dimecres, 30 de juny de 2010

La síndrome de Jamaica

Malgrat n'he cercat el seu significat a Internet no he trobat pas cap concordança amb el tema, potser tingui un altra nom o potser així me'l va batejar l'amiga que me'l va explicar.


El cas venia a ser així, uns americans (d'USA, és clar!) passen unes vacances meravelloses en un lloc paradisíac i lluny de la civilització anomenat Jamaica. El relat de la fabulosa troballa fa que més americans també vagin de vacances a Jamaica, però en tornar, algun d'ells expressi que tot va ser genial, però que si hi hagués un McDonald's ... En els següents anys cada cop hi van més americans, on es troben el paradís amb McDonald's. Però, Ostres! Si hi hagués un Casino, ... una discoteca ... uns grans magatzems ... un d'això ... un d'allò ... etc. Cada vegada van més i més americans, fins que de sobte el flux es talla de cop i no n'hi va a penes cap. Els Jamaicans pregunten: Com és que no venen americans enguany? I la resposta és ben senzilla: Per anar a un lloc amb McDonald's, Casino, discoteca, grans magatzems i parc aquàtic no cal anar a Jamaica. De sobte Jamaica deixa de ser un lloc de desig per a passar a ser un de rebuig. De sobte totes les sinergies han deixat de fluir, però mentre els americans cercaran un altre paradís per corrompre, els jamaicans es queden amb tota una serie de infraestructures i tot un modus vivendi que de cop ja no té cap raó de ser.


Això em recorda el que passa a molts pobles del Pirineu, on hi va l'eco-urbanita a passar-hi uns dies l'any, atret pel clima rural, la pau i el silenci, sols trencat pel cant del gall a l'alba i les esquelles de les vaques en la pastura. Però un cop aquest eco-urbanita aconsegueix fer-se i restaurar una casa del poble, li comença a molestar que el campanar faci sonar l'hora durant la nit, que el gall canti de matinada, que les esquelles sonin tot el punyetero dia, l'olor de les boines de les vaques, i si femen un camp en dissabte o diumenge (que tothom sap que són dies de descans), i que el tractor passi per la carretera, a veure si encara li ratllarà el metal·litzat del 4x4 (que per això se n'ha comprat un, per anar pel Pirineu). I no content amb queixar-se als seus nous veïns i l'alcalde, acaba interposant una denúncia, i ves per on, sabent com són els tribunals al nostre país, el jutge li acaba donant la raó i el campanar deixa de sonar a la nit, la granja que portava dos cents anys s'ha d'anar al poble veí, les esquelles de les vaques deixen de penjar del coll i ara ves a saber on és la vaca que s'ha perdut, el tractor no pot circular més que els dies laborables, els camps no es poden femar més que en algunes hores, etc, I sort que no han pogut promulgar cap llei contra les mosques, que sinó ...


Aquesta setmana, en un jardí on treballava, un veí se'm va queixar de les branques d'un cedre de la finca on jo era, que anaven a parar a casa seva i que no paraven de regalimar, com una petita pluja que ho embrutava tot. El senyor, molt amablement em va dir que si es podien tallar les branques per que no entressin a ca seva. Jo li vaig dir, que aquella pluja era melassa, i que això passava perquè hi havia pugó, que en breu sulfataria el cedre i la pluja cessaria. Però tot seguit de pronunciar la paraula SULFATAR una veïna, paral·lela a aquest primer va dir que de cap manera. Que no podia sulfatar ja que ella tenia nens petits i un gos. La senyora, que em principi semblava una ecologista de pro també es va queixar del cedre, que li embrutava tot, i que fins i tot va haver de posar un tendal ja que se li estava fent malbé la “gespa artificial”!!!. El resultat final va ser que el cedre, d'uns quinze o divuit metres d'altura, va ser talat aquell mateix dia. La victòria de les plantes de plàstic sobre les de debò. No vull ni pensar com deu ser l'arbre de Nadal en aquella casa.

Si tant li molesta la natura, doncs perquè hi ve?

2 comentaris:

Margarida ha dit...

Totalment d'acord!
Ara, si té gespa artificial, molt ecologista no deu ser, no?
Fa temps que no surt cap notícia al diari, però l'estiu passat sortien sovint notícies referents als campanars i a les granges. Això és com el que es compra un pis al lateral de l'autopista i després es queixa que els cotxes fan soroll. I és clar, tot són queixes i manifestacions fins que aconsegueix que es cobreixi l'autopista, amb diners públics! Doncs, que s'hagués comprat el pis en un altre lloc, que total l'autopista ja hi era quan ell es va comprar el pis. I qui diu autopista, diu tren o.... les esquelles de les vaques que pasturen!

Vida ha dit...

Idò sembla que aquesta Síndrome de Jamaica és més habitual del que pensam.
M'agrada aquest espai, t'enllaço.