No em puc estar de publicar aquest comentari que en Pere Llofriu ha inclòs a "l'altra cara del canvi climàtic" que Chesnut va penjar l'altre dia. Bé Pere si no t'agrada m'ho dius. I enhorabona per l'article sobre la cabra mallorquina i el mè negre. Una abraçada.JV
Pere Llofriu ha dit...
Idò si no t’agrada “canvi climàtic”
li podem cercar més noms,
per exemple...
Insostenibilitat
Històricament hom parlava de naturalesa, que era una cosa que pareixia sobrava o, com a mínim, feia nosa. També s’explotava fins al darrer racó, no vos pensàssiu, però no acabava de donar el rendiment desitjat. Els pagesos més vells han viscut que la millor manera de fer net era cremar, quan anàvem d’excursió i encara ens topàvem amb alguns d’aquests protagonistes, ens ho feren saber adesiara: “per allà no passareu: fa temps que no es crema”.
Pels anys setanta vàrem començar a sentir a parlar d’ecologia. Primer com a cosa estranya i curiosa, després, els ecologistes, que eren com uns naturalistes emprenyats, començaren a calar els seus missatges en l’opinió pública, és a dir en els votants, amb la qual cosa , pels anys vuitanta es va canviar el discurs polític: adaptar-se o morir, com va dir aquell, i la veritat és que ni quan t’encalça la calavera aquella amb la falcella, encara ningú no en té ganes, de morir-se.
Ara ja tothom és ecologista, si més no en un cert grau que et permeti estar preocupat pel que passa, fins i tot et pot arribar a fer mal el cor en haver de sentenciar Son Espases tot i que continuar donant espasades a Mallorca és del tot insostenible, però com que el món ens empeny, a la insostenibilitat... el darrer que apagui el llum, si és que hi veu.
Després, deia, vàrem començar a parlar de medi ambient, o “medi” tot sol, per als estudiants que tenen necessitat imperiosa d’escurçar-ho tot. Aquest terme sí que ha caigut en gràcia, tant que ja són molts els municipis que tenen un departament de medi ambient, tot i que molts no saben ben bé per què, però és clar que és molt important tenir-lo, de fet trobarem regidors, i regidores, que encara volen anar més enllà i diuen que són partidaris de ”es mig ambient”.
I per si teníem poca confusió de sinònims, o succedanis, ara es mareja amb aquest altre: sostenible; fa uns anys es va a començar a remenar aquesta parauleta per rentar la cara als llocs on més s’havien distingit per massacrar la naturalesa, on l’ecologia era del tot hipertrofiada i antròpica, i en conseqüència quasi tot el medi ambient que quedava era urbà, urbanitzable, reserva d’urbanitzable, pirata, o per a reserva d’interès social. A partir d’ara, hom diu, tot això ha d’esser sostenible, és a dir: hom reconeix que ja no s’aguanta. Si s’aguantàs seria “sostingut”, si és sostenible és que teòricament encara es podria aguantar, però si per aguantar-lo ha d’esser tot fent la mitjana de les bregues de partit, i mirant tothora el votòmetre, estam arreglats. Resumint, que quan et diuen que el teu poble serà sostenible ja pots començar a córrer: no hi ha qui hi visqui i està previst que empitjori.
Dir que la carrera que duim de destrucció del territori és sostenible, és insostenible. Si destruïm territori ens quedam sense el territori que acabam de destruir, de moment, però la destrucció continua... fins quan? Com podem parlar del futur seriosament si el principal motor de l’economia és posar més ciment indefinidament. Diuen que Son Dureta és irreciclable perquè té 50 anys, així resulta que la vida de moltes persones ja duplica la d’edificis públics emblemàtics (si Guillem sagrera alçàs el cap, es moriria de rialles). Fa molt pocs anys que s’ha construït Son Llàtzer, l’hospital d’Inca, el de Manacor, quasi totes les clíniques privades han ampliat bastant... i encara ens falta l’ “hospital de referència”, que amb el ritme que han duit els darrers anys, els emigrants per una banda, i l’hospital aquest per una altra, quan l’acabin ja no serà suficient.
Això és sols una part dels serveis públics que la societat moderna necessita, però n’hi ha molts d’altres; l’institut de Marratxí es va inaugurar fa poquets anys, però ja no basta; les escoles mai no basten. L’aigua que ens plou fa temps que no basta, aleshores aplicam el pla B, la miraculosa tècnica que tot ho pot: continuar perforant fins que surti salada, dessaladores, potabilitzadores... en tot això, però, hi ha un error... no era un miracle, és una despesa energètica brutal, insostenible. Per obtenir aquesta energia (ni es crea ni es destrueix, vos sona?) cal capolar natura a alguna altra banda. I podríem continuar amb els residus, que creixen geomètricament, la mobilitat, entre embós i embós, tot i que s’acaben d’inaugurar, fa uns mesos, més autopistes que en tota la història. Resumint, que ja no hi cabem, a no esser que volguem canviar la Mallorca que esdevingué turística pel Hong Kong sostenible. Aleshores el problema serà qui voldrà venir a cercar sol i solàrium enmig de edificis i gratacels, i a preu de plaça de Sant Marc de Venècia, que aquesta és una altra: com més “prosperam” més car esdevé tot, per exemple la vivenda, que ja és a un preu del tot insostenible.
Fa trenta anys, deia, els ecologistes feien de periodistes, tècnics, mestres i de polítics utòpics tot explicant a la població que era i per a què podria servir sa Dragonera, es Trenc, l’Albufera, la serra de Tramuntana i d’altres espais naturals que ens estan quedant com una mena de zona verda per als hotelers. Per aquí hem prosperat: els periodistes ja saben tot això i ens ho recorden periòdicament, cosa que també fan premis Nobel, organismes dependents de l’ONU i en conseqüència ja ho podem veure directament als telediaris: el pol Nord es fon a marxes forçades, la selva tropical primària desapareix peti qui peti, cada estiu fa més calor i el desert el tenim als nostres peus...
Supòs que és això, la insostenibilitat, si ha d’esser una cosa pitjor... puf!
Pere Llofriu
Entrades
