sol;
i dos teulats que tenen set
en es cocons fan un glopet.

Flors de baladre en un torrent
no es venen per deu ni per cent.

Climent Picornell

Diari de Balears. 19.02.2006

· Article publicat al Diari de Balears el 19.02.2006

*

Si voleu escoltar la cançó:

*

Fre a l'espoli d’oliveres

Decret per evitar que s'arrenquin arbres mil·lenaris
Les oliveres no es mouran

Cansats de veure com des de fa anys s’arrenquen centenars d’oliveres centenàries de les Terres de l’Ebre, entitats ecologistes, ajuntaments i els

departaments de Medi Ambient i d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP) han elaborat un decret perquè es posi fre al que alguns han anomenat “espoli” paisatgístic. La normativa, que s’ha d’aprovar abans de l’estiu, regularà el transplantament d’aquests arbres i oferirà mesures com ara ajudes econòmiques als pagesos perquè no es continuïn venent i arrancant oliveres.
El fet que les oliveres centenàries i inclús alguna de mil•lenària ja no siguin rendibles econòmicament a causa de la seva baixa productivitat i, també, el fet que molts particulars compren aquests arbres a preu d’or –se n’arriben a pagar 24.000 euros- per decorar un jardí o una plaça ha provocat que des de fa dècades s’arrenquin oliveres antiquíssimes amb finalitats comercials.

És per aquesta raó que entitats com Gepec denuncien aquesta pràctica ja que defensen l’alt valor paisatgístic i cultural de les oliveres monumentals. Com a exemple, dir que només al Montsià es creu que hi ha entre 3.500 i 4.000 arbres d’interès natural.

Amb el decret, doncs, es preveu aturar o com a mínim oferir eines per minimitzar l’arrencada d’oliveres centenàries. Així, la Generalitat permetrà que els pagesos arrenguin els arbres però sempre a preu de mercat i reservant-se una primera opció en cas de venta. Al mateix temps, l’administració intentarà que les oliveres siguin adquirides pers entitats privades sensibilitzades amb el medi ambient. Un altre objectiu del DARP és aconseguir concentrar els arbres monumentals en zones concretes de la comarca amb la intenció de crear un ecomuseu temàtic d’oliveres.

Francesc Castro (laMalla.net)

Font: La Vanguardia

· Article de LaMalla.net 19/2/2006
· Article de La Vanguardia 19/2/2006
· Article al Gepec 19/2/2006
· Veure fotos GEPEC

*

El garrover, l'arbre del corral

Els Arbres d’Alaró
El Garrover (Ceratonia siliqua) (III)

Un record que guard d’un mestre que molts alaroners deuen recordar fa referència als seus deu manaments del bon estudiant: 1er.: no badar, 2on.: no badar, 3er.: no badar,....i 10è.: no badar. Les crec encertats, però també he après que badar és bo. Personalment per badar solc triar una cadira o una hamaca baix un garrover mascle del corral. Està devora el galliner i amb vistes a la muntanya. A l’estiu cerc la seva ombra tancada per llegir qualque llibre i a l’hivern m’hi atur davall per sentir passar el vent o per veure venir la pluja. Poc després d’arribar els primers aiguats de la tardor s’omple de flors i d’abelles. La mel del garrover és d’un color fosc i de gust fort, de les millors per al meu gust. Aquesta mel cada vegada és més mala de trobar, almanco com de la mateixa qualitat d’antany.

Engronsadores al garrover

Al garrover hi pengen unes engronsadores llargues on els nins i les nines fan acrobàcies increïbles. També hi ha una corda per on s’hi enfilen i que de vegades empren de liana per fer de “Tarzan”. Aquest garrover mascle, acompanyat de dos garrovers femelles, formen una cúpula verda sobre els nostres caps que quasi no deixen passar el blau del cel. (“...clou-te cúpula verda per sobre el

meu cap cristal·lina.”). Les tórtores hi crien i a vegades cau qualque niu vell que no varem detectar quan estava ocupat. Si jo surt de nit per anar a collir herbes de tarongí (Melissa officinalis), poliol (Mentha pulegium), herba sana (Menta piperita ) o herballuisa (Lipia citriodora) per fer una infusió, o a cercar caragols i llimacs, que fan matx al julivert o a les faveres, llavors me’n don conta de la gran quantitat de teuladers i altres aucells que hi dormen fent companyia a les gallines. Se fan por amb la llum de la llanterna i aletegen nerviosos per la fullaraca espessa, però sense fer-se gaire enfora. Els garrovers del corral i també el pare del que va treure la tanyada borda que avui és arbre esponerós, ha emparat els jocs dels infants de varies generacions. Amigues de ma mare que avui té 80 anys encara li demanen si “és viu aquell garrover tan gros del corral on hi jugàvem quan eren nines”.

El caçador. Joan Miró

Al pintor Joan Miró li agradava el garrover, sobre el seu quadre “el caçador” he trobat la següent descripció: "A aquest caçador se li veu el cor. Està pixant. Se li veu el sexe. Un avió travessa el cel mentre es veu el vaixell d’un pescador com pesca. També hi ha un arbre molt alt, un garrover; en un costat hi ha un fusell, i a l’altre, un peix, les primeres lletres del mot sardina i un foc per a coure el peix."
Gírgola de garrover
La gírgola de garrover (Laetiporus sulphureus), no li fa gens de bé a l’arbre, li provoca una podridura important a la fusta. Segons en Carles Constantino i en Josep Lleonard Siquier al seu útil llibre Els bolets de les Balears, “és un bolet comestible de jove, quan la seva carn és blana. Molt apreciat a la pagesia d’un temps, encara es consumeix a alguns indrets de Mallorca, però no es recomana beure al mateix temps begudes alcohòliques.” Aquest bolet encara és molt apreciat a Sicília. Una de les receptes per cuinar-la és la següent:

S’han de recol·lectar exemplars joves, quan la seva carn encara no ha tornat coriàcia. Es netegen, trossegen i es bullen durant 8-10 minuts dins aigua amb poca sal. Es treuen i s’escorren bé, es passen per ou i pa rallat i es fregeixen fins que tornen daurats. S’han de menjar tot d’una que és quan són més cruixents. Finalment cal recordar que mai s’ha d’acompanyar amb alcohol perquè pot produir trastorns intestinals.

Garrover petit

Ja que hi som, afegirem una altra recepta de cuina però aquesta vegada amb garroves, de n’Antònia Cantallops Ferragut, extreta de la Gran Enciclopèdia de Mallorca:

Greixonera de Brossat amb garroves

Ingredients per a 10 persones
300 gr. de brossat
50 gr. de garrova picada
150 gr. de sucre
2 cullerades de mel
1 ratlladura de llimona
5 ous

Preparació

Es mesclen tots els ingredients, excepte els ous, ben remenats. A continuació es baten els ous i s’hi afegeixen. S’unta la greixonera amb saïm i galeta picada i es posa al forn a una temperatura mitjana.
I ... bon profit!.

Per acabar afegirem algunes dites i cançons sobre el garrover, que segurament ja deveu haver escoltades qualque vegada :

Molt m’agrada un garrover
que fa garroves tot l’any
quan li cuien ses d’enguany
ja té ses de l’any qui ve.”

Si vols mal a ta muller
dus-li llenya d’arbocer;
i si li vols mal del tot,
dus-li de garrofer bord.

No t’acosts a garrover,
que té s’ombra maleïda.
una fadrina garrida
farà planta, en venir bé.

Tenc un garrover empeltat
de magraner, i fa figues
de tres castes; no te’n rigues;
jo les guard i no en menj cap.
les guard per un desmenjat,
p’ets amics i ses amigues,
i ara tu me supliques
que te’n doni un bon grapat.

Joan Vicenç Lillo i Colomar, aplecs sobre el garrover.

Alaró a 13 de febrer de 2006

· Els Arbres d’Alaró
· El Garrover (Ceratonia siliqua) (I) El garrover, el ruc dels arbres
· El Garrover (Ceratonia siliqua) (II) Garrover, garroves i garrovins

~

Clonació d'arbres centenaris

Un món de possibilitats a la conservació o regeneració d'espècies forestals

Pi gros de Santa Maria

He trobat aquesta notícia per casualitat, és de finals de l’any passat i tracta de la clonació d’arbres centenaris, ho tradueixo i seguidament en faré un breu comentari d’opinió:

El miracle de que els arbres centenaris tornin a néixer o aconseguir que els millors exemplars perdurin és possible avui en dia, gràcies a la embriogènesi somàtica o clonació d’espècies vegetals. Una tècnica que obre, segons els experts, un món de possibilitats a la conservació o regeneració d’espècies forestals.
Així ho assegurà l’investigador de l’Institut Madrileny de Investigació i Desenvolupament Agrari, Mariano Toribio, que acaba de publicar al darrer número de la revista Investigació Agrària una revisió de l’estat de la tècnica a la comunitat internacional. A Espanya s’estudia sobre tot la conservació de l’alzina surera (Quercus suber), el roure (Quercus robur), o l’alzina (Quercus rotundifolia). L’equip dirigit per Toribio ja està immers en la clonació d’una llegendària alzina surera de Alfaret, de Menorca, que compta amb un genotipus molt especial, però que està en mal estat i atacat per els fongs.
El futur de la clonació d’espècies adultes, indicà l’investigador, depèn en gran mesura dels esforços que es posin a desenvolupar els protocols de regeneració de centenars d’espècies que s’han anat establint des de finals dels anys 50.
Segons explicà Toribio, hi ha dues maneres de propagar material vegetal: la sexual i la propagació vegetativa. A la sexual, va dir, els fills s’assemblen als pares però en moltes especies vegetals solen ser pitjors que els seus progenitors, encara que aquesta opció té la avantatge de que genera variabilitat. La propagació vegetativa s’aplica des de fa centenars d’anys com a les parres de raïm mitjançant tècniques com l’empelt, el que permet “treure còpies” de les plantes.
Els avanços de la biotecnologia forestal com el cultiu in vitro permeten la regeneració de plantes completes de manera controlada, eficient i ocupant menys espai.
Aquesta clonació es basa en la embriogènesi somàtica, un procés que ocorre quan després d’un estímul, alguna o vàries cèl·lules d’un cos deixen d’expressar la part dels plans que expressaven per a començar a llegir-los des del principi, comportant-se com si fossen zigots per a originar individus genèticament idèntics. Aquests clons, en el cas dels arbres, tenen el mateix vigor de creixement, qualitat de la fusta o del suro, resistència a plagues o malalties o la mateixa tolerància a les condicions d’estrès que els arbres a partir dels que foren creats.
El procés d’embriogènesi encara té alguna dificultat com el desconeixement dels estímuls que porten a les cèl·lules a sofrir aquesta reprogamació, per això encara que s’hagin assolit clonar nombroses espècies vegetals, aconseguir-lo amb una nova, com els arbres centenaris, es complexa, sostenen els experts. A més el cost de produir arbres clònics és més elevat que el d’arbres programats amb llavors, causa que frena la seva aplicació industrial.

En el cas de l’alzina surera d’Alfaret a Maó, i tenint en compte que aquesta espècie va ser molt probablement introduïda a l’illa, l’aplicació d’aquest protocol de clonació ens permetria conservar una informació genètica molt important. No tant per a la potenciació d’aquesta espècie en el seu reduït hàbitat, si és que existeix, sinó per a un futur enriquiment genètic de les poblacions on fou originària aquesta surera abans d’arribar a l’illa.
Per altra banda no puc deixar de desitjar l’aplicació d’aquesta embriogènesi somàtica per a moltes espècies fructícoles en perill d’extinció, vertaderes joies culturals i genètiques. Em venen al cap gran quantitats de races de pomes, taronges, olives, figues, aglans dolços, serves, atzeroleres etc.

Taronja de sang

Un llibre vell

No es pot dir ben bé que voli, sinó que flota: sura enmig de l'aire. Sura ajagut, amb els peus endavant; quan vol tombar, decanta una mica els peus. Ara decanta els peus cap a l'esquerra i va flotant fins al vestíbul. Pensa: "¿Què ho fa que sempre ho oblidi? Ho oblido sempre. Si me'n recordés quan és de dia, llavors també sabria volar. Només cal que me'n recordi."
I es diu a si mateix: "Aquesta vegada me'n recordaré."

Desperta't a la nit i de nit vés volant:
el bosc és negre, el bosc és blanc;
a la llum de la lluna hi ha rates dansant.

Vol de nit de Randall Jarrell. Il·lustrat per Maurice Sendak.
Traducció de Marià Manent. Antoni Bosch, editor.

·

El Pi 'dinosaure' està malalt

Una infecció ataca els arbres
'dinosaure' d'Austràlia

El pi Wollemi, un dels arbres més vells del món, que es remunta al temps dels dinosaures, està amenaçat en el seu habitat silvestre per una malaltia, possiblement introduïda per un excursionista en un bosc secret d’Austràlia.
Es creia que el pi Wollemi (Wollemia Nobilis de la família Araucariacea), datat al període juràssic de fa 200 milions d'anys i sovint descrit com un fòssil viu, estava extingit, però el 1994 un guarda forestal va trobar un lloc amb uns 100 arbres en una gorja remota al Parc Nacional de Wollemi, a 200 quilòmetres cap a l'oest de Sidney.
La localització del bosc s'ha mantingut de llavors ençà secreta. Les persones autoritzades a visitar-lo passen per estrictes controls d'infecció i les persones oficialment implicades amb els arbres silvestres, compleixen amb uns escrupolosos controls, per assegurar-se que no transmetin res.
S’entén que la gent estigui realment delerosa de veure els arbres en el seu ambient natural, però només n’hi ha unes quantes dotzenes i son extremadament vulnerables a infeccions, així que es demanà a la gent que n'estigui allunyada.
Però ara l’arbreda s'ha infectat amb una malaltia semblant al fong Phytophthora cinnamomi, que es va detectar en dos arbres el novembre. Sembla que la infecció fou introduïda gairebé de manera espontània per un visitant desautoritzat.
Aquesta infecció és un factor de perillositat, no es pot estar segur en aquest moment de com és de greu aquesta amenaça, però s'està tractant de manera molt contundent, s’ha començat el tractament dels arbres infectats i es te l’esperança que la malaltia es podrà curar.Malgrat aquesta amenaça, l'espècie no està en perill d'extinció perquè milers d’aquest arbres s'estan cultivant en plantacions des de la soca silvestre i alguns ja es van posar a la venda al públic a l'octubre.

· Més informació ‘The Wollemi Pine’

· Gràcies a Delfí, de La Contenta, que ens ha enviat aquesta noticia.

· Noticia dedicada a la Xeni, la catalana més que fina d’Austràlia.

*

Pujar als arbres

Enyor homínid

Perdem la infància i tota innocència quans ens adonam que fa estona que ja no pensam en pujar als arbres.

Dr. Harvey Booneval

Trobat i elaborat per Jaqme i publicat a l'Atlàntida

*

Dia de l’Arbre a Ontinyent

Pins, lledoners i àlbers a la vora del riu Clariano
Planten 200 nous arbres i arbustos en la Senda
del Riu Clariano en el Dia de l’Arbre
Hi van acudir més de 100 persones a l’acte,
20 d’elles en bicicleta

Més d'un centenar de persones, segons fonts oficials, van acudir diumenge a participar del Dia de l’Arbre a Ontinyent, una vintena de les quals amb bicicleta, arran de la convocatòria feta pel col·lectiu 'Ontinyent en Bici'. Des d'ADEA-Ecologistes en Acció, coorganitzadors de l'activitat amb l'Ajuntament d'Ontinyent, s'han mostrat satisfets 'perquè hem aconseguit un paratge molt complert, amb un ecosistema d’arbres i arbustos molt equilibrat', en paraules de Rafael Gandia. L’Agrupació per la Defensa Ambiental d’Ontinyent ha estat la organitzadora d’esta XXIV edició del Dia de l’Arbre, conjuntament amb la regidoria de Medi Ambient de l’Ajuntament d’Ontinyent. 'L’orografia del terreny i el fet que els clots estigueren ja fets va animar els assistents a col·laborar, i vam haver d'anar a buscar més exemplars, ja que inicialment n’havíem previst 150”.
El regidor de Medi Ambient, Francisco García Mancheño, també s’ha mostrat molt satisfet pel desenvolupament de la diada naturalista i pels resultats aconseguits, i ha detallat que són aproximadament 700 metres de senda els que s'han recuperat i ara ofereixen un aspecte molt més agradable.

· Article publicat a VilaWeb.Ontinyent el 15.02.2006
· Article de VilaWeb.Ontinyent del 06.02.2006

*

Els pollancres de Maria

Reportatge. Maria i divisió d’opinions sobre l’embelliment urbà

No hi ha pollancre al carrer que es resisteixi a les ires dels veïnats
Biel Bergas. Maria.

Els problemes amb les arrels i fulles han provocat la tala de dotzenes d’arbres sembrats als anys 90

Diu el periodista i il·lustrador Chema G. Lera: “ En la mitologia universal tots els pobles han cregut en l’arbre com a símbol de la vida, la regeneració i la immortalitat. Els mites parlen de que la mateixa raça humana procedeix dels arbres i que aquests són esperits vivents anteriors als humans”.
Es diu també que un poble amb arbres és un poble amb vida, un lloc agradable on és més còmode viure-hi. Però pot passar tot el contrari del que es pretén si no se saben triar les espècies adequades a les necessitats i limitacions de cada localitat. Qualque cosa així a succeït a Maria, on han desaparegut – i encara ho segueixen fent- la majoria d’arbres, polls sobretot, que es començaren a plantar a finals de 1988 als carrers més amples del poble. Ja llavors els veïnats es dividiren en dos bàndols: els que volien arbres i els que no. Les disputes i discussions eren contínues, i qualque vegada passada de to. El pressupost de la feina resultava elevat per a les minvades arques de l’Ajuntament. Tant era així que per juny de 1989 aquesta polèmica plantada va fer perillar el pacte entre UM- Independents de Maria – PSOE, i que més tard es rompria per una qüestió dels pressupostos. Al final els arbres es plantaren. Inicialment els cuidaven i arreglaven; s’esquitaven amb líquid contra els insectes perjudicials i cada dos o tres anys es podaven per a limitar el seu excessiu creixement. Però al cap dels anys aquestes atencions foren abandonant-se i , per altra part, les arrels començaren a aixecar les aceres i a tapar les canonades de les aigües residuals. Per a més inri, en no ser tractats amb els corresponents insecticides, les fulles desprenien un líquid que s’aferrava semblant a la reina dels pins, que deixava les terrasses i aceres brutes: “ Si deixaves el cotxe baix un arbre dels que “ploren” resultava molt difícil de netejar”, recorda un veïnat al que, amb tot, li agraden molt els arbres.
La polèmica continuava entre els del si i els del no, encara que els de la segona opció començaren a guanyar adeptes i , a l’actualitat, passen molt poques setmanes on no se vegi a la brigada municipal talant o arrabassant un arbre de qualque carrer. Els veïnats no poden aguantar més les molèsties i demanen que se’ls retirin, a vegades entre contradiccions- “amb l’ombra que feien a l’estiu era més agradable arribar a casa, però ja no ho soport més, m’ha tapat la canonada tres o quatre vegades”, diu un mariando enfadat-. Mirant cap enrere, l’opinió majoritària és que els polls no han resultat idonis per a la trama urbana de Maria. Recentment s’han plantat nous arbres als carrers Mestre Madrigal, ses Venes, Lope de Vega i enfront de la façana de l’Ajuntament; s’han triat oliveres o arbres més petits, tipus ficus, i pareix a ser que no donen tant de problemes. Allò que està molt clar per a tots els veïnats és que “si volem fruir dels arbres, els hem de cuidar. És com tot a la vida”.

Traducció d’un article en castellà publicat al Diario de Mallorca de dia 15 de febrer de 2006.

Casa vella de Maria

"Som un arbre maltractat"

Arbres maltractats

De tant vist no hauria de ser novetat, una senyal de trànsit, un vedat de caça, un “se vende”, clavats a un garrover, a un pi o a un plataner. El que fa de particular aquest cas és que la senyal estigui clavada a un plataner de la plaça del poble, a la vista de tothom.
Ja està que el centre de la vila està alçat per mor de les eleccions de l’any qui ve... vull dir per mor de les obres! (En què estaria pensant?). Ja està que l’operari, tip de veure que no li fan cas a altres senyals que abans potser ha col·locat i que qualcú ha retirat, decideix fixar amb tres o quatre tatxes una senyal al tronc de l’arbre i que segur que ara sí que serà mala de moure... en canvi, però per a més inri de l’operari, potser haurà estat la senyal que haurà durat menys: una persona, no sabem si gran o petita, home o dona, de dretes o d’esquerres, s’ha solidaritzat amb l’arbre i hi ha fet una minúscula pintada: “som un arbre maltractat” que ha estat una crida immediata per a la retirada del cartell. Els plataners del poble són, com bé diu en Pere Llofriu al seu llibre de “Les plantes de jardí a les Balears”, els “sparrings” dels carrers i places, sembla que els hi poden fer de tot, com les podes excessives, més pròximes a la mutilació que a una atenció a la salut i formació de l’arbre. És pot ser per això que l’operari anònim no ha mirat prim a l’hora de clavar-hi la senyal, potser pensa que ho ha fet molt bé i que al cap i a la fi no l’ha deixat tan malparat com quan hi passen els podadors.
En tot cas molts ajuntaments s’omplen la boca amb paraules com medi ambient, biodiversitat, catàleg d’arbres del municipi, “plantem un arbre”, etc. etc. Potser no estaria de més una petita formació del personal dels ajuntaments en temes de vegetació dels jardins, manteniment i podes d’arbres urbans, ús de fitocides als carrers etc. Potser també estaria bé començar per les regidories.

Joan Vicenç Lillo i Colom
Alaró, a 15 de febrer de 2006.

*

Els garrofers, de puntetes

Els estats de connivència
La brutor en què ens trobem,

Cada pam o tros de terra,
un declivi en el terreny,
cada pedra havia estat
repensada mil vegades
pels ancestres més remots.
Cada garrofer creixia
i aombrava en un lloc
on s'havia previst que
hom freturaria ajeure's
una estona sota els brancs.

Miquel Bauçà

[Felanitx, Mallorca, 1934/1940 – Barcelona, 2004/2005]

~

~

El noble joc

*

El vellut,
els llevamans, les ruques
estan mig adormits:
aprofiten el solellet.
Els garrofers, de puntetes,
fugen coster amunt.

*

Miquel Bauçà
[Felanitx, Mallorca, 1934/1940 – Barcelona, 2004/2005]
~

~