dimecres, 19 de juliol de 2006

Palma made in USA


Palma, de ciutat mediterrània a ciutat jardí

Andreu Mir

Recentment, alguns mitjans de comunicació han incorporat a la seva semàntica el concepte de «ciutat mediterrània». Amb aquest terme s'intenta donar forma al model urbà clàssic que defineix les ciutats meridionals d'Europa com a ciutats compactes amb districtes emmurallats, presència de cascs històrics emblemàtics, espais multifuncionals, trets urbanístics que fomenten models de vida en comunitat, etc., d'on es dedueix que les ciutats del sud d'Europa mantenen uns patrons comuns quant a les seves característiques morfològiques, econòmiques, socials i culturals.

Sembla evident que l'eix cronològic que mostra el creixement de ciutats com Bolonya, Granada i moltes d'altres, és de major amplitud, maduresa i complexitat que no pas el de ciutats contemporànies com Arizona o Brasília. Endemés, caient en la trampa del determinisme, haurem d'apel·lar als factors físics com a vertaders culpables de determinades formes d'assentament; així, elements com l'altitud o la latitud són els que es troben com a condicionants de l'estructura urbana de les ciutats des dels inicis de la urbanització. De tal manera és així, que es pot arribar a pensar que ciutats emparades per condicions geofísiques versemblants adoptaran morfologies similars. Amb aquests arguments, doncs, no resulta gens descabellat pensar amb la veracitat de la idea que traça un model estàndard per aquestes ciutats de la conca del sud d'Europa.

Tot i així, els canvis generats pel postmodernisme i el neoliberalisme han sembrat alguns interrogants sobre aquestes teories que presenten les nostres ciutats com a «genuïnes i singulars». Palma de Mallorca, sense anar més enfora, n'és un exemple fantàstic que destapa la pèrdua exponencial de la personalitat d'aquests indrets; de fet, Ciutat s'està convertint en un calc exacte del model clàssic de «ciutat jardí», exportat pels anglesos cap als EUA durant el segle XIX i que, en els darrers decennis, el capitalisme s'ha encarregat d'expandir per l'Europa meridional.

De fet, davall de l'immens paraigües del liberalisme econòmic s'està apostant per un tipus de ciutat horitzontal que pivota sobre els habitatges unifamiliars aïllats al pur estil americà, fet que permet una escampadissa sense precedents de la urbanització. Aquesta nova «ciutat mediterrània» caracteritzada per l'ocupació expansiva de terreny, implica un elevat grau de mobilitat, essent ciutats que demanden l'ús massiu de l'automòbil. En aquest sentit, aquest model estimula la proliferació d'un transport individualista -població disseminada-, eminentment privat i, consegüentment, precisa una significativa expansió de la xarxa viària. L'eixamplament de l'àrea urbana genera, endemés, una sèrie de costos en matèria mediambiental: major consum d'energies no renovables, com és el petroli, i d'altres de renovables com l'aigua, minva en la qualitat paisatgística, fa malbé ecosistemes endèmics, etc. Els costos conjecturats es projecten també al vessant econòmic, ja que aquest model de «ciutat baixa» resulta més costós per a les administracions perquè l'augment de l'àrea urbanitzada requereix una major inversió en determinats serveis col·lectius, com ara: xarxa d'enllumenat, seguretat, transport públic, serveis de recollida de fems, etc.

En definitiva, la nova ciutat que dibuixam està consolidant un nou estil de vida, un estil més individualista que es fonamenta en la propietat privada sense deixar-se seduir pels espais públics, a no ser que aquests esdevinguin una plusvàlua d'allò que és privat, fet que atorga una crisi estructural de les zones comunes a nivell urbà.

La importació del perfil de ciutat americana, també es tradueix en l'existència de barris monofuncionals, els quals permeten associar determinats espais amb activitats urbanes concretes: ciutats dormitori, polígons industrials, grans àrees comercials, etc. Aquest fenomen de disgregació espacial de les activitats humanes ha anat accentuant l'agrupació de determinats estrats socials en espais urbans definits, fet que estimula la formació d'un mosaic urbà dual definit per barris elitistes limítrofs amb zones de nivell modest (la Bonanova - el Terreno exemplifiquen aquesta dicotomia). A més, l'eixample de Ciutat s'està farcint de població immigrant que ocupa l'espai que deixa la població autòctona o peninsular que marxa cap a barris i nuclis perifèrics residencials atreta per la nova «cultura de l'adossat». La Vileta en podria ser un bon exemple. La projecció d'aquesta nova ciutat emfatitza una realitat secular que tendeix a marcar terreny entre rics i pobres, tot davant les tímides polítiques de planificació activades des de l'administració.

L'escenari que hem anat perfilant mostra com en aquests darrers temps ha baratat la fisonomia de Palma, decantant-se vers un nou patró urbà, un patró que s'aclimata perfectament a les condicions ambientals de zones com els EUA o el Canadà, on les parcel·les de terreny són vastíssimes, fet que emmascara i minimitza els costos ambientals. El panorama americà, però, guarda una relació d'antagonisme amb Mallorca, pel fet de ser una illa de poca superfície i amb unes densitats de població infinitament superiors a les d'EUA; a més, el fet de ser una illa incrementa el seu grau de vulnerabilitat davant fenòmens com el de la urbanització massiva. Per altre costat, no s'ha d'obviar que aquells països descansen sobre una base econòmica de capitalisme pur, a on l'administració té un paper gairebé passiu en l'atorgament de determinats serveis, de tal manera que els costos per tenir una ciutat expansiva es redueixen significativament, si fem la comparativa amb zones d'Europa.

En definitiva, el model americà de ciutat, amb els seus inconvenients, pot ser «vàlid» en unes determinades condicions socioambientals, però aquests requisits no es divisen a la nostra illa. Resulta indiscutible que Palma tendeix a adoptar formes que, fins aleshores, li havien estat alienes en detriment d'aquell tarannà de ciutat mediterrània i, curiosament, les darreres campanyes de màrqueting urbà tornen a recuperar aquest concepte de ciutat mediterrània ancestral per a vendre una ciutat que cada cop s'allunya més d'aquelles senyes d'identitat que han marcat la ciutat segles enrere.

Andreu Mir Gual, geògraf

Adreça: Diari de Balears