dilluns, 4 de gener del 2010

Palmera, plorarem la teva mort


El silenci de la Palmera

Fa tants anys que et veig,
sempre creixent cap amunt,
tota recta,
sense adonar-nos que cada dia eres més alta
buscant el sol, cercant el cel,
has anat morint en silenci.

Tu que has tirat amunt valenta,
al costat nostre,
sent testimoni mut dels nostres jocs d’infància,
en aquest pati que hem vist canviar tan al llarg dels anys,
buscant el sol, cercant el cel
has anat morint en silenci

Ara ens abandones, a la deriva,
i aquelles fulles grans i verdes
que han estat el cau de milions d’ocells d’arreu,
buscant el sol, cercant el cel,
ara són marrons i mortes,
cauen,
deixant enrere una pila de records, de vivències.

Palmera, plorarem la teva mort
perquè has estat icona en les nostres vides
i quan mirem aquell recó del patí,
segur, sentirem un cuc dins nostre que ens dirà:
Aquí s’alçava la palmera de Can Nualart, arbre monumental
inclòs en el catàleg d’arbres més importants del poble,
que va ser el símbol familiar de les diferents generacions
que van viure, créixer i morir a la casa.

Viuràs per sempre,
dintre de la bossa cada cop més plena
dels nostres records,
dels nostres pensaments.

El pati ja no veurà
mai més la teva ombra

Can Nualart
La Garriga, 26 de desembre. Nadal 2009


Blanca Nualart i Barba
·
·
·
·
·
·

5 comentaris:

Joan Vicenç ha dit...

Un homenatge ben agraït. La palmera, la vida de la palmera, ha quedat dins aquest poema i sobretot dins la persona que l'ha escrit. La persona i la palmera agermanades per sempre.

Unknown ha dit...

Moltes gràcies Joan.
Sincerament, molt trist tot plegat.
I....sense poder fer-hi rés.

Francesc Mas i Castanyer ha dit...

Sempre és important que quedin testimonis de les coses.
Cal agrair a la Blanca Nualart que hagi pensat amb ‘Amics arbres · Arbres amics’ i ens hagi enviat aquest poema i aquestes fotos per a poder publicar-ho.

Margarida ha dit...

És una pena veure com van desapareixent palmeres que han crescut amb tu, o que ja eren grans quan tu vas néixer. I tot per culpa d'aquest escarabat.
Aquí al Maresme no hi ha poble que no plori la mort de palmeres que pujaven sanes i ufanoses com aquesta de la Garriga, i que gairebé sense adonar-nos, un dia apareixen sense vida.
I el que és més trist: veure com l'escapcen i haver de contemplar cada dia el tronc dret sense fulles, com una columna que ni el vent més fort ha pogut tombar.
És ben trist!
Margarida

Guillem ha dit...

Estem dessolats.
La veritat és que no m'havia parat a pensar mai la importància que per nosaltres han tingut els arbres. Qui no recorda, per exemple, l'Abet que hi havia al costat de la nostra palmera, ara morta. Era impressionant. Passàvem tot l'any esperant que arribés el Nadal per veure'l guarnit amb llums de tots colors. També hi havia abets al jardí de la piscina on el papà hi penjava aquelles petites casetes de fusta perquè els ocells hi nidessin. Mai no hi vaig veure cap ocell, però sí recordo que un dia, al despenjar-ne una, va sortir de dintre una rata de considerables dimensions.
O qui de vosaltres no s'havia fet alguna rascada pujant o baixant del noguer que hi havia al costat de la caseta de la piscina? Durant molts anys hi va haver un columpio penjat d'una branca. O el Caqui. Si, el palosanto, que sempre sembrava el terra d'aquells fruits ataronjats que ningú –des de la Tresina- s'havia atrevit a provar mai. Amb el caqui em va passar el mateix que amb aquell níspero que hi havia al costat del portal de sant Gervasi: no vaig ser conscient de que allò era comestible fins que un dia, al mercat, vaig veure aquells fruits en una parada: Ostitú, si a casa meva això ni ho recullen!, vaig pensar.
Recordo també aquell arbre que hi havia al mig de la taula de la piscina (era un til•ler? ). o aquell taronger -bord- que hi havia pràcticament dintre la piscina.
I aquell lledoner foradat que hi havia al costat del reixat? Confesso que de petit era un arbre que em feia una por terrible: el Llorenç var dir-me un dia que estava ple de rats penats. Jo mai no en vaig veure cap, però no vaig dubtar mai de la seva paraula, i no vaig atrevir-me mai a mirar dins aquell fosc forat. L'altre dia, en canvi, vaig acostar-me a l'altre lledoner, el que hi ha sobre els pilans, i tot i ser un arbre espectacular, va semblar-me petit. Veig que els nens s'hi segueixen enfilant...
I les figueres? Aquelles figueres impressionants que hi havia a les quintanes. Crec que encara estan en actiu, però tampoc l'edat no les perdona i fan unes figues una mica...com dir-ho...¿escanyolides?
I es que per omplir-nos la panxa, ja havíem d'aventurar-nos a arribar a les pruneres de la carretera, o als avellaners de sobre la via. O a robar cireres, entre Can Guerin i Can Garcia abans de que aquests ampliessin la casa. O a posar-nos fins el cul d'ametlles a les 4 basses, sobre Can Massana...
Qui li havia de dir al Pitusporum que un dia seria l'amo del pati...
Hi ha més arbres, no acabaríem mai, però n'hi ha un, que crec que es mereix ocupar el lloc de la palmera: La Olivera
Et trobarem a faltar, Palmera.