El significat de Seattle: la veritat només
es fa vertadera mitjançant l'acció
es fa vertadera mitjançant l'acció
La lliçó perdurable és que la veritat no només és allà per a ser descoberta, amb una existència objectiva i eterna. La veritat es completa, es fa real i es ratifica mitjançant l'acció.
Avui hi ha un reconeixement general del fet que la globalització ha fracassat a l'hora de complir amb la seva triple promesa de treure als països de l'estancament, eliminar la pobresa i reduir les desigualtats. La profunda recessió econòmica mundial que travessam, les arrels de la qual s'enfonsen en els processos de globalització i liberalització econòmica dirigits per les transnacionals i en la ideologia neoliberal que els ha legitimat, ha posat la darrera tatxa al taüt de la globalització.
Però les coses eren molt diferents fa una dècada. Encara recordo el triomfalisme que envoltava la cimera ministerial de l'Organització Mundial del Comerç a Singapur el novembre de 1996. Allà, els representants d'Estats Units i altres països desenvolupats ens deien que la globalització dirigida per les transnacionals era inexorable, que era l'ona del futur, i que la única tasca pendent consistia en assolir una major “coherència” en les polítiques del Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i l'OMC perquè es pogués concretar més eficientment i ràpida la utopia neoliberal d'una economia mundial integrada.
Realment, l'impuls de la globalització semblava escombrar amb tot allò que li restava enfront, inclosa la veritat. A la dècada anterior a Seattle hi havia molts estudis, inclosos informes de l'ONU, que qüestionaven l'afirmació que la globalització i les polítiques de lliure mercat poguessin conduir al creixement sustentable i a la prosperitat. En realitat, les dades mostraven que la globalització i les polítiques pro-mercat promovien una major desigualtat i més pobresa, i consolidaven l'estancament econòmic, en particular en el Sud global. Tan mateix, aquestes xifres es consideraven més com “números” que com a dades de la realitat a la vista d'acadèmics, periodistes o elaboradors de polítiques que repetien de manera obedient el mantra neoliberal que la liberalització econòmica promovia el creixement i la prosperitat. La visió ortodoxa, repetida ad nauseam a l'aula, als medis i als cercles de polítiques, sobre els crítics de la globalització era que no érem més que una encarnació moderna dels Ludites, el moviment que durant la revolució industrial destruïa les màquines, o segons l'apel·latiu despectiu que ens adjudicà Thomas Friedman, uns creients a una terra plana.
I llavors va arribar Seattle. Després d'aquells dies tumultuosos, la premsa començà a parlar del “costat obscur de la globalització”, de les iniquitats i la pobresa creades per la globalització. Després d'això, es produïren desercions espectaculars del camp de la globalització neoliberal, com la de l'expert financer George Soros, el premi Nobel Joseph Stiglitz, i l'economista estrella Jeffrey Sachs. La retirada intel·lectual de les trinxeres de la globalització probablement va tenir el seu pic més alt fa dos anys en un extens informe presentat per un panell d'economistes neoclàssics encapçalats per l'acadèmic de Princeton Angus Deaton i l'ex economista cap del FMI Ken Rogoff, on s'afirmava durament que el Departament d'Investigació del Banc Mundial -font de la major part de les asseveracions que la globalització i la liberalització del comerç estaven portant-nos a taxes de pobresa més baixes i a un creixement econòmic sostingut amb menys desigualtats- havia estat distorsionant dades deliberadament i/o fent asseveracions infundades.
És veritat que el neoliberalisme segueix essent el discurs predeterminat de molts economistes i tecnòcrates. Però fins i tot abans del recent col·lapse financer mundial, ja havia perdut bona part de la seva credibilitat i legitimitat.
Què va crear la diferència? No fou tant la investigació o el debat sinó l'acció. Foren necessàries accions de masses contra la globalització amb gent als carrers de Seattle, que interactuaren de manera sinèrgica amb la resistència dels representants dels països en desenvolupament en el Centre de Convencions del Sheraton i un xoc amb la policia, per assolir el fracàs espectacular d'una cimera ministerial de l'OMC i transformar els números de fets, en veritat. I la derrota intel·lectual assestada a la globalització per Seattle va tenir conseqüències molt reals. Avui “The Economist”, el principal defensor de la globalització neoliberal admet que la “integració de l'economia mundial està retrocedint en pràcticament tots els fronts” i que un procés de “desglobalització” que fa temps es considerava impensable avui està en camí.
Seattle fou allò que el filòsof Hegel anomenava un “esdeveniment històric mundial”. La lliçó perdurable és que la veritat no simplement és allà per a ser descoberta, amb una existència objectiva i eterna. La veritat es completa, es fa real i es ratifica mitjançant l'acció. A Seattle, homes i dones comuns feren real la veritat amb la seva acció col·lectiva que feu miques un paradigma intel·lectual que havia servit com a vigilant ideològic del control empresarial corporatiu.
Avui hi ha un reconeixement general del fet que la globalització ha fracassat a l'hora de complir amb la seva triple promesa de treure als països de l'estancament, eliminar la pobresa i reduir les desigualtats. La profunda recessió econòmica mundial que travessam, les arrels de la qual s'enfonsen en els processos de globalització i liberalització econòmica dirigits per les transnacionals i en la ideologia neoliberal que els ha legitimat, ha posat la darrera tatxa al taüt de la globalització.
Però les coses eren molt diferents fa una dècada. Encara recordo el triomfalisme que envoltava la cimera ministerial de l'Organització Mundial del Comerç a Singapur el novembre de 1996. Allà, els representants d'Estats Units i altres països desenvolupats ens deien que la globalització dirigida per les transnacionals era inexorable, que era l'ona del futur, i que la única tasca pendent consistia en assolir una major “coherència” en les polítiques del Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i l'OMC perquè es pogués concretar més eficientment i ràpida la utopia neoliberal d'una economia mundial integrada.
Realment, l'impuls de la globalització semblava escombrar amb tot allò que li restava enfront, inclosa la veritat. A la dècada anterior a Seattle hi havia molts estudis, inclosos informes de l'ONU, que qüestionaven l'afirmació que la globalització i les polítiques de lliure mercat poguessin conduir al creixement sustentable i a la prosperitat. En realitat, les dades mostraven que la globalització i les polítiques pro-mercat promovien una major desigualtat i més pobresa, i consolidaven l'estancament econòmic, en particular en el Sud global. Tan mateix, aquestes xifres es consideraven més com “números” que com a dades de la realitat a la vista d'acadèmics, periodistes o elaboradors de polítiques que repetien de manera obedient el mantra neoliberal que la liberalització econòmica promovia el creixement i la prosperitat. La visió ortodoxa, repetida ad nauseam a l'aula, als medis i als cercles de polítiques, sobre els crítics de la globalització era que no érem més que una encarnació moderna dels Ludites, el moviment que durant la revolució industrial destruïa les màquines, o segons l'apel·latiu despectiu que ens adjudicà Thomas Friedman, uns creients a una terra plana.
I llavors va arribar Seattle. Després d'aquells dies tumultuosos, la premsa començà a parlar del “costat obscur de la globalització”, de les iniquitats i la pobresa creades per la globalització. Després d'això, es produïren desercions espectaculars del camp de la globalització neoliberal, com la de l'expert financer George Soros, el premi Nobel Joseph Stiglitz, i l'economista estrella Jeffrey Sachs. La retirada intel·lectual de les trinxeres de la globalització probablement va tenir el seu pic més alt fa dos anys en un extens informe presentat per un panell d'economistes neoclàssics encapçalats per l'acadèmic de Princeton Angus Deaton i l'ex economista cap del FMI Ken Rogoff, on s'afirmava durament que el Departament d'Investigació del Banc Mundial -font de la major part de les asseveracions que la globalització i la liberalització del comerç estaven portant-nos a taxes de pobresa més baixes i a un creixement econòmic sostingut amb menys desigualtats- havia estat distorsionant dades deliberadament i/o fent asseveracions infundades.
És veritat que el neoliberalisme segueix essent el discurs predeterminat de molts economistes i tecnòcrates. Però fins i tot abans del recent col·lapse financer mundial, ja havia perdut bona part de la seva credibilitat i legitimitat.
Què va crear la diferència? No fou tant la investigació o el debat sinó l'acció. Foren necessàries accions de masses contra la globalització amb gent als carrers de Seattle, que interactuaren de manera sinèrgica amb la resistència dels representants dels països en desenvolupament en el Centre de Convencions del Sheraton i un xoc amb la policia, per assolir el fracàs espectacular d'una cimera ministerial de l'OMC i transformar els números de fets, en veritat. I la derrota intel·lectual assestada a la globalització per Seattle va tenir conseqüències molt reals. Avui “The Economist”, el principal defensor de la globalització neoliberal admet que la “integració de l'economia mundial està retrocedint en pràcticament tots els fronts” i que un procés de “desglobalització” que fa temps es considerava impensable avui està en camí.
Seattle fou allò que el filòsof Hegel anomenava un “esdeveniment històric mundial”. La lliçó perdurable és que la veritat no simplement és allà per a ser descoberta, amb una existència objectiva i eterna. La veritat es completa, es fa real i es ratifica mitjançant l'acció. A Seattle, homes i dones comuns feren real la veritat amb la seva acció col·lectiva que feu miques un paradigma intel·lectual que havia servit com a vigilant ideològic del control empresarial corporatiu.
Walden Bello, Membre del Transnational Institute d'Amsterdam
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada