Llobacarda
Confessions d'un capellà terrol
Confessions d'un capellà terrol
“Malgrat ser fill de pareller major, les meves llaurades, per manca de pràctica i trenc, fan moltes andanes. Els solcs, per mor de llur ziga-zaga, semblen més aviat meandres de torrent. Però acab de comprovar que quan escric som molt pitjor que quan llaur. Quan port el mantí de l'arada procur servar el solc, però quan escric sembla que la rella de la meva imaginació vagi a lloure, sense pareller que l'estaqui a l'ordre que pertoca portar en l'exposició.
I, sobretot, per escriure no tenc la mula que em guiï. La nostra mula. La santa i vella mula nostra que forma part de la família com un membre més de la tribu. Aquesta austera i sacrificada bestiola – que després d'una jornada esgotadora es conforma per tota recompensa amb un sac de palla a la menjadora i una grapada de garrofes, amb una embosta de rutllons ensofrats a la grípia- ha salvat, aquesta franciscana companya de feina, la meva imperícia i manca de pràctica a l'hora d'envestir tot el procés de la collita, ja que la mula és protagonista essencial no només en el moment de llaurar, sinó també de sembrar, de passar l'arada amb orelles, de segar, de garbejar i de batre. Si no fos pel seny de la mula que resta sembrada quan nota que la rella ha topat amb una roca, com feia la vaca llauradora de Ca l'0Acant segons ens contava la padrina, cada dos per tres hauria hagut d'anar a cal ferrer per acerar la rella malparada.”
I, sobretot, per escriure no tenc la mula que em guiï. La nostra mula. La santa i vella mula nostra que forma part de la família com un membre més de la tribu. Aquesta austera i sacrificada bestiola – que després d'una jornada esgotadora es conforma per tota recompensa amb un sac de palla a la menjadora i una grapada de garrofes, amb una embosta de rutllons ensofrats a la grípia- ha salvat, aquesta franciscana companya de feina, la meva imperícia i manca de pràctica a l'hora d'envestir tot el procés de la collita, ja que la mula és protagonista essencial no només en el moment de llaurar, sinó també de sembrar, de passar l'arada amb orelles, de segar, de garbejar i de batre. Si no fos pel seny de la mula que resta sembrada quan nota que la rella ha topat amb una roca, com feia la vaca llauradora de Ca l'0Acant segons ens contava la padrina, cada dos per tres hauria hagut d'anar a cal ferrer per acerar la rella malparada.”
Llobacarda. Confessions d'un capellà terrol.
Jaume Santandreu
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada