Hem viscut dies de flors i d'ametlers. Els camps, per bocins, per redols de paisatge, s'han omplit una altra vegada amb els ametlers florits. I, de bell nou, es planteja la reflexió de sempre: com és que encara hi són i què hi fan, tan abandonats. La gent repara en un element del seu entorn habitual que ja no sap gaire bé si té cap funció, i es fa preguntes, la majoria carregades de bona intenció, sobre el perquè d'aquesta decadència. I ja duim anys i panys en aquesta lenta agonia d'un arbre i d'un paisatge. Es veu en el camp mallorquí tota una gradació: des del sementer net i d'arbres joves a les soques ennegrides i retorçudes dels arbres vells abandonats enmig de fonolls i argelagues. I, així i tot, els arbres es resisteixen a desaparèixer. Un paisatge, com tantes altres coses segellades pels anys i la tradició, és molt mal d'esvair del tot i, en la seva mort anunciada, sovint hi fa evident una petjada de persistència.
Competir amb el potencial productiu de l'ametla de Califòrnia és impossible. Es poden millorar les plantacions, es poden canviar les varietats, però no podem passar a un cultiu intensiu i de regadiu que multipliqui els rendiments de manera exponencial. Per ventura hi ha qualque finca que pot fer el pas a aquest model, però no és un canvi viable d'una manera generalitzada a les nostres illes. En el terreny del mercat, no hi ha res a fer si ens capficam a voler competir en preu amb l'ametla americana. Però potser hi ha coses a fer en altres camps. Si volem. Ho demostren els èxits en la difusió del consum de l'ametla mallorquina en el nostre propi mercat insular. Aquest espai de cada cop està més guanyat per la nostra ametla. El problema és que no es tradueix en preu pel productor. En tot cas val la pena repassar algunes iniciatives del darrer any.
L'experiència de l'associació "Treball i dignitat" a la comarca del Llevant és interessant. No és ni pretén ser una alternativa des del punt de vista agrari, però si que ho és des del punt de vista social. Persones desocupades han collit ametles i garroves, i això els ha permès fer front a les dificultats del moment de crisi. Ara, inicien un projecte d'horticultura; i a l'estiu, tornaran a collir ametles i garroves. Al mateix temps, un jove pagès de Caimari, Pep Rotger, treu les ametles "Cas Col·lector": torrades, amb pell, saboroses com les ametles d'un temps. I, seguint amb el breu repàs, un empresari de Llubí, Bartomeu Perelló, llança la marca d'ametles Fruit de la flor, en un intent d'establir un contacte directe amb els consumidors. La Cooperativa de Sant Salvador d'Artà també ha posat en marxa la seva marca i, a més a més, la comercialitza amb un excel·lent disseny i inclou, en la seva oferta, l'ametla ecològica. D'altra banda, un grup d'organitzacions de productors ha demanat l'inici de la tramitació de la indicació geogràfica Ametla de Mallorca. Aquest conjunt d'iniciatives ens sorprèn perquè demostra una rara vitalitat en un ambient molt afectat per la pèrdua de rendibilitat i els baixos preus. És una prova més de l'obstinada persistència d'un cultiu que no es vol morir? És el darrer cant abans de la desaparició? El temps ens ho dirà. Les coses no són gens fàcils. Però els nostres ametlerars, en la mesura en quèpuguin sobreviure, ho hauran de fer vinculats a la producció d'una ametla d'alta qualitat, tradicional, artesana, ben presentada i amb capacitat de trobar el seu espai en el mercat. Sembla que aquest és el camí, i d'aquesta manera ho entenen la majoria de col·lectius implicats.
Mateu Morro. Diari de Balears 26-02-2011
Fotos: R.Mas
1 comentari:
L'estiu del 2009, va ser el darrer any que a casa meva se varen cuir ses ametlles. Com el preu no va bastar per cobrir gasto de la cuita, varem haver d'afegir diners per pagar el jornals de dues persones, al 2010 ja quedaren al ametller.
I poc a poc es van morint de vells. Sempre dic que en tenc de sembrar de nous, no per les ametlles, si no per les abelles, que per la floració son tots plens d'abelles.
Publica un comentari a l'entrada