Mon cor també, estima un arbre...

El pi
(un altre elogi, gràcies)

Un "descobriment" recent ha estat que els pins nostres creixen una mitjana d'un centímetre de diàmetre de soca anual a la seca, és a dir, vivent de l'aire del cel, però també tenim documentats casos de 2,6 cm en pins que han trobat aigua i fems a voler. Pot esser que a la majoria de lectors, aquesta dada, amollada així de cop, no li dirà res, però aquestes xifres són les que ens poden donar els arbres de jardí habituals, i aquest "2,6" ja el voldrien per a ells molts polls i eucalip­tus, els arbres considerats de creixement més ràpid. I passa molt freqüent­ment que els arbres aquests es moren i que queda?... els pins. Per mi que era el darrer tòpic que quedava per davallar. Moltes plantes mediterrànies, efectiva­ment, són de creixe­ment massa lent per a les exigències actuals, i a vegades no agraeixen el conreu, però com veim, no és el cas dels pins.
Seria doncs un bon tema d’investigació l’odi que té molta gent als pins, fins i tot he conegut jardiners "professionals" que es varen jubilar maleint els pins. Quina llàstima!
Ja vàrem dir que Torre Cega, a Capdepera, és quasi l’únic jardí de Mallorca comparable als jardins famosos d'Europa, i els protagonistes en són els pins, ¿sabíeu però, que a Son Verí, i a moltes d’altres possessions, també es va intentar de fer un jardí paisatgista, de rendes dels pins? Doncs sí. ¿Algú es pot imaginar que seria de la plaça del Pont d'Inca, de la de Can Barrera, de l'església de Sant Marçal, de les estacions... dels turons de Marratxinet i sa Vileta sense pins? Jo no. ¿Sabeu que seria el catàleg d'Arbres Singulars de Marratxí, sense pins? Jo sí: un nyarro. ¿Sabeu que seria de Mallorca sense pins? probable­ment una mena de província sahariana. O, com diria el filòsof més celebrat del segle XX, Marx, que seria del pinar de Son Macià sense pins?
Deu fer uns vint anys que varen llevar els pins de la plaça de l'Ajuntament de Marratxí: tots els veïnats encara ho recorden amb nostàlgia.
A molts altres llocs presumptament més importants, zones turístiques que encara val la pena de visitar, per exemple Canyamel, serien tota una altra cosa, francament molt més lletja, sense els pins, i ho comprovarem, perquè en aquest cas ja no vivim de rendes sinó que estam rosegant el capital que són els pins que ens va regalar la naturalesa, però ja fa bastants d’anys i ja no en fan de petits: entre urbanització, desperfectes col·laterals de la construcció, el trepitjar de l’estampida humana, jar­dineria grollera i altres coses, els nostres protagonistes tenen els dies comptats, i ara posaria messions que ningú del Govern no ha pogut pensar tan enfora, aleshores, quan se’n faci l’acte de defunció oficial serà que ja és massa tart i irreversible.
Per acabar-ho de compondre, els geobotànics llepafils també han deixat de banda el pi quan parlen dels estadis clímax, tot donant a entendre que en un ecosistema ideal els pins no ens farien falta; però aquestes coses tan científi­ques no es poden treure de context. L'ecosistema ideal fa milers d’anys que el vàrem perdre i ja no el recobrarem, mentre altres treballs igualment científics, encara que siguin d’altres matèries, no tenen cap problema per parlar de pinar, equi­parant-lo a ecosistema, per exemple l'impagable Atles d'aucells nidificants del GOB.
En resum, diguin el que diguin llecs o científics estratosfèrics, els pins són el nostre paisatge, ens oxigenen en plena sequera i fins i tot les zones verdes més agradables són les que estan plenes de pins, a pesar dels que en flastomen mentre se n’aprofiten... O, com va dir molt millor Costa i Llobera: te pluges i rosades, i vents, i llum ardenta, i, com vell profeta, rep vida i s'alimenta de les amors del cel.
Qui en dóna més?

Pere Llofriu/Pòrtula n. 228. Any 2000