dijous, 29 maig de 2008

Funeral a Sóller


A Ca les ànimes, i sota aquests pollarros (pollancres o Populus nigra) hi ha un rètol que prohibeix aparcar a partir del 28 de maig. Motiu: tallar arbres. Sí, ho heu llegit bé, encara que a la imatge no es destriï gaire.

Segons m'han dit hi han de fer un col·legi. Fins aquí tot bé, no parlarem ara de la importància de l'educació... o sí. Algú dels promotors explicarà als infants el que feren amb aquests magnífics polls? Aprofitaran la seva cel·lulosa per fer llibres de medi i explicar la importància dels arbres? Algú dels que ha firmat el permís de tala em sent? Per què volen privar els infants d'aquest tresor viu? M'agradaria molt haver interpretat malament l'escrit: no s'ha de ser alarmista, només diu

MOTIU: TALLAR ARBRES. Segle XXI...

Pep Lluís Pol

dimarts, 27 maig de 2008

De micorizes

L'altre dia vaig decidir fer un repàs imaginatiu de les primeres classes (o almenys el que recordo d'elles) de naturals o coneixement del medi a l'escola. Sens dubte, aprofito per dir que un professor pot ser clau en la motivació futura de l'alumne/a (i aquí un altre exemple de la importància dels mestres).
La qüestió és que vaig reflexionar sobre la línia que se segueix a naturals fins al batxillerat. Aquesta línia (diguem-ne Darwiniana) crec que està sobretot enfocada cap a una part més aviat competitiva (la piramide, les relacions tròfiques, el gran es menja el petit i l'home al capdamunt etc...). Amb això vull dir que molts dels temes que inclouen algún tipus de relació entre organismes solen destacar de manera bastant directe a tots aquells que signifiquen una competició entre organismes. D'alguna manera se'ns presenta la part on la natura es baralla que no pas la part on es veu la natura cooperant. La cooperació la veiem a batxillerat, just el dia que no et presentes a classe, amb el bonic exemple dels líquens i com a comentari curiós... En definitiva, la cooperació la veiem en algún paràgraf com si fos una excepció a la natura... Sí, excepció és la paraula justa per descriure el que hom opina sobre la simbiosi o cooperació a la natura. Bueno, fins aquí una mica el comentari, sense donar opinió de si està bé o malament o si en realitat importa un bleda. El que si crec que és veritat és que el tema d'avui pot ser interessant per canviar una mica la línia ja que jo crec que és molt pedagògic.
És per aquest motiu que parlaré de les micorizes i resumiré alguna cosa que he trobat en .pdf i que trobo interessant.

Origen de la vida a la superfície terrestre, fruit de la cooperació

És interessant pensar com fou possible que organismes marítims arribéssin a terra ferma i s'instal·léssin. En realitat això va ser un procés extremadament lent, molt probablement després de mil·lions d'intents i gràcies a la competència biòtica que deuria haver als mars primitius.
La opinió comuna és que les algues van ser les antecessessores de les actuals plantes vasculars i per tant, les primeres en colonitzar bocins de terra. No obstant això, l'opinió d'avui dia també afirma que elles soles no ho van aconseguir, sinó que van necessitar altres microorganismes per completar les seves necessitats. No sé si es pot assegurar que aquests microorganismes van ser precisament fongs que, units amb les arrels (talús en el cas de pteridòfits, arrels primitives...) forméssin les micorizes. La veritat és que els indicis per pensar això són cada vegada més clars, per exemple:

·S'han datat micorizes de fa 460 mil·lions d'anys (Fonts: Micorriza i Consumer, no sé si és molt fiable...).
·Wikipèdia i consumer a part, Azcón-Aguilar et al., 1980 (i la comunitat científica actual) comenta a l'any 1980 que la planta fòssil estudiada més antiga, perteneixent al gènere Rhynia i datada de fa 370 mil·lions d'anys (és a dir, quan feia poquet que aparegueren les primeres plantes terrestres), ja presentava clarament una associació fúngica que molts han assegurat micorrízica. Per tant, molt probablement la unió micorízica va permetre a les plantes conquerir terra ferma.

Així doncs, la opinió general vers aquest tema va sent que les primeres plantes no eren capaçes d'absorvir els nutrients sinó que ho feien bàsicament els seus microorganismes associats, els fongs. Com veurem més endavant, la realitat és que això continua sent així tot i haver passat 400 mil·lions d'anys.
Una altre reflexió a la que convida aquest fet, és que sembla evident doncs que les algues van conquerir un territori prèviament conquerit ja per altres organismes.

La supervivència davant la falta d'aigua i aliment, el problema de sempre

Un dels malsons de tot ésser és la falta d'aigua i d'aliment. Evidentment les primeres algues que van conquerir terra eren sobretot aquàtiques i, per tant, sense mecanismes de reserva d'aigua. Sembla ser doncs, que tant el repte de superar les dessecacions com el de superar la falta de nutrients va ser gràcies a fongs aquàtics. D'alguna manera, les plantes no haguéssin pogut arribar mai soles a la superfície terrestre sinó que ho van haver de fer de manera simbiòtica. Així doncs, Azcón et al., 1980 "la clava" dient que la micoriza s'ha desenvolupat amb la planta, va permetre la seva evolució, va evolucionar a la vegada amb elles i amb elles s'han perpetuat.

En efecte, quan al 1885 es va observar per primera vegada la micoriza, hom creia que era una excepció dintre el món vegetal. No obstant això, uns 50 anys més tard es va comprovar que la micoriza era una norma i no una excepció.
Avui dia se sap que un 95% de les plantes superiors presenten micorizes. Les plantes que no en presenten (5%?) molt probablement n'hagin presentat anteriorment i amb l'evolució l'hagin perduda. A més, el fet que només el 5% no presenti micoriza significa que tenir-ne és un gran avantatge evolutiu.
Per posar uns exemples, dintre l'ordre dels fagals (moltes de les nostres espècies forestals presents al nostre país), no existeix un sol arbre que no presenti micoriza. En cas contrari, la majoria de plantes acaben morint o fent-se molt més susceptibles. A més de les fagàcies, les coníferes també en presenten (sense micorriza moren al cap de dos anys), igual que arbusts, orquídies.... Existeixen també nombrosos casos en que la planta no és capaç de germinar...

Definició de micoriza

Tot i que el típic exemple d'organisme simbiont correspongui a un líquen, la realitat és que la micoriza és encara més important que el propi líquen (sense faltar al respecte als líquens, que també són de gran utilitat al medi) ja que, ben pensat, condiciona actualment la vida de pràcticament tots els vegetals presents al planeta i, per tant, la nostra.

Així doncs, la micoriza és la unió entre un fong i les arrels d'una planta i, per tant, cadascún dels dos obté benefici.
·En primer lloc, el fong obté el carboni fotosintetitzat per la planta.
·En segón lloc i encara que ens ho haguem après diferent, les arrels no són capaçes d'absorvir molts dels nutrients al sòl ja que la majoria d'aquests estan en forma no mineralitzada (mineralitzar costa un temps extraordinari). Així doncs, la primera funció que fan els fongs és la de mineralitzar ràpidament aquests nutrients gràcies a la segregació d'uns àcids ( la funció sería similar a la dels enzims al catalitzar reaccions químiques), llavors aquests nutrients són absorvits pel fong (sobretot) i aquest els transmet a l'arrel.
A més d'això, desenvolupen altres importants funcions a l'arbre (longevitat de l'arrel, transport, absorció d'aigua, augmentar extraordinàriament la superfície d'absorció de les arrels etc...). L'interessant pot venir quan, a més d'això, s'observa la importància que té pel sòl i pel bosc.


Importància

Aquesta publicació només convida a explorar més el món de les micorizes i també, si pot ser, a canviar el concepte d'arrel per el de micoriza. Quan se'ns descriu el sistema d'absorció de les plantes únicament se'ns presenta un protagonista, l'arrel. Crec que això és injust, primera perquè estem enganyant i segona perquè és injust ignorar l'altre protagonista de la película que, a més, sembla tenir vàries cares; la del fong malparit que em mata les plantes, la del fong que guarneixo amb la meva salseta i finalment, la del fong que gràcies a ell som aquí i que ara resulta que és per tot arreu.
Putser serà més ferragós d'explicar però la part pedagògica també és molta: l'ésser humà entendrà almenys que el què es propaga no només és el que competeix, el que més violència genera... Entendrà doncs, que la cooperació també es propaga i, a més, resulta ser una gran estratègia que si ara desaparegués, tots ho fariem amb ella.

Per si a algú l'importa un rave que molts dels arbres visquin gràcies a les micorizes (per cert, el rave segur que també fa micoriza), putser seràn dels que s'alegraran al saber que gairebé tots els bolets comestibles formen, al cap i a la fi, micorizes amb les arrels dels arbres.

biblio:

Azcón, C.; de Aguilar, G.; Barea, J.M. Micorrizas. 1980.
Biologia

imatge:

weblogs


dilluns, 26 maig de 2008

Entre pineda i garric

·
·
És quan dormo que hi veig clar

A Joana Givanel

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar,
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar,
Foll d'una dolça metzina.

Abril 1939

Josep Vicenç Foix i Mas
(Sarrià, Catalunya 1893 - Barcelona 1987)
·
· Poema cantat per 'Dijous Paella' i per 'Joan Manuel Serrat':

·
·
·
· Fotos : [ - m a r i a - ] · [ ferran ] · [ esta_ahi ] ·
·

diumenge, 25 maig de 2008

Agroecologia i crisi alimentària



L'agricultura orgànica pot contribuir a resoldre la crisi alimentària i a mitigar el canvi climàtic global "L'agroecología apunta a assolir la sobirania alimentària, afavorir l'ocupació rural i l'ús de tecnologies apropiades que millorin la productivitat; enfortir el teixit social promovent relacions equitatives entre el camp i la ciutat, fonamentalment des de l'intercanvi i en l'accés al coneixement; fomenta la participació de les organitzacions de camperoles, petits i mitjans productors, en la formulació de polítiques i en la presa de decisions que tinguin a veure amb la nostra sobirania productiva i alimentària, l'accés, ús i conservació dels recursos naturals; apunta a recrear el coneixement ancestral i les tradicions alimentaries dels nostres pobles; i, com a proposta ambiental, es fonamenta en la conservació dels recursos naturals i el manteniment de les funcions dels ecosistemes."



Declaració de L'Havana (Cuba), 16 de maig del 2008


L'agricultura orgànica pot contribuir a resoldre la crisi alimentària i a mitigar el canvi climàtic global, sempre que estigui basada en els principis de la Agroecología. A aquesta conclusió van arribar més de 400 cubans, 132 delegats estrangers de 26 països, pertanyents a organitzacions d'agricultors, indígenes, investigadors, tècnics, docents, estudiants i membres de ONGS de Llatinoamèrica i Europa, a la VII Trobada Internacional d'Agricultura Orgànica i Sostenible, organitzada per l'Associació Cubana de Tècnics Agrícoles i Forestals de Cuba (ACTAF), celebrat a L'Havana entre el 13 i 16 de maig del 2008.

A la Trobada es van tractar temes relacionats amb l'agricultura urbana, les tecnologies agroecològiques i l'experimentació i innovació feta per camperols, els indicadors de sostenibilitat, la comunicació, educació i extensió en una agricultura sostenible, les respostes de la Agroecologia al canvi climàtic, la certificació participativa i comercialització d'aliments orgànics i la conservació i maneig de recursos naturals.

AL final de la Trobada, a la qual va estar present SEAE es va signar un Conveni de Col·laboració entre ACTAF i SEAE per a l'intercanvi de coneixements i informació i el recolzament en el desenvolupament de l'agricultura orgànica i la sobirania alimentària a Cuba i Espanya.

A pesar de l'accelerada urbanització que experimenta Amèrica Llatina, en el camp llatinoamericà viuen uns 125 milions de persones, sobretot petits productors, que abasteixen gran part de la producció d'aliments per al consum local. Practiquen una agricultura tradicional de baix ús de matèries i molts d'ells amb base agroecológica, sense ser reconeguts com productors ecològics, encara que amb estratègies més sustentables que els models agroquímics de la revolució verda.

Per altra banda, va quedar demostrat que els sistemes agroecològics de producció poden ser més productius, resistir millor els fenòmens climàtics i pel seu baix ús de recursos energètics no renovables, són més sustentables econòmica, ecològica i socialment.

Les iniciatives productives agroecològiques en tots els nostres països, mantingudes per les comunitats i petits i mitjans productors, des de sempre han demostrat la seva viabilitat econòmica, social i ambiental. Aquestes iniciatives que assenyalen rutes de desenvolupament rural i agrícola, requereixen del suport polític de l'Estat i de la societat per a la seva consolidació i generalització en els territoris avui amenaçats de desaparèixer pels monopolis depredadors.

No obstant això, a pesar del seu creixement, fins al moment, la producció agroecològica a Amèrica Llatina no compta amb el respatller de polítiques públiques favorables i de llarg termini per a consolidar-se com alternativa per als petits productors i per a enfrontar-se a les pressions de la agroindustria monopolista que destrueix aliments, ecosistemes, recursos genètics i pobles (G. Kastler, Planet Diversity, maig 2008, Bonn).

Les tecnologies que promou la agroindustria com els transgènics, la producció de agrocombustibles amb plantes per alimentació i altres, solament agreugen els problemes i aprofundeixen la crisi d’aliments.

A l'última Conferència de la de la FAO (Roma, 2007) els participants van manifestar que existeix suficient evidència científica que l'agricultura orgànica pot contribuir de forma decisiva a alimentar a la població mundial i garantir la sobirania alimentària dels pobles. Mentre que la Conferència Regional Llatinoamericana de la FAO (Brasília, 2008) va recomanar que s'inclogui el tema de la Agroecología i els sistemes de producció orgànica en la pròxima agenda regional. En aquesta mateixa conferència, organitzacions indígenes i socials de Llatinoamèrica, van declarar la importància de valorar i promoure els principis de la Agroecología com estratègia per a produir aliments d'alta qualitat, respectant els ecosistemes i reconeixent els coneixements dels camperols, indígenes i agricultors familiars.

La agroecología apunta a assolir la sobirania alimentària, a afavorir l'ocupació rural i l'ús de tecnologies apropiades que millorin la productivitat; enfortir el teixit social promovent relacions equitatives entre el camp i la ciutat, fonamentalment des de l'intercanvi i en l'accés al coneixement; fomenta la participació de les organitzacions de camperoles, petits i mitjans productors, en la formulació de polítiques i en la presa de decisions que tinguin a veure amb la nostra sobirania productiva i alimentària, l'accés, ús i conservació dels recursos naturals; apunta a recrear el coneixement ancestral i les tradicions alimentàries dels nostres pobles; i, com a proposta ambiental, es fonamenta en la conservació dels recursos naturals i el manteniment de les funcions dels ecosistemes.



Per tot això:

1. Recomanem a les societats i els governs el suport a les estratègies de producció d'aliments sobre la base dels principis agroecològics.

2. Reafirmem que la imminent epidèmia de fam que aguaita al món, només pot ser enfrontada pels nostres països des d'una Sobirania Alimentària i aquesta sols és factible des d'una agricultura sostenible sobre bases agroecològiques;

3. Demandem una major participació dels agricultors en la investigació, i que el saber camperol sigui part dels processos de capacitació i de desenvolupament ;

4. Requerim un enfocament sistemàtic en la formació de tècnics i professionals en ciències agràries, ambientals i afins així com en la investigació, que contempli les dimensions socials i ambientals, on Agroecología i el desenvolupament sostenible siguin eixos transversals d'aquestes estratègies.

5. Rebutgem als transgènics com a solució al problema de la fam en el món;

6. Exigim el reconeixement de tots els Governs de la certificació participativa i un major suport al desenvolupament dels mercats locals d'Amèrica Llatina.

7. Demandem el reconeixement explícit del decisiu paper de la dona tant en els processos productius, com en la formació agroecològica, per a la seva major participació en la presa de decisions

8. Per últim, demanem l'enfortiment del paper dels sistemes agroecològics en la mitigació del canvi climàtic i el reconeixement de la seva aportació en serveis ambientals a la Societat.



Signants:


IFOAM GALCI, Grupo de América Latina y El Caribe

MAELA, como Movimiento Agroecológico de Latinoamérica y El Caribe,

RAPAL, Red de Acción contra los Plaguicidas de América Latina

SOCLA, Sociedad Científica Latinoamericana de Agroecologia

Vía Campesina

ABA, Associació Brasilera d’Agroecologia, Brasil

ACTAF, Asociación Cubana de Técnicos agrícolas y Forestales de Cuba

ACPA, asociación Cubana de Producción Animal de Cuba

ACSUR Las Segovias, España

Asociación Grupo Ecológica INEM-GREI, Colombia

Ecofondo Regional Orinoquia, Colombia

Fundación Sembradores de Esperanza, Colombia

Fundación AGRECOL Andes, Bolivia

SEAE, Sociedad Española de Agricultura Ecológica, España



dijous, 22 maig de 2008

Cirurgia clandestina


Cirurgia clandestina


Seria l’any 1992 (més/menys 1,5), un arbre, Ulmus pumila, faria 15-20 anys que s’havia plantat, amb una ventada va caure a terra (cap al sud) tant llarg com era, però es veu que les arrels de la part sud tan sols es varen flexionar sense espanyar-se, l’arbre continuava viu. Aleshores es va procedir a la reconstrucció de l’arbre de la següent manera:

1. Reducció de capçada en presumpte correspondència amb les arrels trencades de la part nord. Les ferides produïdes aleshores no les trobarà ningú. Les que es veuen són d’una ràtzia posterior.

2. L’arbre es posa dret estirant amb un tractor. No dret del tot, sinó una mica inclinat al sud, no fos cosa ens caiés per l’altra costat, i adéu l’invent.

3. El fust faria un pam de diàmetre (ara fa prop d’1 metre de cintura). Es va trepanar a 1 metre d’altura col.locant una armella de pern que va travessar diametralment la secció el fust, de manera que l’armella quedava al nord i la rosca al sud, on es va posar un dineret gros i una femella.


4. Tot aprofitant que es tractava d’una voravia enrajolada, als dos escaires nord de l’escocell es varen incrustar sengles argolles al nivell del sòl.

5. Amb una cadena es va tensar des de cada argolla del sòl a l’armella del pern incrustat.

6. Ja només calia esperar que l’arbre creixés i que no vingués un huracà del sud (no sol passar).

El més emocionant, però, va esser fer tot això clandestinament. Amb un ajuntament on dominaven els carcamals (encara ara no saben de què parlam), i l’arbre al terra, l’únic que vaig esser capaç d’explicar va esser que necessitava un tractor per anar a esterrossar, la resta d’ormetjos degueren sortir de sa portassa de sa padrina, per això es va posar una cadena, enlloc dels cables homologats que hauria exigit el Larruy.

El postoperatori va esser molt més pausat en el temps, en les possibilitats de control i, en conseqüència, difuminat en la memòria. El pern degué quedar estrangulat aviat i engolit a curt termini sense possibilitat de moure’l per no provocar més ferides. Després hi va haver una remodelació de la voravia i la cadena va desaparèixer, ja haurien passat uns 6 anys i l’arbre s’aguantava bé.

Aquells anys, com que no tenia a ma cap revista per publicar això, ja no se me va acudir pendre notes sistemàtiques ni fer-ne un bon document gràfic, així que he reconstruït els fets de memòria, que pot fallar en algun punt, però no en els fets bàsics. I tampoc no sé dibuixar. Amb sort puc tenir alguna diapositiva a la capsa de “kaos”, si la trob la reciclaré.

Et voicí:


Epíleg: l’om aixecat encara és viu i porta una vida normal, si es pot dir normal a fer carrer, de franc i amb un prestigi social sota mínims, però ja el veis, al carrer Cabana 49 de Marratxí. El fust es veu integèrrim.

Dues cartes per salvar la biodiversitat

Comunicat de premsa


La societat civil demanda decisions responsables quan als agrocombustibles, arbres transgènics i la tecnologia Terminator.


Dues cartes obertes dirigides a les delegacions que participen de la MOP i COP.



Maig 2008. Aquest mes es portarà a terme la IX Conferència de les Parts del Conveni de Biodiversitat Biològica (COP-9) i la IV Conferència de les Parts del Protocol de Cartagena (MOP-4) a Bonn, Alemania.


Una gran quantitat d’organitzacions de la societat civil aprofiten la realització de la MOP i COP per a fer públiques les seves sèries preocupacions sobre els impactes dels agrocombustibles, arbres transgènics i la tecnologia Terminator (afers importants en relació a la seguretat biològica i la conservació de la biodiversitat) mitjançant dues cartes obertes dirigides a les delegacions dels governs que participen en aquestes reunions.


A pesar del fet que les dues cartes foren elaborades de manera separada, les organitzacions involucrades decidiren difondre les cartes de manera conjunta durant la MOP i COP i elaborar un comunicat de premsa conjuntament. Aquesta decisió fou presa degut a la similitud de les preocupacions i demandes mencionades a les dues cartes en relació a la plantació de monocultius d’arbres, agrocombustibles, arbres i cultius genèticament manipulats i la tecnologia Terminator.

Una de les cartes, signada per més de 300 organitzacions de diferents parts del món, expressa la seva profunda “preocupació quan als impactes del monocultius d’arbres a gran escala sobre la biodiversitat del planeta, agregant-hi la més recent amenaça de les investigacions que s’estan portant a terme a molt països sobre “arbres transgènics”.




A més, la carta subratlla la necessitat per el Conveni de Diversitat Biològica “també hauria de reconèixer els greus impactes sobre la biodiversitat dels monocultius a gran escala destinats a la producció d’agrocombustibles i posar límits a la seva expansió. S’hauria de declarar a més una moratòria immediata a tot suport polític, tècnic i financer per a la seva producció”.


La segona carta s’inicia amb una sol·licitud d’oposició contundent a qualsevol decisió que faciliti o motivi la promoció d’agrocombustibles, arbres transgènics i llavors obtingudes mitjançant les Tecnologies de Restricció d’Ús Genètic (Terminator).


En base a dades i arguments que donen suport a la demanda, la carta resumeix la problemàtica indicant que “els agrocobustibles, arbres transgènics i les GURT’s (Genetic Use Restriction Technologies) impliquen la pèrdua de la sobirania alimentària, contaminació de varietats locals, pèrdua de la agrobiodiversitat i dels coneixements locals lligats a ella, concentració de poder del mercat de llavors en poques corporacions, contaminació dels recursos naturals i degradació general de l’entorn ecològic i social”.


Resumint, ambdues cartes criden l’atenció sobre els seriosos impactes que tendrà l’expansió contínua d’agrocombustibles, arbres transgènics i l’alliberament de la tecnologia Terminator a la sobirania alimentària, el medi ambient, la biodiversitat i la salut pública a nivell mundial i demanen la immediata detenció de la promoció d’aquests cultius i tecnologies.



El text complet de les cartes i les seves adhesions es troba a:

http://www.wrm.org.uy/actors/BDC/COP9/index.html


Representants de les dues cartes estaran presents a la MOP-4 i COP-9 hi estaran disponibles per a entrevistes amb els mitjans de comunicació. Per contactar-hi:


Ana Filippini (participant a la COP-9) anafili@wrm.org.uy

Georgina Catacora (participant a la MOP-4) g_catacora@yahoo.com








Poesia i música al Tibidabo

Associació de Veïns del Cim del Tibidabo

Diumenge 25 de Maig a 2/4 de 8 de la tarda

Trobada de Música i Poesia a favor
de l'Alzinar catalogat del Tibidabo

Amb motiu de la Setmana de Poesia de Barcelona i de l'Inauguració Oficial de la antiga i emblemàtica Biblioteca Valentí Almirall.

Programa:
Presentació de l’acte a càrrec de Margarita Rubió de Rispal, presidenta de la Fundació Nicolau María Rubió i Tuduri. Inauguració i benedicció del lloc.

Primera part:
Sergi Mateu, actor
Perejaume, poeta i pintor
Albert Roig, poeta
Carles G. Olalla, actor i escriptor
Jose Maria Camino, poeta Lectura de poemes catalans i castellans

Segona part:
Marina Rossell, cantant i cantautora. Obres varies.
Assumpta Cribillers, mezzosoprano i Roger Sans, piano. Cançons catalanes.
Max Villavecchia, piano. Dansa no. 5 de Enric Granados.

Al finalitzar l’acte s'oferirà un refrigeri als assistents.

Entrada lliure. S'admeten donatius per salvar l'alzinar

Camí de Vallvidrera al Tibidabo, 43 - 08035 Barcelona
Més informació: - 932125965 - 932120948– 619494639

Per arribar: - Funicular del Tibidabo (Plaça Dr. Andreu) o Tibibus T-2 (Plaça Catalunya) fins a la Plaça del Tibidabo i baixar a peu fins a la Biblioteca Almirall (3’) - FFCC línees S1 o S2 (direcció Terrassa o Sabadell) fins Peu del Funicular + Funicular de Vallvidrera fins Vallvidrera superior (6’) + Bus de barri 111 fins a la Torre de Collserola (passa cada ½ hora).
- Més informació accés: Parc d'Atraccions Tibidabo - 93 2117942

·

dilluns, 19 maig de 2008

Llums i ombres sobre el morrut de les palmeres


Si poguéssim parlar amb el morrut...

L’altre dia actualitzant informació sobre el morrut vaig trobar el vostre blog i m’he decidit a escriure-vos. M’hi sento obligat.
Ha estat una agradable sorpresa veure la inquietud que teniu pels temes mediambientals però també ha estat desconcertant llegir un parell de posts sobre el morrut força curiosos per dir-ho d’alguna manera.
M’ha fet gràcia veure una traducció al català de l’article de “El País“: "De la lluita contra el morrut", on els representants del DAR es mostren escèptics, per no dir pessimistes davant la perspectiva de tenir controlada la plaga malgrat els avenços fets i els recursos que s’hi esmercen.
L’escrit remarca que segons el sr. Giné s’ha de conviure amb la plaga i que ara se saben més coses ( quines !? no es poden explicar ? ) i que Barcelona vacunarà 330 palmeres sanes ( és l’endoteràpia la única solució ? )
Sembla un article fet a mida per a justificar el treball de l’Administració i de llum sobre el tema, més aviat poqueta. Ens queda l’esperança de que les investigacions que s’estan duent a terme tan a Bellaterra com a Cabrils aportin solucions al problema.
Una cosa està clara però, i és que gràcies a la iniciativa dels tècnics de Parcs i Jardins, a Barcelona s’ha aconseguit salvar de la tala una vintena llarga de palmeres gràcies a un tractament adequat. I en aquest sentit enllacem amb el post següent: "Mètode "Guillem" contra el morrut", remarcable pel seu altruisme en oferir un mètode fulminant contra el morrut : El mètode Guillem.
El nostre amic ens explica el seu mètode, cent per cent efectiu diu ell, tan particular com que el seu caldo està fora del menú autoritzat pel DAR. El Diazinon és un producte que NO està autoritzat per a la lluita contra el morrut i aplicar-lo a 20 atm ja és una mala broma pel medi ambient. La deriva, per petita que sigui, matarà tota mena d’insectes i pot tenir efectes col·laterals no desitjats en d’altres éssers vius...i cada sis setmanes tornem-hi en el cas de tenir l’esmentada persistència.
Dels residus generats no en fa cap comentari però cal dir que la seva correcta gestió és vital pel control de la plaga.
Jo diria que quan un organisme oficial es pren la molèstia de redactar un protocol (Darp.plagues.protocol.pdf ) és pel bé de tothom. Cal tenir sempre present que l’aplicació de plaguicides és un atemptat contra el medi ambient i cal minimitzar els seus efectes perjudicials. La lluita química només té sentit dintre d’un control integrat de les plagues on s’ha d’aplicar de forma estrictament responsable. Sempre que es puguin fer servir controls biològics o culturals el medi ambient ho agrairà.
Cuidar el nostre entorn és una feina de tots. No es pot ignorar la repercussió de tot allò que fem i un bon professional ha de prendre consciència d’allò que fa i com ho fa. Responsabilitzar-se d’un tractament vol dir assumir-ne les conseqüències i per això cal saber què estem fent exactament a cada moment.
Estípit, secció
transversal.
Inexistèn-
cia de
creixement
secundari.
Vasos conductors propis de les monocoti- ledònies.


Em sento obligat a dir tot això: la meva formació acadèmica ha estat en escoles públiques i treballo en la funció pública. Si la meva aportació pot contribuir a aclarir el tema, a disminuir els impactes de la plaga en el patrimoni comú, a ser motiu de reflexió en els centres de formació, em dono per satisfet.
La preservació del medi ambient és una obligació de tots plegats i la lluita contra el morrut és declarada d’utilitat pública pel DAR.
D’ençà la primera palmera tractada a Barcelona he tingut el privilegi de fer-ne el seguiment de la plaga. Inventariar, sexar, fotografiar, diagnosticar i tractar les palmeres és una rutina per a mi. No sempre ha estat fàcil però és un repte engrescador. Cada dia un detall nou, un nou dubte i una reflexió més al pot. Qui sap si algun dia lligarem caps... encara no està tot dit.
Doncs sí, formo part d’aquesta massa de treballadors anònims que mai sortirem entrevistats ( ni ganes, total sempre s’acaba remarcant allò accessori i traient de context qualsevol comentari...) però estem tramitant la realitat quotidiana.
Ningú no en parla massa però el punt més important en la gestió de la plaga és l’estratègia de detecció. Qualsevol palmera afectada i sense detectar multiplicarà els problemes proporcionalment a la taxa de reproducció del bitxo.
Crec que la forma més eficaç d’observar el grau d’afectació és des d’una cistella ( plataforma elevadora ) montada en un vehicle. Quan la palmera no és accessible, en aquell moment, uns binocles ( 8x30 ) ens poden ajudar. Cal parar atenció en qualsevol detall que ens destorbi de la forma ideal de la palmera. De lluny es pot veure que la palmera presenta un dimorfisme a la corona : els exemplars mascles són com més planers a la part superior que les femelles, que són més rodonetes en conjunt.
Veurem que la densitat de fulles és superior a la part sudoest de la palmera i que les palmeres carregades de dàtils tenen tendència a obrir les fulles de la corona trencant la simetria radial d’aquesta.
Sovint hi ha danys provocats per rosegadors o nius de cotorres que poden emmascarar indicis de la presència del morrut. També les palmeres plantades massa atapeïdes dificulten una bona observació. Una bona diagnosi en aquest cas passa per observacions més freqüents.








Danys als verticils interiors de la corona.



Podem desconfiar quan observem fulles que han decaigut de la seva posició original, estan cloròtiques, trencades o pansides. L’espata de les inflorescències femenines, malgrat poder estar afectades, és molt resistent i triga a decaure.
En les proximitats d’un focus cal extremar la concentració en els detalls més insignificants per a una detecció precoç. En aquesta situació sembla ésser que el morrut no té més predilecció pels mascles que per les femelles.
De vegades trobarem que les fulles afectades són les de l’interior de la corona, al voltant de l’ull i invisibles des de l’exterior. En d’altres ocasions només tibant de la part superior de les mateixes les arrabassarem sense dificultat a l’estar malmeses o ja les veurem degradades i caigudes. Els foliols poden tenir rastres d’atacs diversos de quan la fulla estava plegada. A l’obrir-se com un vano observarem cribats o rossegades que retallen la fulla. Quan els indicis venen signats pel morrut recorden un tros d’espardenya esfilagarsada...
El decantament de l’ull o fins i tot l’aparent absència del mateix és l’evidència que tenim un problema greu. Un estadi molt avançat de colonització presenta danys evidents a la corona. L’estadi final en la simptomatologia és l’aspecte totalment decaigut de la corona com si li haguessin fotut un cop de mall o - diuen al DAR- com si li hagués caigut un piano al damunt. Mala feina pel tuf de les pudricions... Arribat aquest punt la palmera és difícilment recuperable i cal tenir clar el perquè s’ha localitzat en aquest estadi.










Cop de mall.



Un mètode dràstic però que sembla efectiu a l’hora de neutralitzar els efectes de l’atac del Rhynchophorus és el següent:
Després de balissar un perímetre de treball, en el qual no hi pot entrar ningú que no estigui proveït del seu EPI, i un cop esteses unes lones per tal de poder recollir millor les restes de la poda, es procedirà a eliminar totes les fulles de la palmera. Es deixarà la valona neta respectant una distància prudent entre la secció superior de l’escapçada de les fulles centrals i l’ull de la palmera, més gran com menys intens hagi sigut l’atac. Les fulles, cascabots i altres restes aniran a parar a l’astelladora.
Aquesta intervenció requereix tacte per part del jardiner. Si en l’afany de fer net treu massa matèria pot afectar irreversiblement la palmera. La seva resistència biomecànica pot quedar disminuïda o bé podem afectar-li el cor i, mort el teixit meristemàtic, mort l’exemplar. Una vegada acotada la secció de treball de la palmera caldrà sanejar tant com es pugui les parts afectades pel barrinador que ens hauran quedat a la vista amb claredat, malgrat la ràpida oxidació dels teixits i la trinxada de fibres.




El cor de la palmera amb el meristema apical assenyalat amb un traç de punts.



Les tabales més externes a l’ull que encara estiguin corcades es poden netejar, reduint-les amb la motoserra a un nivell més baix. Alerta ! Cal tenir present que la resposta de la palmera variarà fins a triplicar el nou creixement en relació a un exemplar que hagi estat massa repelat. Al mes de maig, a Barcelona, les fulles centrals poden reaccionar creixent 0,5cm diaris de forma aproximada!
Totes les galeries i els espais intersticials entre tabales s’han de burxar amb un estri per tal d’extreure’n larves i adults. S’ha de fer net de tots els detritus existents com ara restes de mantellina, serradures, fibres descompostes, etc...
Aquests els podem dipositar dins un cabàs que després abocarem a la tremuja.
Cal tenir en compte que en palmeres detectades precoçment trobarem poques galeries però poden haver-hi, a més a més de larves, adults a punt de vol i cal estar al cas, no es pot badar.










Valona sanejada.



Un cop enllestida la palmera el proper pas serà tapar la valona amb una mànega de plàstic ( amb un gruix d’unes 300 galgues n’hi haurà prou ) que per la part inferior s’acollarà a l’estípit precintant-la. La part superior es tancarà amb una brida després d’ésser tractada amb l’insecticida i es destaparà al cap de tres dies. Mantenir més temps el tancament només afavoreix la propagació de la podridura rosa ( Gliocadium sp ) i ofega la planta. Si al fer la neteja de la valona topem amb pudricions caldrà desinfectar la motoserra a l’acabar la palmera.
El tractament localitzat s’aconsegueix gràcies al plàstic tancat i a l’aplicació amb una motxilla de tractar amb 15 litres de solució d’insecticida sistèmic i de contacte. Amb la llança aplicarem el líquid per gravetat a les diverses galeries i cavitats i després deixarem ben xopa la valona fent passades fins a esgotar el volum de la motxilla.
Gràcies a l’atmosfera creada per l’insecticida sota el plàstic en aquest moment queda garantida la total eradicació del morrut.







Una tapada i l’altra brotant amb un colom guaitant.


La palmera després d’un esforç “sobrevegetal” es reestructurarà del no-res com aquell qui diu, però requerirà un seguiment constant, aplicant productes sistèmics en funció de la persistència d’aquests i del risc d’una reinfecció.
Sobre aquests sistèmics darrerament l’aplicació mitjançant injeccions al tronc -endoteràpia– és el producte més novedós i sobre ell recauen moltes expectatives. Té una avantatge essencial i és que és tracta del sistema d’aplicació més ecològic del mercat per ésser estrictament localitzat i sense riscos de contaminació ambiental.


















Exemplar recuperat.



Cal tenir la prevenció d’admetre certes limitacions relacionades amb la forma d’aplicació i el mecanisme d’actuació que de ben segur milloraran amb el temps. D’entrada en Shigo es mostrava contrari a la seva aplicació en els arbres : sort en tenen que poden compartimentar, la palmera ni tan sols això pot fer !
D’altra banda en temps de sequera factors primordials per al mecanisme de la traslocació com poden ésser la reserva hídrica del sòl, la salinització, l’evapotranspiració afecten el potencial osmòtic de la palmera. La disponibilitat d’aigua és un factor limitant així com també cal valorar no les lesions pròpies de les injeccions sinó els danys que poden haver quedat amagats.
En temes de seguretat cal recordar que paga la pena imposar-se hàbits proactius, com per exemple la inspecció sistemàtica de l’estípit de totes les palmeres malgrat l’objectiu principal sigui la detecció del morrut.








Detecció de defectes amagats a l’estípit.



La relació entre els estats fenològics de la palmera, el comportament del morrut i el moment d’aplicació de l’endoteràpia és prou confosa encara per a emprar-la com única eina de control.
Pel que respecta l’estratègia de gestió de la plaga qualsevol inversió en investigació i divulgació de la mateixa, en mecanismes de control, sistemes d’informació geogràfica, vigilància de la gestió del residus i de l’estat de les plantacions privades és tan decisiva com trobar la “recepta ideal” per al control del morrut.
Hi ha encara més coses per a dir però crec que m’he estès massa. Potser un altre dia...
Sabeu ? Mai no podré explicar la fascinació amb la qual m’atreuen les palmeres. L’enigma de la seva resilència, la dansa de les seves fulles, els bivacs sota els dàtils fugissers...

J. D. Fernàndez i Brusi ( jfbrusi@gmail.com )
Acreditació DAR nivells bàsic i qualificat Manipulació de Fitosanitaris
Membre AEArboricultura. Tècnic en Jardineria.
Tècnic. Sup. Gestió Recursos Nat. i Paisatgístics.
Certificació Post-Grau UPC Gestió d’Espais Verds.
·

diumenge, 18 maig de 2008

Pere Llofriu.obres incompletes.1.Monuments


Obertura

Podem qualificar de ‘monumentals’ els arbres que destaquen força sobre la resta. A un primer nivell, dels de la seva espècie, a un nivell més efectiu, sobre tota la resta de vegetals, però sobretot ho són quan destaquen individualment a l'entorn. Estam parlant, doncs, des d'un punt de vista humà.
Efectivament, dins un ecosistema, que un arbre sigui el més gros és irrellevant; és més, allà el que és important és l'espècie i no l'individu. Dins un bosc els arbres neixen i creixen molt espessos i, a part de les espècies competidores i moltes d'altres adversitats, han de lluitar constantment contra els seus mateixos germans per l'espai, per la llum i pels nutrients en les terres més magres, ja que les millors són les que tradicionalment s'han usat per als conreus. Aquestes no són, doncs, les condicions òptimes per a què pugui reeixir un arbre monumental; és més: la gran majoria d'arbres que esmentarem tenen alguna relació, directa o indirecta, activa o passiva, amb l'activitat humana. Per començar els han deixat viure, que ja és molt (quants n’hi ha que no han pogut dir el mateix); doncs als nostres protagonistes els han deixat viure un segle, o uns quants segles, que ja és una sortada increïble.
Estam parlant d’uns arbres que ens criden força l’atenció. Si el regne vegetal ja és, per se, una mena de miracle, topar-nos amb exemplars que eren vius el temps dels moros, que fan més de trenta metres (onze pisos, deumeuet!) o que la soca es torça i retorça fins molt més enllà del que la imaginació pugui dibuixar, estam parlant d’espectacle, admiració, necessitat de respecte... estam parlant d’autèntics monuments.
Pels països nòrdics, per allà d’on vengueren l’Arxiduc i la colla que esmentarem aviat, molts monuments de vida ja els troben als parcs de les ciutats, aquells jardins que foren de patricis preocupats per l’art i la cultura, ara són l’orgull de la ciutat i hi poden passejar els plebeus, ciutadans i turistes. A Mallorca no hem evolucionat així: aquí els parcs no acaben de quallar i, si en trobam, estaran com acabats de fer, o de desfer. Però per producció agrícola, de fusta, o senzillament perquè eixermant el sotabosc s'han afavorit els exemplars que han quedat i, perquè no?, determinats exemplars que durant generacions ens han fet gràcia perquè sí, hem arribat a tenir un bon patrimoni del que ara en destacam aquests arbres, els arquetipus dels quals són el pi de la biga indultada, l'alzina de la pleta, l'oliverassa retorta de les marjades de la Serra o el lledoner de la carrera.
Així, senzillament, deixant espai i llevant noses als arbres elegits, durant moltíssims d'anys, o segles, hem condicionat el camí per a què els nostres protagonistes hagin pogut desenvolupar tot el seu potencial i, alhora, extasiar-nos com a autèntics monuments que són.
Si féssim una consulta popular sobre els arbres monumentals més coneguts, sens dubte ens assenyalarien majoritàriament el pi de sa Pedrissa, perquè destaca en un paisatge de reclam turístic per excel·lència de fa dècades, és una figura tan típica i perfilada que es converteix immediatament en l’objecte d’atenció preferent i, sobretot, perquè en passam per davall, fenomen que sempre amplifica tota la resta de percepcions.
No ens podem sostreure a aquesta impressió, d'altra banda benigna: els arbres situats estratègicament, vists de davall, els solitaris enmig d'un sementer o casos semblants, sempre ens cridaran l'atenció i ens semblaran més grossos. De vegades, però, no ho són tant, precisament perquè en aquestes circumstàncies, en els casos de fúria de qualsevol fenomen meteorològic, tenen tots els números per rebre els primers o, en qualsevol cas, són un factor limitant per al seu creixement. Que adesiara fan de parallamps, aquests arbres, ja ho deien els primers manuals d’excursionisme.
Tot el contrari són els arbres enclotats que, sobretot vists des de dalt, no ens cridaran gaire, o gens, l'atenció, i ben probablement ens hauran passat per malla. Aquests tenen protecció parcial contra les ventades i són els que tenen més possibilitats de fer-se més grossos (i segons les estadístiques, ho són). Per calibrar tot això, la cosa més poc romàntica, però també sens dubte més eficaç, és la cinta mètrica i establir els paràmetres que ens permetin comparar.
Parlam però, d'éssers vius, i precisament dels més grossos que podem trobar a la nostra contrada. No perdem de vista que són éssers que varen néixer, creixen i moriran, i tot això, amb els monuments de vida cobra una dimensió especial. Els més antics varen néixer, probablement, en una època anterior a la nostra. Les oliveres podríen ésser del temps del moros: si les restes arqueològiques d'aquell temps ja són paupèrrimes, quin valor pot tenir, retrobar elements vius d'aquell temps? Tenim dret a negar-los a les generacions futures?
Creixen, és a dir, existeixen. Són l'altre gran grup d’éssers vius amb qui hem de compartir aquest planeta, i no tan sols això, sinó que ens complementam tant que, gràcies a què estan dotats d’un metabolisme antagònic del nostre, ells tenen la gentilesa de fabricar l'oxigen que nosaltres respiram. Tenim dret a negar-lo a les generacions futures?
I moren. Moren? Bé, sí, també moren, però poc. Poc a poc, i de drets. Quina lliçó!
***************
Llofriu, Pere
Monuments de vida. Els arbres monumentals de Mallorca
El Gall Editor - GEM
Palma 2006

dijous, 15 maig de 2008

Signatures contra tales il·legals


Benvolguda gent:

Al voltant de 18.000 persones ja han signat per a demanar als polítics una llei que reguli les importacions de fusta, que eviti l’entrada de fusta procedent de tala il·legal, que freni la desforestació i fomenti un ús sostenible dels recursos forestals.

Tenim temps de reunir-ne més, imagina: si cadascú de la gent que ha signat aconseguíssim que una altra persona propera a nosaltres signés, doblaríem aquesta xifra en qüestió d’hores. És ben senzill, no ho creus?

Anem cap a les 36.000 signatures!

Si encara no has signat, fes-ho aquí i exigeix una Llei que prohibeixi les importacions de fusta procedent de tala il·legal.

Dona a conèixer aquesta iniciativa entre familiars, amistats, cercle de treball, etc. Pots veure i reenviar als teus aquest vídeo que hem gravat en col·laboració amb l’humorista Joaquín Reyes (Camera Café, Muchachada Nui...) on explicam com muntar un moble de fusta procedent de tala il·legal.

Per a més informació:


dimecres, 14 maig de 2008

CO2


Rècord CO2

La concentració de diòxid de carboni (CO2) a l’atmosfera ha assolit una xifra rècord a nivell mundial: 387 parts per milió (ppm) segons els mesuraments realitzats des de l’Observatori Mauna Loa, a Hawaii (Estats Units). Això vol dir que s’ha produït un creixement de gairebé el 40 per cent des de la revolució industrial i la xifra més alta dels últims 650.000 anys.

Les dades, recollides pel Departament Oceànic i Atmosfèric Nacional dels Estats Units i de què es fa ressò avui The Guardian, també confirmen que el CO2, principal gas d’efecte hivernacle, s’està acumulant en l’atmosfera més ràpidament del que s’esperava.L’observatori hawaià fa mesuraments del diòxid de carboni en l’atmosfera des de l’any 1958. El creixement mitjà anual per a 2007 va ser de 2,14 ppm (el quart dels sis últims anys en què s’enregistra un increment superior a 2). Entre 1970 i 2000, la concentració va augmentar al voltant d’1,5 ppm a l’any, però des de 2000 el creixement mitjà és de 2,1 ppm.

Els investigadors consideren que aquest canvi podria indicar que la Terra està perdent la seva capacitat natural per absorbir milions de tones de CO2 a l’any. En aquest sentit, adverteixen que si una major quantitat de CO2 roman en l’atmosfera, les emissions hauran de reduir-se més del que s’havia previst per evitar nivells perillosos de l’escalfament global. El codirector del grup sobre impactes del Panell Intergovernamental de Canvi Climàtic(IPPC), Martin Parry, afirma que malgrat tot el que s’ha parlat sobre aquesta problemàtica, la situació cada vegada és pitjor. «Els nivells de gasos d’efecte hivernacle continuen augmentant en l’atmosfera i la mitjana d’aquest creixement s’està accelerant. Ja estem observant els impactes del canvi climàtic i la seva escalada pot accelerar-se mentre decidim fer alguna cosa», ha afegit. (Ecodiari.cat 13/05/08)

Potser és veritat que un optimista és un pessimista mal informat, però davant de notícies tan rotundes com el rècord de concentració de CO2 a l’atmosfera, si hi ha alguna possibilitat de ser optimistes, segur que aquesta possibilitat passa per creure que ara és el moment més proper a la solució de l’escalfament global, si és que existeix aquesta solució.
Del blog "Paper i llapis"

dimarts, 13 maig de 2008

No és això.2

No és això


ni això

ni això

jardí és el paisatge que desgraciem