diumenge, 23 de juliol de 2006

Eucaliptus, un consum per el primer món



El paper del monocultiu forestal

Eduardo Basz

· Portal del medioambiente ·

Les fàbriques de cel·lulosa (és a dir, les papereres) juntament al monocultiu forestal estan formant una realitat geogràfica que espanta a la societat civil per el curs i la magnitud dels esdeveniments. Brasil i Xile, amb les elits més compactes i efectives del Con Sud, foren precursores en això així com en altres qüestions. Tampoc pot sobtar-nos que aquesta violenta reorganització del territori l’hagin iniciada dictadures militars.

A Brasil, les plantacions començaren fa 40 anys. Ara hi ha 5 milions d’hectàrees ocupades per cultius destinats a la producció de cel·lulosa. El govern de Lula es proposa ampliar aquesta producció d’ara al 2012, té la meta de plantar altres 6 milions d’hectàrees. Cap a 1967 en el municipi de Aracruz, estat de Santo Espíritu, comença la plantació massiva d’eucaliptus amb finalitats industrials. Aracruz Celulosa SA està constituïda per el grup norueg Lorentzen (28%), Votorantin Celulosa y Papel, d’un dels homes més rics de Brasil (28%), el Banco Safra, de capitals locals (28%) i el Banco Nacional de Desarrollo Económico y Social (12’5%). Es queda amb terres dels indígenes, dels quilombola (descendents d’aquells africans insubmisos) i dels pagesos. Als mitjans i grans productors agropecuaris lis fa ofertes que no podran rebutjar. A 1972 ja expandeix les seves activitats a altres dos municipis. En l’actualitat té 245.000 hectàrees de plantacions a diferents regions: a Espirito Santo però també a Bahía, Río Grande do Sul i Minas Gerais. Només a la “república gaúcha” té 50.000 hectàrees de monocultius però, en aliança amb Votorantin i Stora-Enso, la xifra ascendeix a 250.000 hectàrees. Les fàbriques de Aracruz produeixen dos milions i mig de tones de cel·lulosa blanquejada. Això li assigna el lloc del major productor mundial. ¿Principal client? : la firma Procter & Gamble, de Dusseldorf, fabricant del paper higiènic i els torcaboques de més èxit del mercat europeu.

A Xile, el monocultiu d’arbres comença amb el cop del 73. La Corporación Chilena de la Madera li presenta al capità general un projecte ben armat. Així, a octubre de 1974 és sancionat el decret 701, encara vigent, de promoció forestal. L’Estat dona subsidi a un 70% del cost de les plantacions, que a determinades regions pot arribar al 90%. També s’obriren crèdits especials i exaccions tributàries. Segons un estudi del Moviment Mundial pels Boscos, el major subsidi fou la licitació de terres fiscals i propietats expropiades durant la reforma agrària. “A finals de 1974, la massa de plantacions existents a Xile era de 450.000 hectàrees (79% de les quals corresponen a pi i el 14% a eucaliptus), arribant a 2.100.000 al 2002. Aquest gran augment de la superfície de plantacions forestals era incentivada per el desenvolupament posterior de la industria de la fusta i de la cel·lulosa, a manera d’afegir valor agregat a la seva producció”. El 65% de les plantacions de pi estan en mans del complex forestal cel·lulòsic, mentre el 35% queda en mans dels mitjans empresaris. Les dues grans forestals xilenes (Mininco i Arauco) tenen més del 55% de la superfície plantada. Estan en la trama de les dues famílies més poderoses de Xile, amos també de les papereres Celco a Valdívia i Alto Paranà a Argentina. El sector plantador té el propòsit d’assolir les 2.600.000 hectàrees al 2010, construir tres megafàbriques de cel·lulosa amb una inversió de 3.100 milions de dòlars i elevar les exportacions a 4.500 milions de dòlars al 2008 que serien el doble de les del 2002.

Pareix un retorn del passat. La inclinació per el monocultiu està en el codi genètic del capitalisme perifèric. I la fascinació per el sobreconsum, una exigència de la civilització contranatura primermundista. Algunes dades: mentre a Finlàndia el consum de paper és de 352 kilograms per càpita, a Uruguai és de 22 i a Argentina de 45. L’agronegoci de les plantacions a Uruguai començà el 1987 amb l’aprovació d’una llei forestal que mitjançant subsidis i exoneracions fou creant el mercat. Més encara: l’Estat uruguaià s’endeutà amb el Banc Mundial i el BID (300 milions de dòlars) per a condicionar les “rutes de la fusta” als vehicles pesats. (Com va dir el Grup Guayubira: “I llavors ens va arribar el corol·lari d’aquestes plantacions: les fàbriques de cel·lulosa”)

Allò cert és que les papereres en qüestió tenen les majors plantacions del “paisito”. Eufores, que pertany a Ence (la qual a la vegada pertany al Banco Zaragozano, la Caixa de Galícia i Bankinter), inicià les seves activitats el 1990, té unes 10.000 hectàrees de les quals 80.000 són monocultius. Mentre Cofosa (Companyia Forestal Oriental SA), que també començà el 90, en un principi estava formada per Royal Dutch Shell (60%) i UPM-Kymene (39%). En el 2003, Shell va vendre les seves accions a metsa-Botnia. Té 100.000 hectàrees, de les quals 60.000 són, com diuen ells, “boscos d’eucaliptus de bona qualitat plantats a la pradera”. Les que les segueixen en importància són firmes uruguaianes: Cofusa començà el 1988 i té 50.000 hectàrees, de les quals 25.000 estan plantades; Fymnsa començà el 1976 i posseeix 13.000 hectàrees, 6.700 ocupades amb pins. Les empreses aspiren a estendre les seves àrees de plantacions i en el parlament uruguaià s’està discutint una reforma tributària que exonera del pagament d’impostos a les activitats vinculades amb el monocultiu.

Perquè l’eucaliptus?. Després de tot, la cel·lulosa és una fibra vegetal que representa el 50% de la constitució física de l’arbre. Tots la tenen i qualsevol podria ser utilitat per a produir paper. Així és com les fibres d’arbres representen més del 90% de la producció mundial de cel·lulosa. Originat entre 35 i 50 de milions d’anys enrere, l’eucaliptus té qualitats molt valorades per la industria (encara que ja s’està avançant en l’ús comercial d’arbres transgènics). Creix més ràpid i és més manejable en el procés fabril de separació de fibres. Per arribar a una tona de cel·lulosa blanquejada es requereixen més de 120.000 litres d’aigua i més de 20 arbres. Clar, té alguns defectes col·laterals: és l’arbre que més aigua consumeix. A la seva fase de creixement (els primers deu anys) absorbeix 200 litres diaris, a cada hectàrea d’una plantació n’hi ha 1.000. És a dir una hectàrea consumeix 200.000 litres diaris. Des de fa dos anys, el Movimiento de Chacareros de Mercedes (a les proximitats de Fray Bentos) alertà sobre els efectes devastadors del model forestal. Llavors hi havia 60 famílies sense aigua, el el 2006 ja eren 150. A alguns llocs era necessari perforar 30 metres per a trobar-la. El diari local “Acción” va dir que “la manca d’aigua a les “chacras” no és cap conte”. Acompanya els qüestionaments de la gent de la campanya. “Els propis productors apunten a la massiva reforestació de predis a la zona que rodejaren les “chacras” i coincidentment han desaparegut o escasseja en proporció directa al creixement del monts implantats amb eucaliptus”. Com va demanar el Grupo Guayubira: “Cuanto vale una cañada seca?”

· Rebelión ·

· Prontuario-ambiental decelco [pdf] · Greenpeace Chile ·

· Redes - Amigos de la tierra - Uruguay ·