L'arbre dels Somnis vans

L’om dels Somnis

Sempre m’ha fascinat la presència d’un om just a l’entrada de l’Avern, el món dels morts de la mitologia grecollatina. Virgili ens ho explica a la seva Eneida, VI, 282-284, amb aquestes paraules: “Enmig del vestíbul un om frondós, enorme, desplega les seves branques i els seus braços seculars, on nien, hom diu, els Somnis vans, una mica pertot, aferrats a totes les fulles”. M’agrada aquesta imatge de l’om carregat de Somnis, que imagino mig amagats sota de cadascuna de les seves fulles.

Hi ha un altre om que se’m fa present, que he vist amb els meus propis ulls, però ja desaparegut, així és que ara també pertany al terreny dels Somnis. Era un om frondós, enorme, que desplegava les seves branques per damunt de tots els altres arbres de Riverside Park, a Manhattan. L’om de sota la finestra cantonera, cara al riu, era un senyor om. La capçada més ampla de totes les capçades de Riverside Park. I s’il·luminava amb el primer raig de sol matiner. Ell, tot sol, només ell, perquè el raig venia del carrer perpendicular, un carrer d’aquells de número, amb el qual l’om estava alineat, un dels carrers travessers, dels que donen al riu, al parc, a Riverside Drive, l’ondulada. A la tardor tornava a tots els colors, del groc al vermell de foc.

A la fotografia, del mes de maig de l’any 2007, un dels oms esponerosos que encara romanen dempeus a Riverside Park.

Mariàngela Vilallonga

· Article publicat a el Bloc de Mariàngela Vilallonga el 04.11.2010

Sobre els turons de Mallorca

D'un lloc del que no puc parlar

De les coses que més estim, m'estim més no parlar-ne. Tenc por de quedar-m'hi curt o fer massa llarg. Això em pot passar si m'he de referir a persones properes o a altres a les qui admir, però també pot passar amb llocs. Com s'ho devien fer els exiliats de la Guerra per a rememorar en escrits els llocs que estimaven, enyoraven i foren feliços? Sí, n'hi ha que s'hi reeixien, dolorosament com en Pere Quart, Joan Oliver, amb aquest sensible poema d'enyorança:

Corrandes de l'exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra plena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.

Corrandes d'exili de Lluís Llach interpretat per immagrasons

Així que, com puc parlar d'un lloc que estim i que encara puc tocar, que cada vegada que hi vaig, que hi som, em trob en un estat intemporal i a la vegada molt proper al moment present que visc? Un lloc on les troballes i petits tresors amagats compareixen al moment més inesperat. On el sol ixent o ponent, vermell com una magrana, entinta tot l'horitzó i retalla els baixos turons del llevant de Mallorca. On el vent salvatge de tramuntana em copeja fort contra el rostre i m'avisa que vagi a cercar refugi, però que si m'hi resistesc oreja fondo el meu endins i neteja la meva ment de mols dubtes i quimeres nials. Si plou, em capfic més encara en mi mateix, mir millor on he de posar els peus, però m'atur sovint per alenar fresc i alçar la vista i veig la pluja entre els pins i les alzines amb les muntanyes fosques plenes de niguls.

Crec que mai he frisat de tornar d'aquest lloc, però quan ja som a casa, a recer del foc, i m'enginy un pa amb oli amb olives i esclatassangs torrats, encara duc més endins allò que fa poc hi he viscut. Sé que tan gran com és cap a dins meu i que com una mena de radiació verda s'escampa arreu per allà on vaig, fins que s'esgota i llavors, qualque dia, estiu o hivern, hi he de tornar. El mir sovint aquest lloc i sé que hi he de tornar. També sé però, que un dia amb l'edat ja no ho podré fer, però ara tan se val, ja hi pensaré quan això arribi.

D'aquest lloc idò, no, no en puc parlar.

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 5 de novembre de 2010

Fotos:JV09

Els paisatges de les perifèries

L’Observatori del Paisatge de Catalunya
convida a la inauguració de l'exposició

Els paisatges de les perifèries
Mirades creuades

aquest dissabte 6 de novembre a les 7 de la tarda
al Museu Comarcal de la Garrotxa d'Olot

L’exposició estarà oberta del 6 de novembre del 2010
al 30 de gener del 2011

Els arbres són de gènere femení

La feminitat dels arbres

Fa anys que repeteixo a les meves classes de llatí a la Universitat de Girona que els noms dels arbres en llatí són de gènere femení, fins i tot aquells (molts) que es declinen segons el paradigma de la segona declinació, de noms masculins, com a norma general. La regla general dels gèneres en llatí diu que: “Són femenins els noms de dona, d’arbres, de ciutats, de països i d’illes”. El mateix nom comú arbor arboris també és femení. Hi ha unes excepcions que són mostrades en aquestes regles:

Arboris est nomen muliebre, sed excipiantur
mas Oleaster, Acer neutrum, cum Subere Robur.

Així és que les excepcions de feminitat arbòria en llatí corresponien a l’olivera borda o ullastre que resultava ser masculí, i l’erable, el suro (o alzina surera) i el roure que eren neutres, i alguns altres. També en llatí els noms d’arbres eren femenins, perquè l’arbre és considerat un ésser que té i dóna vida i s’oposa al nom del fruit generalment neutre, perquè és considerat un producte inert, com deia el professor Joan Bastardas.

Complaguda per aquesta feminitat arbòria llatina, vaig anar donant voltes a la pèrdua d’aquesta feminitat al seu pas a les llengües romàniques. I vaig fer aquest treball. “Què se n’ha fet de la feminitat dels arbres”, Jornades de la Secció Filològica de l’IEC a Girona (25 i 26 de maig 2001), Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 2002, pp. 77-88.

A la fotografia, suros del jardí de la casa de Romanyà, el mes de març passat.

Mariàngela Vilallonga

· Article publicat al Bloc de Mariàngela Vilallonga el 02.11.2010

Passejant per Collserola

Un passeig per Collserola

El passat divendres 15 d'octubre el meu pare va complir vuitanta anys; l'endemà, estant jo de passeig per Collserola, rumiava com el pas del temps va modelant el perfil de les persones. D'una banda, l'extern s'omple dels trets característics que dona l'edat: cabells cada vegada més blancs i arrugues cada cop més pronunciades. D'altra banda, l'intern deixa traspuar una calma envejable, aquell sediment de l'experiència que regala perspectiva malgrat el pes del passat i de la tradició.

Sempre m'ha agradat comparar el pas del temps en l'home amb la gruixària lenta i progressiva del tronc dels arbres. No sé perquè però hi ha una pau i una serenor que gairebé poden palpar-se en el moment que hi dediquem uns minuts en contemplar aquests sers meravellosos. El petit poema de tardor que ve a continuació intenta ser un breu reflex d'un d'aquests moments.

Franc Guinart i Palet

Capellades

Petit poema de Tardor

“Sovint parlem de l’eternitat
... i sovint ensopeguem tan aviat!,
sovint parlem de la grandesa
... i sovint l’empetitim en voler-la abastar,
sovint parlem de l’amor
... i sovint ens caldria deixar-ne de parlar.
M’aturo davant la vella alzina i repenjo l’esquena
contra el magnífic tronc que enlaire les arrels,
el seu silenci i la seva quietud
reflecteixen bocins d’eternitat i de grandesa,
sense paranys, sense perímetres;
de la copa verda traspua un amor diferent,
aquell que la fa romandre enmig del paisatge,
per sempre, fins la sentència del llamp o del vent;
un amor que és meravellós regal
de bellesa exultant a la primavera,
d’ombra tan agraïda a l’estiu,
de secrets daurats a la tardor,
de pau infinitament nua a l’hivern,
un regal que pretén només
despertar encara que sigui una mica
el cor dels caminants.”

Feliços Vuitanta!!!!

Franc Guinart i Palet
Capellades
16-octubre-2010

· Foto: Carquinyol · Dani Morell · Dani Morell ·

Son Bordoy o la virulència que no atura

Son Bordoy contra son Bordoi

El govern de n'Antich amb el projecte d'urbanització de son Bordoy a la finca de son Bordoi, en el Molinar, no només converteix en infèrtils les poques terres agrícoles que resten al costat del centre de Palma, sinó que traeix i impedeix una millor qualitat de vida dels seus habitants. “Abrimos paso a un futuro social y sostenible” proclama la propaganda del “Nuevo Son Bordoy”. El Molinar va veure com el ciment d'ajuntaments democràtics del PP s'empassaven els seus molins, la franja de costa, la seva agrobiodiversitat ancestral, la vida quotidiana de seu barri mariner, a la vegada que assestava una mala ferida al paisatge d'una zona tan emblemàtica per a la nostra industria turística com és l'entrada des de l'aeroport cap al Passeig Marítim i casc antic de Palma. Ara Son Bordoy ho vol rematar.

Un fet semblant és el que ha significat urbanitzar can Espases Vell amb el projecte perpetrat per en Matas del PP, anomenat “son Espases” i que ara el PSOE aprofita finalment per els seus propis interessos electorals. La planificació urbanística que tuda milers d'habitatges buits, nous i vells i grans solars degradats pel ciment i en canvi en construeix de nous sobre la poca terra fèrtil que resta als voltants de Palma és una greu irresponsabilitat social i política. Tant com ho és deixar un tema tan delicat com la salut només en mans dels metges: ja ho diu l'OMS (Organització Mundial de la Salut), “La salut és un estat de complet benestar físic, mental i social, i no només l’absència de malaltia o dolença”. A quina qualitat de vida podem aspirar si ens allunyam de la vida sana que significa el contacte amb la terra? A quin millor objectiu podem aspirar que en el de ser part activa de la pròpia sobirania alimentària i autogestió de la salut? Com és que son Bordoi i altres terres fèrtils al voltant de Palma no gaudeixen de projectes ideats en aquesta direcció? A quin futur hem d'aspirar, doncs, al del ciment i gespa amb quatre classes d'educació ambiental vora l'hortet escolar? Qui se'n beneficia finalment d'aquest creixement urbanístic forassenyat i tan virulent contra la terra i la seva gent?

Joan Vicenç Lillo i Colomar
1 de novembre de 2010

Foto: El bloc d'en Marcel Pich

Un rissotto de surenys

Pim, pam, Dit i fet!

Que algú et convidi a un rissotto de surenys (Boletus aereus) recent agafats...no te preu!

La recepta simplificada seria:

Fondre un bocí grosset de mantega. Sofregir-hi els surenys i cors de carxofa a trocets.

Afegir-hi arròs i anar girant i girant fins que agafi coloret.

Afegir un brou de pollastre suau i anar girant i deixar bollir a foc lent. Salar.

Anar tastant fins que trobem que està cuit. Si es beu el brou, afegir-n’hi de mica en mica.

Quan ja estigui cuit afegir-hi formatge parmesà a gust i seguir removent.

En voler es pot menjar.

El vi triat per fer-li costat va ser un rioja negre.

Una delícia!

Rafel Mas, Búger 2 de novembre de 2010

Sequoies a la mediterrània

El bosc petrificat de Lesbos

“L'espectacle fon el meu cor dins del pit. Amb prou faenes et veig així un instant, em quede sense veu. Se'm trava la llengua. Un foc penetrant flueix de seguida per baix de la meua pell. No veuen gens els meus ulls i comencen a brunzir-me els oits. Em cau a dolls la suor. Tremola el meu cos sencer [...] Quede defallida i és tot el meu aspecte el d'una morta...” son paraules de la poetessa Safo de Mitilene fa més de 2.500 anys; i encara que el poema estava segurament dedicat a alguna de les seues amants, be podria haver estat dedicat a la sort que varen córrer uns arbres que, sense saber-ho, Safo va tindre ben prop.

Lesbos, la terra natal de la poetessa, es una illa plena de diversitat. Des dels extensos camps de tarongers al sud de la capital (la importància econòmica dels quals queda ben palesa a la zona coneguda com Kampos, la zona residencial on els magnats de la taronja erigien les seues residències d’estiu, autèntiques mansions algunes de les quals encara conserven un marcat aire otomà) passant pels extensos oliverars (que ocupen el 40% de la superfície de l’illa) els alzinars i pinars o les impressionants extensions volcàniques de l’oest de l’illa. Precisament a esta darrera zona, erma i desarbrada en la seua major part és on trobem una de les joies botàniques més impressionants de la mediterrània: el bosc petrificat de Lesbos, que abasta una superfície d’uns 15.000 ha.

Deixant de banda la seua extensió, el ben cert és que aquest bosc fòssil, declarat Monument Nacional Protegit el 1985 alberga exemplars petrificats tant de gimnospermes com d’angiospermes de fins a 22 metres de longitud, així com el tronc fossilitzat més alt que s’ha mai trobat dret a Europa, ni més ni manco que un exemplar de Taxodioxylon albertense (Penhal.), l’avantpassat de les actuals sequoies, de 7,02 metres d’alçària i un perímetre de 8,58 metres.

Taxodioxylon albertense (Penhal.),
l’arbre petrificat dret més alt trobat a Europa (7,02 m)

Son diversos els jaciments paleobotànics que han estat trobats dins esta extensa zona. La seua formació està directament relacionada amb la intensa activitat volcànica que va tindre lloc a la part oriental de l’Egeu durant el fí de l’Oligocé i la meitat del Miocé, que va donar com a resultat una fossilització perfecta que va conservar tant les característiques morfològiques com la estructura interna de la fusta.

Anells de creixement perfectament conservats

La petrificació és un procés què es produeix una vegada el bosc ha quedat soterrat baix els sediments; l’aigua rica en minerals que va filtrant-se diposita els minerals dins les cèl·lules de la planta formant un motllo de l’arbre quan la lignina i la cel·lulosa es descomponen, es a dir, es substitueix el material orgànic per minerals, la majoria de les vegades silicats. Així, en absència d’oxigen, la estructura de la fusta queda intacta, fins i tot a nivell microscòpic. Diferents elements presents als sediments, com el ferro, el manganès o el coure, aporten impureses que donen al quars (incolor en estat pur) diverses tonalitats.

Així, de la mateixa manera que al poema de Safo, després de les erupcions volcàniques que els varen soterrar, els arbres del bosc petrificat de Lesbos varen quedar-se sense veu, morts i soterrats, encara que hui en dia els treballs realitzats els han tornat la veu i ens poden explicar moltes coses del nostre passat.

Tronc de 22 metres de llargàriaVista general del Parc del Bosc Petrificat

A la zona trobem distintes alternatives a visitar, el Parc del Bosc Petrificat, amb una extensió total de 28,6 ha i una concentració d’arbres petrificats, drets i caiguts, única al planeta; podem visitar també el parc de Plaka, el parc de Sigri, l’illa de Megalonisi o l’impressionant museu de Sigri, on a les seues diverses sales trobem des d’una exposició que ens mostra la evolució de la vida vegetal des de l’aparició dels primers organismes unicel·lulars fa 3,5 milions d’anys, passant per una extensa col·lecció de restes vegetals petrificades (troncs, branques, fulles, fruits, arraïls) procedents tant de l’illa com de distints llocs del mon i mostres de minerals, fins una exposició dels diferents processos geològics associats a la creació del bosc petrificat i a la història geològica de la conca de l’Egeu.

El bosc petrificat de Lesbos forma part de European Geoparcs, una xarxa de 37 parcs on a més de l’interès geològic, és potencien els valors culturals i socials així com el desenvolupament sostenible de la gent que hi viu.

Per a més informació: EuropeanGeoparks.org

Marcos Soriano Lleó, Sant Jordi 27 d'octubre de 2010

Poda innecessària a Sallent

Un jardineria municipal lamentable

Els passats dies 27 i 28 d'octubre l’Ajuntament de Sallent va fer una poda totalment innecessària a aquestes mèlies d’una plaça del poble. Cada any ho fan, abans d'acabar el mes ja estan podades. Diuen que ho fan per evitar escombrar les fulles que cauen. Si l’Ajuntament no vol les fulles que no plantin arbres, però que no els maltracti.

Aquestes fotos son prou demostratives d’aquesta mala pràctica, poden las mèlies en verd abans que caiguin les fulles i el pitjor de tot es que ho fan als arbres d’una plaça, on tenen espai i no molesten a ningú, per tant no cal fer aquesta intervenció que ens priva de una part important de l’arbre com son les branques de l’any i el seus respectius fruits, que l' adornen a l’hivern, li prenen la floració de la primavera i li provoquen un creixement excessiu i accelerat durant l'any. Aquest maltractament a que son sotmesos els arbres els fa estar en un estat d' estrès continuat.

Quin mal han fet, aquests arbres? Els arbres son agraïts, siguem agraïts amb ells. Si els arbres gaudeixen de bona salut, ens regalaran salut i qualitat de vida.

Antoni Urbaneja Vizcaino

El bosc de cocos de mar

Un bosc únic a tot el món

El bosc del parc de Vallée de Mai (Vall de Maig), a l'illa de Praslin (Seychelles) és l'únic en tot el món, ja que està format per Coco de Mar, un tipus de palmera que només creix a les illes de Praslin i Curieuse. I en grup, com a bosc, només a Vallée de Mai. Afortunadament avui en dia és patrimoni de la humanitat de la UNESCO, també està declarat Reserva de la Naturalesa i Parc Nacional.

Un detall curiós d'un bosc tant 'verge', és que tant els sons de les immenses fulles al vent semblen planxes de plàstic, picant entre elles, com les branques caigudes semblen talment tuberies negres de plàstic. Però és tot natural!

Vallée de Mai (Vall de Maig)

La llavor més gran del món

Aquí podeu veure els famosos fruits del Coco de Mar, creixent a dalt de l'arbre. Aquest fruit únic al món té diverses curiositats. Només creix en dues petites illes, Praslin i Curieuse, a les Seychelles. El coco en sí és especialment famós per la seva forma molt sensual, talment com el "davant i darrera" de la cintura femenina. Triga set anys a madurar, dos més a germinar i pot arribar a pesar, sencer, 42 quilos! I la 'llavor' o coco, uns 20. Ai, si et cau al cap!

Actualment està molt protegit, i si vols comprar un coco de record, cal que tingui el permís d'exportació, i pot valdre un mínim de 300 €!

Un arbre molt masculí

I sí, realment és mascle! El coco de mar (Lodoicea malvidica) té arbres mascle i arbres femella. Els primers fan aquestes impactants floracions fàl·liques, i els segons els fruits. Per acabar-ho d'arrodonir, aquests cocos talment semblen els òrgans sexuals femenins!

El coco de mar només creix a les illes de Praslin i Curieuse, a les Seychelles.

Un sostre tropical

Salvador Busquets

· Fotos i text : SBA73 ·

En record de l'antic Pi d'en Cartró

Sant Boi recupera el Pi de Can Cartró

En el marc de la 5a Pujada a la Creu de Can Cartró celebrada el passat diumenge 24 d'octubre, va tenir lloc la plantació d'un pi pinyoner, en record de l'antic Pi d'en Cartró o de Can Cartró desaparegut fa gairebé cent anys.

El 1915 un llamp va destruir aquest pi pinyoner centenari i majestuós del qual hi han cròniques del s. XIX que en parlen de la seva funció com a referència dels mariners que arribaven en vaixell a port de Barcelona. A l'Arxiu Municipal de Sant Boi (Can Torrents) podeu trobar una il·lustrativa fotografia de principis de segle d'aquest magnífic pi.

En l'acte simbòlic de la plantació van participar alguns dels membres de la Unió Excursionista de Catalunya que l'any 1956 van aixecar l'actual Creu de Can Cartró que es troba al cim del Pi de Cartró que amb els seus 338 m és la muntanya més alta de Sant Boi de Llobregat.

L'acte va estar organitzat per Òmnium Cultural, amb el suport de la regidoria de Medi Ambient de l'ajuntament de Sant Boi, del Centre Excursionista Sant Boi i de la ràdio municipal de Sant Boi.

Xavier Sánchez i Torres

· Article publicat a El Marge el 28.10.2010

A mercè del vent del bosc

Cabòries d'un caminant de bosc

Una flor d'arbocera penjada d'un fil d'una teranyina. Sovint em quedo mirant aquest enllaç momentani entre el fil d'una teranyina i una fulla, una flor, un petit brot... aferrat i penjat del resistent fil que ha "fabricat" l'aranya. Sovint també em demano si en la natura tot és casual o tot és causal? Hi ha atzar o hi ha un perquè o tot plegat hi ha de tot?

El gran pollancre de La Vajol és mort

Adéu al vell pollancre de La Vajol

Com el replicant de Blade Runner, també aquest gran pollancre va veure coses que vosaltres no creuríeu. Al seu costat hi va dormir durant un temps una bona part del tresor de la República Espanyola, amagat dins de la cambra cuirassada de l'edifici construït a La Vajol a mitjans de 1937, per ordre del president Negrín.

Imatge de l'edifici

En aquells anys tràgics, el borrissol del pollancre nevava sobre els camions camuflats, que entraven amb discreció els lingots d'or i de plata a l’amagatall de la mina de talc incautada a la família Canta.

Sota les seves branques cuinaven els soldats àpats magres, mentre xiuxeuaven les tristes històries d'un combat que estaven destinats a perdre, a mans d'un exèrcit feixista, indigne de guanyar-la.

Al final de la guerra, i un cop les darreres tropes republicanes van marxar a l’exili, el nostre pollancre va fer companyia durant molt de temps als miners, que van continuar l'extracció del talc, que s'utilitzava en la indústria farmacèutica. Finalment la mina Canta es va tancar. Anys després, de tant en tant uns cops de pic interrompien la soledat i el silenci d'aquell bell paratge gironí, situat relativament a prop de La Jonquera, a l'Alt Empordà. Algun carallot foradava els gruixos murs de formigó, a la recerca d'un tresor improbable.

Ara el gran pollancre de La Vajol és mort. I les seves restes revifen la vida del bosc, de la mateixa manera que els anhels de llibertat dels homes que el van conèixer sent un arbre jove i fort, rebroten a Catalunya. amb noves formes, però més necessaris que mai.

Alfred Comin

(Dedicat a la Maria, la Laia i a l'Enric, que m'hi van portar).