dimecres, 14 d’abril de 2010

Vaig passar ànsia per la meva alzina

L'alzina de la Diagonal
Un arbre gairebé centenari serà testimoni
de la gran reforma del carrer


A mà dreta, l'azina; al fons, la Casa de les Punxes,
a la Diagonal de Barcelona./ Foto: Andreu Pui.


Mon cor estima un arbre. Es tracta d'una alzina alta i de gran capçada que es troba a la Diagonal de Barcelona, a l'altra vorera de la Casa de les Punxes, a la cantonada amb Roger de Llúria. El meu amor és compartit, perquè al peu hi figura un cartell posat per l'Ajuntament que diu així: «Arbre d'interès local. Núm. de catàleg, 0006-02-93. Quercus ílex. Alzina. Encina.» I encara diu: «Any aproximat de naixement, 1923.» Quan el meu pare tenia un any, l'alzina naixia. Fa cinc anys que el pare és mort i l'alzina manté l'esplendor. Mirin que és difícil passejar per la Diagonal per aquell tram, que és on l'avinguda es fa més antipàtica perquè no hi ha botigues i no hi ha res. Doncs jo de vegades, si hi sóc a prop, si em trobo per exemple al capdamunt del passeig de Gràcia, en desvio uns passos i vaig a retrobar l'alzina. Penso coses. Recito. Mon cor estima un arbre més vell que l'olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger. Potser l'alzina, ben observada, no és ben bé cap d'aquestes coses, però tampoc no ho devia ser el pi de Costa i Llobera. Hipèrboles.
Ara l'Ajuntament de Barcelona vol reformar la Diagonal. Des que les enquestes afirmen que en les pròximes eleccions municipals l'alcaldia pot recaure en el candidat de CiU Xavier Trias, l'Ajuntament de Jordi Hereu no para de tenir idees. El dia que no vol reformar la Diagonal maquina la celebració d'uns Jocs Olímpics de neu. La qüestió és descol·locar el pobre Trias. El pobre Trias, com li dic, acaba de publicar un llibre amb la seva visió crítica de la Barcelona d'Hereu, i com que els llibres són més lents de produir que la generació d'idees per part de l'alcalde i el seu equip, en el llibre en qüestió Trias només ha pogut introduir quatre coses mig de passada sobre la Diagonal i ni una sola sobre els Jocs de la neu.
Així que vaig saber que la Diagonal es reformaria vaig passar ànsia per la meva alzina. Vaig anar a visitar l'exposició instal·lada als Jardinets de Gràcia que informa sobre l'abast de les obres. Un vídeo protagonitzat per uns homes que porten barba –el vianants, els taxistes, els repartidors, tots porten barba– explica que la Diagonal tal com està no permet per exemple que els vianants tinguin prou perspectiva per contemplar els motius florals de pedra que decoren la façana de la Casa de les Punxes. Molt bé. Però, i la meva alzina? Podré veure-li la capçada natural com ja la veig ara? Si el món ja és tan formós, senyor, què més ens podeu dar en una altra vida? Es veu, també, que amb la reforma els vianants podran accedir a l'illa que forma el botó central de la plaça Francesc Macià. Gràcies al vídeo sabem que en els jardinets d'aquesta illa hi ha un estany que té la forma de Menorca, no per res sinó perquè en Rubió i Tudurí, l'autor de la jardineria, era menorquí. Fantàstic. Però i l'alzina?
A l'exposició es presenten dos projectes alternatius i es tracta que els barcelonins votin per l'un o per l'altre. Si només tenen dret a vot els naturals de la capital, per què expliquen cada dia pel dret i pel revés la reforma de la Diagonal a tot Catalunya com si es tractés de l'Eix Transversal per on passa tothom? Si no puc votar dec poder opinar, i m'inclino pel projecte A, el que converteix la Diagonal en un bulevard com el passeig de Gràcia, i no pel projecte B, que la converteix en una rambla, amb el passeig al centre. Les rambles atrauen estàtues humanes que fan caure la cara de vergonya i els bulevards, en canvi, animen el comerç i són lloc de terrasses de bars. A més, després de veure els croquis de l'exposició em fa l'efecte que amb el bulevard la meva alzina té la integritat més assegurada.
Els confessaré una sensació. Els barcelonins estan molt orgullosos de l'Eixample dissenyat per Ildefons Cerdà i sempre en diuen lloances, però a mi em fa l'efecte que, posats a fer, ara no permetrien a l'insigne enginyer que fes un carrer com la Diagonal. La Diagonal, que esbiaixa els carrers paral·lels i complica per aquest motiu la circulació, és un carrer que fa nosa. No ho diguis a ningú, alzina, però si la Diagonal sempre ha estat poc transitada pels vianants és perquè els barcelonins tenen interioritzat aquest sentiment de carrer sobrer, de carrer que els trenca les oracions i els desorienta. Els desorienta tant que molts es pensen que la plaça Francesc Macià és al nord i la plaça de les Glòries al sud, quan és exactament a l'inrevés. A veure si reformarem la Diagonal perquè la gent pugui passejar-hi i la gent li seguirà fent el buit per aquesta cosa tan atàvica. Què en penses, tu que amb tants anys n'has vist tantes?
Manuel Cuyàs
· Article publicat a El Punt del 14.04.2010

3 comentaris:

Joan Bibiloni ha dit...

Aviat farà 30 anys que vaig acabar la carrera que estudiava a Barcelona. Aquest article sobre la magestuosa i quasi centenària alzina de la Diagonal m´ha trasportat a la meva joventut i he trobat dins una de les neurones de la meva memòria la imatge borrosa d´aquest arbre, que fa 30 anys ja era un exemplar imponent.

Durant els anys meravellosos que vaig passar estudiant a Barcelona els migdíes m´agradava anar a fer una volta per les Rambles, el Mercat de la Boquería i la Plaça de Catalunya, on hi ha també uns magestuosos exemplars de velles alzines, que donen una ombra molt fresca als bancs que hi ha a davall elles. Ai, la nostàlgia de la joventut passada! Quants records! Jo estimava aquells arbres, disfrutava de seure a la seva ombra, em serenaven, em sentía protegit pel seu brancam, eren la única cosa que em recordava, enmig d´aquella vertiginosa ciutat cosmopolita, la meva anyorada illa.

A la primavera els mel.lerots cantaven apassionats les seves millors cançons de festeig a les mèl.leres i feien els nius ben camuflats entre els branquillons d´aquelles alzines. Tant les estimava jo, que 15 anys després, en ocasió d´una visita a Barcelona, em va fer il.lusió anar-les a veure. Em vaig alegrar molt de que seguissin allà mateix, que els politics no les haguessin arrabassat, que fossin igual de guapes i tan "negres" pel sutge dels motors com abans. Era la tardor i a davall elles hi havía els seus fruits, uns glans petitons, prims i llargaruts, de gust molt amarg. Me´n vaig posar un dins la butxaca i cap a Mallorca. Vaig pensar que sería un bon record de la meva estimada Barcelona tenir una filla d´aquelles velles alzines catalanes sembrada al meu jardí.

Ara ja té 15 anys i cada vegada és més guapa. Supera els 4 metres i, a diferencia de sa mare, té una forma molt llargaruda, creix cap al cel com si fós un xiprer. Cada vegada que pas pel seu costat la mir amb carinyo i xerr un poc amb ella: "Com estàs, reina? T´agrada Mallorca. Enyores ta mare catalana?". Ella em contesta que a Mallorca és molt feliç i em dona les gràcies per haver-li donat l´oportunitat de viure a un lloc tant meravellós, sense fum ni renou de motors. Em recorda que sa mare sempre està bruta amb les fulles i les branques negres pel sutge i ella en canvi té unes fulles ben netes, d´un verd grisenc casi blanc. No pareix filla de sa mare. Jo li acaricii la seva escorça i li dic que és molt guapa i que un día no molt llunyà una parella de mèl.leres niaràn damunt les seves branques i el mel.lerot cantarà feliç per a ella les seves millors melodíes.

Joan

Josep (Benaguasil) ha dit...

Jo també estime una alzina que hi ha plantada tot just a la muntanyeta de darrere ma casa. És una alzina bellíssima, amb una forma i un copa impressionants. De vegades puge a la muntanyeta a passejar al solet i m'acoste a ella i, mirant de reüll per si hi ha algú a prop, l'acarone i li parle. És una meravella d'arbre que visite prou sovint. Moltes vegades he pensat a recollir els seus glans i plantar-ne algun en altre lloc de la muntanyeta, o plantar-lo en un cossiol i trasplantar l'arbret. Com i quan puc fer això Joan? Quina és la millor tècnica i la milor època?

Joan Bibiloni ha dit...

Hola Josep:

Hauràs d´esperar a la tardor, devers l´octubre, quan l´alzina tiri els glans madurs. Aleshores en pots sembrar un dins un cossiol en posició horitzontal, cobert amb un ditet de terra. Assegura´t que el glà no tengui cucs. Els glans amb cucs tenen foradets. Convé agafar un poc de terra de davall sa mare, perque les alzines viuen en simbiosi amb fongs a les arrels, les anomenades micorrizes. D´aquesta manera l´alzina petita creix molt més aviat i més vigorosa.

Joan