Tala d'arbres a Gal·la Placídia

Arbricidi republicà
i ecosocialista a
la Gal·la Placídia

L'Ajuntament de Barcelona, a través del Districte de Gràcia, seguint amb la seva política erràtica i del tot mancada de seny, anuncia ara, de fet amenaça, amb carregar-se tots els arbres i la vegetació del cantó Besòs de la Gal·la Placídia per donar cabuda al mercat provisional que substituirà el de la Llibertat mentre no s'hi enllesteixin les obres de remodelació.
L'anunci, quasi clandestí, ha agafat la majoria dels veïns de vacances. Efectivament, un cartell enganxat a les parets dels portals del cantó Besòs de la plaça (per cert, no havíem quedat que estava prohibit enganxar cartells a les parets?), avisa, de forma ben bé críptica, que «per motius de seguretat i a conseqüència de la instal·lació del mercat provisional de la Llibertat, s'hauran d'extreure els arbres del lateral Besòs de la plaça». És curiós que d'executar sense miraments espècies vegetals, ara se'n digui «extreure». Per si no quedava clar que es tracta d'un arbricidi, més endavant, al pasquí s'hi manifesta que els arbres «no es poden trasplantar ja que per aquest subsòl passen les xarxes de serveis del barri, com és el cas de l'aigua, el gas i l'electricitat».
Però la frase que tanca aquest cartell d'informació municipal no és menys enigmàtica: «D'altra banda, els serveis d'urgències i emergència de la ciutat necessiten l'espai suficient per atendre qualsevol incidència». I avall que fa baixada!
Són moltes les veus que s'han aixecat al barri contra la remodelació del vell i bell mercat de la Llibertat, i en aquest sentit s'ha denunciat la pura i dura política especulativa de l'Ajuntament. Ara bé, fins i tot en el supòsit que aquesta remodelació fos necessària (de fet, la majoria de paradistes plegaran el negoci ja que o bé són a punt de jubilar-se o bé no poden fer front als costos econòmics que suposa), no s'hauria de fer a base d'executar un munt d'arbres, alguns dels quals més que vells i ben adaptats.
El més absurd de tot plegat és que encara no fa tres anys, l'octubre de 2003 es va inaugurar una remodelació de la plaça, per donar cabuda al nou Punt Verd del barri, en què es van ampliar els parterres situats a la zona inferior del jardí i es va millorar la jardineria amb el ressembrat; també es van plantar nous arbustos al voltant de l’estació meteorològica i es van plantat més arbres de fulla caduca, a més a més de canviar els bancs que ja hi havia per 32 de nous i la instal·lació de 10 papereres.
Tot això -arbres, arbustos, bancs, papereres, etc.- se n'anirà en orri: uns quants centenars de milers d'euros llençats per la finestra i un patrimoni cultural i natural destruïts per allò del «progrés» a què tan aficionat és aquest Ajuntament «catalanista i d'esquerres», no endebades el regidor d'aquest barri és el republicà Ricard Martínez i al Districte hi viuen els gairebé invisibles capitostos comunistes convertits a l'«ecosocialisme» nostrat, la parelleta Joan Saura i Imma Mayol.

· Article publicat a Ecodiari el 07.08.2006 ·
*

Per tenir uns boscos millors

Article // La lluita contra els incendis

Saber cuidar el bosc

• Les nostres masses forestals
estan poblades d'espècies
inapropiades per defensar-se del foc
Imatge: Silvia Alcoba

El doctor Erich Bauer, al seu llibre Los montes de España en la historia diu així: "En temps de Ferran VI, cap al 1763, al Corregiment de Girona hi ha 241 boscos formats per només distingeix arbres adults o per a fusta, 38.069 roures, 1.007 alzines, 897 nogueres, 1.732 pins, 1.647 àlbers, 1.085 pollancres, 288 freixes, cosa que suma un total de 44.724 arbres. ... Disten del mar 7 llegües, carretera bona". Això ens pot donar una idea del que eren els boscos de Girona cap a mitjans del segle XVIII.
Aquest estiu hem de lamentar novament la crema de les nostres masses forestals, tant a Catalunya com a Galícia i Portugal. La falta o absència gairebé total de pluges a la primavera i els cada vegada menys freqüents ruixats d'estiu fan que els nostres arbres estiguin en un estat hídric alarmant, quasi catastròfic. Pels boscos del Pallars es veuen rodals d'arbres morts per la gran sequera. I el canvi climàtic es comença a deixar notar cada vegada més. Tot i que l'Administració ha multiplicat esforços a tot l'Estat i especialment a Catalunya, amb plans d'emergència per a la prevenció i extinció de focs forestals, dotant de més mitjans aeris i humans (bombers, agents forestals, agrupacions de defensa forestal), els nostres boscos segueixen patint la desfeta del foc.
Els incendis de l'Alt Empordà tenen tot el caire de ser intencionats. El fort vent i la sequera han fet la resta. Per acabar-ho d'adobar, la proximitat de nuclis habitats complica les tasques d'extinció. Ara que sembla que la situació torna a la calma, agents rurals i mossos intenten esbrinar les causes examinant minuciosament els punts d'inici. És una tasca pesada i difícil, que no sempre dóna resultats del tot concloents. El més segur és que siguin provocats, però saber-ho amb exactitud és difícil. Si el piròman o incendiari ha ruixat uns matolls amb benzina o un altre líquid inflamable i després hi ha calat foc, poca cosa s'hi podrà trobar. Per altra banda, si és una guspira produïda pel que sigui, poca cosa més. S'haurà d'esperar el dictamen d'agents rurals i mossos. El que és segur és que si ningú identifica un responsable vist in situ en el punt d'inici produint l'incendi, no tenim res.
Ara bé, podríem fer alguna cosa més per evitar la propagació de focs forestals: treballar més el bosc durant la tardor i hivern. És a dir, donar pas als que cuiden el bosc, els silvicultors: els propietaris forestals i altres òrgans de gestors del bosc, com el Centre de la Propietat Forestal. Cal incentivar i remunerar més els propietaris forestals si volem boscos en millors condicions.
D'AQUÍ ve la menció al doctor Bauer. Actualment, tenim unes masses forestals poblades d'espècies que no són les que toquen. Així, on abans hi havia roures i alzines, ara hi ha pins. Això té un doble efecte negatiu, perquè els pins acidifiquen i empobreixen el sòl, cosa que fa canviar el seu pH. Els nostres boscos, els catalans i també els gallecs, estaven molt ben poblats per frondoses masses compostes per roures, alzines, faigs, castanyers, avellaners, etcètera, arbres tots de fulla caduca, menys el roure que la té marcent. Tenen l'avantatge que el sotabosc és molt més clar i net. Un exemple ben clar són els boscos cremats amb pinasses de la Noguera, en què majoritàriament han rebrotat roures. El roure, a diferència del pi, no té reïna i a l'estiu no es crema tan fàcilment. Per altra banda, els roures, com totes les frondoses, poden rebrotar després d'un incendi; en canvi un bosc de pins cremats és un bosc d'esquelets.
S'ha d'afavorir els boscos d'es- pècies de fulla caduca, implantant novament una silvicultura adequada. D'aquesta manera podem tenir uns boscos més nets, ja que per si sols ja ho són, i molt menys piròfits i inflamables. Però tot això val diners i segurament toparà amb interessos de més d'un. A més a més, no es fa en quatre dies. Però ens hi hauríem de posar ja, si no volem simples brolles arbrades sense cuidar que poden cremar qualsevol dia.
Vegem l'exemple gallec. On hi havia roures centenaris ara s'hi fan eucaliptus (que serveixen per fer pasta de paper). Els boscos de roures hi són des de mil.lennis, i són autèntics boscos, santuaris on viuen animalons petits i grans que en la seva frondositat tenen la seva vida i el seu refugi. Els eucaliptus són tan sols plantacions arbrades que creixen ràpidament, que canvien radicalment l'estructura del sòl i que cremen ràpidament i faciliten la seva propagació.
CADA BOSC cremat incrementa notablement la producció de CO2 en l'atmosfera i influeix negativament en el canvi climàtic. D'altra banda, si en el terreny cremat es produeixen pluges torrencials, s'afavoreix notablement l'erosió. Amb aquest plantejament no vull dir que ens quedem sense pins, però sí que apostem per les espècies de creixement lent com alzines i roures, i d'altres com el faig, el freixe o el castanyer, un xic oblidades. Si afavorim aquestes espècies tindrem un sòl amb molta més matèria orgànica en descomposició i per tant amb més l'humitat i més fèrtil. Val a dir que les faixes de castanyers són excel.lents tallafocs naturals arbrats. Una menció a part es mereix el pi pinyer que, a diferència d'altres espècies de pins, és molt bo i resistent per fixar dunes, i amb un tronc alt i recte sense branques que el fa més resistent als incendis, excepte aquells on el foc va per les capçades dels arbres.
Hem avançat molt en prevenció i extinció, però tot i que encara ens queda la tasca més dura de totes, hem de lluitar per tenir uns boscos millors, més naturals i cuidats. I no tan sols l'Administració hi ha de posar més de la seva part, sinó que tots els ciutadans hi podem col.laborar d'alguna manera.

Carles Vivé

Tècnic forestal

El Periódico. Opinió. 11.08.2006

· Article publicat a El Periódico el 11.08.2006 ·

*

Platers (Platanus sp.) de Palma

Ànima de Plater

Els que hem viscut la infantesa en ciutats duim els platers en la nostra memòria. Aquells arbres amics que t’acompanyen al llarg de la teva vida. Estàn allà quan neixes i allà seguiran el dia en que deixis la nòmina d’aquest món. Ells, en la seva silenciosa modèstia, són els ciutadans intemporals, els testimonis dels nostres carrers.
Els platers vàren ser introdiïts en l’època dels romans, perque són originaris de l’Asia Occidental. Arbres sobre tot urbans, perque demanden poca cosa, són molt ornamentals i produeixen una ombra molt sucosa.
Record des de petit les seves fulles un poc de rata-pinyada, retallades. Amb un envers brillant i sedós, i un revers més delicat i tàctil. El mateix que la seva nervadura que sobresurt, que pareixen aquelles mans de gent gran que tene les venes tan marcades.

Els platers poden arribar fins a una alçada de 40 metres, i viuen varis segles. A Palma són abundants, en el Born (on són de l’espècie Platanus acerifolia), a la Rambla, a Aragó, a la plaça de Santa Eulàlia, a 31 de Desembre…Però el plater que més m’impressiona és el que s’aixeca, solitari, en la cantonada entre Posada de Montserrat, Sant Alonso i Calatrava. Allà està, obrós i arrogant, desafiant al pas del temps. Algunes veinades que fregeune els 90 anys recorden que, quan eren nines, ja tocava el primer pis. Per això la seva edat deu fregar el segle i mig. Els que vulguin sabre coses sobre els nostres arbres ciutadans tenen un llibre interessant al seu abast: Els arbres de Palma, de José M. López.

Carlos Garrido

Texte publicat en castellà a Diario de Mallorca, dissabte 5 d’agost de 2006 amb el títol: “Alma de ‘Plater’”

Els arbres de Palma. José M. López
Edicions Cort. Palma 1988

Foc al bosc

Els boscos cremen

Després d'un estiu amb unes temperatures màximes i una manca de pluges que han batut rècords històrics, quan semblava que la meteorologia feia un tímid viratge cap a un cert descens tèrmic i apareixien les primeres pluges repartides diferentment pel país, esclaten de manera consecutiva cinc focs virulents a la castigada comarca de l'Alt Empordà. Una vegada més, la pertorbació ambiental més notòria a Catalunya, els incendis forestals, corprenen la població. L'impacte social dels focs és incommensurable, tothom es fa seu els patiments dels damnificats, la crispació d'aquests és compartida pel comú de la població, arreu es demanen explicacions i responsabilitats.
Els nostres boscos i focs tenen moltes assignatures pendents, com deia l'ecòleg Margalef: "El bosc és l'ecosistema terrestre més complex". Una teoria no sempre compresa pels gestors forestals. S'ha explicat molt malament com són els nostres sistemes forestals. El bosc no està quiet, hi ha unes forces inductores biofísiques no controlades per nosaltres que fan que avanci horitzontalment ocupant antics conreus i pastures, alhora que també augmenta verticalment en forma de més fusta dreta (l'arbre creix i d'ell neixen de nou). A poc a poc, el bosc va substituint les pastures i els camps abandonats, aquesta dinàmica explica l'increment anual de biomassa total acumulada --encara que en alguns llibres de text, fins fa poc, s'explicava que un dels problemes principals a Catalunya és la pèrdua de superfície forestal.
Ens falta reconèixer una realitat no acceptada: som un país forestal, un país de boscos. Cal una política forestal que no sigui de cicle curt; evitar de forma urgent construir dins dels boscos, sabent com se sap que el bosc mediterrani presenta una elevada disponibilitat natural a incendiar-se.
Martí Boada
Doctor en Ciències Ambientals de l'ICTA de la Universitat Autònoma de Barcelona
El Periódico. 08.08.2006
Article / La Roda

· Fotos de El Periódico ·

· Article publicat a El Periódico el 08.08.2006 ·

*

Els piròmans irresponsables

Les hectàrees calcinades queden ...

Nando
Humor gràfic. El Periódico
· Dibuix de Nando publicat a El Periódico el 08.08.2006 ·
*

No talleu mai cap araucària

'La maledicció de l'araucària'

"Fou a l’ombra d’aquella maleïda araucària on Ovidi escoltà per primera vegada la llegenda de l’arbre de la mort, el més inversemblant dels relats que hauria de recordar cada vegada que furgara en el passat, cada vegada que s’acostara a la porta del tancat i contemplara el bosc que Roser i ell exploraren tantes vegades. Ara observava aquell arbre que la mort havia seduït penetrant-li per les arrels i enfilant-se sense pressa per cada centímetre del cos, tot just per dins, per on més mal fa. En aquella ocasió, no era una dalla la ferramenta mortal, sinó un fong impronunciable que, de tant en tant, es deixava veure en forma de fístules purulentes que emergien de la vella escorça.
L’araucària tenia exactament trenta-cinc anys i onze mesos. La plantaren Roser i ell el dia del seu quart natalici, el huit de juliol de l’any setanta, i el capellà que els la regalà va assegurar que havia estat en un test, junt a l’altar, exactament onze mesos. Allí havia germinat miraculosament i allí havia crescut desmesuradament i beneïda per la mà del Crist que penjava sota el rosetó de Sant Gabriel. Precisament, aquell creixement sobrenatural aconseguí que en Joan de Déu es desprenguera de l’arbre per por que aombrara el Crist mateix. “És un bon regal d’aniversari”, digué el carmelita, i així li ho va transmetre Roser alhora que foradava la terra amb un llegó de dues puntes i unes gotes de suor. Mentre la seua germana colpejava el sòl amb més il·lusió que força, Ovidi pensà que li feien olor les aixelles i que estava embrutant-se les sabates.
Un parell d’anys després, quan l’arbre ja tenia una alçària considerable, Roser li contà que, quan Déu creà el món amb tots els éssers que l’habiten, deixà que el dimoni creara un ésser, sols un, i Satan creà una araucària, un arbre amb l’esperit de l’infern. Aleshores, quan els àngels s’adonaren que aquell arbre tenia la capacitat de reproduir-se, tal com la resta d’éssers de Déu, volgueren arrancar-lo de soca-rel, però, en veure que el dimoni es reia a boca plena, comprengueren que l’arbre contenia algun misteri que ells no coneixien, així que parlaren amb l’arcàngel Sant Gabriel. “Per què el dimoni s’ha rigut quan hem anat a enderrocar l’arbre?”, preguntaren els àngels, i Sant Gabriel contestà: “Perquè aquell que gose matar l’arbre de la mort, morirà poc després”. Els àngels, espantats pel poder d’aquell arbre que creixia desmesuradament, no s’atreviren a abatre’l i sols pogueren avisar els hòmens que mai no tallaren cap araucària si no volien morir. "

La maledicció de l'araucària,
de Julián Arribas

De vegades, en obrir la porta del passat trobem la resposta que sempre hem buscat i que ens allibera d’un record que ens ha perseguit turmentosament durant tota la vida. La maledicció de l’araucària conta una d’eixes recerques mitjançant un relat intrigant que farà reflexionar el lector sobre les passions humanes i l’existència.

Julián Arribas Pérez (Borriana, 1966) ha escrit relats i articles. És coautor de l’antologia poètica Solamente palabras (2003) i ha publicat els poemaris Racons (2004), Poemes del foc (2004) i Temps de temps (2005). És autor també de les novel·les La tercera habitació (2003), El rostre de la innocència (finalista del Premi Ciutat de Borriana 2004), Tan breu com un clac de dits (Premi Vila de Betxí 2005) i El manuscrit Samos (Premi Ciutat de Borriana 2006).

La maledicció de l'araucària

Julián Arribas

Col. Esplai, 34 · Edicions del Bullent

~

...d'una altra casta n'hi ha...

Varietats mallorquines d’ametler (Prunus dulcis)

Avui farà unes dues setmanes que estava agafant tàperes amb l’amo en Sebastià Alomar de Llubí en les seves tapareres. I xerrant-xerrant vàrem anar a caure als ametlers, aquest entranyable arbre que ens tapissa de blanc els camps al mes de febrer.
En estat salvatge a l’Orient i Àfrica del Nord i introduït a Mallorca en la segona meitat del segle XVIII per la “Sociedad de Amigos del País”. A finals del segle XIX (sobre l’any 1860), després que els cultius de vinya se n’anassis en orris per la plaga de la filoxera, pareix ésser que va agafar força com a cultiu arreu de l’illa.
En Sebastià em deia que d’ametlers a Mallorca n’hi havia hagut de sempre, que el padrí del seu pare ja en tenia i que algún ametler d’aquests tan gruixats que ara es veuen no s’ha fet ni en 20 anys, ni en 50: “Els ametlers estan estona a fer-se, i encara que els cuidis... Jo els cuid molt als meus, ben llaurat per baix, ben essaquellats, i encara no els cuid tan bé com els cuidava mun pare”. Al camp mallorquí, la memòria sobre la procedència dels ametlers no va més enllà de 3-4 generacions i hi ha fins i tot llegendes de la procedència dels ametlers que la datarien anterior a la reconquesta: “Conten que el Rei moro es va casar amb una princesa del nord. Allà on vivia la princesa hi feia molta de neu i quan va venir a viure aquí, al cap de poc temps es va posar molt trista perque s’anyorava del seu país i de la blancor de la neu. Va ser per això que el Rey va fer sembrar tot Mallorca d’ametlers, perque així al manco un pic a l’any, en florir tots els arbres a la vegada, la princesa es sentiria com a casa seva”.

Ametlers florits el mes de febrer i al fons el Bec Farrutx, Artà. Foto: R. Mas

De tota manera, deixant contes a part, em va sorprendre la gran varietat de castes d’ametler que en Sebastià em va recitar en un moment. El sorprenent, a part del seu coneixement i memòria, és que en només uns 230 anys s’hagin aconsseguit tantes varietats locals d’aquest arbre llenyós de secà: la varietat VIVOT de bessó gros, mascle en diuen; MENUT, amb ametla aplanada de bessó petit i poca pell (closca), mai amb 2 bessons.; FELIU-CAPÓ, amb molta de closca i un bon bessó; PONS, amb molta de clovella i 2 bessons; BASSA; MOLLÀS, amb la closca fluixa i que pot esclafar-se amb les mans. Aquesta varietat es vetlava i s’agafava tot d’una perque era presa fàcil dels corbs; ESPINADILLA, semblant a la Vivot; D’EN ROIG; DE LA CANAL; FLOR PETITA; FLOR GROSSA…Encara que jo no descartaria l’orígen forani d’algunes com per exemple la varietat SICILIÀ, d’ametla grossa i bessó mascle.
Ell em va enumerar les castes d’ametler que coneixia i em va dir que aquestes eren les comunes pel redòl de Llubí (centre de l’illa de Mallorca), que per la banda d’Artà (Nordest de l’illa) n’hi havia d’altres com per exemple la POTES.
Darrerament s’han introduït varietats duites de fora com la MARCONA i la LLARGUETA, més productives o de bessó més gran.

Ametlers a l’hivern amb neu, Búger. Foto: R. Mas

Ametlers florits el mes de febrer a Búger. Foto: R.Mas

En Sebastià em va descriure un parell de característiques de la varietat MENUT: “És un arbre que produeix poques tanyades i molt mal d’essaquellar, si et descuides només li queden els 4 cimals nuus i llavor és molt mal d’arreglar”. I de la VIVOT em va dir que: “Aquest sí que fa moltes tanyades i es molt bo de podar”.
I de el ametlers pegàrem als empelts de prunera sobre portaempelt d’ametler. Em va dir que les pruneres tenen una tendència natural a fer molta de goma i per això no els agraden totes les castes d’ametler: “Si la casta de prunera de l’empelt xupa molt, estira molta de saba, no pots fer l’empelt sobre un ametler vell, que en té poca…”
També xerrarem de tapareres i de com els llubiners fa uns anys vàren “fer ca seva” amb les tàperes. Aquestes que avui en dia les conserveres no volen comprar i que es tuden sobre la planta, mentres se’n duen de fora. Es va pondre el sol, ja teniem les mans ben espinades de les tapareres, les cervicals i lumbars fotudes d’estar acotats i la boca seca de xerrar “Au idò, cadascú a ca seva i els cans a can Coll!”

Vaig pujar d’alt s’ametler
per una flor que tenia
per veure si n’alcançaria
una que s’atlota en té

Rafel Mas, Búger 3 d’agost de 2006

El parc dels Vedrans

De qui és el paisatge?

En aquesta illa que havia estat tan pobra, el sentit de la propietat de la terra està tan arrelat que es fa difícil a la gent entendre que el dret a la propietat ja fa segles que no és sagrat. És un dret constitucional, reconegut legalment, però que té les seues limitacions. I és clar que, a mesura que els temps avancen, aquestes limitacions també es van concretant més.
Qui hauria plantejat fa uns anys que els ciutadans tenien dret a no sentir remors estridents, a gaudir de la natura sense tamborades de Benirràs ni festes en espais naturals, o a poder contemplar les estrelles a la nit sense interferències de raigs làser? I això no obstant, aquest dret ja s'està reconeixent, posant limitacions a la llibertat dels altres. I si la contaminació acústica ja té jurisprudència, el Parlament de Catalunya ja ha legislat sobre contaminació lumínica, iniciant un camí que, ben segur, seguiran altres parlaments del món.
Parc dels Vedrans
Dit això, em centraré en el cas del parc natural mal anomenat de Cala d'Hort (per què no "dels Vedrans"?, ja que abraça terrenys que mai de la vida havien estat sota la influència d'aquesta cala; en tot cas, cal recordar que el lloc on es va construir l'església de Sant Josep era el coll de Cala Vedella, no de Cala d'Hort). Un parc que té en contra una part dels propietaris de les terres que n'han de formar part. Vaig assistir al polèmic ple de l'Ajuntament josepí en què l'equip de govern presentava al·legacions i dins l'ambient de la sala surava la idea que eren ells els verdaders afectats, els únics que havien d'opinar, els únics afectats, els únics a qui s'havia de tenir en compte. Era patent l'animadversió contra la gent "de fora poble" que hi era present, i fins i tot se sentiren comentaris en aquest sentit.
I vet aquí que jo em consider amb tant de dret a opinar com si fos un propietari de les terres del futur parc. El fet que no hagi heretat terres en aquell lloc, que els meus avantpassats no hagin creat aquell paisatge concret (tanmateix n'hauran creat d'altres, a la mateixa illa), no em resta cap legitimitat per fer-ho. I encara diré més: segurament el meu amor per cada racó, cada canal o torrent, cada vestigi arqueològic, cada conjunt de vegetació, cada anècdota històrica... haurien de pesar més que l'interès d'alguns per edificar més i més. Aquest és el verdader interès de molts dels propietaris de la zona: construir. Evidentment, amb l'agricultura és difícil enriquir-se, i ara que s'ha descobert el manà que representa fer una caseta, parcel·lar i vendre, als que encara no ho han fet se'ls fa barda amunt acceptar el paper de bambos d'aquesta pel·lícula. I és comprensible. Durant els darrers 30 anys s'ha esfondrat el camp i la terra s'ha convertit en un bé especulatiu. Però també és evident que aquest procés, en un moment o l'altre, s'havia d'aturar de colp. I les eleccions de 1999 en fixaren el moment precís.
Dret a gaudir del paisatge
El parc dels Vedrans no afecta només els propietaris, que legítimament poden defensar els seus drets -que també els tenen i no els hi vull negar-, sinó tots els ciutadans d'Eivissa i fins i tot els visitants. Tota la ciutadania té dret a gaudir del paisatge i de la natura, dels ecosistemes conservats correctament i d'un desenvolupament sostenible, i fins i tot el paisatge i la natura són pilars imprescindibles de la nostra indústria turística. Una altra cosa és que els sectors més perjudicats per aquesta protecció necessària demanin compensacions als que més se'n beneficiaran. I en això sí que els don tota la raó i crec que les institucions hi ha de jugar un paper important, sigui amb impostos o taxes per a uns o amb desgravacions i subvencions per als altres. Això sí: que ningú em digui que el paisatge és seu, perquè per damunt d'escriptures i títols de propietat, en aquest 2001, el paisatge és tan seu com meu o teu, de tothom. I tots hi tenim dret a opinar i a decidir.

El paisatge, la natura, els ecosistemes i el
desenvolupament sostenible són un dret ciutadà i pilars
imprescindibles de la nostra indústria turística.

Enric Ribes i Marí

· Article publicat a Grijalvo

~

Un home que plantava arbres

“L’home que plantava arbres”,

recomanació literària per a l'estiu

Fa calor. Molta calor. El cel s’ha ennegrit i els núvols d’aparença ferotge tant sols han deixat anar les escorrialles d’una pluja que hagués estat molt benvinguda. Qui sap, potser s’han espantat davant d’una terra tan resseca. O tal volta guarden l’aigua gelosament per tal de deixar-la caure de sobte, sense avisar, una mica més enllà.

Una part de l’equip que hi ha darrera de la Crònica de Territori està a punt de fer les maletes per gaudir d’un merescut descans. Aquest fet –anhelat des de temps gairebé immemorials- i la tediositat de l’ambient no convida, com els lectors segurament compartiran (o, almenys, comprendran), a posar-se davant l’ordinador per comentar algun fenomen d’abast i d’actualitat en l’àmbit del territori i del desenvolupament sostenible.

De temes, evidentment, no en falten. El país és ric i divers a nivell ambiental, dinàmic a nivell econòmic i social i amb una tendència innata a experimentar processos de degradació paisatgística i d’ocupació indiscriminada del territori (parèntesi llarguíssim: malgrat els innegables i inestimables esforços de certs sectors polítics, empresarials per configurar un discurs sostenibilista que al capdavall no és coherent amb la realitat i el futur que ells mateixos impulsen i que la societat demanda).

Com dèiem, de temes no en falten. Però com fer-ne una tria és difícil –i més quan es tenen les maletes a la porta i un peu a l’avió- aquesta setmana ens prenem la llibertat de fer una recomanació literària. Es tracta d’un llibre de lectura fàcil i que en condicions normals no requereix més de deu minuts. No obstant això, una lectura pausada –potser fins i tot en veu alta– permetrà gaudir de la història tal i com es mereix.

El títol ho diu tot: “L’home que plantava arbres”. No us explicarem l’argument, però sí que us convidem entusiàsticament a llegir aquest petit –i magnífic- llibre, escrit per Jean Giono, un dels escriptors francesos més importants del segle passat. Esperem que gaudiu de la lectura. Bon estiu a tothom.

Tribuna Catalana Noticies

Crònica de territori. Tribuna Catalana

· Article publicat a Tribuna Catalana el 27.07.2006

L´home que plantava arbres
Jean Giono
[José J. de Olañeta, Editor. 1998]

~

Natura urbana

Urban nature

La figuera fugitiva dels nostres camps

Els arbres d'Alaró

La figuera (Ficus carica) (I)

Si vens an es figueral
te convit a menjar figues,
les te donaré collides
fresques i no’t faran mal.

Hi ha tanta informació sobre la figuera que és difícil fer una tria. Segurament quedarem curts en el resum forçat que haurem d’enllestir. En tot cas la millor coneixença de la figuera la tenim en la nostra experiència personal. Qui del nostre poble no ha agafat un paner i un ganxo i ha anat a collir figues? Quantes taules no han quedat bellament parades amb la sola presència d’un senzill i ben ornat plat de figues? Quantes sestes no s’hi han fruït baix la seva ombra? Quants figuerals són o han estat refugis a les llargues hores de l’estiu i ara als renous permanents d’aparells de tota mena ? Quantes engronsadores no han penjat d’aquest arbre? Se’n pot parlar estona de la figuera sense haver de consultar res més que la pròpia percepció que en tenim i sentim. Despullada pel vent quan va vestida de groc allà per la tardor, la figura nua de les seves branques a l’hivern, retallades contra un cel gris i fred i de vegades emblanquinades de neu, ens dona fe del pas de les estacions.

La figuera sembla originària de la Mediterrània oriental, de l’oest d’Asia. De fet en el seu nom científic Ficus carica, es fa referència a una regió de Turquía, la Cària. Així i tot de qualque varietat indígena impossible de distingir se n’han trobat restes en el Quaternari. No és difícil trobar-ne d’empenyalades, potser recordau la que creix sobre el portal principal de l’església d’Alaró, enguany, potser com una mostra més del canvi climàtic sembla que s’ha morta. Encara en podem observar qualque fulla seca.

El temps canvien, el gran increment de la figuera es produí en el segle XIX, particularment en el darrer terç, amb les parcel·lacions de la propietat rural mallorquina. El segle XX, inicià el seu declivi, a causa de l’encariment de la recol·lecció. Al segle XXI la figuera resisteix com pot l’abandonament i mal ús del camp. És difícil trobar avui en dia qualque persona que conegui be les varietats de figues. He consultat la Gran Enciclopèdia de Mallorca, i crec de molt interès copiar el que es refereix a les diferents castes de figues: “Les figues varien molt de forma i de color, segons les distintes varietats. A Mallorca, entre les de color blanc, hi ha la bordissot blanca, d’un arbre que en terres grosses i fresques es fa molt corpulent. En forma de baldufa, és de sabor molt dolç i de les millors per a menjar seques. La de coll de dama, en forma de pera, és molt gustosa. La verdal és molt primerenca, de cor de sang i molt dolça per a menjar fresca. l’alacantina, d’arbre primerenc, és petita i una mica fada, però bona per als animals i per a assecar. Era una de les varietats més abundants. La cucarella és molt semblant a l’anterior. La vacal, d’arbre gros i bell, s’assembla a la bordissot blanca, però és de qualitat inferior. La carabasseta, que era molt conrada a Son Servera, té forma de carabassa de vi i és molt gustosa quan és seca. De color blavenc hi ha la paretjal, grossa, que es clivella en madurar i es bada si plou molt. És molt gustosa tant fresca com seca. La de la roca és tardana, més petita que l’anterior però més saborosa. La forastera, també tardana, s’assembla de forma i de gust a la de coll de dama blanca i és, per tant, molt apreciada. Són de color negre la bordissot negra, de gust molt exquisit, que en esser madura, sol treure una gota de mel gomosa a l’ull; i la de coll de dama negra, semblant en tot a la blanca, menys en el color. La martinenca tardana se sol fer molt grossa. L’arbre ja perd les fulles i encara té molts de figons, que maduren malament a causa del fred. La roja fa per sant Pere unes figa-flors molt grosses i saboroses; les del segon esplet són més petites i molt dolces, bones per a assecar; l’hivernenca, verda, mitjancera, o més aviat grosseta, i molt tardana, que madura entre el setembre i el novembre; i l’albacor, d’arbre gros i de gran durada, fa també figa-flors, però no tan bones com les anteriors.” El diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll, ens en parla molt més extensament de les castes de figues i els seus noms segons l’indret, fins a sis pàgines hi dedica a la figa i a la figuera, vos en recoman la lectura.

Una dada molt curiosa i probablement desconeguda per a molta gent és la que fa referència a la pol·linització de les figues. Aquesta es du a terme gràcies a la participació simbiòtica d’una vespa especialitzada (Blastophaga psenes) que cuida de transmetre el pol·len fecundat a les flors femenines. En els països freds on la vespa no pot sobreviure, els fruits són sempre infèrtils. Hi ha una varietat anomenada “Nottingham” que fructifica sense necessitat de ser pol·linitzada.

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 29 de juliol de 2006

· La figuera (Ficus carica) II. Temps de figues ·
· Els Arbres d’Alaró ·
~

El migdia calent dels garrofers

Horacianes
XXXI

he llançat el pot a l'aljub
mentre veia el migdia calent dels garrofers.
crepitava el secà, adelerat de cigales èbries.
amb el cordell, he pouat després l'aigua.
era una aigua verdosa,
o m'ho semblava a mi,
era un petit miracle d'aigua.
n'he begut lentament i complagudament.

he comprès que m'estime així la vida,
aquesta aigua petita, transparent, d'un aljub,
distretament beguda.

Vicent Andrés Estellés
(Burjassot, l'Horta, 1924 - València, 1993)
· Fotos · [ c0c ] · [ turrai ] · [ turrai ] ·
*

Garroferes de la Calderona

L'any passat van talar més d'un miler de garrofers

Aquestes esplèndides garroferes són de la serra Calderona, en aquesta zona del País Valencià, de garrofers, en queden pocs, l'any passat se’n van talar més d'un miler.
Per aquesta zona també es "reconverteix" el secà en regadiu. És una forma estesa de canviar-li el color als diners.
Fa -no tants- anys la garrofera era imprescindible per a la vida rural, qualsevol llaurador en tenia, almenys, uns quants, era tan imprescindible com l'olivera.
Els fills d'aquests propietaris viuen avui a la ciutat, qui més qui menys, pres d'hipoteques i "coses"... venen els petits terrenys de "la família" que són comprats per personatges del capital i l'especulació.
Aquests talen els Garrofers centenaris, aplanen els turons on van créixer i al seu lloc planten "tarongers" que alimenten per degoteig i que cada cinc anys van canviant ja que queden exhausts, o si no a o esperar un PAI.
Aquesta garrofera tindrà uns 300 anys. L’element testimoni’ seria un adult d'1,75 metres d'altura.
La gent del lloc li calculen uns 500 anys. L’element testimoni’ seria un adult d'1,75 metres d'altura. Les restes de poda han procurat 600 kg de llenya i uns 300 Kg de branques (que es veuen amuntegades).

· Fotos, informació i textos: [ Sineu ] · [ Mun_na ] ·
*