diumenge, 14 de febrer del 2010

Els nous senyors de la terra


Acaparament agrari i sobirania nacional

GRAIN és una petita organització internacional sense finalitats lucratives que treballa donant suport a pagesos i agricultors a petita escala i a moviments socials en les seves lluites per assolir sistemes alimentaris basats en la biodiversitat i controlats comunitariament.
He traduïda l'editorial de la seva revista: Biodiversidad. Aquí la podeu descarregar completa : biodiv-63. arxiu pdf 3.4Mb

Els nous senyors de la terra cerquen tornar a confinar els àmbits comuns, però ara en l'anonimat “neutre” d'estrangers que des dels seus llunyans països controlen a distància els nostres destins. Ja no ha d'envair; fan tractes comercials. Ja no tenen la càrrega de mantenir esclaus; tenen peons hiper-precaritzats. Ja no es responsabilitzen per combatre als insubmisos que això ho faci el govern hoste o sicaris a mode. El neoliberalisme és la invenció de formula rere formula per evadir responsabilitats. Nosaltres hem de basar el nostre futur en la responsabilitat.

Editorial

La lent ens mostra a contrallum una persona que recull blat de les índies a una parcel·la, hort, marjada, quartera, “chacra”, “milpa”. Però com moltes altres fotos, aquesta presa no ens diu massa del que s'està esdevenint. Ens suggereix, però sense la contundència d'haver estat allà com qui va fer la foto, o sense la certesa de la gent que coneix a la persona fotografiada, només ho podem endevinar.

I ara les comunitats de tot el món sofreixen una renovada invasió de les seves terres, per la qual cosa la foto podria parlar-nos més be d'un jornaler -suposam que varis, que laboren per altres: els nous senyors de la terra.

No són els terratinents d'abans, hereus dels invasors europeus que obriren possessions, ajuntaren esclaus i explotaren els dominis colonials. No són els grans propietaris de finques dels darrers dos segles, que expandiren els seus dominis a costa dels territoris dels pobles indis per emprendre negocis d'exportació amb monocultius bàsics com la canya de sucre, el cafè, el cacau, la banana, el henequén, el xiclet o la fusta, i que depenien dels peons literalment presos dels seus patrons. No són ja aquests que imposaren i expandiren per primera vegada el sistema industrial agrícola, ni qui saquejaren els sabers ancestrals de la gent per anar-se adaptant als seus nous entorns i a desconegudes condicions climàtiques.

Aquests personatges, lligats a terrenys i possessions, eren allà, esdevenien caps polítics de la localitat o la regió. Feren guerres entre ells amb molts de morts per a consolidar els seus feus, es feren d'enemics a amic i forjaren aliances, algunes molt nefastes, per a controlar terres, aigua, ma d'obra, comerç, eleccions, polítiques públiques i drets de pas i fins el dret a la vida. Però eren allà. Vivien allà o visitaven amb freqüència les seves propietats, i com a tal estaven subjectes a la resistència real dels pobles, dels desposseïts, dels envaïts, dels explotats. I la història d'Amèrica Llatina, al manco, és una història de conflictes agraris i en defensa dels territoris ancestrals dels pobles.

Avui, com les més recents investigacions ens mostren, els acaparaments de terres porten rere sí un aura “neutral”. Són deguts, ens expliquen en cercles governamentals, a la inseguretat alimentària, són producte de la crisi mundial d'aliments “que ens obliga a cultivar on podem els nostres propis aliments i encara que disloquem la producció, portarem els aliments al país per a benefici de la nostra ciutadania”. Furgant un poc, el monstre financer mostra la coa que impulsa des de grans consorcis i empreses conjuntes capitals diversos per a invertir en terres, en produccions, en exportació i importació de productes bàsics, en especulació alimentària.

Aquests són els fets, el recompte de danys. Però que està en joc? Fer-nos la pregunta és crucial per entendre com enfrontar aquesta flamant “neutralitat” aquesta “suau distància” que allunya i enterboleix a l'invasor, que confon el punt contra el que s'han de dirigir els nostres esforços.

Hi ha en aquesta nova torna una pèrdua de sobirania nacional ( i ningú s'incomoda). Qualsevol país que vengui o llogui a curt termini grans extensions de terra de cultiu està posant en risc la seva pròpia sobirania nacional. Està contribuint al desmantellament general que les empreses fan de més i més Estats, de més i més funcions de l'Estat i els seus aparells. Ben segur que hi ha una desterritorialització major de molts pobles i comunitats. I per això es referma l'emigració: un fraccionament de la ma d'obra i una dislocació dels cultius (és a dir, aquell procés per el qual allò que es produeix fora del país o de la regió anirà a usufructuar allò produït).

L'acaparament agrari d'avui ens força a una pregunta vital: de qui són les terres/territoris que estan sent acaparats, controlats?, mitjançant quins mecanismes legals és que els governs, o els particulars, posen a disposició d'altres governs o d'empreses de tot tipus aquestes extensions immenses de terres?, tenen amo o els Estats les expropien per a poder realitzar els afers comercials ad hoc?

Què és més greu, què propicia més la devastació sense mirament de les terres: que es venguin o que es lloguin?. Amb aquests acaparaments l'agricultura industrial s'expandeix. Hi ha una pèrdua real de possibilitats de defensar les pròpies terres. Contra qui?, en quin aparell jurídic es poden assentar els litigis per desposseïment, o els litigis per devastació o contaminació directa o veïna. El nou corporativisme agrari és anònim, o quasi. Podem entendre als grans actors, però el nostre frec amb ells també estarà dislocat, desfasat, situat en un altra espai i en altres temps no definits per les comunitats afectades. I tal vegada les comunitats afectades ni tan sols arribin a imaginar la distància que els separa d'aquests nous senyors per els que els importen tan sols els bons o les accions invertides i els doblers que impliquen.

Qualsevol criminalització per la defensa de les pròpies terres posa als Estats al servei directe de companyies i/o governs estrangers. Les fronteres perden sentit. Les estructures de l'Estat “hoste” serveixen a patrons venguts de fora, però no com en el sistema colonial de tributació, sinó a l'esquema mercantil neoliberal amb les regulacions als Tractats de Lliure Comerç i no a les Constitucions nacionals.

Una cosa que és brutal però necessari d'entendre és que l'objectiu més profund dels grans capitals és controlar totalment la producció d'aliment. Han estat assentant les bases per això durant els darrers cinquanta anys i ara intenten fer la collita. L'acaparament de terres no és simplement la darrera oportunitat de fer inversions especulatives amb grans guanys i ràpidament, encara que així ens ho vulguin vendre: és part d'un llarg procés de presa de control de l'agricultura. Per això i més raons un fre a tot aquest esquema són els autogoverns comunitaris que tenguin un especial interès en defensar els seus territoris i els règims de bens comunals. Perquè no és possible la sobirania alimentària des d'avall, des del nivell comunitat, en règims o països que permetin l'acaparament de terra, perquè sense una terra pròpia, qualsevol producció es mediatitza. Llavors més i més comunitats i organitzacions insisteixen en què devem propiciar un ancoratge entre collites pròpies, llavors natives i els seus sabers locals lliures, autogoverns i territoris amb control d'aigua, bosc, sòls, patró d'assentament i trajectòries.

En canvi, els nous senyors de la terra cerquen tornar a confinar els àmbits comuns, però ara en l'anonimat “neutre” d'estrangers que des dels seus llunyans països controlen a distància els nostres destins. Ja no ha d'envair; fan tractes comercials. Ja no tenen la càrrega de mantenir esclaus; tenen peons hiper-precaritzats. Ja no es responsabilitzen per combatre als insubmisos que això ho faci el govern hoste o sicaris a mode. El neoliberalisme és la invenció de formula rere formula per evadir responsabilitats. Nosaltres hem de basar el nostre futur en la responsabilitat.

Editorial de : Grain

1 comentari:

Unknown ha dit...

Doncs tal com es planteja el tema seria molt interessant de saber qui trafica amb els territoris indígenes i quins productes comercialitzen. Si tenim dos dits de front el proper pas seria fer el boicot als productes d'aquestes multinacionals...
Consumir responsablement hauria d'estar de moda...
A l'Elle he vist que la Sharon Stone diu: " La maduresa consisteix en assumir la responsabilitat del teu impacte en el món. Si aconsegueixes mantenirte fidel a la teva veritat els anys et faran més bella."
En el sentit de l'editorial de GRAIN (sense responsabilitat no hi ha futur ) ja podem dir que en un futur tots responsables i més “guapus” !
Ara ja només ens cal educar-nos el coneixement, tots sabem que la ignorància no ens ajudarà mai a ser responsables...
SOS ! Necessito un profe de Mates amb domini de Maple !