Primordis primaverals

Els borrons d'una mèlia de balcó

Tocava escatar escossells i allà estava ella acabada de germinar. No cal dir on va anar a parar: al balcó de casa. I d'això ja en fa una colla d'anys...
Moltes llavors d'arbres no són difícils de trobar germinades en llocs propensos a tenir prou humitat. Només cal estar al cas i t'estalvies el patiment de veure què passa amb la seva viabilitat. I al cas estava quan l'altre dia vaig observar que la mèlia ja s'havia despertat del seu repòs hivernal. De fet ja deuria fer unes quantes setmanes que les seves arrels estarien funcionant i em vaig quedar parat, badant. Contemplar aquell borró obrint-se a la llum em va fer recordar com arribo a passar de puntetes per damunt d'esdeveniments vitals només pel fet de ésser efímers i no concedir-me el moment de quietud adequat per a la seva percepció.

He estat uns dies fent fotos als borrons de la mèlia només per a disposar d'una bona excusa per a meditar sobre ells. I ara m'he disposat a escriure una mínima part d'allò que he relacionat sobre aquests amics potser una mica oblidats per petits, per efímers o per la mandra d'haver de plantejar-me qüestions i dubtes d'entretinguda resolució.
El borró és el primordi d'un brot que esdevindrà branca o flor. Segons com sigui d'adversa l'època desfavorable per al creixement de l'arbre el borró estarà més o menys protegit. Podríem comparar com són de diferents les gemmes d'un freixe o d'una tipuana i deduir-ne el seu origen només veient la forma de protegir aquests punts de creixement.

La disposició de les gemmes a l'arbre és característica de cada espècie i sovint segueix una geometria modular, recursiva i molt predictible, definitivament fractal. Aquesta distribució dels borrons i el seu posterior desenvolupament determina la forma de l'arbre. Aquest port origina les diverses presències que, en funció de l'edat, observem entre els nostres amics arbres.
D'aquesta personalitat configurada per l'hàbit de creixement hi ha qui en diu arquitectura de l'arbre. A mi aquesta expressió no m'agrada per que sempre he pensat que l'arbre és un sistema viu, que s'estructura amb el pas del temps de forma autònoma i el terme arquitectura el veig molt propi aplicat a les construccions, que són creades per una persona i definides amb materials inerts dimensionats per números i no pas per funcions de diversos creixements com és el cas dels arbres.

Observant qualsevol arbre veure'm que té unes pautes de creixement, una certa repetició de formes, i una capacitat de resposta en front de les pertorbacions que ens explica com aquest viu , com s'estructura i s'adapta al medi. Del genial Da Vinci se'n conserva un croquis on s'observen certes peculiaritats relacionades amb la distribució del brancatge.

Actualment en Hallé i l'Oldeman són un referent obligat en l'estudi de la personalitat dels nostres amics. Després d'haver estudiat les 60000 espècies d'arbres que suporten estoicament les nostres interaccions ha vist que el seu creixement es pot resumir en tan sols 22 models ( caràcters ? ).
Aquests models són dibuixats per l'activitat i l'emplaçament de les gemmes. Dins els borrons s'hi couen delicats equilibris hormonals, criteris de gestió del creixement i un munt de coses que amb el temps es van descobrint. Treballen en equip i tots estan connectats en una mena d'intranet per tal d'ocupar l'espai a la recerca de la llum i reaccionar adequadament en cas de qualsevol pertorbació.

De forma antipodal les arrels estan coordinades amb tot el núvol d'aquests punts de creixement i s'organitzen per a fer front les seves demandes. Es tracta d'un treball dur, anònim i malagraït doncs només se'n parla d'elles quan es fan emprenyadores.
Quan es fa retòrica de l'eterna i tan controvertida poda poca gent hi ha que la pugui raonar en funció dels borrons. I no es pas massa complicat. Qualsevol poda debilita l'arbre a costa d'enfortir els borrons que resten propers al punt d'amputació. A nivell ornamental volem flors i a nivell agrícola ens interessa el fruit que ve darrera la flor. Busquem desequilibris que afavoreixin els nostres interessos alterant l'estructura natural de l'arbre.

És d'esperar que arribi un moment en el qual no ens caldrà menjar fruita enlluernadorament grossa i encerada i tornarem a les varietats rústegues, ben adaptades sense massa requeriments agroculturals i que només caldrà exsecallar.
Amb sort també un dia d'aquest aplicarem els nombrosos coneixements que tenim a l'abast i podrem assolir un bon nivell d’harmonia en les nostres relacions amb els arbres, deixant reduïda la seva poda a la mínima expressió.

Observar com es mou un arbre és una bona meditació. Potser trobarem més preguntes que respostes, d'acord, però amb paciència alguna certesa trobarem, mai és un exercici avorrit. Només cal tenir la precaució de no conduir cap vehicle, mirar primer que al terra no hi hagi cap detritus pudent i, si esteu a l'altra banda del Mediterrani, que no hi hagi cap “kalashnikov” amagat...

J.D. Fernàndez i Brusi