La figuera fugitiva dels nostres camps

Els arbres d'Alaró

La figuera (Ficus carica) (I)

Si vens an es figueral
te convit a menjar figues,
les te donaré collides
fresques i no’t faran mal.

Hi ha tanta informació sobre la figuera que és difícil fer una tria. Segurament quedarem curts en el resum forçat que haurem d’enllestir. En tot cas la millor coneixença de la figuera la tenim en la nostra experiència personal. Qui del nostre poble no ha agafat un paner i un ganxo i ha anat a collir figues? Quantes taules no han quedat bellament parades amb la sola presència d’un senzill i ben ornat plat de figues? Quantes sestes no s’hi han fruït baix la seva ombra? Quants figuerals són o han estat refugis a les llargues hores de l’estiu i ara als renous permanents d’aparells de tota mena ? Quantes engronsadores no han penjat d’aquest arbre? Se’n pot parlar estona de la figuera sense haver de consultar res més que la pròpia percepció que en tenim i sentim. Despullada pel vent quan va vestida de groc allà per la tardor, la figura nua de les seves branques a l’hivern, retallades contra un cel gris i fred i de vegades emblanquinades de neu, ens dona fe del pas de les estacions.

La figuera sembla originària de la Mediterrània oriental, de l’oest d’Asia. De fet en el seu nom científic Ficus carica, es fa referència a una regió de Turquía, la Cària. Així i tot de qualque varietat indígena impossible de distingir se n’han trobat restes en el Quaternari. No és difícil trobar-ne d’empenyalades, potser recordau la que creix sobre el portal principal de l’església d’Alaró, enguany, potser com una mostra més del canvi climàtic sembla que s’ha morta. Encara en podem observar qualque fulla seca.

El temps canvien, el gran increment de la figuera es produí en el segle XIX, particularment en el darrer terç, amb les parcel·lacions de la propietat rural mallorquina. El segle XX, inicià el seu declivi, a causa de l’encariment de la recol·lecció. Al segle XXI la figuera resisteix com pot l’abandonament i mal ús del camp. És difícil trobar avui en dia qualque persona que conegui be les varietats de figues. He consultat la Gran Enciclopèdia de Mallorca, i crec de molt interès copiar el que es refereix a les diferents castes de figues: “Les figues varien molt de forma i de color, segons les distintes varietats. A Mallorca, entre les de color blanc, hi ha la bordissot blanca, d’un arbre que en terres grosses i fresques es fa molt corpulent. En forma de baldufa, és de sabor molt dolç i de les millors per a menjar seques. La de coll de dama, en forma de pera, és molt gustosa. La verdal és molt primerenca, de cor de sang i molt dolça per a menjar fresca. l’alacantina, d’arbre primerenc, és petita i una mica fada, però bona per als animals i per a assecar. Era una de les varietats més abundants. La cucarella és molt semblant a l’anterior. La vacal, d’arbre gros i bell, s’assembla a la bordissot blanca, però és de qualitat inferior. La carabasseta, que era molt conrada a Son Servera, té forma de carabassa de vi i és molt gustosa quan és seca. De color blavenc hi ha la paretjal, grossa, que es clivella en madurar i es bada si plou molt. És molt gustosa tant fresca com seca. La de la roca és tardana, més petita que l’anterior però més saborosa. La forastera, també tardana, s’assembla de forma i de gust a la de coll de dama blanca i és, per tant, molt apreciada. Són de color negre la bordissot negra, de gust molt exquisit, que en esser madura, sol treure una gota de mel gomosa a l’ull; i la de coll de dama negra, semblant en tot a la blanca, menys en el color. La martinenca tardana se sol fer molt grossa. L’arbre ja perd les fulles i encara té molts de figons, que maduren malament a causa del fred. La roja fa per sant Pere unes figa-flors molt grosses i saboroses; les del segon esplet són més petites i molt dolces, bones per a assecar; l’hivernenca, verda, mitjancera, o més aviat grosseta, i molt tardana, que madura entre el setembre i el novembre; i l’albacor, d’arbre gros i de gran durada, fa també figa-flors, però no tan bones com les anteriors.” El diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll, ens en parla molt més extensament de les castes de figues i els seus noms segons l’indret, fins a sis pàgines hi dedica a la figa i a la figuera, vos en recoman la lectura.

Una dada molt curiosa i probablement desconeguda per a molta gent és la que fa referència a la pol·linització de les figues. Aquesta es du a terme gràcies a la participació simbiòtica d’una vespa especialitzada (Blastophaga psenes) que cuida de transmetre el pol·len fecundat a les flors femenines. En els països freds on la vespa no pot sobreviure, els fruits són sempre infèrtils. Hi ha una varietat anomenada “Nottingham” que fructifica sense necessitat de ser pol·linitzada.

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 29 de juliol de 2006

· La figuera (Ficus carica) II. Temps de figues ·
· Els Arbres d’Alaró ·
~