dimarts, 4 de juliol del 2006

Un arbre desaparegut

Cap al «requiescat»

A un servidor, i com vostès suposaran, els dinosaures li importen un pebrot, o sigui, gens, el que es diu «en absolut». Ho dic perquè si fa uns anys els senyors dinosaures van estar de moda en investigacions, cinema i televisió -que és la mare de totes les informacions i deformacions- els cito aquí ara com a punt de referència temporal, que és això que els homes ens hem tret de la màniga per mesurar el misteri del temps. Au va!
Els senyors dinosaures van desaparèixer del planeta fa uns 65 milions d´anys. Una bagatel·la de temps, és clar. Bé, doncs resulta que des d´aquell meteorit que es va carregar els dinosaures com a espècie vital, fins ara mateix la nostra casa Terra no ha experimentat, és a dir, patit, una major extinció d´espècies. La cosa no és com per sentir-nos-en orgullosos si sabem que el causant d´aquesta extinció som nosaltres. Com meteorits fulminants.
Això no ho dic jo, sinó un detallat informe redactat fa poc pel secretariat de la convenció de diversitat biològica de l´ONU. En aquest informe es recorda la bestiesa aquesta que preservar la biodiversistat és fonamental per pal·liar una mica la misèria i de pas beneficiar tota la vida de la nostra caseta Terra. Aquí, pel que es veu, es necessita, i amb urgència, un reciclatge total de les nostres relacions amb el medi ambient i la vida de moltíssimes espècies animals i vegetals. Les grans i pomposes conferències internacionals celebrades des de fa quatre anys i sobrecarregades de bones intencions, de poc, o de res, han servit. Com va dir el senyor Hamlet: paraules, paraules, paraules...
Una «petita» dada: en 55 anyets s´han extingit un 50 per cent de les espècies que vivien als rius i als llacs, i la desforestació arriba actualment fins als 60.000 quilòmetres quadrats cada any. En definitiva, resulta que, atès el creixement de la població mundial, i comercialment parlant, la «demanda» és molt més gran que l´«oferta». El món que es presenta als nostres néts no és precisament de revetlla de Sant Joan.
I ara, potser com un símbol, permeteu-me una mínima història. Jo crec que des de sempre havia vist a la Diagonal del meu poble, Barcelona, alguna cosa meravellosa. Sí, en ple passeig de la Diagonal, al costat del mar i tocant a la plaça Macià, s´alçava un bonic arbre. Era una mostra de respecte, d´amor, fins i tot. Cada vegada que passava al seu costat li feia uns copets al tronc... Fa uns dies, i després d´un temps, vaig passar per allà i... l´arbre «de sempre» havia desaparegut! Al seu lloc, un miniaparcament de motocicletes...
L´any 1938, en plena incivil Guerra Civil, una tarda d´hivern passejava, adolescent amb prou feines, per allà acompanyat d´un amic. De sobte, les amenaçants sirenes. La ciutat va quedar com la tòpica boca del llop, però nosaltres, acostumats ja als bombardejos, continuem passejant i... vaig caure de morros contra aquell arbre! Em pregunto quina «genial» ment urbanística, després de cansades meditacions, va decidir que aquell arbre (recordo el respecte als pins al camí de ronda de S´Agaró a la Conca) havia de desaparèixer.
Es tracta del clamorós inexistent civisme barceloní? A aquest «geni» de l´urbanisme, si jo pogués, el posava a la presó. Aquell arbre, que tants cupets d´afecte havia rebut de mi, és potser un símbol més, petit i denunciant, de com els homes ens estem carregant la vida a la Terra. Sí, cap al requiescat o el rèquiem. És a dir, la pau dels difunts.

Julio Manegat

Diari de Girona. 04.07.2006
· Article publicat a Diari de Girona el 04.07.2006
*

3 comentaris:

Joan Vicenç ha dit...

És així, a poc a poquet que ens ho carregam tot. Cada dia en veig exemples. Hauriem de protegir cada pam verjo o verd de terra. Ho hem portat al límit. Cal reaccionar i restaurar en lloc de destruir.

Anònim ha dit...

Inclús als pobles. Jo he vist com d'un dia pel altra, tallaven un reboll enorme... només per fer llenya. Sort que mama natura es molt sabia, i està tornant a rebrostar. Ja no el veuré tan ufanós com el vaig coneixer, pero em consolo amb els plansons que van progresant.

Francesc Mas i Castanyer ha dit...

Els arbres són natura que ens acompanya i ens dona vida, però també són records, historia, sentiments, .. i a molts dels que manen això no els importa gens.