Estafa
Al comellar de les Fontanelles, per la Victòria, Alcúdia, eren proverbials les lletreres arbustives i els ullastres... idò s'hi estan extingint. Què més ha de passar per aturar el barram de les cabres? Per això volem ser patrimoni de la humanitat i tenir espais protegits? Jo no.
Què hi fan, les cabres (Species omnia), en un espai natural protegit? Què protegim? Per què? Per a qui? Contra qui? A final del segle passat ja es descobrí que els pagesos havien desertat de la Serra, però hi havien deixat les cabres. La conseqüència és el que de totes les altres bestioles se'n diu una plaga. Però en aquest cas, en lloc de flitar, una sèrie d'espavilats decidiren complicar els problemes de la Serra fins al paroxisme, començant per inventar una raça regionalista.
L'estafa és fer creure a la gent que una raça té una importància equivalent a una espècie autòctona, i si aquesta raça, a més a més, és mallorquina, bono!: encara hem de deixar que arrasi la flora més important i hem de fer mamballetes.
Doncs no. La natura no és això. Les espècies autòctones són les que han evolucionat amb l'ecosistema durant milions d'anys, o sigui, que hi han estat sempre. Aleshores la vegetació autòctona ha evolucionat en paral·lel, o sigui que esta adaptada a conviure, també, amb els animals del seu ecosistema. Si parlam de vertebrats terrestres en una illa, ben segur que es tracta d'endemismes. Si no és el cas, la resta són espècies introduïdes per l'home: són espècies forasteres (en registre vulgar), al·lòctones (en registre fi) o invasores (en la moda actual). Val a dir que la consideració d'això darrer és molt desigual. Així, mentre que per cada exemplar de coatí s'han penjat 50 rètols de "Wanted coatí", per a les serps de Capdepera ja ens recomanaren que ens hi acostumàssim.
Les races no tenen res a veure amb tot això, ja que pertanyen exclusivament al domini domèstic. Això vol dir que l'home primer espenya l'equilibri natural que hi ha hagut sempre introduint-s'hi ell mateix, després donant prioritat a les espècies domèstiques, inicialment profitoses per a ell (no per a la natura). La selecció artificial i la inèrcia de qui dia passa any empeny pot arribar a produir races de corral, d'on no haurien d'haver sortit mai.
Les races són, doncs, un producte artificial conseqüència d'un tipus de vida abolit. De fet, la curolla de les races és just posterior a la desaparició de l'agricultura tradicional. Els anys que vaig anar a aplegar ametles a Porreres, no en vaig sentir a parlar mai, de tanta raça. Però no es tracta de dubtar que l'ase mallorquí estiri del carretó molt millor que els ases forasters, es tracta que ja no queda ningú que hi vulgui anar, en carretó, ni a la Rua. Més: no hi ha cap jove mallorquí que vulgui fer de jornaler a foravila. Si en trobau cap, de jornaler jove, ben segur que serà dels anomenats ‘extracomunitaris'.
Em sap greu, però si tot lo nostro només ha de ser panegíric, ja estam mostrant els peus. I em sembla molt bé que uns quants pagesos puguin sobreviure amb subvencions per a les races, però també caldrà posar-hi alguns límits. Amb les cabres hem trabucat: hem perdut l'oremus i anam camí de perdre tota credibilitat. Es tracta d'un animal domèstic que és precisament a la muntanya perquè ningú no el vol dins casa seva. Per als pocs restaurants que ofereixen cabrit, amb quatre corralets n'hi ha prou. Per a la resta, només serveixen per matar-les amb bales. Aleshores resulta que allà on no hi havia cap problema (a la Victòria, per exemple) n'hem creat un de temerari: la coexistència de bales i turistes, a part de la desertificació imparable, que sembla que ja no és notícia.
La tan escaïnada raça mallorquina de cabres es va inventar a mitjan quadrienni negre. Mentre Matas ens regalava la peixera més cara del món, entre d'altres obres faraòniques que ens han hipotecat durant dècades, els inventors de l'animal aquest, dirigits per Maria Antònia Munar i l'inefable Borràs, alhora que intentaven ofegar grups naturalistes mentre ensabonaven caçadors i altres amics (cas Dolça Mulet), dins aquest ambient, deia, desplegaren tota una parafernàlia de pedigrí, lo nostro, marca de mallorquinarritat, confusió interessada (mentida) per equiparar una raça domèstica a un endemisme, i perquè no hi hagués dubte de per on van els trets, li'n dirien balearian boc, a part de donar encara més facilitats per acabar de tancar els camins que ens quedaven. Per acabar de compondre el quadre, el GOB quarta època va callar com un mort.
Un llibre d'excursions de fa trenta anys deia que la Victòria era un dels poquíssims llocs on era possible passejar sense veure l'infaust rètol de "Prohibido el paso". Era massa guapo. A Alcúdia ja s'havien carregat tota la seva part d'Albufera, platja, dunes, port, Alcanada, Malpàs, Bonaire... que els quedava per degradar: la Talaia. Ara ja és plena de rètols de "Perill: caça de cabres". També és més que casualitat que, a part d'aquest cas, una altra usurpació grollera de l'espai públic, els més interessats en aquestes reserves de raça hagin estat els March del Banc o els Barceló dels hotels damunt la platja: tot un exemple d'amor a la terra, a la mallorquina.
L'Arxiduc deia que els mallorquins no fèiem jardins perquè el nostre paisatge ja ho era, un jardí. Qui posaria un animals d'aquests al seu jardí? Doncs a la Serra, no n'hi caben pus.
Què hi fan, les cabres (Species omnia), en un espai natural protegit? Què protegim? Per què? Per a qui? Contra qui? A final del segle passat ja es descobrí que els pagesos havien desertat de la Serra, però hi havien deixat les cabres. La conseqüència és el que de totes les altres bestioles se'n diu una plaga. Però en aquest cas, en lloc de flitar, una sèrie d'espavilats decidiren complicar els problemes de la Serra fins al paroxisme, començant per inventar una raça regionalista.
L'estafa és fer creure a la gent que una raça té una importància equivalent a una espècie autòctona, i si aquesta raça, a més a més, és mallorquina, bono!: encara hem de deixar que arrasi la flora més important i hem de fer mamballetes.
Doncs no. La natura no és això. Les espècies autòctones són les que han evolucionat amb l'ecosistema durant milions d'anys, o sigui, que hi han estat sempre. Aleshores la vegetació autòctona ha evolucionat en paral·lel, o sigui que esta adaptada a conviure, també, amb els animals del seu ecosistema. Si parlam de vertebrats terrestres en una illa, ben segur que es tracta d'endemismes. Si no és el cas, la resta són espècies introduïdes per l'home: són espècies forasteres (en registre vulgar), al·lòctones (en registre fi) o invasores (en la moda actual). Val a dir que la consideració d'això darrer és molt desigual. Així, mentre que per cada exemplar de coatí s'han penjat 50 rètols de "Wanted coatí", per a les serps de Capdepera ja ens recomanaren que ens hi acostumàssim.
Les races no tenen res a veure amb tot això, ja que pertanyen exclusivament al domini domèstic. Això vol dir que l'home primer espenya l'equilibri natural que hi ha hagut sempre introduint-s'hi ell mateix, després donant prioritat a les espècies domèstiques, inicialment profitoses per a ell (no per a la natura). La selecció artificial i la inèrcia de qui dia passa any empeny pot arribar a produir races de corral, d'on no haurien d'haver sortit mai.
Les races són, doncs, un producte artificial conseqüència d'un tipus de vida abolit. De fet, la curolla de les races és just posterior a la desaparició de l'agricultura tradicional. Els anys que vaig anar a aplegar ametles a Porreres, no en vaig sentir a parlar mai, de tanta raça. Però no es tracta de dubtar que l'ase mallorquí estiri del carretó molt millor que els ases forasters, es tracta que ja no queda ningú que hi vulgui anar, en carretó, ni a la Rua. Més: no hi ha cap jove mallorquí que vulgui fer de jornaler a foravila. Si en trobau cap, de jornaler jove, ben segur que serà dels anomenats ‘extracomunitaris'.
Em sap greu, però si tot lo nostro només ha de ser panegíric, ja estam mostrant els peus. I em sembla molt bé que uns quants pagesos puguin sobreviure amb subvencions per a les races, però també caldrà posar-hi alguns límits. Amb les cabres hem trabucat: hem perdut l'oremus i anam camí de perdre tota credibilitat. Es tracta d'un animal domèstic que és precisament a la muntanya perquè ningú no el vol dins casa seva. Per als pocs restaurants que ofereixen cabrit, amb quatre corralets n'hi ha prou. Per a la resta, només serveixen per matar-les amb bales. Aleshores resulta que allà on no hi havia cap problema (a la Victòria, per exemple) n'hem creat un de temerari: la coexistència de bales i turistes, a part de la desertificació imparable, que sembla que ja no és notícia.
La tan escaïnada raça mallorquina de cabres es va inventar a mitjan quadrienni negre. Mentre Matas ens regalava la peixera més cara del món, entre d'altres obres faraòniques que ens han hipotecat durant dècades, els inventors de l'animal aquest, dirigits per Maria Antònia Munar i l'inefable Borràs, alhora que intentaven ofegar grups naturalistes mentre ensabonaven caçadors i altres amics (cas Dolça Mulet), dins aquest ambient, deia, desplegaren tota una parafernàlia de pedigrí, lo nostro, marca de mallorquinarritat, confusió interessada (mentida) per equiparar una raça domèstica a un endemisme, i perquè no hi hagués dubte de per on van els trets, li'n dirien balearian boc, a part de donar encara més facilitats per acabar de tancar els camins que ens quedaven. Per acabar de compondre el quadre, el GOB quarta època va callar com un mort.
Un llibre d'excursions de fa trenta anys deia que la Victòria era un dels poquíssims llocs on era possible passejar sense veure l'infaust rètol de "Prohibido el paso". Era massa guapo. A Alcúdia ja s'havien carregat tota la seva part d'Albufera, platja, dunes, port, Alcanada, Malpàs, Bonaire... que els quedava per degradar: la Talaia. Ara ja és plena de rètols de "Perill: caça de cabres". També és més que casualitat que, a part d'aquest cas, una altra usurpació grollera de l'espai públic, els més interessats en aquestes reserves de raça hagin estat els March del Banc o els Barceló dels hotels damunt la platja: tot un exemple d'amor a la terra, a la mallorquina.
L'Arxiduc deia que els mallorquins no fèiem jardins perquè el nostre paisatge ja ho era, un jardí. Qui posaria un animals d'aquests al seu jardí? Doncs a la Serra, no n'hi caben pus.
Pere Llofriu. Marratxí.
Fotos JV
Entrades
2 comentaris:
Estic d'acord amb el que dius sobre les raçes, perque aixo mateix diuen els taurins de la raça de toros i vauqes de Lidia, que si s'acaben les corrides s'extinguirà el toro de Lidia! Al mateix temps, sóc animalista, i crec que s'hauria de buscar una bona solució pels animals, i que no acabin sent matats. Els animals no tenen culpa, de que són,(si una raça o una especie) ni on viuen, es "culpa" dels humans. Aixi que s'els ha de tractar amb respecte. Si voleu més info. mireu la web que us poso www.pacma.es
M'havia descuidat de dir, que al mateix temps, em sap greu que la flora s'en vegi perjudicada per alguns d'aquesta animals, aixi que s'ha de buscar una solucio per les plantes i els animals.
Publica un comentari a l'entrada