L'Hanami de Masquefa

Una bonica jornada, digna de tornar-la a fer

El passat diumenge dia 18 d’abril es va celebrar l’Hanami a Masquefa. Fins a l’hora de la trobada estava plovent i es va estar a punt de suspendre l’acte, però a l’hora anunciada la pluja va parar i es va decidir tirar-ho endavant. Tot i que aquest temps plujós va espantar a molts i va fer minvar força considerablement l’assistència.

A l'hort dels cirerers, quan tothom ja s’havia assegut i començat a esmorzar, el Jordi Muntané va fer la presentació de l’acte i dels poetes que ens dirien els seus poemes. En una primera part recitaren els poetes que s’havien anunciat, la Marisa Olivera, Oriol Prat i Xènia Dyakonova. En una segona part ho varen fer els poetes Pere Urpí, el Jordi Muntané, que també va recitar un poema de Josep Gibernau, i la Josepa Ribera.

Al finalitzar el recital de poesia, la Remei Sistaré de L’Alzinar i Francesc Mas d’Amics arbres · Arbres amics van lliurar als poetes participants un ram de farigola florida i un lot de publicacions sobre Masquefa editades per l’Ajuntament. A continuació l’Alzinar va convidar a tots els assistents a te, pastes i galetes.

Tot va anar molt bé. Va ser una celebració molt bonica i agradable. Uns poetes excel·lents i uns bells poemes molt adients amb el sentit de la festa. L’hort dels cirerers esplèndid, el brunzir de les abelles treballadores sense parar i el paisatge que ens envoltava preciós. Una jornada digna de tornar-la a fer.

Clepsidra

Robes instants a un futur
que, gota a gota,
davalla pels nostres ulls àvids.
La vida és en l'aigua
i no dona cap hora.

La crisàlide contempla, immòbil,
el fluir del líquid.
Sap, el temps, que esdevindrà papallona?

Marisa Olivera

Els poetes

Els temps es trenquen
i els poetes escriuen:
llum sense llum.
Amb dits prims com la seda
forgen estels de ferro.

Marisa Olivera

Haiku

Al sol de invierno
resplandeces humilde,
flor de cerezo

Marisa Olivera

Metres quadrats

Em poso en un racó
i et miro com un animal
desemboscat,
quan hi ets.
A tres quarts d’ara mateix
mogut, sovint, per una piula de tristesa
improviso sota teu
una bastida de somriures.

Quan marxes
no el toco, el silenci...

Em dedico a fer lloc a dintre meu,
quan no hi ets,

per motius sobretot pràctics.

Oriol Prat

Natura

Ens faltava valor
i va créixer una palmera de silenci
entre nosaltres,
que aleshores érem tres:
jo, remugant entre les fulles;
tu, penjada
del múscul d’una branca;
i nosaltres: clavats
des del tronc fins a la soca
al patiment.

Sota terra, les arrels engrapaven
la foscúria.

Oriol Prat

Tots vau nèixer a Florianòpolis, no en dubteu!
Se us va emportar algú que sabia de màgia
i vau anar a parar a una terra diferent,
tan immensa que no té lloc per la nostàlgia.

Heu crescut, i esteu contents: li quedeu bé
a la vida, com un telèfon a l'escriptori.
Però un arbre de Florianòpolis, un xiprer,
s'infiltra de tant en tant en els vostres somnis.

Hi ha algú que us escriu una carta en aquest moment.
N'hi ha un altre, potser, que us pensa i se n'amaga.
Però aquell – o aquella – que us deixa, està fugint
a Florianòpolis, on el sol no es pon per pura mandra.

Xènia Dyakonova

Quin ofici més romàntic, el d’un falsificador de monedes! I no és pas desaparegut.

Que no ho ets tu, quan li expliques a la teva dona el perquè d’un petit retard;

quan somrius en un restaurant, en veure que en honor teu els amics i els amics dels amics ajunten les taules;

quan saludes tantes persones que en realitat no et farien cap mal si es morissin demà mateix?

Però si per un atzar, o un miracle, un dia aconsegueixes dir exactament el que penses, i fer més o menys el que dius, et faran sant, i et creixerà una barba llarguíssima fins als talons, i s’hi posaran a sobre unes papallones enormes de tots els colors.

Xènia Dyakonova

Nus

Només som i vivim sota les pàgines d’un poema sense fi
que convoca mots tan pàl·lids
com l’aurora boreal, desorientada
entre la nit i el dia

o l’instant límit del blanc al negre que és l’espai
o les nits blanques de juny ran del Neva perplex
o els signes de puntuació que sangglaçats de por

s’interroguen de sobte
–potser absurdament- sobre:

què cal emportar-se
quan te’n vas per sempre?

Pere Urpí

El temps en el teu temps

Dins del temps quiet que viu clavat en l’aire,
vaig tatuant-me dates a l’espatlla
en números romans, perquè hi perdurin
mineralment.

M’escric el temps en el teu temps,
esculpint el desig als dits llarguíssims
que tempten llargues nits,
no sé com dir-t’ho,
efervescents

com una cita nova.
O com l’impuls que cada dia em porta
quan torno a casa d’hora per trobar-te,
sabent que raure enlloc
és no tenir-te.

Pere Urpí

Amics Arbres

Els arbres
amaguen les mans,
si els abraces.
I escapcen la mirada
en palpar l’escorça.

- On ets? Sentiràs a dir.

La soca t’engoleix.

Miraràs enrere.

I sense ni un bri de basarda,
t’amagaràs per a sempre.

Jordi Muntané

Esgarrifança

Mai he gosat dir-te
que no m’agraden les cireres.

Premudes al puny,
en vessa sang,
un gest inútil.

Jordi Muntané

Cireres

Tu que ets de les matineres
i et deleixes per trescar,
vine a l’hort, que les cireres
ja es cansen de madurar.
Sortirem de matinada,
quan comença a clarejar
que és l’hora que la rosada
les acaba de rentar.
Seran sucoses i fresques,
vermelles com els robins
i més dolces que les bresques
dels teus llavis coral·lins.
No et posis les arracades,
que, tot omplint el cistell
de cireres ensucrades,
jo te’n triaré un parell.
Baixant fins sota l’orella,
d’alguns fadrins indiscrets
que t’han fet tornar vermella,
furejaran els secrets.
Sempre que mouràs la testa,
destriant-se dels cabells,
semblarà voguin a festa
amb dringar de cascavells.
Si la set massa et provoca,
te les menges pel camí;
però al dur-les a la boca,
pensa amb mi.

31-V-32.

Josep Gibernau i Clos
(Castelló d'Empúries, 1887 · Masquefa, 1945)

De cridar

Si crides
que no se t'enredin les paraules.

Que trobis...
sintonia en la teva veu
i so punyent
encara, que sigui d'expressió angelical.

Si crides
crida convençut del que esperes
del teu crit. I espera anhelant...
que les pauses es facin encadenades.

Si crides
potser,
em trobaràs per respondre't.
Una resposta adequada.

Un crit descongelat
sense “additius” suavitzants
sense vestit arrogant
sense presses accelerades.

Un crit
i una veu.

I una expressió i una manera de fer...
o de ser...per donar-li forma.

21-5-97
Josepa Ribera

Agredolç

Gust d’agredolç té la vida i la mort.
I el camí que entremig ens apressa.

O ens espera. O ens empenta. O ens crida.

Agredolç...com el teu somriure glaçat.
Com la ganyota, que se t’intueix i es desdibuixa.

Agredolç
com el jornal curt,
o les expectatives breus.

Agredolç.

Paraula de doble fil.
Llengua de doble sentit.

Punt i a part,
de tota la història.

11-11-1998
Josepa Ribera

Fotos de Oriol Prat, Pere Urpí, Francesc Mas, Josepa Ribera, Remei Sistaré
· Primera Jornada de Hanami a Masquefa ·