Estimem la olor de l’arbrada

Que els arbres tapin les cases

El bosc és com el recordes,
no cal que t’hi encaparris.
Les parets no tenen orelles,
i les tanques no saben parlar.
No burxis allà on no hi ha res.
Els barrots de les presons
no separen el gra de la palla.
Aparta’t ben lluny de tots ells.
No és el fort dels miserables
anar repartint escrúpols.
Quan toquen a morts en el bosc
t’il·lusiones per la campana,
però mai trobes dins el taüt
el que hauries de trobar,
més aviat el contrari.
Saps que la vida no és justa.
Les balances amb que et pesen
no s’han fet per mesurar.
Quan et tallen, mai sospesen
quin és el preu just del gra.
Ni tan sols qui l’ha de pagar.
No volen saber el que vals,
volen anotar el que deus
per saber qui ets i ja està.
Però els arbres tenen calaixos
on hi guarden tot el que saben.
El passat està aquí a tocar,
només cal atansar-s’hi prou.
Quan vegis un arbre, saluda’l
com si fos el teu germà.
Truca, que et deixarà entrar.
Ves-hi amb les mans ben netes
i ja pots començar a regirar.
Una clau que pertany al bosc
t’obrirà en canal la memòria,
No te la deixis al pany,
que un enze hi podria entrar.
Obre els calaixos que puguis
i que ragi el que ha de rajar.
Que se sàpiga d’una vegada
que els soques ens l’han jurada.
Però recorda
que som molts encara,
que estimem la olor de l’arbrada.
Recollint les branques del terra
estem i estarem disposats
a tornar a començar a construir
el bosc que ens van aplanar.
Que els arbres tapin les cases
d’una punyetera vegada.

Pep Mita
(Obro el calaix de l’arbre)
··
· Fotos: Oriol Lladó · Gerard López B. ·
·
·