dijous, 31 de març del 2011

Es lletsó que va tornar un arbre

Sa rondalla des lletsó i un lletsó de rondalla


I heu de pensar i creure i creure i pensar que un dia de primavera una jaia garruda que passava per un poblet enfilat a un turó, va anar a demanar en es batle encobeïment per passar uns vespres a recer i qualque tros de pa per espassar-se sa rusca. Idò que vos pensau? Es batle lluny de rebre-la amb compassió, la va engegar a caixes destrempades des poble i encara la va encalçar fins a la partió des terme pegant-li cops per ses costelles amb un verdanc d’ullastre ple de bonys. Sa vella pegava uns bons crits i uns bons remeulos i li demanava en es batle que s’aturàs, però aquell homo cegat que anava no atenia a raons i bones cinglades que fotia. Sa jaia, ben ofesa i plena de cops i breverols, no era una jaia qualsevol, sinó que era una bruixota que el que volia era posar a prova a aquell poble, i de s’enrabiada que va agafar en sentir-se malmenada d’aquella manera, va tirar malbocí en es poble. Agafà unes butzes de rata, les va mesclar amb un poc de sutja d’una xemeneia d’un casetó mig esbucat i ho va tirar dins des llit des torrent. Al cap d’un parell d’hores, es còdols de dins es torrent, allà on havia pegat es malbocí, botiren i pegaren fua una hora enfora. El fang que hi havia devora va esclatar i se va crullar i va comparèixer una fulla que se començà a fer per amunt per amunt i vos dic jo que en feia de via a créixer i a treure tanyades per ses voreres, i fulles i més fulles i es tronxo s’engreixava i tornava surenc.

Aquella verdesca lletuguera no era res més que un lletsó embruixat que creixia i creixia ajudat per sa llecor des llit des torrent i per sa maledicció i ses pestes que sa jaia havia tirades contra es poble. Si ningú no aturava allò, es poble quedaria ben escaldat.


S’herbota se feia alta i aviat passà ses alzines, però també se feia endins per avall cap a dins sa terra i davall es torrent hi trobà una crosta de tapiot que va foradar com si fos pastís de fulls i a davall hi trobà una cova i davall sa cova hi vengué es blau i davall es blau seguí i més avall encara va arribar, xuclant tota s’aigo de vena que trobaven ses seves arrels. I en es cap-curucull d’aquella plantota hi va creixer un ramell de flors ben grassones i esponeroses i en un no-res es badaren i miraren cap en es sol.

I s’engreixava es lletsó de tanta d’aigua que ses 2 fonts des poble començaren a anar magres i a la fi deixaren de rajar i sa gent de poble començà a notar que de ses sínies no en podien treure ni gota. I quan ses cisternes i aljubs de ses cases s’eixugaren sa gent va perdre ses rialles, començaren a anar mostís i trobaren que havien de fer cosa per posar-hi remei. Vengué be que per es poble passava un al·lot una mica malenat però amb bon xerrar i que en veure tot aquell devesell va pegar quatre xiulos i en tenir a tothom parat escoltant-lo va dir a tot aquella generació: “Si voleu que vos llevi el maldecap d’aquest lletsó de l’infern, deixau-me fer a mi, però a canvi vull que me doneu una senalla plena de monedes d’or, dues quarterades d’ametlerar i figueral i tres quarterades de garriga i pinar, ses millors que hi haurà en es terme municipal!”.

Li digueren que si a tot el que demanava. Es jovenel·lo pegà bot a dins des torrent i se mirava es lletsó i sa gruixa que havia presa. Idò què me’n direu?, tirà es barram enrere i li estreny a pegar un xiulos aguts i fins que feien mal a ses orelles. Amb això que compareix un esbart de caderneres com mai s’havia vist, s’havien arreplegat devers Sineu i venien de tots es caps de s’illa. Se va fer un poc fosc, pareixia que passava un nigul! S’al·lot deixa de xiular i ja me tens totes ses caderneres assolades sobre aquella lletugota venturera. I venga i dasa i començaren a afitorar amb so bec ses flors i ses llavors i ses fulles més tendres primer i ses més granades darrer i bones enfornades cap es gavatx. Al cap d’una estona havien fet net de lletsó i no hi quedava ni sa senya!.


En poc temps ses fonts tornaven a rajar i ses sínies vessaven per alt i es poble tornà a tenir aigua bona a voler (no tenia nitrats un temps).

Es batle i tot es poble en agraïment donaren en es jove el que havia demanat i feren una festa de pinyol vermell i els músics tocaren ses xeremies i es fobiols i feren un ball ven vitenc. I encara deuen ballar si no se són aturats.

Es jovenel·lo va fer-hi una casa a dins ses quarterades, sempre complint sa normativa urbanística i es Pla Territorial, amb colors terrosos i ocres, dos aiguavessos i no hi va posar balaustrada. I en haver passat s’inspecció de s’ajuntament va ampliar i va tancar sa porxada i ara te dues habitacions més.


I qui no ho cregui que ho vagi a cercar!


Fotos: Lletsó, Sonchus oleraceus. R.Mas.


Rafel Mas, Búger 31 de març de 2011

7 comentaris:

Juan Bibiloni ha dit...

No me puc aturar de riure, Rafel. M´ha agradat moltíssim aquesta rondalla. S´homo amb sa careta és mortal. Moltes gràcies per alegrar-me sa nit. Una abraçada: Joan

Alex ha dit...

Fabulós en tots els sentits de la paraula !!!!! , per cert l'home de la careta me resulta familiar.
Salut
Alex

Joan Vicenç ha dit...

Jo ho crec! sobretot el final!

Anònim ha dit...

Molt bona, això ha estat com un regalet.
Gràcies!

gemma

Rafel Mas ha dit...

Estic content de que vos hagi agradat! Si voleu riure un poc més feis-li contar sa rondalla al robot...:)))))
salut!

jd ha dit...

Venen ganes de tenir un estol d'amigues caderneres, per si un cas !

Joana ha dit...

Aviat li llegiré a en Gaspar, segur que li agradarà tant com a mi.

joana