dissabte, 8 d’octubre de 2005

S´estimen els arbres de veritat

Més enllà dels arbres

La tardor sembla, per breu, la més temporera de les estacions i ens regala una paleta de colors penjada a les nombroses espècies vegetals. Els arbres de la nostra infància han vist augmentada la companyia amb uns quants parcs i jardins. A cada comarca hi trobem la mateixa taca verda que ara es torna canviant, fulgurant i atractiva. La cerimònia de la natura ja és a punt. Pintors, fotògrafs, curiosos, admiradors, pedagogs, tothom té algun projecte immediat. És l´oportunitat de desempolsar el Cant espiritual de Joan Maragall, o el capítol del Collsacabra d´Un senyor a Barcelona, de Josep Pla, o enfilar-se al Montseny amb qualsevol pàgina de Guerau de Liost, posem per cas. Tenim un país ple d´arbres que ens proporcionen un goig estètic de primer ordre, per poc que siguem observadors dels paisatges naturals.
Però més enllà d´aquestes admiracions estètiques envers els arbes, companyies locals i cofoies renovades per cicles, hi ha més realitats, com un bosc immens, per pensar-hi profundament. Ens ajuda a fer-ho Wangari Maathai, guanyadora del Premi Nobel de la Pau, l´any 2004. Ella és de Kenya, filla d´una terra en altre temps fèrtil i amb molt de bosc; diu que la seva llengua, el kikuyu, abans no tenia cap paraula per designar el desert, no feia falta, no n´hi havia. Però ara la terra és eixuta, l´aigua escasseja i els boscos s´han empobrit; explica que les dones són les primeres perjudicades de l´esgotament de la terra: les dones han d´anar més lluny a fer llenya per cuinar i escalfar les cases i a buscar aigua potable. El territori sense arbres genera un cicle de pobresa que comença amb l´erosió i segueix amb les sequeres i les pèrdues de conreus i pastures. Aquest quadre general de la situació l´explica Wangari Maathai en un article titulat «Arbres per a la democràcia». El fet és que Kenya, abans de la democràcia actual, tenia un govern corrupte que es va vendre pèssimament el patrimoni vegetal, amb tales massives que van deixar el poble i la natura sota mínims, «era una manera -diu l´autora- de retenir el poder: si el poble estava ocupat barallant-se per la subsistència, per la terra i pels arbres, no es preocuparia tant per reclamar la democràcia». Així de greu.
Però les reserves infinites de la bona voluntat popular varen inspirar Wangari Maathai a fundar un moviment, que ara ja té milers de dones, per anar a plantar arbres. A tot Kenya n´han plantat trenta milions; la idea i l´acció ja ha traspassat fronteres i avui el Moviment Cinturó Verd és implantat a diversos països d´Àfrica. El moviment progressa com un element preparatori de la democràcia, que falta a molts sectors d´aquell Continent.
Cada tardor, en aquest espai, acostumo a treure les meves quaranta línies dedicades als arbres de colors brillants. Ara he passat pel Parc Central per apreciar el punt de pebre vermell. Però amb la lectura de l´article de Wangari Maathai m´he distret, tocat per aquella realitat llunyana, però colpidora. M´he fixat més que mai en unes vianants, vistosament immigrants, que potser -he pensat- són de Kenya. S´estaven mirant els liquidàmbars amb una especial devoció, m´ha semblat. Probablement nosaltres, hereus de les beutats versificades, només estimem els llibres que parlen d´arbres. Els nouvinguts s´estimen els arbres de veritat. Potser tenen les mans calloses de plantar-ne. Mireu com se´ls miren. Sí. Deuen ser de Kenya. Benvingudes.
Jordi Dalmau
Diari de Girona. 06.10.2005
· Article publicat al Diari de Girona el 06.10.2005
~