Quins codonys! Il·lustració: JOSEP DUIXANS
Fa codonyat per beure i codonyat per menjar. Els ofereix per postres, amb formatge i galetes de Camprodon i teules de Santa Coloma. Del fermentat en diu vi i de l'altre no en voldria sentir a dir mai membrillo, paraula que li fa més esgarrifança que menjar un codony cru. I també elabora un untuós allioli de codonys, per acompanyar el tall a la brasa i per escampar a les torrades sense res més.
De tot, en regala als amics, veïns i coneguts. I suposo que a les amigues. Els més macos, sense rastre de corcs, fongs, pedra o plaga vegetal, se'ls guarda per perfumar els armaris dels llençols. Vet aquí que l'Eudald sempre digui que té els codonys tan ben posats. És l'únic rastre de barroerisme d'un nét de pagesos i pastors de Queralbs. Ja li ve d'allà a dalt escalivar un parell de codonys, treure'n la grana i la pela, aixafar-los al morter amb una cabeça d'alls i emulsionar-los amb oli. Diu que aquest allioli una seva àvia també el feia amb els codonys bullits, per fer-ne més via. Així és més neutre, però no té el sabor i la personalitat dels codonys cuits al caliu o al forn.
La bogeria dels codonys l'ha portat a viatjar sovint al País Valencià, a Andalusia, al Marroc, a Turquia i a l'Argentina. I és clar, a Grècia, a on s'hi fan els més vistosos i elegants. És l'únic groc discret, no és ostentós i és més a l'abast que l'or. N'ha escampat un o dos arbres als jardins i horts de tota la família, que no és gens curta. El codonyer és un arbre sofert; només s'ha de procurar asprar les branques massa carregades de codonys grossos perquè no es trenquin. A diferència de la pomera i el perer, la flor -rosa clar subtil- és solitària i no surt en ramets.
L'altre maldecap de l'hereu de can Cunda són les invasions de perforadors del fruit, quan en comencen a sortir de corcats. Perquè no es corquin és necessari collir-los verds o ensulfatar-los amb insecticides, químics o naturals. A més, quan hi ha massa humitat, els fongs els acaben podrint. És un fruit aspre, però tan delicat com la fragància que desprèn. L'aroma ja és virtut destacada el segle XVII: «Lo olorar codony és contrari a tot gènero de verí, y si lo codony és menjat, conforta lo ventrell, y estreny lo flux del cos, y fa bon alè.»
De l'arbre estant, per madurs que siguin, són immenjables, excepte per a l'Eudald. Necessiten elaboració. El codony és fabulós en rostits, platillos i estofats, tant com ho poden ser amb peres, pomes, préssecs o figues. Una recomanació antiga ja des d'Apici, a la Roma antiga, i en tots els llibres clau de la nostra cuina: del Libre del Coch, del Mestre Robert, del 1520, fins a La cuynera catalana, del 1835. Molts anys van ser considerats com una poma. És omnipresent a tots els tractats d'agricultura i botànica: Plini el Vell, Paladi, Dioscòrides, Teofraste, Laguna, Varró o Fra Agustí de Banyoles. I tots els abastarien madurs, en dia serè i en la lluna vella, i els conservarien en mel o en vi, als quals encomana les virtuts. A fe.
CODONY: Fruit del Cydonia oblonga, arbre de fulla caduca de la família de les rosàcies. Al codonyer se l'havia tingut sempre per una varietat de pomera. Precisament, el mot portuguès marmelo deriva del llatí melimelum -i aquest del grec melímelon-, que significa poma dolça, poma melada. El mot català, en canvi, ve del llatí malum cotoneum. Tot i això, Apici, primer tractadista de cuina, parlava de cydonium, provinent del grec kydónion, és a dir, de la fruita de la ciutat de Cidònia, al nord de Creta.
MELMELADA: D'entre els llegats de Portugal a la humanitat -que són molts i només un banquer anar- quista sabria quantificar sense desassossec- una paraula, marme- lada, en portuguès codonyat, és la més universal de totes i ha estat traslladada a força llengües. Avui, però, melmelada, mermelada, marmelade, marmelata o malmalade és la cocció suau de sucre amb polpa de qualsevol fruita i no pas només de codonys.SALVADOR GARCIA-ARBÓS
El Punt. 13.10.2005
*
· Article publicat al diari El Punt el 13.10.2005
*
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada